|
Ladakh,
estiu 2010
Ben
mirat tots tenim algun jardí A
l'extrem nord de l'Índia hi ha un territori amagat entre un immens
mar de muntanyes de cinc i sis mil metres que dominen grans i desèrtiques
valls. Els seus habitants han après a aprofitar l'aigua que baixa
de les glaceres i a sobreviure als interminables i glaçats hiverns.
És el Ladakh,
la regió més remota i menys poblada de l'Índia.
Una terra de tremenda bellesa, de muntanyes irreals que esclaten amb
tots els colors sota la llum i l'aire lleuger de les alçades. Amb
una superfície gairebé el triple de la de Catalunya, la
població només és d'uns 270.000 habitats (segons
els cens del 2001), la qual cosa representa una densitat de menys de
3 habitants per km2. Actualment el districte de Ladakh pertany a l'estat
indi de Jammu i Caixmir encara que geogràficament i culturalment
sigui molt més proper al Tibet. Ladakh forma part del fred i
àrid altiplà que s'estén al nord de la serralada
de l'Himàlaia, a l'altra banda de la zona d'influència
de les pluges dels monsons. És per això que parlem d'un
"desert d'alçada" on les precipitacions hi són
molt escasses i on la vida de la gent ha estat sempre regida per la
duresa de l'entorn. Ladakh
va ser un important lloc de pas de les caravanes que, resseguint el
riu Indus, anaven a enllaçar amb la
ruta de la seda. Però després de la independència
de l'Índia va quedar encaixat entre Pakistan i Xina, una situació
molt conflictiva que va conduir al tancament de fronteres i a la fi
de les rutes comercials que durant segles havien travessat el territori.
L'aïllament va durar fins el 1974, quan el "Petit Tibet"
(així també se'l coneix a Occident) va ser obert als visitants
estrangers. Aviat es va convertir en un destí popular entre un
cert tipus de viatger "descobridor" d'un país que havia
conservat intactes les formes tradicionals de vida del budisme tibetà.
Una antiga cultura que, per desgràcia, al Tibet xinès
està essent destruïda. Aquest
estiu Ladakh ha viscut la pitjor catàstrofe de la seva història.
La nit del 5 d'agost una extraordinària tempesta nocturna va
descarregar amb inusitada força sobre la regió, causant
violentes riuades i grans esllavissades de fang amb el resultat de milers
de ferits, molts edificis destruïts i més de 200 morts.
El
matí del 22 d'agost desembarquem a l'aeroport de Leh,
la capital. Les notícies havien estat confuses des del desastre
i no teníem clar en quin estat trobaríem el país.
En Nawang ens explica que encara hi ha més de 50 persones desaparegudes,
enterrades sota una gruixuda capa de fang. Altres han salvat la vida
però ho han perdut tot i estan vivint en improvisats campaments.
Ens tranquil·litza veure que les operacions d'ajuda han estat
eficaces, que la solidaritat entre la gent està apaivagant la
desgràcia i que la vida d'alguna manera va tornant a la normalitat.
Veiem l'hospital esfondrat i algun cotxe que va ser arrossegat per l'aigua,
però per sort a Leh la devastació no ha estat general,
de fet la major part de la ciutat està menys afectada del que
ens temíem. En canvi alguns pobles com Saboo i Choglamsar han
quedat totalment arrasats. De camí al Guest House també
comprovem els efectes de la tempesta sobre el turisme: és temporada
alta però pels carrers hi veiem molt pocs occidentals. Passa
una setmana. Agafem l'avió de tornada força alleujats
perquè el nombre de turistes pels carrers de Leh comença
a augmentar. Ens diem "Julé" (que és la benvinguda
i el comiat, tot en una sola paraula) amb en Nawang, que ens fa saber
que ja té nous grups de clients pel mes de setembre, abans que
arribi l'hivern. Deixem Ladakh amb un "Julé!" de "fins
aviat" i amb la convicció que anar-hi és una bona
manera d'ajudar a la seva recuperació, encara que no podem deixar
d'imaginar-nos com passaran l'hivern les nombroses famílies que
s'han quedat sense casa. Carles Figueras Torrent, setembre 2010
Inundacions
de 2010 a Leh
Broad
Peak 2009 |