Mal de muntanya, estiu 2011
El professor Carles Figueras reflexiona sobre la dèria de pujar muntanyes

Quan tot just em desfeia del món infantil i començava a obrir els ulls al desconcert de la vida adulta, vaig llegir un o dos llibres que van canviar el meu futur. Els llibres parlaven d'uns bojos que arriscaven la vida per pujar una muntanya. Aquells bojos em van entusiasmar.

La dèria de pujar muntanyes, lluny d'apaivagar-se amb els anys, cada vegada ha anat a més. Ara em sembla que ja res podrà aturar el mal: se m'ha escampat per tot el cos i l'esperit, per tota la casa, per tota la família i afecta també els meus amics. En els meus somnis camino i escalo. S'ha convertit en la meva religió, una religió atea. Se m'ha aconsellat que provi el submarinisme o el vol amb ala delta, i no dic que el remei em desagradi però ara no puc, estic massa enfeinat buscant temps i oportunitats per practicar la meva fe muntanyenca. Conservo la curiositat de voler anar a veure què s'hi amaga allà dalt i el desig d'assaborir el món immutable de les alçàries. Mentre puges una muntanya la Terra gradualment es va eixamplant com en un documental de geografia. M'encanta anar a la muntanya amb certs amics molt escollits per buscar la sensació de llibertat que dóna viure la il·lusió d'una vida sense preocupacions materials. Tot això, i més coses, ho trobem a les muntanyes.

La nostra fe té una tradició (es considera que va néixer als Alps fa uns dos segles, per això se la coneix com alpinisme) i unes regles molt estrictes: no valen carreteres, telefèrics ni helicòpters. El cos, les cames, els braços i les mans han de fer la feina i pujar i enfilar-se fins que sigui impossible anar més enlaire. Dalt del cim inaccessible d'una gran muntanya tots els afanys, les distraccions i les obligacions queden a baix, sota la boirina, i per fi podem reposar. Després serà molt agradable tornar a casa, el cos cansat però la ment misteriosament plena d'algun tipus d'energia que la ciència encara no ha descrit.

Necessito aquesta energia per viure aquí baix.

Encara que no sempre les coses surten com volem. Aquest estiu, per exemple, no ha estat possible anar al lloc més emocionant de la Terra: l'Himàlaia. Era un viatge llargament pensat i planejat amb un amic, que havia de durar un mes, però que deu dies abans d'agafar l'avió inesperadament hi vam haver de renunciar. Adéu Nepal.

Vaig veure un calendari en blanc, sense contingut. Impacient com sóc, l'endemà mateix de la cancel·lació del viatge començo a telefonar altres malalts amb l'objectiu d'omplir com sigui de muntanyes aquest futur insuportablament buit. De muntanyes escalades amb amics, és clar.

Montserrat, Pirineus, Alps. Van sortir deu viatges a les altures que ara ja formen, inexorablement, part dels meus records..

Carles Figueras Torrent, setembre 2011

Ladakh 2010
Broad Peak 2009
Rakaposhi 2008
Nepal 2007
Chogolisa 2006

© Institut Vescomtat de Cabrera · Hostalric