Les quatres grans cr˛niques medievals catalanes


La Corona d'Aragó als segles XIII i XIV

Índex
 
Introducció
 

El món occidental als segles XIII i XIV

 
La Corona d'Aragó
 
Llibre dels feits del rei En Jaume
 
Crònica de Bernat Desclot
 

Crònica de Ramon Muntaner

 
Crònica de Pere el Cerimoniós
 
Les dones dins les
Quatre Grans Cròniques Medievals Catalanes
Bibliografia
Crèdits

L'expansió mediterrània | El comerç | El regne d'Aragó i el regne de Mallorca | Societat



L'expansió mediterrània

Després de la derrota de Muret (1213), que acaba amb la influència catalana sobre els territoris occitans -amb excepció del Roselló i la Cerdanya i la ciutat de Montpeller-, la Corona d'Aragó, a partir del regnat de Jaume I i al llarg d'aquests dos segles, dedica els seus esforços a conquerir el regne de València (1238), conquesta amb la qual dóna per finalitzada la seva reconquesta de les terres peninsulars, i a la seva expansió cap a la Mediterrània amb les conquestes de les Balears (1229-1235), Sicília (1282), de Sardenya (1324) i dels ducats d'Atenes i Neopàtria (1380-1390) als quals seguirà poc temps després, ja al segle XV, el regne de Nàpols (1443).

expansió mediterrània de la corona catalanoaragonesa durants els segles XIII i XIV
Expansió mediterrània de la corona catalanoaragonesa al llarg dels segles XIII, XIV i XV

Provença (recolzada per França), Gènova i Nàpols són els grans opositors a l'expansió catalana.

 

El comerç

La Corona d'Aragó té un paper destacat en el comerç de la Mediterrània occidental, que augmenta notablement a partir del segle XIII amb la seva expansió territorial. Catalunya importa esclaus, matèries primeres i blat, i exporta productes manufacturats.

La principal ruta marítima comercial és la que uneix Catalunya amb Provença, Sardenya, Nàpols i Sicília, que són els ports de major volum de comerç amb la Corona. La segueix la ruta de l'Adriàtic, amb Venècia com a port principal, que porta a països llavors exòtics com ara Hongria, Bulgària i Dalmàcia. Els vaixells catalans arriben també a la Mediterrània oriental i així, en la recerca de productes d'Extrem Orient (sedes i espècies, principalment), arriben a Constantinoble i a Alexandria.

Aquesta expansió territorial i comercial va anar acompanyada de l'establiment de Consolats de Mar per tota la Mediterrània. Els consolats primerament tenien jurisdicció sobre els afers marítims: nolis, sous dels mariners, assegurances i naufragis. La seva jurisdicció es va ampliar a partir de 1380 a totes les causes marítimes i mercantils. Per tal de regular els usos i els costums marítims i comercials, al segle XIII es van redactar els Costums de Mar i els Costums de Tortosa que, al segle XIV van donar lloc al Llibre del consolat de mar. El Llibre del consolat de mar va gaudir de tanta autoritat que es va convertir en el codi de la legislació maritimocomercial de la Mediterrània. Als Països Catalans va ser vigent fins al 1829.

 

El regne d'Aragó i el regne de Mallorca

El segle XIII, tot i que s'inicia amb el regnat de Pere el Catòlic, està marcat pel llarg regnat del seu fill, Jaume I el Conqueridor (1214-1276) al qual seguiran uns altres dos de molt més breus: el de Pere III el Gran (1276-1285) i el d'Alfons II el Franc (1285-1291).

Durant el segle XIV regnen Jaume II el Just (1291-1327), fill de Pere el Gran, i per tant, germà d'Alfons el Franc, el rei anteriorI; Alfons III el Benigne (1327-1336) i Pere III el Cerimoniós (1336-1387).

Tanmateix, però, hem de tenir en compte que Jaume I, a la seva mort, reparteix el seu regne entre els seus fills: a Pere li correspon el regne d'Aragó, que comprèn Catalunya, Aragó i València. Per a Jaume crea el regne de Mallorca, feudatari del d'Aragó, amb els territoris occitans i les illes Balears. La capital del regne era a Montpeller.

Això vol dir que entre els segles XIII i XIV la Corona d'Aragó es troba dividida entre aquests dos regnes raó per la qual sovint el nom dels reis el trobem repetit.

 

Societat

Entre els segles XI i XIV, i abans de les grans epidèmies, la població catalana gairebé s'havia duplicat. Les causes principals van ser l'augment de la longevitat gràcies a unes millors qualitats de vida i la incorporació de la població dels territoris sarraïns conquerits.

Segons Jaume Vicens Vives, el nombre d'habitants de la Corona cap al 1350 era d'un milió de persones aproximadament. Els nuclis de poblament més importants eren:

Ciutat
Barcelona
Perpinyà
Lleida
Tortosa
Girona
Tarragona
Cervera
Ciutat de Mallorca
Habitants
35.000
13.000
11.000
8.000
8.000
7.000
5.500
27.000

i la comarca més densament poblada era el Barcelonès amb 47 focs (uns 200 habitants, aproximadament) per km2. La resta oscil·lava entre els 4 i 6 focs (entre 16 i 24 habitants, aproximadament) per km2 de les zones més poblades i els 2 i 3 focs (entre 8 i 12 habitants, aproximadament) per km2 de les més despoblades. Aquestes darreres eren les terres del Pirineu i del Prepirineu.

Les relacions de Catalunya amb l'imperi carolingi van fer que la societat medieval catalana s'organitzés seguint una estructura plenament feudal reflectida en els Usatges.

Pel que fa als grups socials, el 90% de la població el constituïen els pagesos, la burgesia urbana, el poble menut i els marginats (esclaus, mudŔjars, jueus, captaires, prostitutes, ...). La minoria restant la formaven els tres estaments amb representació a les Corts: la noblesa o braç militar, el clergat o braç eclesiàstic, i l'oligarquia urbana, braç popular o braç reial, format per burgesos enriquits i per alts funcionaris, que havia aparegut amb el naixement de les ciutats. Els dos primers estaven exempts de pagar impostos.

Els habitants de la corona catalanoaragonesa pertanyien a de tres religions i a tres cultures: la cristiana, la musulmana i la jueva.

El gòtic

L'època d'expansió de la corona catalanoaragonesa es correspon amb l'època de plenitud creativa del gòtic meridional. Així, pel que fa a l'arquitectura, a començaments del segle XIII apareixen les primeres mostres del gòtic, que donarà edificis de caire religiós, com ara els monestirs de Santa Maria de Poblet i de Santes Creus, panteons dels reis de la corona catalanoaragonesa, i, posteriorment, obres tan notables com ara les catedrals de Barcelona, Girona, Tortossa i Ciutat de Mallorca, o Santa Maria del Mar de Barcelona. Quant a arquitectura civil, trobem el palau de Perpinyà, capital del regne de Mallorca, les llotges de València i Ciutat de Mallorca, i el Saló del Tinell i les Drassanes de Barcelona.

La primitiva pintura gòtica està representada en el frontal dedicat a l'arcàngel sant Miquel de l'església de Soriguerola. Ferrer Bassa, el pintor més italianitzant de la primera meitat del segle XIV va pintar els retaules de les capelles reials de Barcelona, Saragossa, Lleida, Palma de Mallorca i Perpinyà per encàrrec de Pere el Cerimoniós, i la capella de sant Miquel del claustre del monestir de Santa Maria de Pedralbes. D'altra banda, Bassa va il·lustrar també el Llibre de les hores de Maria de Navarra.

En escultura cal destacar les tombes reials de Jaume II i Blanca d'Anjou al monestir de Santes Creus.

En el camp de la cultura destaquen les figures de Ramon Llull, Jaume I, Bernat Desclot, Francesc d'Eiximenis, Arnau de Vilanova, Ramon Muntaner, Pere III el Cerimoniós i Abraham Cresques.