Ferran Soldevila, el 1961, en Les dones en la nostra Història afirmava que s’ha dit profusament que les dones catalanes no tenen història, cosa que ell amb els seus estudis es va esforçar a desmentir. És per això que acabava: les dones catalanes han tingut història. Posar-la de manifest és cosa dels historiadors.

I també de veure com es reflecteix el seu paper dins la literatura, en aquest cas dins les Quatre Grans Cròniques Medievals Catalanes. Perquè la presència de les dones dins les Cròniques, malgrat el que puguem esperar a primera vista en unes obres en què predominen els fets polítics i d'armes és, si no preeminent, sí rellevant i representativa.

Rellevant perquè, a través dels matrimonis de què d'una manera o d'una altra (els cronistes descriuen algunes de les cerimònies d'aquests casaments) deixen constància les Cròniques -matrimonis que gairebé sempre tenen una raó política i sovint són producte o estan relacionats amb d'un fet d'armes-, podem comprendre millor la importància de la dinastia del Casal de Barcelona al llarg dels segles XIII i XIV: els reis i els prínceps de la Corona d'Aragó, a fi i efecte d'estendre els seus dominis i de crear noves aliances amb les altres potències del moment, es caracteritzen per dur a terme una política matrimonial molt activa. Així, es casen amb princeses de cases tan importants com ara les de Castella, d'Anglaterra, de França, de Sicília, d'Hongria, de Navarra, Portugal...; i tan exòtiques vistes des de l'actualitat com les de Xipre o Constantinoble, cosa que no hagués estat possible si no hagessin ocupat un lloc essencial en l'Europa d'aquells segles. Cal recordar que només tres dones catalanes van arribar a dur la corona de la confederació: Elisenda de Montcada, Sibil·la de Fortià, i Margarida de Prades; la resta havien vingut de terres més llunyanes.

I, recíprocament, les princeses catalanes es casen amb emperadors d'Alemanya --l’emperador del Sacre Imperi Frederic II, casat amb Constança d’Aragó, vídua de d’Eimeric I d’Hongria, filla d’Alfons I d’Aragó i de Sança de Castella, i germana, per tant, de Pere el Catòlic, escriu: Plau-me el cavaller francès
E la dona catalana--, amb reis de Castella, de França, d'Anglaterra, Alemanya, Portugal, Sicília, o Tarent; amb reis del mateix Casal, com són els reis de Mallorca, o amb personatges tan notables com ara Don Juan Manuel, un dels senyors feudals més poderosos de Castella.

Representativa perquè reflecteixen, d'una banda, quin era el destí de la dona que volia assolir la perfecció: el matrimoni o el convent; i, d'altra, tant per presència com per absència, quin el paper de les dones en la societat de la Baixa Edat Mitjana.

El de les dones de la noblesa:

Transmetre els drets a la corona
Donar fills a la dinastia
Vetllar pels drets dels seus fills i pels dels seus descendents
Exercir el poder en nom del marit
Aconsellar l'espòs
Acompanyar l'home en els viatges: a través dels seus territoris, en les campanyes bèl·liques, a les croades
Mantenir la concòrdia dins la família
Fundar i protegir institucions religioses

El de les dones del poble:

Els cronistes, especialment Muntaner, quan parlen del poble no descuiden les dones; tanmateix, tret de quatre moments crucials com són haver estat el detonant, segons Desclot, de les Vespres Sicilianes, i el paper que van jugar, segons Muntaner, en la defensa de Peralada -les gestes de Na Mercadera i de Na Palomera- i de Gal·lípoli, la funció de la dona (a l'igual que la de l'home del poble, d'altra banda) és únicament la de posar en relleu el fet protagonitzat pel protagonista principal; això és, pel rei o pel príncep. O la de reflectir la vida quotidiana:

Fer de dida; és a dir, alletar un infant que no és seu
Acompanyar els homes en els seus periples bèl·lics com en el cas dels almogàvers

Per altra part, alguna d'aquestes dones -les nobles: directament Constança de Sicília, Elisenda de Montcada, Elionor de Sicília, Elionor de Xipre, Sibil·la de Fortià, Violant de Bar, Maria de Luna, o Maria de Xipre; indirectament, Maria de Bulgària; i la dona del poble en el cas de Restituta, la protagonista de l'episodi atribuït a Frederic de Sicília en el Decameró-, són presents igualment en l'obra d'autors de la literatura catalana i universal, com ara Bernat Metge, Joanot Martorell, Jaume Roig, Dant, o Boccaccio. A una d'elles, Dolça de Provença, la llegenda l'ha convertida en la protagonista de la famosa Llegenda del cor menjat; i a una altra, Constança d'Aragó, reina de Mallorca, li és atribuïda l'autoria de la Cançó de la reina de Mallorques que va ser incorporada a la versió catalana de 1429 del Decameró.

 

Elena Vicioso Martínez octubre de 2011