Enllaços

Dossier "Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament" Primavera 2001
 
M. Fernández Enguita

Guió

El treball actual
Dos móns diferents
De la producció de subsistència al treball assalariat

La llarga marxa del capitalisme
Revolució industrial i resistència popular
El treball abans de la industrialització
El recurs al treball forçat
L'internament i les lleis contra els pobres
Control obrer i disciplina de la fàbrica
La reforma moral dels treballadors
L'experiència colonial. La civilització de l'empresa.
Amèrica: "El indio holgazán"
Àfrica: la "missió de l'home blanc"
La baixa productivitat

La contribució de l'escola
Quina educació per al poble
De l'autoinstrucció a l'escolarització

 

EL TREBALL ACTUAL

Concebem el treball com una activitat regular i sense interrupcions, intensa i mancada de satisfaccions. Vivim en una cultura que sembla haver donat per perdut el camp del treball per buscar satisfaccions solament en el consum. Tanmateix l’organització actual del treball i la nostra actitud vers la mateixa són coses que daten de temps ben recents i que no tenen a veure amb el que és “natural”. L’organització actual del treball tal com ara la coneixem no existia al segle XVI, i tot just va començar a implantar-se puntualment a finals del segle XVIII.

El capitalisme i la industrialització han portat un enorme augment de la riquesa i ha empès les fronteres de la humanitat fins límits insospitats abans, però, realment el balanç és positiu? Si pensem en el món en el seu conjunt, en lloc de fer-ho solament segons la part rica que ocupem, no és difícil veure que vàrem destruir Àfrica i vàrem donar lloc a una escandalosa polarització entre riquesa i misèria per sota del nivell de subsistència tot substituint prometedors processos de desenvolupament autòctons –com ara Índia i altres llocs- per una dependència brutal.

Posseïm cotxes que ens permeten desplaçar-nos més ràpidament a la feina o sortir de la ciutat a gaudir de la natura, però els nostres avantpassats, sense necessitat d’aquestes màquines, també ho podien tenir fàcil, doncs treballaven a casa o prop de casa i en la natura o prop de la natura, sense necessitat de màquines. La nostra societat promou una imatge d’existència d’oportunitats per a tothom que no es correspon amb la realitat. Malgrat això, l’efecte per a la majoria és la sensació de fracàs, la pèrdua d’estima i l’autoculpabilització. La presumpció de la igualtat d’oportunitats converteix a tothom, automàticament, en guanyadors i perdedors, triomfadors i fracassats. A diferència d’altres èpoques en que la posició social era atribuïda al “bon bressol”, la “casta” o l’origen “humil”, els rics i els pobres, els poderosos i els febles d’avui no només han de suportar la seva condició, sinó ser considerats i considerar-se ells mateixos responsables d’aquesta situació.

DOS MÓNS DIFERENTS.

En l’economia de subsistència es produeix per satisfer una ventall de necessitats limitat i poc canviant. El treball és indisociable de les seves finalitat i, en conseqüència, de la vida mateixa en el seu conjunt. En tot cas, el temps i el ritme de treball rarament són sacrificats a la satisfacció de necessitats no elementals, sigui perquè no existeixen o perquè s’ha renunciat a satisfer-les a aquest preu. La situació és molt distinta en una societat industrialitzada. La immensa majoria de la gent no compta amb la capacitat de decidir quin serà el producte del seu treball.

El treballador de l’economia de subsistència no tenia molt on triar, atesa la seva migrada tecnologia, però no ho podia viure com una manca d’opcions, doncs l’elecció entre treballar o no, entre caçar o pescar, entre sembrar o teixir, era tan simple com la de menjar o no, alimentar-se o vestir-se, etc.. El treballador modern ,per contra, veu desplegar-se davant seu un amplíssim ventall d’opcions teòriques o imaginàries, però molt poques possibilitats pràctiques. La llibertat no és quelcom absolut, sinó relatiu a la realitat que ens envolta. Tampoc resulta clara, en les societats preindustrials, la distinció entre treball i lleure i actes socials rituals, doncs activitats com al caça en les societats caçadores-recool•lectores o els mercats en les societats agrícoles mesclen les tres dimensions. Rarament existien períodes del dia o de l’any destinats només al treball de manera ineludible, sinó que els tres tipus d’activitat (o no activitat) se superposen constantment de manera irregular però reiterada.

Per contra, a la societat industrial els individus viuen permanent esquinçats entre el treball, considerat com una càrrega, una font de no plaer, i el lleure, temps exclusiu del gaudi i a les inclinacions personals. Treball i no-treball formen compartiments tancats, i també les activitats socials es presenten de forma diferenciada. També l’espai és objecte d’una distribució distinta. A la societat preindustrial un mateix espai serveix per al desenvolupament de la vida familiar, les activitats de consum i lleure i les funcions productives. En la societat industrial i urbana, els espais de la producció i el consum es diferencien sistemàticament per primera vegada, i la separació entre espai privat i espai públic és duta a terme fins les últimes conseqüències. El lloc de la producció està habitualment separat per una gran distància del lloc de residència, separació física que exigeix, reflecteix i reforça la separació temporal entre treball i lleure. Els ritus socials (cerimònies religioses, festes participatives, activitats polítiques) generen el seu propi espai. Aquesta segregació temporal i física, juntament amb la segregació funcional entre activitats extradomèstiques i domèstiques, diferencien la societat industrial respecte de les societats preindustrials

Els treballadors preindustrials controlaven el seu procés de treball. En una economia primitiva, els mitjans de producció són rudimentaris i la seva elaboració és a l’abast de qualsevol. És l’individu qui posa els mitjans al seu servei, i no pas al contrari. Això situa al treballador en una posició de control absolut del seu procés. Les tècniques i instruments de l’artesà són més complexos, però el que escapa al seu control individual pot ser sotmès al control col•lectiu a través de l’organització gremial. Tant si decideix lliurement què produir com si no, el treballador preindustrial conserva la capacitat total o gairebé total de decidir com produir-ho. Generalment, els treballadors actuals no compten amb la capacitat de controlar i determinar per si mateixos el seu procés de treball. Els processos de treball són organitzats des de les oficines de mètodes i temps o, senzillament, des de la discrecionalitat dels patrons o els quadres intermitjos. En canvi, en les economies preindustrials, els individus disposaven discrecionalment del seu temps de treball, i també del seu temps en general; és a dir, decidien la seva durada, la seva intensitat, les seves interrupcions. Poden perllongar la seva jornada, accelerar el seu ritme o eliminar les interrupcions quan urgeix un objectiu.

DE LA PRODUCCIÓ DE SUBSISTÈNCIA AL TREBALL ASSALARIAT

L’economia de subsistència en sentit estricte, només ha existit en els primer trams de la humanitat i, posteriorment, en contexts aïllats. Més endavant sempre han existit pressions al treballador, però malgrat que les estructures polítiques podien augmentar la seva pressió, no foren capaces mai de trencar la lògica de la producció per a l’ús imperant en les unitats de l’economia domèstica ni de transformar substancialment els processos de treball corresponents. El primer pas realment important, pel que fa al procés de treball, des de la producció de subsistència és el que porta a la producció per al canvi. Ja no es produeix per a l’ús i consum, sinó per al canvi. Produir més per guanyar més. A més a més, si la producció no troba sortida en un mercat proper, el treball del petit productor pot ser explotat pel comerciant a través de l’intercanvi desigual i de l’estructura dels preus. L’anomenat Tercer Món ofereix actualment els casos més extrems en aquest sentit.

Pel capital és possible, per exemple, explotar el treball d’un pagès amb la mateixa o major intensitat que el d’un obrer si és capaç d’organitzar com a mercat de venedors el de les llavors, els adobs i altres mitjans de producció agrícoles, i com a mercat de compradors el dels productors agraris, és a dir, de monopolitzar o oligopolitzar un i altre mercat. Molts projectes tercermundistes de repoblació de zones no explotades agrícolament no és més que això, fins i tot quan de forma grandiloqüent s’anomenen cooperatives de propietaris finançades inicialment amb fons públics. En aquestes condicions, el capitalista pot forçar al productor a treballar més mitjançant la baixada dels preus, però encara no es amo i senyor del seu treball. El treballador encara es recolza, en bona part, en la producció per a la subsistència i, en qualsevol cas, pot en tot moment triar la combinació de treball i consum o d’esforç i ingressos que millor li sembli i resistir de moltes maneres la pressió del capitalista comercial.

El següent pas és la conversió del treballador independent en treballador assalariat.

El pas final en la degradació del treball té lloc quan el capitalista reorganitza el procés mateix de producció. El treballador, que ja havia perdut la capacitat de determinar el producte, perd ara el control del seu procés de treball: la maquinària estableix un ritme mecànic al qual el treballador, com apèndix seu, ha de subordinar-se. El taylorisme suposa un salt qualitatiu en l’organització del treball. El seu objectiu és la descomposició del procés de treball en les tasques més simples, mitjançant l’anàlisi de temps. Amb això es pretén posar a disposició de la direcció de les empreses un coneixement detallat dels processos de treball que els eviti haver de dependre del saber dels treballadors i de la seva bona voluntat, és a dir, de la seva disposició a emprar a fons la seva capacitat de treball i ser explotats. El fordisme és la incorporació del sistema taylorista al disseny de la maquinària: la cadena de muntatge . Amb el fordisme el treball assoleix el grau màxim de sotmetiment al control de la direcció, desqualificació i rutinització, i els treballadors veuen convertir al mínim el control sobre el seu propi procés productiu i reduïda a zero o poc més que zero la satisfacció derivada del treball.: la “barbàrie mecanitzada”.


No tots els treballs de la societat capitalista són iguals. Les professions liberals, els pagesos independents i els anomenats treballadors autònoms tenen un cert grau de control sobre el producte del seu treball.

LA LLARGA MARXA DEL CAPITALISME

L’expansió del capitalisme no ha estat precisament un passeig, ni tan sols de la mà de la seva superioritat tecnològica, sinó el resultat d’un procés perllongat, inacabat i irregular de lluites. La industrialització en general i el capitalisme en particular han empès i arrossegat milions de persones a pautes de treball radicalment distintes de les que corresponien als seus desigs i preferències i als seus patrons culturals profundament arrelats. Assolir això va exigir, en primer lloc, privar-los de qualsevol altre de les possibilitats de subsistència. Fou necessari arrencar els pagesos del camp, la qual cosa es va aconseguir gràcies a la combinació del creixement demogràfic, la supressió de les terres comunals, l’extensió de les grans propietats en detriment de les petites i la capitalització de les explotacions agràries, a Europa, i a mètodes distints, però d’objectius similars en d’altres continents. Van haver de destruir els gremis i arrabassar-los el control de l’aprenentatge, es va dissenyar maquinària fora de l’abast econòmic dels artesans i fins i tot prohibir-los que s’organitzessin col•lectivament. Aquest procés no es va poder completar fins que es varen anar tancant les possibilitats de fugir al Nou Món o vers les fronteres mòbils del vell continent.

En definitiva, aquesta llarga marxa del capitalisme no podria haver estat possible sense una sistemàtica política repressiva dirigida contra aquells que es negaven a acceptar les noves relacions socials. No és casualitat que els inicis del treball en fàbriques han estat associats a presons, els hospitals, els orfenats i altres formes d’internament. Es va perseguir implacablement els pobres, els captaires i altres “marginals”, que llavors no ho eren tant, tot expulsant-los de les ciutats, internant-los, obligant-los a treballs forçats o sotmetent-los a càstigs corporals. Tot i així, aquest procés mai no arribà a bon port, malgrat els esforços de la política dels diferents governs. Encara que sense el caràcter massiu dels inicis de la industrialització, la persecució d’aquells que opten per mantenir-se al marge han durat fins els nostres dies: la repressió de la mendicitat, les lleis de perillositat social, els estrictes requisits necessaris per trobar subsidis socials, el control que acompanya a les prestacions estatals, la psicosi sobre el frau entorn el subsidi d’atur, etc..



REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I RESISTÈNCIA POPULAR

La fàbrica i el treball assalariat foren des del primer moment coses indesitjables per a la població europea, en part com a producte d’una cultura que, havent-se alliberat feia poc de la servitud- identificava el treball per als altres com la dependència. No és per casualitat això, doncs la idea de llibertat havia nascut estretament associada a la defensa de la propietat necessària per a la vida i el treball personals. La propietat feudal era condicional tant pel senyor com pel serf, de manera que si aquest podia veure en aquesta condicionalitat la base de la seva dependència, el senyor també trobava en aquesta propietat una font d’obligacions i uns límits a la seva discrecionalitat. Els treballadors lliures de l’època, d’altra banda, foren camperols independents o artesans. I eren treballadors lliures perquè posseïen mitjans de producció –per bé que la propietat dels artesans podia també estar limitada per les normes gremials. En aquestes circumstàncies, resulta perfectament explicable que el camí vers la llibertat fos identificat amb el pas de la propietat condicional a la propietat absoluta, així com que la falta de propietat fos vista com a manca de independència i el treball per als altres com treball dependent i no honorable.

Pel pensament antiaristocràtic de l’Europa medieval, la propietat era, doncs, la base de la independència, la garantia necessària i suficient de que ningú no s’apropiaria del treball de l’altre. No podien imaginar pas que el desenvolupament de la institució de la propietat no condicional acabaria dividint la societat en una minoria de propietaris i una immensa majoria de persones que no posseeixen mitjans de treball, tal com passa actualment.

Encara que les condicions de vida i treball de l’artesà independent o reduït al treball domiciliari per a un tercer o el pagès propietari o arrendatari poguessin ser materialment molt dures, el fet de mantenir la capacitat de decisió sobre el seu treball, la intensitat i durada del mateix, etc. els atorgava una independència material i, sobretot, ideal. Tot això convergia en una imatge d’autonomia i de dignitat en la que no podia encaixar el salt a treballar de manera constant i regular per a una altra persona, i encara menys deixar-se arrabassar la capacitat de decisió sobre la pròpia activitat.

EL TREBALL ABANS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ

Alguns historiadors ens proporcionen dades molt interessants i curioses als nostres ulls actuals. Així, ens diuen que, dels 355 del calendari romà, gairebé un terç –exactament 109- eren considerat “nefastos”, és a dir, inhàbils pels assumptes judicials i polítics. Entre els grecs els dies de festa havien arribar a excedir en nombre als de treball. Durant l’Edat Mitjana no sembla pas que les coses haguessin empitjorat –altres dirien millorat-. Alguns historiadors calculen que 115 festes com a mitjana, a banda dels 52 diumenges de rigor, són una estimació adequada, i sembla que eren compartides en gran part per serfs i, en el seu cas, esclaus. Els artesans de l’Antic Règim no havien de treballar més de cinc dies a la setmana, doncs solament l’Església els garantia noranta dies de descans (52 diumenges i 38 festius). A l’Espanya catòlica es dedicaven als sants, en total, més de cinc mesos a l’any. Alguns gremis de París del segle XIII tenien, a més a més dels 141 dies lliures de tots, altres 30 de vacances. A Itàlia, durant el segle XVI renaixentista, els dies de festa totals eren 96 a l’any.

Tanmateix, els horaris eren llargs. Els historiadors calculen 12 hores de treball diàries, seguint una reglamentació gremial, o de setze hores a l’”estiu” (sis mesos) i vuit a l’”hivern” (altres sis mesos), a la França del segle XIII. Aquests horaris s’allargaren notablement durant els segles XVII i XVIII, arribant a catorze, setze i divuit hores, llevat de les interrupcions per menjar, etc.. El treball podia ser interromput en qualsevol moment per menjar o beure, per xerrar amb els companys o per resar l’àngelus. La botiga podia ser abandonada, doncs els clients sabien on trobar el botiguer o podien tornar més tard. Les màquines no estaven allí per marcar el ritme. El més semblant que podem trobar a això avui dia podria ser el treball dels alts executius, els professors d’universitat o les mestresses de casa. L’horari és interminable, però l’individu conserva un control ple sobre la seva distribució interior, podent decidir la interrupció del seu treball, la seva ralentització, la seva intensificació, etc..

EL RECURS AL TREBALL FORÇAT.

Aquestes tradicions constituïren un formidable obstacle al reclutament de mà d’obra pels moderns tallers i fàbriques, per la qual cosa no és d’estranyar que els patrons haguessin de basar-se inicialment en formes de mobilització del treball que actualment ens escandalitzarien. D’una banda els patrons varen recórrer als convictes, a ex criminals i pròfugs de la justícia. (segles XVIII i XIX). La pràctica del treball forçat trobà fàcil carn de canó en tota mena de vagabunds, captaires, orfes, etc.

Pels camperols resultava molt difícil adaptar-se a les noves condicions de treball de la fàbrica. Acostumats al treball a l’aire lliure, als ritmes estacionals, als abundants dies de festa, a poder abandonar la feina en qualsevol moment; en definitiva, a seguir el seu propi ritme en comptes d’un calendari, un horari i un ritme imposats, no podien deixar de sofrir un violent xoc. Per això es negaven a anar a les fàbriques i, quan es veien forçats a fer-ho, no era estrany que desertessin en massa, fins i tot en moments ja avançats de la industrialització. Fins i tot al Japó, país del que tendim a pensar que als seus habitants tota mena de treball els sembla bo, les noves indústries tèxtils, de finals del segle passat i inicis del segle XX havien d’enfrontar-se a seriosos problemes de escassetat de mà d’obra degut a la resistència dels camperols a incorporar-se o a restar a les fàbriques. .. Els artesans urbans, no estaven més disposats que els camperols. Es resistien per tots els mitjans al treball fabril.

Els artesans preferien malviure de la crisi dels seus oficis, treballant a domicili però mantenint un cert grau de control i autonomia en el seu treball, abans que no traspassar la porta de les fàbriques, que eren la negació de la seva independència i a les que veien com a llocs de depravació moral i deshumanització (inicis del segle XIX). Per bé que els artesans no tenien terres a les que tornar, encara podien, en cas de veure’s obligats al treball a la fàbrica, abandonar-la a la recerca d’una altra millor o, simplement, per prendre’s un descans abans d’incorporar-se a una altra igual. Això donava lloc a una elevada taxa d’abandonament i rotació en les feines encara durant la primera meitat del segle XIX. Els fabricants es defensaren contra això amb lleis que penalitzaven més greument la ruptura per part del treballador que per part dels patrons i, a més a més, amb lleis de pobres.

L’INTERNAMENT I LES LLEIS CONTRA ELS POBRES

Aquesta aversió vers el treball de la fàbrica feu que una massa molt gran de camperols i artesans expulsats amb argúcies legals o per la força de les seves terres o dels seus oficis preferissin viure dels seus parents i coneguts, de la caritat pública o del no res abans que enrolar-se com assalariats. Els vagabunds i els pobres, en el sentit més ampli d’aquests termes, es convertiren en el malson dels governs dels segles XV al XIX. En tot cas, resultaven ser un element distorsionant en una societat que necessitava de manera creixent regularitat i estabilitat en els hàbits de treball. Contra ells es va posar en marxa una col•lecció de lleis, arreu d’Europa, que s’iniciaren amb una façana assistencial i acabaren per convertir-se en una agressiva política de mobilització de la mà d’obra.

Els hospitals, orfenats; en definitiva, l’internament, no era en absolut una forma de caritat; ni tan sols era principalment una mesura d’ordre públic; era, sobretot, un instrument per forçar la població al treball quan havien estat destruïdes les velles condicions laborals i les noves no resultaven tan atractives pels treballadors. En fi, tenien poc a veure amb una política assistencial dirigida als pobres, els malalts, els bojos...

Un instrument complementari contra els vagabunds i la fugida del treball foren els passaports interiors i altres formes de restricció de la mobilitat geogràfica que servien, al mateix temps, per registrar el bon o mal comportament dels treballadors com a tals. A la França del segle XIX, qualsevol obrer sense la seva “llibreta” o passaport era considerat un vagabund. Tard o d’hora, milers de treballadors es veieren expropiats dels seus mitjans de producció i obligats a treballar, primer als seus domicilis i després als tallers, pel patró. No obstant això, posar-los a treballar era una cosa, però obligar-los a fer-ho de manera efectiva –segons el criteris dels seus patrons- era una altra cosa ben diferent.

La majoria dels artesans, efectivament, fossin independents o estiguessin sotmesos al treball domiciliari, honraven d’una manera o altra a “Sant Dilluns” o fins i tot a “Sant Dimarts”, és a dir, dedicaven aquests dies a reposar dels excessos del diumenge, costum que es va mantenir durant molt de temps un cop convertits en assalariats. Encara a finals del segle XIX, curtidors, sastres, alguns oficis metal•lúrgics, nombroses unions locals de litògrafs i algunes de vidriers prohibien a França, amb èxit, el treball a preu fet. Quan els patrons eren capaços ells mateixos d’imposar l’horari als obrers, aquests podien encara conservar certa capacitat de resistència.

Tots aquests exemples denoten la preferència dels treballadors pel lleure, abans que no pas per salaris més alts, quan ambdues coses eren alternatives. De manera general, els treballadors preindustrials valoraven més el seu lleure que no pas el diner i el consum, més enllà d’un cert punt; amb la qual cosa, la prosperitat de les manufactures, si comportava salaris més alts, es tornava contra la seva productivitat. Els miners d’alguns indrets d’Anglaterra, els obrers, i treballadors en general, reduïen les seves hores de treball quan els salaris eren més alts. Per això, els patrons, que encara no havien pogut sotmetre’ls al treball de la fàbrica, recorregueren una i altra vegada al parlament, durant el segle XVII, perquè es forcés, mitjançant lleis, als treballadors a domicili a lliurar el producte acabat en uns terminis determinats.

CONTROL OBRER I DISCIPLINA DE LA FÀBRICA

La maquinària en si mateixa fou un instrument contra la mà rebel del treball. A través de la desqualificació del treball, de la imposició d’un ritme mecànic i de la possibilitat de substituir els artesans de costums arrelades per camperols no qualificats, dones i nens, la innovació tecnològica va servir per anar trencant poc a poc la resistència a la nova vida en la fàbrica: les multes foren un altre sistema molt estès. Els obrers podien ser multats per arribar tard, per emprar massa temps en el dinar, per fumar, per cantar, per fer juraments, per barallar-se... A més a més, per qualsevol cosa que el patró jutgés com una manifestació d’una feina mal feta. Les multes no només eren un mitjà directe per imposar la disciplina, sinó també un poderós mitjà indirecte, doncs, en ser descomptades dels salaris en quanties molt altes, lligaven l’obrer a l’empresa de forma recurrent.

Una altra forma de trencar la resistència dels treballadors adults homes fou, també, la seva substitució per dones i nens. Els nens, acostumats a sotmetre’s a l’autoritat patriarcal en el si de la família eren molt més fàcils de disciplinar que els adults arrelats a les seves tradicions d’independència. El destacat paper dels orfenats en la provisió de mà d’obra pels primers tallers col•lectius pot explicar-se així, com un recurs al grup menys capaç d’oposar resistència. Els orfenats tenien una organització més autoritària que la família, i els orfes no eren defensats per ningú. Des d’aquesta perspectiva pot entendre’s millor la resistència de l’Associació Internacional de Treballadors al treball de dones i nens, malgrat la decidida aposta per aquest de Marx i els comunistes.

Per bé que els treballadors assalariats perderen aviat el control sobre la durada del seu temps de treball, el mantingueren durant un període sobre la seva intensitat. I encara quan havien perdut el control sobre el producte del seu treball –pèrdua que es remuntava, de fet, al sistema de treball a domicili-, el mantenien en un grau considerable sobre el procés, o sigui, sobre el procediment de realitzar les seves tasques. Un estudi de 1912 sobre la indústria de l’acer va revelar que, en els forns oberts, l’oci dels treballadors anava del 54% del torn per un segon ajudant al 70% per un colador d’acer.

Podem imaginar-nos, doncs, que aquestes tradicions artesanal i camperola acolliren molt malament els inicis del taylorisme. En general, la introducció del taylorisme va suscitar en els seus primers escenaris –ferrocarrils, arsenals, fàbriques de municions, etc.- formes de resistència fins aleshores desconegudes entre els treballadors: sabotatges, sindicalisme revolucionari, resistència passiva, etc...

LA REFORMA MORAL DELS TREBALLADORS

L’empitjorament de les condicions de treball dels treballadors no fou només un conflicte sobre les condicions materials d’aquests, sinó també un conflicte cultural. Filantrops, reformadors, moralistes, economistes, dirigents religiosos i altres intel•lectuals van ser portaveus de les classes benestants per crear un nou ordre moral i així intentar sotmetre els treballadors i per legitimar el nou sistema de producció inhumà.

La religió va jugar un paper protagonista en l’acceptació de les noves condicions de vida. La reforma protestant ´s habitualment tinguda en compte, sobretot, pel paper de la teoria de la predestinació en la conformació de la nova mentalitat burgesa i, en general, per la seva ètica del treball. Però encara més important varen ser els seus efectes sobre el calendari laboral dels treballadors. La proliferació de dies festius en l’Europa medieval estava estrictament vinculada al santoral i les festivitats religioses del catolicisme. Allí on els reformadors comptaren amb un poder més directe el varen utilitzar en la supressió, també, de les festes laiques, prèvia eliminació també del culte als sants i les festes a ells associats. El puritanisme va convertir l’any en un període de treball constant, amb la única salvetat del diumenge sabàtic.

No n’hi havia prou amb limitar el descans, sinó que també calia controlar-lo. El diumenge sabàtic, dedicat a l’oració, l’observància religiosa i el recolliment en família, era l’alternativa al diumenge de diversió que podia prolongar-se en cansament o ressaca en el dilluns feiner. Els hàbits tradicionals que no encaixaven en la nova cultura industrial havien de ser desacreditats, i l’oci dels dissabtes i diumenges era pels industrials i els reformadors anglesos, per exemple, un perill. Les campanyes contra l’alcohol poden interpretar-se en aquest sentit. El seu consum en les festes, fins i tot quan no es prolongava en Sant Dilluns i Sant Dimarts o en interrupcions esporàdiques, era vist pels patrons, en part amb raó i en part prolongant la prevenció fins al prejudici, com una causa de la disminució de la productivitat.

La preocupació per l’alcohol i la seva influència sobre la producció no ha estat ni és exclusiva dels països capitalistes occidentals. També a la URSS. En aquell règim, a on el lloc de treball era quelcom garantit, a manca d’un mecanisme coercitiu econòmic com ara el mercat de treball, les autoritats soviètiques tenien dos instruments alternatius: la propaganda i la coerció política. Part de la primera ha estat la figura del treballador, les medalles al treball, distincions, premis, etc., als treballadors més destacats. Part de la segona, la mobilització forçosa, les deportacions massives, els passaports interiors, les reglamentacions sobre l’ordre en el treball, els càstigs exemplars contra el “sabotatge de la producció” i, en general, la policia política. La col•lectivització forçosa de l’agricultura va jugar a la URSS un paper similar al de la supressió de les terres comunals a Europa occidental.

En un altre ordre, la privació dels avantatges de la seguretat social i de l’habitatge es va utilitzar com a càstig contra qui acumulaven faltes com la inpuntualitat o trigar massa en l’esmorzar. Arreu de la URSS va sorgir un nou tipus de camps de treball, no tan durs com els dels presoners polítics, però sí el suficient per dissuadir els treballadors contra qualsevol atemptat contra la disciplina laboral: a algunes indústries estratègiques i poc atractives pels treballadors, l’organització va arribar un assumpte directe de la policia.

Altres mesures foren de caire positiu, com ara el moviment estajanovista. Tot un sistema d’incentius econòmics individuals que va introduir notables diferències en els salaris monetaris i altres avantatges en espècies dels treballadors. Tenia en comú amb el taylorisme la característica de fomentar la productivitat individual per convertir els seus èxits en normes de la productivitat col•lectiva; és per això que va generar una forta resistència. Les manifestacions de resistència foren des de la migració constant, la rotació, la mala qualitat del treball o els desperfectes a la maquinària, fins i tot a nombrosos assassinats de “treballadors de xoc d’avantguarda”.


L’experiència colonial
LA CIVILITZACIÓ DE L’EMPRESA


Ens compadim dels pobles primitius i tendim a imaginar-los sotmesos a un duríssim treball per atendre les meres necessitats de subsistència. Sense arribar a fer el cant al feliç i bon salvatge ideal, podríem envejar-los per nombroses raons, la primera d’elles pel seu treball: hi ha nombrosos exemples de pobles que treballen quatres hores diàries, altres treballen dos dies i mig a la setmana, altres, un dia sí i altre no; també caldria considerar que es tracta de períodes de treball tranquil i ple d’interrupcions. No es tracta de casos excepcionals, sinó d’una pauta normal entre els pobles caçadors-recol•lectors.

Nombrosos pobles han rebutjat, mentre han pogut, l’agricultura perquè implicava una major quantitat de treball, malgrat conèixer les seves tècniques o poder accedir a elles i d’estar al corrent de la seva “major productivitat”.

L’estigmatització de l’economia dels pobles primitius i, per extensió, de tots aquells no occidentals, té la seva base pelegrina en el comportament del caçador-recol•lector que deixa de treballar tan aviat ha assolit allò necessari per cobrir unes necessitats limitades o del camperol que deixa sense conrear part de les seves terres: són titllats com a econòmicament irracionals.

AMÈRICA: “EL INDIO HOLGAZÁN”

La transició a les formes de treball pròpies del capitalisme pren la forma espectacular d’un xoc entre cultures allí on aquell entre en contacte sobtat amb una societat totalment distinta, la qual cosa va passar, en el seu moment, a les colònies. La “càrrega de l’home blanc”, la seva “responsabilitat”, la seva “missió civilitzadora”, només són que eufemismes per designar la brutal intervenció dels europeus en fer als altres pobles abandonar el seu mode de vida a canvi de les excel•lències modernes de convertir-se en proletari, ja fos agrícola o industrial.

El problema del “reclutament” de treball assalariat es va convertir en el més greu afrontat pels europeus des que varen arribar a les colònies. Espanya fou la primera potència imperialista europea en topar amb el “problema”. Els espanyols no anaven a Amèrica a buscar unes oportunitats de subsistència absents al seu país d’origen, sinó a extraure un excedent amb el que comerciar i enriquir-se. Les mines, les plantacions... requerien un treball regular al que les poblacions indígenes no estaven acostumades i foren molt difícils d’adaptar. De seguida s’estigmatitzà els indis com a éssers “perezosos, vagos, holgazanes”. En aquestes circumstàncies el que va semblar més natural als espanyols va ser obligar els indis al treball forçat.

El primer intent de solució, per descomptat, fou l’esclavitud. Fins mitjans del segle XVI, els indis foren sotmesos com esclaus per dur-los a treballar a les empreses agràries, mineres i industrials dels ocupants, així com en les obres públiques i religioses de tot gènere, en el transport de mercaderies, etc.. De fet, l’esclavitud indígena mai no desaparegué totalment durant el període colonial, doncs, encara que la Corona l’havia abolit formalment, va seguir autoritzada per als indis que s’aixequessin contra ella o els seus representants, i sempre era fàcil pels espanyols provocar o inventar aquestes rebel•lions i difícil i poc temptador per a la Corona verificar-los. A temperar l’esclavitud i altres formes de treball forçat contribuïren també la tasca de fra Bartolomé de las Casas i altres defensors dels indígenes.

ÀFRICA: LA MISSIÓ DE L’HOME BLANC.

La colonització africana durant el segle XIX ofereix un altre escenari en que observar l’escassa predisposició natural de la persona a integrar-se en el que avui anomenem per treball. A diferència d’Amèrica, Àfrica era un continent poc poblat quan els colonialistes europeus passaren de limitar-se a comerciar amb mercaderies exòtiques o capturar esclaus en les seves costes a aixecar directament explotacions diverses en el seu territori, de manera que els nadius sempre tenien a la seva disposició terres addicionals.

Els habitants de l’Àfrica negra o subsahariana s’alimentaven de la caça i la recol•lecció o de formes d’agricultura arcaiques, i només ocasionalment havien conegut formes polítiques tributàries desenvolupades. El clima era hostil pels europeus, poc preparats per fer front a les malalties associades, la qual cosa va desanimar la colonització massiva. A més a més, les potències que dugueren a terme la colonització del continent eren ja, durant el segle XIX, societats capitalistes relativament avançades i volien disposar de la forma més flexible i rendible que pot adaptar el treball aliè, la del treball assalariat. La major preocupació seria, doncs, el desenvolupament d’una força de treball no qualificada i barata, doncs, qualificada i cara, en termes comparatius, la poca que calia, podia importar-se d’Europa.

Els nadius, en general no tenien grans necessitats de les mercaderies que els blancs els oferien. No les rebutjaven, però tampoc corresponien a cap necessitat òbvia que no estigués coberta per una agricultura i una artesania rural força integrades. En general, els europeus tingueren força dificultats per introduir els seus productes. Els africans no mostraven massa necessitats que poguessin estimular el comerç europeu. Aquesta experiència decebedora no era nova pels europeus. Els xinesos ja s’havien declarat autosuficients; també l’Índia produïa tèxtils molt superiors als d’Europa i més barats. En vista de tot plegat, les potències colonials, Anglaterra en primer lloc, es varen llençar a tota una sèrie de brutalitats: feren la guerra als xinesos per imposar-los el consum d’opi; destruïren de manera sistemàtica les manufactures i l’artesania de l’Índia i ocasionaren les majors hambrunes de la seva història; corromperen els nordamericans nadius i els polinesis amb la venda d’alcohol i armes, etc..

Però el més terrible pels europeus era que els altres pobles, a més a més de no desitjar ser els seus clients, no estiguessin disposats a ser els seus assalariats, és a dir, que no volguessin deixar-se explotar en ares de la civilització. Davant de tan molesta manca de cooperació amb la noble obra civilitzadora, els europeus no dubtaren ni per un moment que tenien el dret, fins i tot el deure, de fer treballar a aquesta massa de gent indolent, pel seu propi bé, encara que fos en contra de la seva voluntat. Per tant, imposaren totes les variants imaginables del treball forçat.

Atès que no hi havia mitjans de transport mecanitzats, ni tracció animal –inviable per l’abundància de la mosca tsé-tsé-, ràpidament feren dels nadius el seu mitjà favorit de transport, tot forçant-los a treballar com a portejadors, transportant d’un lloc a l’altre les pertinències dels funcionaris, els subministraments de les ciutats, les mercaderies dels comerciants, les collites mercantils, les armes, etc.. El ferrocarril i les carreteres, en especial, foren la forma d’iniciació al treball “a l’europea” per a moltes desenes de milers d’africans, i per a bona part d’ells també la tomba.

La moral colonialista acceptava sense miraments el treball forçat per a feines d’”interès públic”, com ara la construcció de carreteres, ponts, ferrocarrils i edificis administratius, la intendència militar o el transport de subministraments als centres colonials; també per finalitats més discutibles, com transportar l’equipatge dels funcionaris, servir-los personalment o construir les seves residències de descans. No estava ben vist, per contra, la idea de que pogués forçar-se als nadius a treballar per empreses privades o particulars. No obstant això, aquest principi era violat constantment, tant en les colònies portugueses, franceses i belgues com britàniques.

D’entrada, els ocupants es varen dedicar a gravar als nadius amb impostos en diner i així forçar-los a assalariar-se per aconseguir-ho. Els que no podien pagar eren sotmesos a treballs forçats, i la recol•lecció fiscal era sovint una ocasió i excusa per maltractar els homes, violar les seves dones i filles i endur-se qualsevol cosa que desitgessin. L’impost va prendre moltes formes: en diner, en treball o en espècie. A més a més de forçar els nadius al treball, fou una manera d’impedir l’acumulació per la seva banda. També l’Església va posar el seu gra de sorra quan cobrava, també en diner, els serveis religiosos.

De manera que, mitjançant distintes formes de pressió extraeconòmica es va intentar forçar als africans al treball, essencialment pel procediment de crear-lis noves necessitats i d’impedir-los satisfer-les –les noves i les velles- mitjançant la seva economia tradicional. Però, tot i així, no res va passar com volien els europeus: el contacte amb l’economia monetària no va fer augmentar les necessitats i apetències dels nadius ni, consegüentment, els seus desigs de treballar per un salari. De fet, el treballador que va a treballar en busca d’alguna cosa ho aconsegueix i, després, se’n va.

Ni la pressió dels impostos en diner, ni les qualitats fascinants de les mercaderies occidentals, doncs, foren suficients perquè es constituïssin un mercat de treball i una oferta de mà d’obra assalariada a la mesura de les necessitats dels capitals europeus, particularment en termes d’abundància i rendiment. De fet, i per raons distintes, ningú no desitjava el treball forçat: els nadius per raons òbvies, i els europeus perquè preferien que els africans fessin voluntàriament el que ells els forçaven a fer obligatòriament.

Els exèrcits foren un altre poderós mitjà de coerció indirecta. La seva funció més elemental consistia en expulsar els nadius de les seves terres i reprimir qualsevol resistència. Però l’expulsió de les seves terres no només tenia la finalitat que les deixessin lliures pels colonitzadors europeus, sinó també, sovint, el de que no aconseguissin mantenir-se en una economia tancada de subsistència i es veiessin obligats a sotmetre’s total o parcialment al treball assalariat. L’exèrcit va tenir, a més a més, una funció disciplinària directa: el reclutament militar forçós, tot aprofitant la tradició guerrera d’alguns pobles.
Sovint resultava més fàcil reclutar-los per a l’exèrcit que per al treball assalariat; un cop reclutats, se’ls enviava a treballar a les obres públiques o les empreses privades. Es va fer treballar com assalariats en obres civils a milers i milers de nadius que, voluntàriament o per la força, s’havien convertit en soldats: els ferrocarrils són un exemple clar. En l’exèrcit s’acostumaren a la puntualitat, a l’ordre, a estar permanentment ocupats i a no demanar-se en què ni per a què, tot adquirint, en definitiva, les virtuts de l’assalariat dòcil.

A tot això calia un instrument complementari: l’àmplia parafernàlia d’obstacles posats al desenvolupament d’activitats econòmiques autosuficients o distintes del treball assalariat, fins i tot en el nivell de subsistència.


LA BAIXA PRODUCTIVITAT

Quan africans, americans nadius i asiàtics eren sotmesos, per una via o una altra, al treball fabril o a les tasques sistemàtiques de les plantacions, quedava encara el problema de la baixa productivitat del seu treball. Des que va començar la colonització, l’escassa productivitat dels nadius fou l’obsessió dels europeus arreu del món. Formava part de l’opinió generalitzada que els africans i, en general, els pobles no blancs –o no anglos, o no saxons- eren incapaços d’un esforç sostingut, de la regularitat requerida pel treball industrial.

Aquestes dificultats eren l’expressió de la incompatibilitat entre els hàbits de treball nadius i els que volien imposar-los els ocupants europeus. En la cultura nadiua, l’oci o la satisfacció derivats del treball ben fet eren molt més importants que qualsevol criteri relacionat amb el rendiment, la rapidesa o la valoració quantitativa d’un equivalent obtingut a canvi del propi treball. Des del punt de vista del colonitzador blanc o de l’administració que defensava els seus interessos, això era una conducta no econòmica, no racional, atàvica. Per contra, els nadius trobaven que el que era irracional era la manera en que volien fer-los treballar els colonialistes.




LA CONTRIBUCIÓ DE L’ESCOLA

En general, en èpoques passades, l’aprenentatge i l’educació tenien lloc com a socialització directa d’una generació per una altra, mitjançant la participació quotidiana dels nens en les activitats de la vida adulta i sense la intervenció sistemàtica d’agents especialitzats que representa actualment l’escola, institució que en altres temps jugava un paper marginal en el seu conjunt i nul o pràcticament nul per a la majoria de la població.

Fou el desenvolupament de les manufactures el que va convertir els nens en el “caramel” més desitjat pels industrials: directament, com a mà d’obra barata, i indirectament, com a futura mà d’obra necessitada de disciplina. A Anglaterra, les workhouses es convertiren en Schools of industry o Colleges of Labour. Allò essencial no era ja posar els vagabunds i els seus fills a fer un treball útil amb l’objectiu que es mantinguessin, sinó educar-los en la disciplina i els hàbits necessaris per treballar posteriorment. A França, els nens internats als hospicis i altres institucions eren una mà d’obra barata pels industrials, que els contractaven en grups i podien tornar-los a la menor queixa, o explotaven el seu treball directament en la institució mateixa en que estaven internats.

QUINA EDUCACIÓ PER AL POBLE?

Els pensadors de la burgesia en ascens dubtaren durant molt de temps sobre quina era l’educació més adient pel poble. D’una banda, necessitaven recorre a l’educació per preparar o afiançar el seu poder, per mermar el poder de l’església i, en general, per aconseguir l’acceptació del nou ordre. D’altra banda, tenien por de les conseqüències d’il•lustrar massa a aquells que, al cap i a la fi, continuarien ocupant els esglaons més baixos de la societat, doncs podria alimentar en ells ambicions indesitjables. La via intermitja era la única que podia suscitar el consens de les forces benestants: educar-los, però no massa. El suficient perquè aprenguessin a respectar l’ordre social, però no tant perquè el poguessin qüestionar-lo.. El suficient perquè coneguessin quin era el lloc que havien d’ocupar en la societat, però no massa perquè despertessin en ells expectatives de transformació social.

La fe, la pietat, la humilitat, la resignació o les promeses de que el regne dels cels passarà a ser dels pobres i que els últims seran els primers podien ser suficients per obtenir la submissió passiva del treballador, especialment del camperol fragmentat, ignorant i arrelat incondicionalment a les normes de la propietat, però no per aconseguir la submissió activa que el treball industrial requereix de l’obrer assalariat. Era necessari, doncs, el concurs de la voluntat del treballador, i aquesta s’havia de moldejar des del moment de la infantesa. L’instrument idoni era l’escola. No és que les escoles es creessin necessàriament amb aquesta finalitat, ni que ja no poguessin o deixessin de complir altres funcions: senzillament estaven allí i se’ls podia treure un bon partit de cara a la domesticació dels treballadors.

L’accent es va desplaçar llavors de l’educació religiosa i, en general, de l’adoctrinament ideològic, a la disciplina material, a l’organització de l’experiència escolar de manera que generés en els joves els hàbits, les formes de comportament, les disposicions i els trets de caràcter més adequats per a la indústria. Aquest èmfasi en la disciplina va convertir les escoles en quelcom molt semblant a les casernes o als convents benedictins. A les escoles metodistes angleses de principis del segle XIX, el primer que havien d’aprendre els alumnes era la puntualitat.

DE L’AUTOINSTRUCCIÓ A L’ESCOLARITZACIÓ

Seria convenient preguntar-se en quina mesura no eren els propis treballadors i el moviment obrer els primers interessats en l’escolarització universal, en quina mesura no va ser l’escola una conquesta obrera i popular que les classes dominants haurien intentat després i intentarien encara adulterar amb més o menys èxit. El que normalment sabem o llegim del moviment obrer davant l’educació és que sempre ha demanat més escoles, major accés a les escoles existents, etc.. Tanmateix, també tenim informació suficient com per pensar que, abans de la identificació de la classe obrera amb l’escola com a instrument de millora social, va haver un ampli moviment d’autoinstrucció.

Molts mestres artesans, oficials i, en general, treballadors qualificats portaven el seu afany cultural més enllà dels límits de l’ofici, participant plenament de les inquietuds culturals i educatives d’una època encandilada amb les potencialitats d’un saber en ràpid desenvolupament i amb una gran fe en el progrés. Assimilaven la cultura d’altres grups socials i la irradiaven ells mateixos vers l’exterior del seu propi grup. No pas per casualitat sortiren dels seus rengles milers d’homes capaços d’inventar noves màquines, perfeccionar les existents, desenvolupar projectes, imaginar nous productes i processos. A aquesta xarxa formal i informal de capacitació professional i formació tècnica i científica cal afegir les escoles d’iniciativa popular, les societats obreres, els ateneus, les cases del poble i tota una sèrie d’activitats similars que composaven un considerable moviment d’autoinstrucció.

Bona part del moviment obrer va xifrar en aquest entramat les seves esperances de guardar el ritme del progrés i millorar la seva posició social i política enfront les classes dominants, i si arribés el cas a transformar l’ordre social existent. Una altra part del moviment obrer –d’orientació marxista- va centrar les seves reivindicacions en una escola pels treballadors finançada però no gestionada per l’Estat i combinada amb la incorporació dels joves a la producció. Tanmateix, l’escolarització estatal o sota la batuta de l’Estat –i la influència més o menys directa dels industrials- aviat va guanyar la partida a aquest moviment d’autoinstrucció. A Espanya, aquest moviment va tenir sempre una vida no molt animada i va patir la seva gran derrota com a corol•lari de la Setmana Tràgica (Ferrer i Guàrdia).