La revolució industrial
i el treball
ACTIVITATS
Qüestionari
Videos Youtube
Anem a la
wikipèdia: taylorismo, fordismo, toyotismo, flexibilidad laboral,
subcontratación
Introducció
D’entrada, el treball no sembla que sigui una qüestió problemàtica, sinó
més aviat un fet d’allò més quotidià. Tanmateix, encara que el treball
sigui una realitat constant en la nostra vida, la concepció que en
tinguem pot variar considerablement: des de viure’l com una càrrega i
una obligació a veure’l com un aspecte dignificador i perfeccionador de
nosaltres mateixos.
Aproximació al concepte de
treball
L’ésser humà, com qualsevol altre animal, és un ésser necessitat.
Requereix aigua, menjar, calor, salut... Per tal de satisfer aquestes
necessitats recorre, com la resta dels animals, a la natural. Però,
encara que la natura posseeix el que necessitem per a sobreviure, no
sempre ho trobem al nostre abast ni en la quantitat suficient. Per això,
l’ésser humà no s’ha limitat a prendre el que la natura li ofereix, sinó
que l’ha manipulat i modificat per extreure’n el que li calia.
Així, des d’èpoques molt primitives, l’ésser humà sembra, domestica,
construeix preses..., és a dir, participa activament en la seva
supervivència. Totes aquestes activitats de manipulació es consideren
treball.
El treball és l’activitat productiva que consisteix en una manipulació i
modificació intencionada i conscient de la natura, per tal d’obtenir-ne
el necessari per a subsistir.
Encara que tots els éssers vivents tenen necessitats,no tots les
satisfan de la mateixa manera. La majoria dels animals depenen més que
l’ésser humà de la natura, perquè es limiten a prendre el que hi troben.
Per aquesta raó es diu que, malgrat que les necessitats són comunes,
aquesta forma de satisfer-les que és el treball és exclusiva de l’ésser
humà. Dit d’una altra manera, el treball és una activitat constitutiva i
específica de la condició humana.
Actualment, la forma més habitual d’entendre el treball és com a lloc de
treball. Entès d’aquesta manera, seria tot allò que fem a canvi d’un
sou. Treballo de fuster, d’informàtic o de perruquer. Aquest sentit de
treball (com a lloc de treball) no és diferent del treball com activitat
productiva. Només en èpoques primitives cada individu participava
directament en la producció d’allò que necessitava. Ràpidament es va
produir una diversificació d’activitats i cadascú es va especialitzar en
una tasca. Després, mitjançant el canvi, aconseguia tota la resta. Per
aquesta raó, encara que un treball concret no produeixi directament un
bé de primera necessitat (pensem en un futbolista, un informàtica o una
professora), sí que consisteix en una activitat indirectament
productiva, ja que el seu resultat és canviat per diners i aquests, al
seu torn, pel que necessitem.
Característiques
La majoria dels filòsofs consideren el treball una de les activitats
distintives de l’ésser humà. Se li ha concedit tanta importància que,
per a alguns pensadors, com Marx, el treball és l’essencial de l’ésser
humà i el que el distingeix de les altres espècies animals
L'home
mateix es diferencia dels animals a partir del moment en què
comença a produir els seus mitjans de vida
Marx, K., "La ideologia alemanya" |
Vegem-ne algunes característiques:
- És una activitat específicament humana. Potser no és el més
característic de l’espècie humana (atès que alguns pensadors consideren
el nostre caràcter racional com allò més propi nostre), però és evident
que és exclusiu d’aquesta espècie. Cap altre ésser vivent manipula
intencionadament i conscientment l’entorn per tal de procurar-se el que
necessita.
- Es una activitat relacionant. Mitjançant el treball l’ésser humà es
relaciona amb:
- la natura. En l’activitat productiva els individus es
dirigeixen a la natura i hi entren en contacte. Aquest contacte no
consisteix en una relació ingènua i passiva, sinó en una relació activa
de transformació, en la qual procurem adaptar-la a les nostres
necessitats. L’ésser humà intervé en la natura: munta sistemes de
regadiu, construeix embassaments i centrals nuclears... Els individus,
en definitiva, humanitzem la natura perquè l’alterem a la nostra mesura
i segons les nostres necessitats.
- Els altres. L’acció productiva, com la majoria de les nostres
accions, té una marcada dimensió social. En el treball, l’ésser humà es
posa en contacte amb els altres. Aquest contacte pot ser directe: col·laborant conjuntament amb d’altres, per exemple quan construeix un
embassament, o bé pot ser indirecte: perquè utilitza procediments o
coneixements que adquireix gràcies als altres, per exemple quan aplica
recursos com la fertilització o la rotació en la producció agrícola
d’aliments.
- És una activitat relacionada amb la tècnica. La tècnica és la
capacitat d’idear, fabricar i utilitzar instruments. La relació que
mantenen la tècnica i el treball és tan estreta que, de vegades,
s’arriben a confondre. El que resulta evident és que molts treballs
requereixen l’ajut, cada cop més sofisticat, de prestacions tècniques
que els facin més fàcils i profitosos. Pensa en l’íntima relació que
manté qualsevol feina (agricultura, construcció immobiliària,
periodisme...) amb l’ús d’instruments, maquinària i procediments
específics.
- És una activitat d’apropiació legítima. Així ho han defensat alguns
autors, com per exemple Locke. Aquest filòsof va defensar que totes les
persones tenen dret a la propietat privada. Locke argumentava que,
mentre que la natura no pertany a ningú perquè no és una creació humana,
el resultat de les nostres accions pertany als qui les duen a terme. En
l’actualitat, el reconeixement de la propietat privada i la seva relació
amb el treball depenen del sistema cultural, econòmic i polític de cada
societat. No obstant això, sembla força estesa la creença que el treball
ens confereix certs drets i deures sobre el que produïm.
Repàs històric a la valoració del treball
L’activitat productiva té una important dimensió social, perquè s’hi
donen relacions de cooperació i perquè la manera com s’organitza
influeix considerablement en la forma de relacionar-nos. En definitiva,
el caràcter social del treball es plasma en la mútua relació que es
produeix entre treball i societat: el treball influeix en la societat i,
alhora, cada societat sosté una concepció i una valoració diferents del
treball. A continuació teniu un breu repàs (i també un xic simplista) de
les concepcions del treball que s’han donat en èpoques històriques
diferents.
- En l’antiguitat (s. VII a.C. – s. IV d.C). El treball manual
era menyspreat. Aquesta concepció era pròpia d’una societat esclavista
en què el treball manual era desenvolupat, gairebé exclusivament, per
una classe social inferior (els esclaus). L’activitat productiva es
considerava una baixesa, ja que s’associava a un grup social desposseït.
D’aquesta manera, el treball va ser valorat per les classes
privilegiades com una activitat impròpia d’homes lliures, els quals,
“deslliurats” del treball, es podien dedicar del tot a activitats “més
elevades” i que no constituïen treball, com la política, la guerra,
l’estudi, l’art... El sistema esclavista va ser un dels factors de
l’èxit econòmic d’aquestes societats, però, a la llarga, va ser
contraproduent, ja que el menyspreu del treball manual no va fomentar
que es dediquessin esforços a millorar les tècniques productives.
- En l’Edat Mitjana
(s. V – s. XIV) tampoc no existia una valoració positiva del treball.
Alguns pensadors consideren que aquesta valoració negativa va ser
conseqüència de la difusió d’una interpretació literal de la Bíblia,
segons la qual la necessitat de treballar és deguda al pecat original.
L’ésser humà va ser expulsat del paradís (on gaudia de totes les
facilitats i tenia al seu abast tot el que necessitava) i va ser
castigat a treballar i a guanyar-se amb el seu esforç tot allò de què
havia gaudit feliçment, però del qual s’havia tornat indigne. Influïts
per aquesta concepció, els individus de l’Edat Mitjana van veure en el
treball una condemna i una obligació penosa que Déu els imposava.
Va contribuir a aquesta valoració negativa del treball una societat
feudal, caracteritzada per una rígida estratificació social, en la qual
a cada estament li corresponia una forma de vida i d’ocupació. En
aquesta societat, formada bàsicament per tres estaments (senyors-guerrers),
monjos i serfs), el que patia pitjors condicions i pitjor consideració
era el tercer estament, el qual suportava, fonamentalment, l’activitat
productiva, és a dir, era el que treballava. No obstant això, en la
Baixa Edat Mitjana va començar a donar-se un fenomen que va afavorir un
canvi social i, també, un canvi en la concepció del treball. Aquest fet
innovador va ser el progressiu augment en quantitat i importància d’un
altre grup, el dels artesans i comerciants, que es van desvincular dels
senyors feudals i de l’agricultura i es van establir a les ciutats.
Treball.
Etimologia
El mot “treball” ens recorda una imatge desagradable. Ja sigui
“TRIPALIUM” (el jou amb el que se subjectava els bous per
llaurar o el TREPALIUM (instrument de tortura de tres peus)). El
treball ha estat considerat com una font de penalitats, de
sofriment, de turment.
ELS MALEÏTS TREBALLADORS DE L’EDAT MITJANA
L’Església ha concebut el treball com una maledicció “nascut en
el moment que Adam i Eva foren expulsats del Paradís terrestre.
Aquest Paradís era precisament “paradís” justament perquè es
pogués viure sense treballar...” A l’Edat Mitjana els
eclesiàstics no dubtaven pas a vilipendiar els gremis i a
amonestar-los tot acusant d’indignes molts oficis.
La societat medieval estava jerarquitzada en tres ordres: els
ORATORES (clergues), els BELLATORES (els senyors) i els
LABORATORES (treballadors). Aquells que són a sota de l’escala
són considerats indignes perquè l’Església, principal custodi
dels valors socials, manifesta doblement el seu disgust per a
tota activitat laboriosa. Primer criticaren els gremis. Però
també, l’Església fixa una llista d’oficis prohibits o vils. Són
aquells que son impurs perquè obliguen a embrutar-se les mans (aquells
que renten vaixelles) o la sang (carnissers, cirurgians). Altres
oficis conviden als pecats de luxúria (prostitutes o
saltimbanquis), als pecats de cobdícia (comerciants, advocats o
notaris) o a la gola (cuiners). En definitiva, “tota professió
que no “crea” és dolenta o inferior. Cal, com el pagès, extreure
de la terra la matèria primera”, segons Jacques Le Goff, un dels
grans estudiosos de l’Edat Mitjana.
A partir del segle X, el nombre d’oficis “prohibits” per
l’Església disminueix. En efecte, les transformacions que
sacsegen l’occident cristià modela també les mentalitats. Una
nova concepció del treball com una forma de guanyar-se el pa
guanya terreny, en comptes de ser considerat com a pena. Cada
cop més el treball serà vist com a útil a tothom, aquell que
permet de satisfer les necessitats humanes (vestit, alimentació),
i guanya reconeixement social. És el cas també dels oficis que
permeten de proporcionar béns nous (com els mercaders).
|
- En l’Edat Moderna (s. XV – s. XIX) es va produir una
revalorització el treball. Va ser conseqüència de l’auge d’una classe
social que devia l’èxit, precisament, al treball: la burgesia. Els
artesans i comerciants que durant la Baixa Edat Mitjana havien emigrat a
les ciutats (burgs) van formar aquesta nova classe, que va anar
adquirint cada cop més importància (social, econòmica i política). El
prestigi de la burgesia va estar acompanyat d’un augment del prestigi de
la seva ocupació, el treball.
- En l’Edat Contemporània s’ha produït una valoració excessiva
del treball. Segons alguns pensadors, les societats occidentals basen la
seva prosperitat en l’èxit industrial i comercial, només possible
mitjançant el treball. L’esforç i l’esperit de superació es
converteixen, així, en virtuts socials i morals. Però, malauradament,
això s’exagera fins al punt que per a algunes persones el treball és
l’única activitat que els pot proporcionar èxit i felicitat. Per a
aquests pensadors, aquesta sobrevaloració provoca que fets com ara tenir
un bon lloc de treball o triomfar en la carrera professional siguin
vistos com l’única manera de realització personal. Tanmateix, aquesta
valoració extrema topa, també, amb una situació real de dèficit
d’ocupació. I així, encara que s’inculca que el treball és la principal
forma de satisfer les inquietuds i la creativitat personal, el cert és
que no tothom pot accedir a un lloc de treball, a causa del greu
problema de l’atur. D’aquesta manera, el treball esdevé un bé escàs que,
mentre que en altres èpoques era una obligació o un deure, en aquesta
constitueix un dret.
L'activitat tècnica.
Aproximació al concepte de tècnica
La paraula tècnica, com tantes altres, té l’origen en un terme grec:
tekhné. Aquest terme posseïa molts usos i significats, entre els
quals hi havia els d’art, ofici, habilitat,manera i, fins i tot,
astúcia. Però a la base d’aquesta multiplicitat d’usos existia un
significat mínim comú: ser una activitat basada en un conjunt de
coneixements, normes i procediments que caracteritzaven una manera de
fer concreta, ja fos fer de fuster, poeta, pagès o polític.
Passa una cosa similar amb l’actual significat de tècnica. Encara que
puguem trobar-lo en múltiples contextos: m’he apuntat a una acadèmic on
m’ensenyen la tècnica de la pintura a l’oli; he decidit estudiar
Enginyeria Industrial perquè sempre m’han interessat les carreres
tècniques; se m’ha espatllat el televisor, així que hauré de trucar a un
tècnic que el repari; en Pep és un gran jugador de futbol i destaca per
la seva tècnica; en Marc és un tècnic en la matèria..., a la base de
tots aquests usos existeix un significat comú. En tots plegats suposem
l’existència d’una habilitat o mètode a fer certes coses. Podem
considerar la tècnica de la manera següent:
- Capacitat per a modificar l’entorn en benefici propi, que es concreta
en la possessió de maneres de procedir eficaces i en la possibilitat
d’idear, construir i utilitzar instruments que auxiliïn l’acció.
Aquesta definició podria fer-nos pensar que la tècnica és un tipus de
destresa comuna als éssers humans i als animals. Efectivament, observem
que alguns animals són capaços d’utilitzar estris i construir
artefactes: els castors fabriquen dics; els ocells, nius; les abelles,
bresques per a produir mel... Els dics, els nius i les bresques, no són
el resultat d’una habilitat tècnica?
En sentit estricte, no. Els animals poden construir coses que semblen
producte de la tècnica, però en realitat es limiten a seguir uns patrons
fixos de conducta, i per això no posseeixen la capacitat de perfeccionar
les seves construccions, ni d’inventar i fabricar altres artefactes més
eficaços... Només els primats s’acosten mínimament a la capacitat humana
per a imaginar, construir i utilitzar eines eficaces en la solució dels
problemes amb què es troben.
Característiques
Si en destaquem els tres essencials, la tècnica suposa:
- Una adaptació del subjecte al medi. L’aparició de la capacitat
tècnica va suposar un mecanisme adaptatiu molt més eficaç que la pura
adaptació biològica. Gràcies a la tècnica, els primers homínids van
aconseguir de satisfer amb èxit les seves necessitats. Poder produir
aliments o aconseguir-los més fàcilment, ser capaç de defensar-se
malgrat la seva debilitat física, proporcionar-se calor encara que les
condicions fossin adverses... van permetre a l’ésser humà sobreviure en
qualsevol lloc del món sense haver d’esperar mutacions genètiques que el
fessin més apte per a la vida. Dit d’una altra manera, l’aparició de la
capacitat tècnica va fer pràcticament innecessària l’evolució i
l’adaptació biològiques.
Tanmateix, i encara que sembli paradoxal, la capacitat tècnica va sorgir
precisament de l’evolució natural, és a dir, d’una sèrie de
transformacions físiques que van patir els homínids. La posició erecta
va alliberar les mans i, com que ja no eren necessàries en la locomoció,
va possibilitar que es fessin sevir i s’especialitzessin en l’ús
d’estris i en el seu transport. Les primeres eines van ser, segurament,
les mans: amb elles l’individu primitiu capturava petits animals,
arrencava fruits, trossejava els aliments, bevia, curava... Després
l’ésser humà va imaginar maneres de fer les seves mans més poderoses i
infal•libles, i així va inventar les fletxes, el ganivet, la llança, el
martell... Tots aquests instruments suplantaven i substituïen la mà,
però, alhora, la feien imprescindible en el seu ús. Per això, per a
molts pensadors, la mà és l’instrument d’instruments i la tècnica, una
projecció dels òrgans corporals.
- Una adaptació del medi al subjecte. Per a alguns filòsofs,
l’essencial de la tècnica no és que permet al subjecte adaptar-se al
medi, sinó que li permet modificar l’entorn i fer-se’l més favorable.
Tots els éssers vius tenen necessitats i tots els que sobreviuen les
satisfan; no obstant això,l’ésser humà és l’únic que posseeix capacitat
tècnica. Per tant, allò que explica la possessió d’aquesta capacitat no
pot ser tenir necessitats, sinó que ha de ser quelcom d’específic dels
humans: la fantasia o imaginació. L’ésser humà és l’únic que posseeix un
món interior, l’únic que pot abstreure’s o concentrar-se completament en
si mateix. En aquesta abstracció, i gràcies a la imaginació, l’ésser
humà inventa maneres diferents de satisfer les seves necessitats
bàsiques. Però no s’atura aquí. Un cop satisfetes, n’inventa unes altres
de noves i, també, noves solucions, en una cadena que, per a alguns
pensadors, pot ser inacabable. Això és el característic de la tècnica:
la creació d’un món artificial per a satisfer cada nova necessitat. I és
que l’ésser humà no tan sols vol alimentar-se i sobreviure; a més, vol
divertir-se, viatjar, aprendre... i, per a fer-ho, construeix edificis,
carreteres, parcs, cinemes... En definitiva, transforma la natura i, al
seu damunt, construeix un món fantàstic.
- Una activitat en continu desenvolupament. Des de l’aparició de
la tècnica, l’Homo sapiens sapiens no ha evolucionat; en canvi, el que
ha sofert grans i profundes transformacions ha estat la tècnica, la qual
ha de progressar per adaptar-se a les circumstàncies i, també, per fer
front a les noves necessitats. L’ésser humà no tan sols imagina formes
d’aconseguir el que necessita, sinó que també s’inventa noves
necessitats. Per tot plegat, un dels trets més característics de la
tècnica és que comporta un continu procés de canvi i transformació.
Aquest procés és, per a molts, un camí de perfeccionament i progrés. En
acumular-se els èxits del passat, cada nova generació pot inventar,
sobre els antics, nous i millors procediments. A més, la interrelació
constant que es dóna entre ciència i tècnica contribueix a augmentar
aquest progrés: els avenços i descobriments científics són immediatament
aplicats en la construcció d’artefactes més moderns i eficaços.
La natura
no construeix màquines, ni locomotores, ni ferrocarrils, ni
telègrafs elèctrics, ni telers mecànics, etc. Tots són producte
de la voluntat humana que s'imposa a la natura o de la
participació humana en la natura. Són òrgans del cervell humà
creats per la mà humana, el poder del coneixement objectivat
Marx, K. "Fonaments de la crítica de l'economia política" |
El desenvolupament tècnic. Classificació segons Ortega i Gasset.
Quadre:
Etapes |
Tècnica de l'atzar |
Tècnica de l'artesà |
Tècnica del tècnic |
Època |
Fins a l'Antiguitat
Fins als s. VII
a.C.) |
Des de l'Antiguitat fins a l'Edat Mitjana.
(Del s. VII aC. al
s. XIV d.C) |
Des del Renaixement fins a l'actualitat
(Des del s. XIV
fins a l'actualitat) |
Carac-terís-tiques |
- Els recursos
tècnics són escassos.
-Tots els memebres
de la col·lectivitat posseeixen les habilitats tècniques (tots
saben fer foc, pescar...)
-Els
descobriments invents són fruit de la casualitat i de l'atzar.
-No hi ha
consciència que l'activitat tècnica sigui diferent dels
processos naturals.
-És pròpia de
societats poc desenvolupades
|
- Es produeix
un creixement del repertori d'acitivitats tècniques.
- Especialització: no tots els individus posseeixen els recursos
tècnics, els quals es troben en mans dels artesans: són els que
saben treballar el ferro, fer sabates...
- Comença a haver-hi consciència de la tècnica com d'una cosa
especial, diferent dels processos naturals.
- No existeix encara plena consciència de la tècnica com a
invent. L'artesania es basa sobretot en l'aprenentatge i la
tradició.
- La tècnica es limita a la utilització d'estris i instruments.
|
- La dimensió
tècnica s'estén a tots els àmbits de la vida.
- Es produeix una profunda especialització. No tots els
individus posseeixen els coneixements o habilitats tècnics, els
quals es troben en mans de tècnics o experts.
- Hi ha un procés constant d'invenció i innovació. Ràpid procés
de canvi i culte a la novetat.
- La tècnica s'enriqueix i s'expandeix amb la fabricació de
màquines: a diferència dels instruments, les màquines fan la
feina soles.
- Es produeix la diferenciació del tècnic (inventor i
planificador) respecte de l'obrer (usuari)
|
A més de l’aparició de les màquines, la tècnica contemporània, la que
Ortega i Gasset qualifica de tècnica del tècnic, es caracteritza per un
altre tret essencial: la seva íntima relació amb la ciència. La tècnica
en l’estat en què la coneixem avui només és concebible si en el seu
avenç hi participen decididament els coneixements i descobriments
científics. Invents com l’automòbil o l’avió no haurien estat possibles
sense la contribució de la moderna física; la càmera fotogràfica o les
fibres sintètiques, sense la química; l’enginyeria genètica, sense la
biologia...
Però no tan sols la ciència influeix en la tècnica, sinó que també
succeeix el contrari. Els instruments i màquines que la tècnica
proporciona són usats pels científics, i així contribueixen a la
viabilitat i l’èxit de les seves investigacions. Actualment, la ciència
no es pot concebre sense la tècnica. Entre altres raons, la realització
d’experiments exigeix condicions especials: laboratoris preparats
tècnicament, satèl•lits artificials, acceleradors de partícules,
microscopis electrònics, ordinadors potentíssims...
L’impacte de la
tecnologia en el món actual.
Tal com s’ha dit, la col•laboració de la ciència i la tècnica ha
suposat, per a totes dues, un desenvolupament sense precedents. En
concret, per a la tècnica ha significat un desenvolupament tan important
que ha estat batejada amb el nom de tecnologia i, la nostra època, amb
el d’era tecnològica.
Quines repercussions ha tingut la seva introducció i expansió en tots
els àmbits de la nostra existència? Tant sigui en l’activitat
productiva, repercussions socials i altres...
Definició de tecnologia
De les diverses etapes de la tècnica que s’han esmentat, l’última sembla
desmarcar-se de forma profunda de les altres: el grau de sofisticació
assolit és un esdeveniment completament original en la història de la
humanitat. Aquest desenvolupament espectacular està molt lligat a un
factor: la relació que mantenen la tènica i la ciència des de l’Edat
Moderna.
Tant la ciència com la tècnica, si entenem aquests termes en un sentit
ampli, existeixen des de l’inici de la humanitat, però, fins
pràcticament el segle XVI, van seguir camins diferents. Els filòsofs i
els científics dedicats a l’estudi de la natura tenien generalment
inquietuds i interessos diferents dels de pagesos i artesans; les seves
activitats, per tant, es desenvolupaven de forma pràcticament aliena i
desconnectada. Això va començar a canviar amb el sorgiment de la ciència
moderna. És significatiu que Galileu (un dels seus primes representants)
fos, també, dels primers a dur a terme les seves investigacions
conjuntament amb la tècnica. Galileu va construir un telescopi (aplicant
els seus coneixements òptics) i el va utilitzar per a estudiar els
altres i, així, confirmar la seva teoria de l’univers. A partir
d’aleshores, la relació entre tècnica i ciència ha estat cada cop més
estreta. Per a la tècnica, això ha suposat una transformació tan
profunda que, comparant-la amb les formes anteriors, s’ha considerat
oportú diferenciar-la amb un altre nom, tecnologia.
La tecnologia és un conjunt de procediments i recursos de gran
complexitat i sofisticació que caracteritzen la tècnica des del segle
XVIII. La diferència fonamental respecte de la tècnica anterior és
l’aplicació dels avenços i teories científics.
Ja ho podem comprovar diàriament: la tecnologia ha envaït pràcticament
tots els aspectes de la nostra existència. N’obtenim múltiples
beneficis, tants que s’ha convertit en quelcom de completament
imprescindible. Qui pot imaginar-se l’actual ritme de vida de la
humanitat sense el telèfon, l’ordinador, la fotocopiadora, la televisió,
el tren, l’avió, el microones o l’aspiradora?
Repercussions en l’activitat productiva.
La profunda transformació soferta per la tècnica ha afectat enormement
el treball. Tanmateix, no sempre ho ha fet de forma positiva. Les
repercussions tecnològiques solen ser de doble signe.
Avantatges
- L’eficàcia i la productivitat. La revolució tecnològica va
tenir com a efecte més evident l’augment de l’eficàcia i de la
productivitat, ja que gràcies a la introducció de maquinària especial i
a la reorganització dels procediments i recursos va ser possible
fabricar més, més ràpidament i millor. És fàcil comprovar que amb una
màquina excavadora és molt més còmode i ràpid excavar una rasa que
fer-ho amb una pala, o bé que la maquinària tèxtil permet fabricar més
jerseis que si ho fem a mà...
- La humanització de les condicions laborals. L’ús de maquinària
i el perfeccionament dels mètodes de treball permeten descarregar el
treballador de les feines més dures i pesades. Això constitueix un
avenç, ja que suposa alliberar-lo de les tasques més esgotadores
físicament i reservar-li les feines més gratificants i creatives, les
que requereixen la participació de qualitats essencialment humanes:
intel•ligència, espontaneïtat...
- El temps lliure. L’augment de la productivitat comporta
fabricar més en el mateix temps i amb els mateixos recursos. Això
significa que les persones necessiten treballar menys per a produir el
mateix. És un fet que, des de l’inici del capitalisme fins ara, hi ha
hagut una disminució considerable de la jornada laboral. Al principi, no
hi havia horaris fixos, motiu pel qual, depenent de la producció, es
podien superar fins i tot les quinze hores per dia. La reducció de la
jornada laboral comporta, evidentment, un augment del temps, que les
persones poden dedicar al descans, el lleure, la diversió...; és a dir,
un augment del temps lliure i de la qualitat de vida.
Els
fabricants de maons, durant més de cinc mil anys, mai no van
aconseguir, de mitjana, més de 450 maons per dia i per individu
en jornades de més de deu hores.
Una fàbrica moderna de fabricació contínua de maons produirà
400.000 maons per dia i per home. Raymond, A. "Què és la tecnocràcia? |
Inconvenients.
- La sobreproducció i el consumisme. Produir més i millor porta,
en algunes ocasions, a fabricar més del que la societat necessita en un
moment determinat. Aleshores es dóna una situació de sobreproducció: hi
ha més oferta d’un producte que persones interessades a adquirir-lo.
Aquest fenomen és molt perjudicial per a les empreses perquè, si no
venen, poden arribar a tenir pèrdues i veure’s obligades a reduir la
plantilla de treballadors. Un dels mecanismes per a solucionar el
problema de la sobreproducció és fomentar el consumisme; és a dir,
promoure la compra de determinats productes, encara que no n’hi hagi una
necessitat real.
- La deshumanització i alienació. La introducció i utilització de
maquinària no sempre suposa una humanització del treball. De vegades,
l’ús de màquines provoca que el treball de les persones es converteixi
en un auxili de la màquina i es redueixi, per exemple, a prémer un botó
o apujar una palanca al ritme que la màquina imposa. Quan el treball
esdevé tan repetitiu i automàtic que es torna similar al funcionament
d’una màquina, aleshores perd la seva dimensió humana i parlem de
deshumanització o mecanització del treball. Marx va ser un dels
pensadors que van denunciar aquesta situació. Segons aquest pensador, el
treball és una activitat essencial per a l’ésser humà; no obstant això,
en determinades condicions produeix alienació. La paraula alienació
prové del terme llatí alienus, que significa “un altre”. Per Marx, estar
alienat és estar fora de si, ser estrany a un mateix. Alienar-se suposa,
en definitiva, no reconèixer-nos en el que fem, com si,en realitat, ho
fes una altra persona. Així, en l’activitat productiva, si l’individu hi
participa com una peça anònima més d’una complexa maquinària i perd la
consciència de la dignitat i el valor del seu treball, aleshores el
treballador no se sent de cap manera identificat amb el que fa ni amb el
que produeix; dit d’una altra manera, està alienat.
En què
consisteix, aleshores, l'alienació del treball ?
Primerament en el fet que el treball és extern al treballador,
és a dir, no pertany al seu ésser; en el fet que, en el seu
treball, el treballador no s'afirma, sinó que es nega; no se
sent feliç, sinó desgraciat; no desenvolupa una lliure energia
física i espiritual, sinó que mortifica el seu cos i arruïna el
seu esperit. Per això el treballador només se sent en si fora
del treball, i en el treball fora de si.
Marx, K. "Manuscrits d'economia i filosofia" |
- El frau del temps
lliure i la desocupació. Per a alguns pensadors, el temps lliure
suposa un frau, perquè, encara que considerem que és un temps lliure de
treball, en realitat forma part del cicle productiu. Per tal de mantenir
l’eficàcia i el rendiment, la producció s’ha de combinar amb moments de
descans: un treballador relaxat i descansat treballa més i millor. Per
aquest motiu, alguns pensadors sostenen que el temps lliure respon als
interessos productius i no pas, com pensem, als del treballador. Els
filòsofs que han estudiat aquest fenomen assenyalen, a més, que el temps
lliure també contribueix a augmentar el creixement econòmic i
industrial, ja que, quan les persones no treballen, es converteixen en
consumidores de la indústria de l’oci: cinemes, restaurants, sales
musicals, teatres...
Una altra de les possibles repercussions de la introducció de maquinària
pot ser l’augment de la desocupació. La substitució de treball humà per
treball mecànic pot comportar fabricar més amb menys persones i, en
conseqüència, pot representar una disminució dels llocs de treball. El
temor a una conseqüència d’aquest tipus es va donar des de l’inici de la
Revolució Industrial; per això, la introducció de maquinària en alguns
sectors, com el tèxtil, va estar acompanyada de protestes i revoltes
dels treballadors, que veien perillar els seus llocs de treball.
Repercussions socials
La transformació tecnològica ha estat tan espectacular i decisiva que
alguns autors parlen, fins i tot, de revolució i es refereixen a la
nostra època amb el terme d’era tecnològica. L’afirmació no sembla
exagerada si reflexionem sobre la nostra forma de vida i el nostre
entorn. La tecnologia ha envaït tots els àmbits de la nostra existència,
no tan sols el productiu, sinó també el familiar, el cultural,
l’artístic... Això ha suposat que la societat en què vivim es
caracteritzi per un tret fonamental: és una societat tecnificada, una
societat dominada per una omnipresència total de la tècnica.
En la vida quotidiana això resulta evident. Els habitatges han
incorporat els principals avenços tècnics: electrodomèstics, calefacció
central, connexions a xarxes telefòniques, televisió per cable, etc. Els
edificis, els mitjans de transport o, fins i tot, les activitats de
lleure estan tecnificades: gestos com ara despenjar el telèfon o engegar
el televisor han esdevinguts “naturals”, i hem oblidat que depenen
d’elevats processos tecnològics.
La política, l’economia, l’educació i fins i tot la nostra percepció del
món també s’han vist afectades per la introducció de la televisió, els
ordinadors i la comunicació per xarxes. Fins i tot l’art s’ha vist
influenciat per la revolució tecnològica. D’una banda, han aparegut
noves formes d’expressió artística, com el cinema o la fotografia. De
l’altra, ha afectat la naturalesa mateixa de l’obra d’art i la seva
valoració, ja que la possibilitat de produir-la i reproduir-la en sèrie
en fa perillar l’originalitat i el caràcter única. Aquesta presència de
la tecnologia en tots els àmbits ha tingut una sèrie de conseqüències.
Vegem-ne algunes:
- El culte a la novetat. Des del naixement de la ciència al
primer vol amb motor van transcórrer vint-i-cinc segles. Des d’aquesta
darrera data a l’arribada dels humans a la Lluna només van passar 66
anys. Se’n desprèn, doncs, que la ciència i la tècnica progressen a un
ritme vertiginós. Això provoca una transformació contínua i un
envelliment prematur de gairebé tots els artefactes tècnics que
adquirim. Només ens cal pensar en el món informàtic: en terminis molt
curts, els nostres ordinadors i programes queden desfasats per uns
altres de més recents. El mateix succeeix en altres àmbits: automòbils,
moda, equips de música... Tot això converteix la nostra societat en una
societat efímera, en la qual ben poques coses conserven el seu valor i
prestigi per molt de temps i la majoria són substituïdes per unes altres
de més noves i millors.
- La indefensió de l’home del carrer. La complexitat i
sofisticació dels avenços tècnics provoca, paradoxalment, un
distanciament respecte d’aquests avenços: l’home del carrer sap com ha
d’usar els artefactes tècnics, però, en la majoria dels casos, es
desconeix el funcionament (sabem engegar el televisor i treballar amb
l’ordinador, però potser desconeixem com funcionen). Així, el món que
ens envolta esdevé tan misteriós com devia ser-ho l’entorn natural per a
l’home primitiu. Avui més que mai depenem de la paraula dels
tècnics-experts, ja siguin economistes, pedagogs o metges. Ells són els
qui saben com han de ser els nostres llocs de treball, el que hem de
conèixer o les medecines capaces de salvar-nos la vida. Per aquest motiu
es diu que la tecnologia contribueix només parcialment a la llibertat de
les persones.
- El benestar com a valor suprem. La principal contribució de la
tecnologia és la millora de les condicions materials de vida: cases més
habitables, feines domèstiques menys pesades, transport més ràpid i
còmode, aliments més duradors... En resum, la tecnologia ajuda
eficaçment a aconseguir el màxim benestar. Evidentment, això en si
mateix no és negatiu: afavorir el nostre benestar és una conquesta
important, sempre que no es converteixi en el nostre únic objectiu.
Tanmateix, quan el benestar material passa a ser un valor suprem s’hi
subordinen tots els altres: cultura, llibertat, respecte, justícia...,
aleshores ens trobem davant d’una societat materialista que ha perdut el
valor fonamental del que és humà.
Altres repercussions.
Hipnotitzats per l’eficàcia de la tecnologia i pel miratge del benestar,
ignorem, per comoditat o per ingenuïtat, algunes de les conseqüències
que comporta. No obstant això, si el que volem és una tecnologia
respectuosa amb el medi i amb els éssers humans, hem de continuar
reflexionant i obrint els ulls davant els problemes que genera.
Importen
ben poc les conseqüències indirectes, els inconvenients, les
falses promeses, el més eficaç és sempre el millor. Així, la
tecnologia dura seria la que mirés sempre la columna positiva,
mesurada en diners, i mai la columna negativa; la dels adobs,
els pesticides, les deixalles, el combustible fòssil, la
producció en masa o l'automòbil.
F. de Closets |
- Els problemes mediambientals. Els desastres relacionats amb el
medi ambient són nombrosos i tothom coneix la seva connexió amb la
industrialització i la tecnificació de la cultura del moment actual.
Ciència i tècnica han estat unides a un ideal productivista que té com a
únic criteri el desenvolupament i l’èxit econòmic. Això ha provocat que
no es valorin en la seva justa mesura algunes de les seves
conseqüències: l’esgotament dels recursos naturals, la contaminació, la
desprotecció de les espècies, l’alteració i dels ecosistemes... Aquesta
actitud despreocupada ocasiona que ens trobem amb problemes tan greus
com l’escalfament de l’atmosfera o el “forat” de la cap d’ozó, per no
parlar del perill que suposen per al planeta les centrals nuclears, les
quals constitueixen un risc potencial (possibles accidents) i, també, un
risc real (problema dels residus radioactius altament tòxics). Durant
tota l’era tecnològica, el benestar de què gaudim els éssers humans s’ha
sostingut sobre la precarietat i el perill d’extinció dels altres
habitants del planeta. L’espècie humana es pot atribuir el mèrit d’haver
edificat el seu món artificial a costa de marees negres i acumulació de
residus; és a dir, d’haver construït el seu món sobre la destrucció del
món natural. Sortosament, existeix una consciència cada cop més clara
d’aquests problemes i una voluntat més ferma de solucionar-los. En els
darrers anys hem estat testimonis del naixement de l’ecologisme (mai
abans no hi havia hagut un moviment explícit i exclusiu de la natura) i
del seu progressiu creixement.
- Els problemes bioètics. Un altre dels àmbits en què se susciten
problemes amb importants implicacions ètiques és el de la medicina i
l’enginyeria genètica. Els descobriments i avenços tecnològics han
propiciat enormes beneficis en aquest terreny, per exemple en el
diagnòstic de malalties o en el seu tractament i curació mitjançant
tècniques i instruments avançadíssims: làser, escàner, ecografies,
quimioteràpia i radioteràpia, vacunes, trasplantaments d’òrgans, potents
medicaments... No cal assenyalar tot el que això ha significat per a la
humanitat. No obstant això, com en altres àmbits, també en aquest la
tecnologia i el progrés tenen una cara menys favorable, que planteja
seriosos dilemes morals. Destaquen la legitimitat de l’ experimentació
amb animals i éssers humans i les repercussions dels avenços en
enginyeria genètica (possibles manipulacions de la dotació genètica,
reproducció por clonació, creació d’espècies noves per modificació
genètica...) Per aquesta raó, el desenvolupament d’una bioètica
(disciplina encarregada d’estudiar i aclarir els problemes ètics
relacionats amb la vida) que sigui seriosa i eficaç és una
responsabilitat que tenim amb les generacions futures nosaltres
mateixos.
La
successió de catàstrofes ecològiques degudes a les indústries
petrolieres, químiques o nuclears, l'agreujament de la pol·lució
que afecta l'atmosfera del planeta ("pluges àcides", "forat" a
la capa d'ozó, "efecte hivernacle") han donat lloc a una presa
de consciència general del danys del progrés, així com a un
ampli consens sobre la urgència de salvaguardar el "parimoni
comú de la humanitat". Multiplicació d'associacions de protecció
de la natura, "Dia de la Terra", èxits electorals dels Verds, la
nostra època presencia el triomf dels valors ecològics, és
l'hora del "contracte natural" i de la ciutadania mundial: "el
nostre país és el planeta"
Lipovetsky, G. "El crepuscle del deure" |
Possibles solucions ?
Molts dels pensadors actuals han reflexionat sobre aquest problema i, en
conseqüència, han qüestionat l’optimisme progressista que va acompanyar
el naixement de la ciència moderna i la tecnologia. Alguns d’aquests
pensadors s’han atrevit, fins i tot, a proposar alternatives i possibles
solucions que redueixin o suprimeixin el cost negatiu que,
inevitablement, sembla que tinguin el desenvolupament i el progrés
tecnològics. No obstant això, tot i que som conscients dels problemes
que comporta la tecnologia, encara no tenim clar quina pot ser la millor
manera de solucionar-los.
- El retorn a la natura. Si la causa dels mals que afecten la
humanitat és inherent al sistema de vida actual i al desenvolupament
tecnològic i industrial que el fa possible, aleshores l’única solució és
tornar a un estadi de vida pretecnològic, en què l’ésser humà visqui al
marge de la tècnica i en contacte íntim amb la natura. Els que defensen
aquesta posició es basen en una concepció de l’ésser humà similar al
mite del bon salvatge de Rousseau. Segons aquest filòsof, l’home és bo,
generós i lliure per naturalesa; és la civilització (tal com ha
evolucionat) la que el corromp, esclavitza i embruteix. Encara que
Rousseau no predica el retorn a l’estat de naturalesa, algunes de les
seves idees han fet efecte en corrents naturalistes i antiprogressistes,
com el moviment hippy, que sí que defensen un retorn a formes de vida
més naturals i d’acord amb els nostres instints.
Aquest retrocés resulta, per a molts pensadors, inviable, ja que
comporta renunciar no tan sols als inconvenients de la tècnica, sinó
també a tots els avenços que comporta: aigua corrent, llum elèctrica,
penicil•lina... (Vegeu Savater, F.)
- Racionalitat crítica enfront de racionalitat instrumental. Per
a alguns pensadors, entre els quals cal destacar els integrants de
l’escola de Frankfurt, la deshumanització de la natura i de l’ésser humà
és fruit de l’expansió a tots els àmbits de la tècnica. La tècnica es
basa en una raó que només considera els mitjans més eficaços per a
obtenir uns determinats fins. És, per tant, una raó utilitarista o
instrumental que tan sols té en compte el criteri més eficient i
productiu, però no la conveniència o el valor dels fins al servei dels
quals es posa. Per això, la tècnica pot servir a fins inadequats, fins i
tot destructius, com ara produir més al preu que sigui o bé obtenir més
comoditats a costa d’una natura maltractada. A més, la tècnica es revela
completament ineficaç a l’hora de valorar quins fins són més adequats
que d’altres: el nostre benestar o la conservació del planeta, més
producció o producció més humana. Per aquest motiu, l’escola de
Frankfurt defensa, com a única solució als problemes que comporta el
desenvolupament tècnic i la seva preeminència, la substitució de la
racionalitat instrumental per una racionalitat més àmplia i crítica: una
racionalitat que tingui en compte no tan sols els mitjans més eficaços,
sinó també els fins més adequats.
- La tecnoètica.
La ciència és neutral, ja que s’ocupa purament d’ampliar el nostre
coneixement; en canvi, la tecnologia pot estar al servei de fins
adequats o inadequats èticament. Per aquesta raó, perquè la tecnologia
no és intrínsecament bona ni dolenta (depèn dels fins que persegueixi i
de la manera com ho faci), si volem que sigui respectuosa amb la natura
i amb l’ésser humà i que contribueixi a la supervivència (també a llarg
termini), hem d’advocar per la creació d’una tecnoètica, és a dir, d’una
ètica de la tècnica que la valori en funció dels seus fins i mitjans. A
més, hem d’intentar que els tècnics assumeixin aquesta tecnoètica, hi
participin i, per tant, se sentin responsables de les conseqüències del
seu treball.
Segons Mario Bunge (1919), una de les causes del creixement incontrolat
de la tecnologia és que els tècnics no se senten moralment responsables
de les conseqüències dels seus projectes. El tècnic-expert sol estar
ocupat en una empresa o institució i és contractat perquè trobi el
millor mitjà, el més eficaç per a assolir una meta (sigui guanyar unes
eleccions, construir un pont o exterminar tot un poble). Com que els
fins no són establerts per ell, sinó per l’empresa o la institució que
li paga, no se sent directament responsable de l’aplicació del seu
projecte o de les conseqüències que se’n deriven. No obstant això,
segons Bunge, el tècnic ha de sentir-se responsable de tot el que fa,
dissenya o planifica, encara que no estableixi ell els fins i es limiten
a complir ordres. Les ordres no han de ser acatades quan contravenen els
nostres principis morals. Destruir la natura o crear pobresa, injustícia
i desigualtat... han de ser fins incompatibles amb els nostres
principis.
La solució als problemes actuals passa ineludiblement per
conscienciar-nos que els tècnics, amb el seu saber i perícia, són els
responsables de la bona utilització del seu coneixement. Per això Bunge
afirma: “No es pot manipular el món com si fos un tros d’argila,
negant-se alhora a assumir la responsabilitat pel que es fa o pel que es
refusa de fer, particularment si la perícia de l’expert en qüestió es
necessita per a reparar els danys que ha fet o almenys per a evitar
danys futurs”.
La revolució industrial i
el treball
Al segle XVIII els economistes (Smith, Ricardo. Say)
coincideixen en demostrar que el treball és a l’origen de la “riquesa de
les nacions”. Gràcies al treball, els individus s’enriqueixen i permeten
al seu país acumular recursos. Per a Karl Marx, la creació de valor que
aporten els treballadors no els pertany. En un sistema capitalista,
aquesta aportació de valor va a parar als propietaris dels mitjans de
producció. El treballador està doblement alienat, econòmicament i
sociològicament car està obligat desposseir-se de les riqueses que ha
creat, i des del punt de vista sociològic, perquè està obligat a
treballar per viure. Aquesta concepció del treball recorrerà el segle
XX.
El 1893, Émile Durkheim, “el pare de la sociologia
francesa”, s’interessa per la “divisió del treball”. Ell està convençut
que la divisió del treball no només aporta progrés econòmic sinó també
és responsable de la cohesió social: “La divisió del treball fa que el
treballador no només estigui encorbat fent la seva tasca, sinó que a,
més a més, es relaciona amb els seus col·laboradors i rep les seves
accions. Per tant, el treballador no és només una mena de màquina que
repeteix una i altra vegada els mateixos moviments sense saber quina és
la finalitat de la seva feina, sinó que ell sap que les seves accions
tenen un objectiu. Així doncs, el treballador sent que allò que fa
serveix per alguna cosa”.
En resum, la divisió del treball fa veure que els
individus són complementaris, com la imatge dels òrgans dins el cos
humà. Lluny de dividir-nos, la divisió del treball ens ajunta, afirma E.
Durkheim. El treball és així la font de la cohesió social, al costat de
la família, de l’escola o de la religió. Tanmateix no tots els sociòlegs
del segle XX seran tan optimistes com aquest pare fundador de la
sociologia.
Després de la Segona Guerra mundial, Georges Friedman
torna a interessar-se en els efectes de la divisió del treball.
Certament Frederick W. Taylor i la seva organització científica del
treball han modificat sensiblement les dades del problema. A inicis del
segle XX, la posada en marxa en la indústria del sistema taylorista va
generar formidables beneficis de productivitat. Segons G. Friedman
“l’observació quotidiana dels talleres ens ofereix nombrosos exemples
d’escissió, de separació de les tasques, i de degradació de
l’aprenentatge, en les branques més diverses de la producció”.
Segons els propis termes de G. Friedman, “el treball
perd tota significació per al treballador especialitzat qui,
conseqüentment, tendeix a sentir-se poc responsable respecte de la seva
feina elemental”.
En definitiva, l’excés de divisió del treball fa mal als
treballadors i perjudica la qualitat del treball. Així doncs, ¿es pot
dir que la divisió del treball desuneix els individus implicats?
Segurament, segons G. Friedman. Les solucions al problema cal buscar-les
en l’ensenyament d’especialitzacions variades i en el desenvolupament de
més temps lliure. En resum, cal fer tot el possible per evitar que la
insatisfacció del treball esdevingui en ressentiment que pugui derivar
perillosament en comportaments agressius i violents, que perjudicarien
la cohesió social.
ACTIVITATS
La
tercera il·lusió encara estesa és que la ciència pot resoldre
tots els problemes. No dubto que la ciència pugui resoldre
qualsevol problema concret quan aquest problema està clarament
definit. Però la meva experiència em diu que, en resoldre el
problema A, crea tota una sèrie de problemes nous. És molt
interessant l'observació que en el moment actual viuen més
científics dels que hi ha hagut en tota la història anterior de
la humanitat junta. I què fan, tots aquests científics?
Solucionen problemes amb gran eficàcia. I no ens estem quedant
sense problemes? No. En tenim cada cop més. Això sembla un nou
sense fons. Creixen més de pressa del que els solucionem.
Schumacher, E. F. "La bona feina" |
Encara que el text es
refereix a la ciència, el que diu es pot aplicar perfectament a la
tècnica.
- Busca tres exemples d'avenços tècnics l'aparició dels quals generi un
nou problema. (Per exemple, el cotxe ens permet anar més de pressa, però
causa contaminació.)
Les màquines
Fins al segle XIX la tècnica s'havia limitat a la invenció i
construcció d'instruments que auxiliaven l'ésser humà en la seva
tasca. L'instrument, sempre manejat per l'home, constituïa una
mena de crossa per a les deficiències humanes: el telescopi ho
era per a l'ull, el martell per a la mà... La invenció de les
primeres màquines aplicades a la fabricació tèxtil va suposa un
gir revolucionari. Les màquines es van caracteritzar pel fet de
dur a terme la feina pràcticament soles. L'ésser humà, suplantat
per la màquina, li va cedir el protagonisme, ja que en moltes
feines, es va convertir en l'apèndix que les auxiliava. Per
això, alguns pensadors manifesten que la tècnica deixa de ser un
instrument de l'home i l'home passa a ser un instrument de la
tècnica. |
- Investiga en quina
època, aproximadament, van ser inventats artefactes tècnics com: la
màquina de vapor, la impremta, el telèfon, l'automòbil, el làser...
- Indica què van fer possible aquests artefactes i com van modificar la
vida i els costums d'aquesta època.
- Assenyala altres invents tècnics que, al teu parer, hagin contribuït
decisivament en la forma de vida actual
Els
papalagi (home blanc) és com un peix, un ocell, un cuc i un
cavall alhora. Perfora la terra a través del sòl i cava túnels
sota els més amples rius d'aigua fresca. Repta per les muntanyes
i roques, lliga cordes de ferro als seus peus i corre veloç, més
de pressa que el cavall més ràpid. Es mou en l'aire, pot volar!
L'he vist lliscar a través de l'aire com una gavina de mar. Té
una gran canoa per damunt de l'aigua i també per sota de l'aigua...
Els papalagi són mags. Canteu-los una cançó i l'agafaran i fins
i tot us la tornaran en el moment que vulgueu. Posen un tros de
vidre davant vostre i hi agafen la vostra imatge. I milers de
vegades se'n pot treure la vostra imatge falsificada, tantes com
vulgueu.
Tuiavii de Tiavea, cap d'una tribu del Pacífic Sud |
- Indica a quins avenços
tècnics es refereix l'autor.
- Busca exemples de coses que la tecnologia encara no permet de fer,
però que creguis possibles en un futur proper.
- Assenyala algun exemple d'alguna cosa que creguis que la tècnica mai
no serà capaç de fer.
Doncs bé,
hi ha homes que se serveixen tranquil·lament d'un instrument
sense tenir la menor idea sobre la seva estructura. Conec
locutors de ràdio que no saben ni tan sols si el seu micròfon és
un micròfon de cinta o un micròfon de condensador, i conductors
d'automòbil que només coneixen del seu cotxe el lloc on hi ha
l'accelerador. Fins i tot sembla que el nombre d'aquests homes
que diríem automàtics, que no manegen tot i no saben res, va
constantment en augment. És un fet realment trist que molt pocs
d'entre el nombre immens de radiooients s'interessin per aquesta
veritable meravella de la tècnica que és el receptor.
Bochénsky, J. "Introducció al pensament filosòfic" |
- Llegeix el text de
Bochénsy i posa algun exemple d'avenç tècnic que utilitzis, però que no
sàpigues com funciona.
- L'autor del text sembla atribuir aquest desconeixement a una manca
d'interès de l'usuari. Hi estàs d'acord o penses que, a causa del grau
de complexitat tècnica actual, és impossible conèixer el funcionament de
tots els aparells que utilitzem?
Si
Rousseau no predicava el retorn a la natural, imagina't jo, que
crec en el "bon salvatge" força menys que ell. Escric aquestes
paraules en un ordinador, tu les llegiràs gràcies a la llum
elèctrica i per mediació de la indústria editorial; estic
desitjant acabar aquesta pàgina per anar-me'n a veure una
pel·lícula a la televisió i com que em fa una mica de mal el cap
de tant pensar en prendré de seguida una aspirina: de manera que
si comencés ara a proclamar com me'n sembla, de dolenta, la
civilització seria pura xerrameca. Jo no vull que la
civilització desaparegui ni disminueixi; ben al contrari: el que
vull és que es civilitzi força més. A més, les societats humanes
inventen coses (normes, tècniques, teories...), però mai no "desinventen"
res. Quan alguna cosa del que ja està inventat no ens agrada, no
pot ser desinventat sinó substituït per una altra invenció
millor. Per curar-nos del que ja hem inventat no hi ha cap altre
camí que continuar inventant... més i millor
Savater, F. "Política para Amador" |
- Explica per què per
a l'autor és inviable el retorn a la natura.
- Indica quina és la solució que proposa als problemas de la tècnica.
- Dóna la teva opinió de forma argumentada.
Qüestionari
1. Dóna una definició de treball, tècnica i tecnologia.
2. Explica què significa que el treball ha passat de ser un
càstig a ser un bé escàs.
3. Argumenta per què la introducció de maquinària i la innovació
científica suposen una revolució tècnica.
4. Explica què és l'alienació segons Marx.
5. Defineix què és la tecnoètica i explica com pot contribuir a
solucionar les repercussions negatives de la tecnologia
6. Compara la racionalitat crítica amb la instrumental
7. Explica què significa l'afirmació següent: "La tècnica és,
alhora, una forma d'adaptació del subjecte al medi i una forma
d'adaptació del medi al subjecte"
8. Assenyala amb quin tipus de tècnica (de l'atzar, de l'artesà o
del tècnic) relacionaries les frases següents:
- Segurament, la invenció del foc friccionant dues pedres es va produir
per casualitat.
- L'usuari sap quin botó ha de prémer perquè la fotocopiadora es posi en
marxa, però segurament desconeix el mecanisme precís del seu
funcionament.
- La manera de tractar la fusta era transmesa acuradament de generació
en generació i molt rarament es produïa alguna innovació.
9.
Completa la taula següent:
|
Instruments |
Màquines |
Característiques |
............. |
..............
|
Exemples |
............. |
..............
|
10. Defineix les
expressions següents: tècnica, tecnologia, alienació,
societat tecnificada, bioètica, tecnoètica, racionalitat instrumental,
racionalitat crítica.
11. Llegeix el text de Mario Bunge i:
- Indica si consideres factible el que proposa.
- Comenta si demanar responsabilitats al tècnic et sembla una bona
solució al creixement incontrolat de la teconologia.
- Compara la solució que proposa M. Bunge amb les alres que s'han
exposat.
Pel fet
de ser moralment ambigua, la tecnologia hauria d'estar sota
control en comptes de permetre que es desenvolupi sense traves
en benefici dels grups econòmics o polítics que poden pagar-la.
En altres paraules, cal tenir el tecnòleg com a responsable, no
tan sols tècnicament sinó també moralment, per tot el que
dissenyi o executi. No tan sols s'ha d'exigir que els seus
artefactes siguin òptimament eficients sinó també que, en
comptes de ser malèfics, siguin beneficiosos, i això no tan sols
a curt termini sinó també a llarg termini. I que no vinguin amb
el conte que només els agents lliures poden ser considerats
responsables, de manera que un tècnic que actuï sota ordres és
innocent. Si se li ordena que faci alguna cosa perjudicial, el
tecnòleg és lliure de refusar d'acatar l'ordre. És clar que
podrà ser castigat per desoberir. Però això és part del joc de
la vida humana -de tota vida- en societat -en qualsevol societat.
Com més responsable és un càrrec, més arriscat és, però també és
força més gratificador.
Bunge, M.
"Ética, ciencia y técnica" |
12. Exposa les
principals idees del text següent:
(...)
Algunes societats han establert una forma de vida que simplement
no dóna gaire valor al canvi tecnològic. Així passa amb els tikopia, com va estudiar l’antropòleg Raymond Firth a final dels
anys vint. La seva illa nativa, a la Polinèsia, no té minerals,
té poques roques i hi escasseja l’argila i la ceràmica per a la
construcció. Usen fibres vegetals, fusta i una mica de ferro,
aconseguits mitjançant el comerç, per construir vaixells vestits
i eines. Els tikopia van mostrar una decidida manca d’interès
pel canvi tecnològic. Firth va trobar que no estaven
particularment interessats a fer coses noves o a millorar les
tècniques tradicionals.
Però als tikopia, ni la religió, ni la màgia no els prohibien
l’acceptació de la tecnologia moderna. Quan ho consideraven
adient, comerciaven obertament buscant eines de metall, vestits
europeus i plantes comestibles importades, i també adaptaven
tecnologia forana. En resum, malgrat que els tikopia donaven
proves de potencial inventiva, els mancava l’ambició o l’interès
per prosseguir la novetat tecnològica amb rigor. Vivint en una
cultura ben integrada, on es recompensava la conformitat amb les
regles i els procediments establerts, no tenien cap incentiu per
buscar cap progrés tècnic. Des de la perspectiva occidental, els tikopia estaven tecnològicament estancats, segons el seu sistema
de valors, la tecnologia era on havia de ser i en harmonia amb
la resta de la seva cultura.
Basalla, G. “La evolución de la tecnología” |
Videos YOUTUBE
Taylorismo
http://www.youtube.com/watch?v=Nr4rfwnZ7KE
http://www.youtube.com/watch?v=k0p81Ol7njE&feature=related
Tiempos modernos. Charles Chaplin
http://www.youtube.com/watch?v=-YO86Bepf5Y&feature=related
Fordismo. La cadena de montaje
móvil. 1913
http://www.youtube.com/watch?v=fs04DopT5QU&feature=related
Henry Ford
http://www.youtube.com/watch?v=it3udPj59kE&feature=related
Henry Ford project
http://www.youtube.com/watch?v=RK-gVb5wKO0&feature=related
Toyotismo
http://www.youtube.com/watch?v=ahnyE93Oyl8
Just in time
http://www.youtube.com/watch?v=g_G7SQzKif4&feature=related
"La historia de las cosas". Annie
Leonard (com és de depredador el sistema econòmic capitalista!)
1.
http://www.youtube.com/watch?v=5BSmAmQ3SDM&feature=related
2.
http://www.youtube.com/watch?v=qNhyxwo2xB8&feature=related
3.
http://www.youtube.com/watch?v=nuizFG_YiOE&feature=related
"Comprar, llençar, comprar" (L'obsolescència
planificada)
1.http://www.youtube.com/watch?v=HV_rBFCsI9Q
2.http://www.youtube.com/watch?v=9DVsvliy5q0&feature=related
3.http://www.youtube.com/watch?v=XcaCh3qCdmE&feature=related
4.http://www.youtube.com/watch?v=pddNW1_tiEg&feature=related
5.http://www.youtube.com/watch?v=n2xGNqKBibY&feature=related
Anem a la wikipèdia
Taylorismo
Frederick W.
TaylorEl taylorismo corresponde a la división de las distintas tareas
del proceso de producción; conlleva el aislamiento del trabajador y la
imposición de un salario proporcional al valor que el obrero añade al
proceso productivo. Este fue un nuevo método de organización industrial,
cuyo fin era aumentar la productividad y evitar el control que el obrero
podía tener en los tiempos de producción.
Frederic W. Taylor (1856 - 1915) fue un ingeniero y economista
norteamericano que elaboró un sistema de organización racional del
trabajo, ampliamente expuesto en su obra “Principles of Scientific
Management” (1912), en un planteo integral que luego fue conocido como
“taylorismo”. Se basa en la aplicación de métodos científicos de
orientación positivista y mecanicista al estudio de la relación entre el
obrero y las técnicas modernas de producción industrial, con el fin de
maximizar la eficiencia de la mano de obra y de las máquinas y
herramientas, mediante la división sistemática de las tareas, la
organización racional del trabajo en sus secuencias y procesos, y el
cronometraje de las operaciones, más un sistema de motivación mediante
el pago de primas al rendimiento, suprimiendo toda improvisación en la
actividad industrial.
Frederick W. Taylor intentó eliminar por completo los movimientos
innecesarios de los obreros con el deseo de aprovechar al máximo el
potencial productivo de la industria. Hizo un estudio con el objetivo de
eliminar los movimientos inútiles y establecer por medio de cronómetros
el tiempo necesario para realizar cada tarea específica.
A este método se lo llamó organización científica del trabajo. El
sistema de Taylor bajó los costos de producción porque se tenían que
pagar menos salarios, las empresas incluso llegaron a pagar menos dinero
por cada pieza para que los obreros se diesen más prisa. Para que este
sistema funcionase correctamente era imprescindible que los trabajadores
estuvieran supervisados y así surgió un grupo especial de empleados, que
se encargaba de la supervisión, organización y dirección del trabajo.
Este proceso se enmarcó en una época (fines del siglo XIX) de expansión
acelerada de los mercados que llevó al proceso de colonialismo, que
terminó su cruzada frenética en tragedia a través de las guerras
mundiales. Su obsesión por el tiempo productivo lo llevó a trabajar el
concepto de cronómetro en el proceso productivo, idea que superaría a la
de taller, propia de la primera fase de la Revolución Industrial.
La organización del trabajo taylorista transformó a la industria en los
siguientes sentidos:
Aumento de la destreza del obrero a través de la especialización y el
conocimiento técnico.
Mayor control de tiempo en la planta, lo que significaba mayor
acumulación de capital.
Idea inicial del individualismo técnico y la mecanización del rol.
Estudio científico de movimientos y tiempo productivo.
La división del trabajo planteada por Taylor efectivamente reduce los
costos y reorganiza científicamente el trabajo, pero encuentra un
rechazo creciente del proletariado, elemento que sumado a la crisis de
expansión estructural de mercado (por velocidad de circulación de la
mercancía) lo llevaría a una reformulación práctica en el siglo XX que
es la idea de fordismo.
Según el propio Taylor, las etapas para poner en funcionamiento su
sistema de organización del trabajo eran las siguientes:
1. Hallar diez o quince obreros (si es posible en distintas empresas y
de distintas regiones) que sean particularmente hábiles en la ejecución
del trabajo por analizar.
2. Definir la serie exacta de movimientos elementales que cada uno de
los obreros lleva a cabo para ejecutar el trabajo analizado, así como
los útiles y materiales que emplea.
3. Determinar con un cronómetro el tiempo necesario para realizar cada
uno de estos movimientos elementales y elegir el modo más simple de
ejecución.
4. Eliminar todos los movimientos mal concebidos, los lentos o inútiles.
5. Tras haber suprimido así todos los movimientos inútiles, reunir en
una secuencia los movimientos más rápidos y los que permiten emplear
mejor los materiales más útiles.
La aplicación del sistema de Taylor provocó una baja en los costos de
producción porque significó una reducción de los salarios. Para
estimular a los obreros a incrementar la producción, muchas empresas
disminuyeron el salario pagado por cada pieza. Hacia 1912 y 1913 se
produjeron numerosas huelgas en contra de la utilización del sistema de
Taylor.
Para que el sistema ideado por Taylor funcionara correctamente era
imprescindible que los trabajadores estuvieran supervisados en sus
tareas. Así se conformó un grupo especial de empleados, encargado de la
supervisión, organización y dirección del trabajo fabril.
Quedaba atrás, definitivamente, la época en que el artesano podía
decidir cuánto tiempo le dedicaba a producir una pieza, según su propio
criterio de calidad. Ahora, el ritmo de trabajo y el control del tiempo
de las tareas del trabajador estaban sujetos a las necesidades de la
competencia en el mercado.
Fordismo
El término
fordismo se refiere al modo de producción en cadena que llevó a la
práctica Henry Ford; fabricante de automóviles de Estados Unidos. Este
sistema que se desarrolló entre fines de la década del 30 y principios
de los 70, supone una combinación de cadenas de montaje, maquinaria
especializada, altos salarios y un número elevado de trabajadores en
plantilla. Este modo de producción resulta rentable siempre que el
producto pueda venderse a un precio bajo en una economía desarrollada.
Origen y
desarrollo del fordismo
El fordismo apareció en
el siglo XIX promoviendo la especialización, la transformación del
esquema industrial y la reducción de costos. Esto último, a diferencia
del taylorismo, no se logró a costa del trabajador sino a través de una
estrategia de expansión del mercado. La razón es que si hay mayor
volumen de unidades (debido a la tecnología de ensamblaje) y su costo es
reducido (por la razón tiempo/ejecución) habrá un excedente que
superaría numéricamente a la élite, tradicional y única consumidora de
tecnologías en la modernidad. Aparece un obrero especializado con un
status mayor al proletariado de la industrialización y también surge la
clase media del modelo norteamericano que se transformará en la cara
visible del arquetipo del american way. Pero el sistema excluye el
control de tiempo de producción por parte de la clase obrera, como solía
ocurrir cuando el obrero además de poseer la fuerza de trabajo, poseía
los conocimientos necesarios para realizar su trabajo de forma autónoma,
de esta manera el capitalista quedaba fuera de los tiempos de
producción. El hinduismo (con ayuda anterior del taylorismo) llega para
romper con ese monopolio del trabajo, por un trabajo alienante con
características que llevan al obrero a perder ese "monopolio" y por ende
perder el control de los tiempos de producción. Además antes de esta
nueva clase trabajadora, los obreros estaban sindicados, lo cual les
brindaba un respaldo frente a la opresión capitalista, esta forma de
agrupamiento llego a Estados Unidos a través de la primera camada de
inmigrantes europeos, fuertemente ligados al trabajo de los artesanos y
gremios de trabajadores. La idea de sumar la producción en cadena a la
producción de mercancías no sólo significó las transformaciones sociales
culturales que podemos resumir en la idea de cultura de masas o mass
media. Como prototipo se puede hablar de la creación de automóviles en
serie, de la expansión interclasista del consumo que deviene en nuevos
estímulos y códigos culturales mediados por el capital. También hay que
advertir que el modelo madura bajo el esquema económico del
keynesianismo (que lleva al Estado de bienestar) lo que promueve un
protagonismo histórico de las clases subordinadas y el amarre del
capital a consideraciones sociales y de clase. Influido todo esto por el
ascenso de los socialismos reales y el miedo a su expansión global por
parte del liberalismo capitalista. En resumen, podemos contar como
elementos centrales del modelo fordista:
-Aumento de la
división del trabajo.
-Profundización del control de los tiempos productivos del obrero
(vinculación tiempo/ejecución)
-Reducción de costos y aumento de la circulación de la mercancía
(expansión interclasista de mercado) e interés en el aumento del poder
adquisitivo de los asalariados (clases subalternas a la élite)
-Políticas de acuerdo entre obreros organizados (sindicato) y el
capitalista.
Crisis y caída del
fordismo
El keynesianismo dirigió
al fordismo hacia acuerdos sociales que permitieran un mayor nivel en la
calidad de vida en la población históricamente diezmada y esclavizada.
Para esto el Estado generó una serie de mecanismos e intervino
activamente en la economía, redistribuyendo parte de las ganancias. Sin
embargo, los trabajadores no agrupados siguieron estando fuertemente
excluidos, sobre todo en los países subdesarrollados. En América Latina
este proceso se conoció como I.S.I. (Industrialización por sustitución
de importaciones) y fue el proyecto industrial que intentó el
subcontinente para lograr despegar de su condición periférica. Los
países que lograron desarrollar con relativo éxito este proceso fueron
Argentina, Colombia, Chile, México, Uruguay y Brasil.
Cuando el sistema económico keynesiano y el sistema productivo fordista
dan cuenta de un agotamiento estructural en los años 70, las miradas en
la producción industrial comienzan a girar al modelo japonés (toyotismo);
modelo que permitió llevar a la industria japonesa del subdesarrollo a
la categoría de potencia mundial en sólo décadas. La crisis mundial del
mercado del petróleo en 1973 advierte la caída del modelo de bienestar
(o keynesiano en otras regiones más liberales) lo que se hará
mundialmente efectivo ocho años después con el proyecto neoliberal
global impulsado por Estados Unidos e Inglaterra a principios de la
década de los 80
El Posfordismo
Es el sistema de producción
que encontramos en la mayoría de los países industrializados
actualmente. Se diferencia del fordismo, sistema de producción usado en
las plantas automotrices de Henry Ford, en que en estos los trabajadores
se encontraban en una estructura de producción en línea, y realizaban
tareas repetitivas especializadas.
El Post-Fordismo se caracteriza por los siguientes atributos:
--Nuevas tecnologías de información
--Énfasis en los tipos de consumidor, en contraste con el previo énfasis
en las clases sociales.
--Surgimiento de los servicios y trabajadores de 'cuello blanco'.
--La feminización de la fuerza de trabajo.
--La globalización de los mercados financieros.
-El modo posfordista influye en el sistema de producción, proceso de
fabricación, trabajadores, organización empresarial y la
comercialización
Producción en cadena
La producción en
cadena fue un proceso revolucionario en la producción industrial cuya
base es la cadena de montaje; una forma de organización de la producción
que delega a cada trabajador una función específica y especializada en
máquinas también más desarrolladas. Su idea teórica nace con el
taylorismo, pero madura en el siglo XX con Henry Ford. A fines del siglo
XX es superada por una nueva forma de organización industrial llamada
toyotismo que se ha profundizado en el siglo XXI.
La disciplina del trabajo y la búsqueda del control de los tiempos de
producción del obrero tenían un límite objetivo en el siglo XIX. Este
era que el día tiene 24 horas y la forma en que el obrero trabajaba
tenía una velocidad determinada aún en gran parte por el tiempo dedicado
a fabricar algún objeto. La división del trabajo no bastó para aumentar
la velocidad en la producción por lo que Fred Taylor trabajó la idea de
cronómetro con el objetivo de eliminar ese "tiempo inútil" o malgastado
en el proceso productivo.
La organización del trabajo taylorista redujo efectivamente los costos
de las fábricas pero se desentendió del salario de los obreros. Eso dio
inicio a numerosas huelgas y descontento generalizado del proletariado
con el modelo, cosa que Henry Ford corrigió y con esto logró también una
visible transformación social.
La evolución de este modelo productivo se continuaría en el toyotismo.
Toyotismo
El toyotismo
corresponde a una revolución en la producción industrial que fue pilar
esencial en el sistema de procedimiento industrial japonés y que después
de la crisis del petróleo de 1973 comenzó a desplazar al fordismo como
modelo referencial en la producción en cadena. Se destaca de su
antecesor básicamente en su idea de trabajo flexible, aumento de la
productividad a través de la gestión y organización (just in time)
y el trabajo combinado que supera a la mecanización e individualización
del trabajador, elemento característico del proceso de cadena fordista.
El toyotismo y la crisis productiva de los años. Cuando el sistema
económico keynesiano y el sistema productivo fordista dan cuenta de un
agotamiento estructural en los años 73-74, las miradas en la producción
industrial comienzan a girar al modelo japonés; modelo que permitió
llevar a la industria japonesa del subdesarrollo a la categoría de
potencia mundial en sólo décadas. Los ejes centrales del modelo lograban
revertir la crisis que se presentaba en la producción en cadena fordista.
Estos puntos serían:
--Flexibilidad laboral y alta rotación en los puestos de trabajo/roles.
--Estímulos sociales a través del fomento del trabajo en equipo y la
identificación transclase entre jefe-subalterno.
--Sistema just in time; que revalora la relación entre el tiempo de
producción y la circulación de la mercancía a través de la lógica de
menor control del obrero en la cadena productiva y un aceleramiento de
la demanda que acerca al "stock 0" y permite prescindir de la bodega y
sus altos costos por concepto de almacenaje.
--Reducción de costos de planta permite traspasar esa baja al consumidor
y aumentar progresivamente el consumo en las distintas clases sociales.
La manera en que se manifiesta idealmente esa nueva concepción
vinculación/ejecución tiene que ver con una economía que tenga un
crecimiento aceptable y un control amplio de mercados externos. A pesar
de que sólo un pequeño grupo de países cumplen con ese escenario, el
toyotismo también ha manifestado formas híbridas en otros países con el
objetivo de perseguir la reducción de costos y el estímulo social a los
trabajadores.
Toyotismo como eje industrial del neoliberalismo.
El sistema toyotista se complementó con la serie de reformas neoliberales
que el mundo presenció en la década de los 80 y que maduraron en los
años 90 bajo la idea de globalización. Este complemento ha sido virtuoso
en el sentido que sí se han cumplido efectivamente las metas de
circulación de la mercancía (expansión del consumo), reducción de costos
derivados y pérdida de poder e injerencia del obrero (paralelo a la
destrucción de la unidad de la clase obrera) pero también ha traído
consecuencias negativas en el modelo socio-cultural de occidente que es
si no la cultura moderna industrial. Estos puntos serían:
Desaceleramiento en la innovación tecnológica en términos de creatividad
y reconfiguración permanente de la cosmovisión (idea de los "grandes
inventos"). En ese escenario, el crecimiento se da en el plano de la
nanotecnología (reducción progresiva del tamaño de los chips para mayor
confortabilidad y ahorro) y la biotecnología, que al estar en manos
privadas no se sabe si su uso será mayoritariamente para el beneficio
científico o para un programa dual de redireccionamiento bélico
(armamento biológico) y prestación utilitarista de mercado.
La caída generalizada de salarios, desprotección creciente del otrora
Estado de bienestar, potencialización del individualismo y el desempleo
estructural (entre otros factores) minan la contención ideológica del
trabajador de la época toyotista bajando la productividad esperada. Si
bien es cierto que este sistema ha llevado al siglo XXI al control
social, de extracción de plusvalía y de pérdida de los tiempos
productivos del obrero más altos de la historia del hombre, aún no se ha
podido controlar finalmente al obrero en un escenario totalizante del
tipo Un mundo feliz o 1984. Esto posibilita la "fuga" de productividad y
eventuales crisis que llevan a muchas empresas a fusiones, planes
agresivos de reducción cuando no directamente a declararse en quiebra
para repactar su déficit.
La crisis ecológica y el agotamiento de las materias primas
tradicionales aumentan el riesgo en la empresa contemporánea e impiden
la perfección del modelo toyotista, aún cuando en muchas empresas sí se
logre su implantación ideal.
Flexibilidad
laboral
La flexibilidad laboral hace referencia a la fijación de un modelo
regulador flexible para el manejo de los derechos laborales en el
interior de las empresas y organizaciones privadas inmersas en una
lógica capitalista y de libre mercado. La aplicación de la flexibilidad
laboral requiere de un proceso de desregulación del mercado laboral que
usa de referente el contrato individual de trabajo,[1] para flexibilizar
los antiguos mecanismos logrados por los sindicatos en el siglo XX,
esperando con ello mantener el crecimiento de todo el sector privado.
Objetivos
Los mecanismos de flexibilización laboral se han enfocado en la
generación de empleo a través de la reducción del costo de la mano de
obra o del tiempo de jornada o de contratación, en tanto se señala que
carece de sentido establecer múltiples derechos en favor de cada vez
menos personas, engendrando privilegios de los cuales solo algunas
personas gozan cabalmente (ej. sindicatos) y que no beneficiarían en
estos tiempos a la mayor parte de empleadores y empleados. A su vez este
ahorro permite generar a las empresas un aumento de su productividad y a
su vez generar más plazas de trabajo, lo que a la larga tendría como
consecuencia el incremento del ingreso y el tiempo libre.[2]
Se permite así mejorar los servicios, mayores oportunidades a las
empresas y a las personas, en mundo globalizado donde las estructuras
rígidas y las legislaciones abultadas y complejas resultarían
impedimentos a ser superados en pos de mayor libertad para la población
económicamente activa.
El proceso de flexibilidad actual es paralelo al paso hacia una economía
postindustrialista y digital, dónde las fuentes de empleo potencialmente
se diversifican y pluralizan, siempre que existan las facilidades para
desarrollarlas. De la misma forma los problemas asociados a la
desregulación del mercado laboral proviene de debilidades de las
estructuras jurídicas donde se aplica, que permiten sacar ventajas más
allá del contrato o acuerdo establecido.
Mecanismos
Este fenómeno sería visible en la tendencia al trabajo por comisión, la
contratación por hora, la subcontratación, el trabajo temporal, el
autoempleo, etc.
A esta serie de transformaciones en los mecanismos de producción se la
identifica en su origen con el toyotismo, en relación a la planta
japonesa de automóviles que superó el modelo fordista de producción a
fines de los 70. Sus principales características son:
--Alta rotación en los puestos de trabajo/roles.
--Estímulos sociales a través del fomento del trabajo en equipo y la
identificación transclase entre jefe-subalterno.
--Sistema just in time; que revalora la relación entre el tiempo de
producción y la circulación de la mercancía a través de la lógica de
menor actividad obrera en la cadena productiva y un aceleramiento de la
demanda que acerca al "stock 0" y permite prescindir de la bodega y sus
altos costos por concepto de almacenaje.
--Reducción de costos de planta permite traspasar esa baja al consumidor
y aumentar progresivamente el consumo en las distintas clases sociales.
Subcontratación
Subcontratación (del inglés outsourcing), también llamado
tercerización (no debe confundirse con terciarización) o
externalización, es el proceso económico en el cual una empresa
determinada mueve o destina los recursos orientados a cumplir ciertas
tareas, a una empresa externa, por medio de un contrato. Esto se da
especialmente en el caso de la subcontratación de empresas
especializadas. Para ello, pueden contratar sólo al personal, en cuyo
caso los recursos los aportará el cliente (instalaciones, hardware y
software), o contratar tanto el personal como los recursos. Por ejemplo,
una compañía dedicada a las demoliciones puede subcontratar a una
empresa dedicada a la evacuación de residuos para la tarea de deshacerse
de los escombros de las unidades demolidas, o una empresa de transporte
de bienes puede subcontratar a una empresa especializada en la
identificación o empaquetación.
El término asociado offshore outsourcing implica la trasferencia
de empleos a otro país, si es que se subcontrata empresas extranjeras o
bien estableciendo una base en sitios fuera del país.
Análisis
Por subcontratación se define la gestión o ejecución diaria de una
función empresarial por un proveedor externo de servicios. La empresa
subcontratante deberá transferir parte del control administrativo y
operacional a la empresa subcontratada, de modo que ésta pueda realizar
su trabajo apartada de la relación normal de la empresa subcontratante y
sus clientes. La subcontratación también implica un considerable grado
de intercambio bidireccional de información, coordinación y confianza.
Contratar los servicios de una empresa externa no es necesariamente
subcontratación.
Las organizaciones que ofrecen estos servicios creen que la
subcontratación requiere la cesión de la responsabilidad corporativa
para gestionar una porción del negocio. En teoría, esta porción no
debería ser crítica para el funcionamiento de la empresa, pero la
práctica indica lo contrario a menudo. Muchas compañías contratan a
empresas especializadas en la subcontratación para encargar la
administración de las áreas más propicias a ello. Entre éstas se pueden
encontrar las de informática, recursos humanos, administración de
activos e inmuebles y contabilidad. Muchas empresas también subcontratan
el soporte técnico al usuario y la gestión de llamadas telefónicas,
manufactura e ingeniería. En resumen, la subcontratación está
caracterizada por la especialización no intrínseca al núcleo de la
organización contratante.
Los costos generales del servicio son comúnmente menores si son
subcontratados, permitiendo a muchas empresas, desde las de servicios a
las de bienes de consumo, cerrar sus propios departamentos de relaciones
con el cliente y externalizarlos a terceras empresas. La consecuencia
lógica de estas decisiones fue la subcontratación de empresas en países
con menores costes laborales, tendencia frecuentemente denominada
deslocalización.
Debido a esta demanda, los centros telefónicos de atención al cliente se
han multiplicado en India, Pakistán, Filipinas, Chile, Uruguay, Canadá e
incluso el Caribe. Muchas compañías, como Dell y AT&T Wireless, han
conseguido cierta mala fama por sus decisiones de emplear recursos en
India y Pakistán para sus servicios técnicos y de atención al cliente:
una de las quejas más recurrentes consiste en los posibles problemas de
comunicación entre los clientes y la plantilla sustituta.
Un término relacionado es el de la externalización de tareas (out-tasking):
delegar una porción estrictamente delimitada del negocio a otro negocio,
típicamente mediante un contrato anual o incluso de menor duración. Esto
normalmente implica una gestión continua directa o indirecta, de la toma
de decisiones, del contratante.
La palabra subcontratación empezó a ser conocida ampliamente debido al
crecimiento del número de empresas de tecnología en los primeros años 90
que no eran lo suficientemente grandes para mantener departamentos
propios de atención al cliente. En algunos casos estas compañías han
contratado escritores técnicos para simplificar las instrucciones de uso
de sus productos, ordenar los puntos clave de la información; además,
han contactado con empresas de trabajo temporal para buscar, formar y
contratar a trabajadores poco cualificados que respondan las llamadas.
Estos empleados trabajaban en centralitas telefónicas donde la
información necesaria para asistir a los clientes estaba disponible en
un sistema informático. En muchas ocasiones, los trabajadores no estaban
autorizados para decirle al cliente que no trabajaban directamente para
la compañía original. En algunos casos, ni siquiera podían identificarse
con su nombre real.
Crítica
Las opiniones en contra de la subcontratación están basada en tres
percepciones económicas fundamentales:
--Los trabajadores subcontratados no son empleados pagados de la empresa
que de hecho presta el servicio, por lo cual no tienen un incentivo de
lealtad hacia ésta.
--Normalmente se contrata a los trabajadores con "contrato de obra", a
pesar de que la tarea realizada suele ser continua. Dada la precariedad
total producida y el abuso que se suele dar de esta figura contractual,
a veces incluso para realizar despidos arbitrarios, es normal la "huida"
de los trabajadores si encuentran un empleo de mayor calidad, con lo
cual la calidad del servicio se suele resentir.
--La subcontratación (especialmente seguida del out-tasking o la
deslocalización) elimina puestos de trabajo.
--Varios casos de fraude o robo de identidad por parte de empleados de
empresas subcontratadas contra clientes de las empresas subcontratantes
(Intel y Citibank en 2005) vienen a dar apoyo al primer punto. Esto está
afianzado en el hecho que no hay un motivo real, más allá de la ética
empresarial, por el cual una misma empresa no pueda prestar servicios a
dos empresas subcontratantes, rivales entre sí, a la vez. Esto se da
especialmente en el caso de empresas que operan en un marco legal
privilegiado o en un monopolio natural (por ejemplo, el tratamiento de
basuras).
--Es cierto que en muchos casos el nivel de los servicios prestados al
subcontratar sufre una fuerte baja. Los defensores de este modelo
argumentan que, si esto fuera cierto, el sistema de mercado se
encargaría de forzar a la empresa subcontratante a buscar una mejor
alternativa, pero este argumento no es procedente pues no existe una
relación de causa-efecto entre la ejecución de los procesos de soporte
técnico para un producto adquirido y el grado de satisfacción del
consumidor al momento de la compra: en general los consumidores no
perciben el soporte y mantenimiento como parte del costo final de un
producto o servicio. Desde este punto de vista la subcontratación
empeora la situación de los consumidores en cuando a la expectativa de
adquirir un producto (como los casos del soporte telefónico de AT&T en
los últimos años).
--La subcontratación no elimina puestos de trabajo, pero hace menos
deseables los puestos que son reemplazados y menos valiosos
económicamente los puestos subcontratados. Cuando la subcontratación es
paliada con la reconversión de empleos, por ejemplo, algunos de los
trabajadores afectados tienen un nivel educativo alto y pueden tener un
título universitario y maestría. La reconversión a otro campo puede no
ser una opción tras años de estudio y el coste que ello hubiera
implicado. También hay pocos incentivos ya que los puestos de trabajo
destino pueden ser susceptibles de subcontrata.
A favor
La opinión versada a favor de la subcontratación se basa en cuatro
principios económicos fundamentales:
--Permite abaratar los costos de producción.
--Permite obtener productos de mejor calidad.
--Reduce el número de tareas rutinarias.
--Permite a la empresa dedicarse a tareas de mayor rentabilidad
--Dado que la subcontratación es también una fuente de competencia,
permite a las empresas obtener menores costos de producción
subcontratando a empresas que ofrezcan la mejor calidad a un menor
precio. En particular, la subcontratación bajo licitación permite
exhibir y exponer las mejoras de calidad de los productos cuya cadena de
producción ha sido descentralizada. --Otros medios de subcontratación,
como la subcontratación de primera oferta y la subcontratación inmediata
(no licitada) pueden mejorar la calidad de los productos, ya que
usualmente enlazan con empresas subcontratadas de renombre, pero pueden
conducir a un aumento del costo para el consumidor final.
--Gran parte del poder de la subcontratación radica en liberar a la
empresa subcontratante de un costo de departamento, considerado como
costo fijo por ejemplo, la capacitación de empleados en un área
específica), reemplazándolo por el costo de operar con una empresa donde
estos costos ya se han asumido: una empresa que por ende está más
especializada en esta área en cuestión, y que para efectos económicos
opera como un "departamento" dentro de la empresa subcontratante. Para
las empresas subcontratadas, este poder se traduce en aumentar el
alcance de mercado y la especialización en la tarea a la mano. En el
corto plazo este nuevo alcance de mercado suele generar nuevos empleos.
--Para tener un ejemplo claro de las ventajas de la externalización de
los procesos internos, analizando los gastos típicos de una empresa,
vemos como actualmente las empresas dedican aproximadamente el 3% de los
introitos anuales a la impresión y gestión de documentos. A través de
una gestión coherente, se puede llegar a ahorrar el 30% de los actuales
costes de impresión y gestión de documentos.
Subcontratar este tipo de actividades relativas al proceso documental en
una empresa (gestión, administración y control de documentos) puede
llevar a:
--Reducción de los costes y del capital invertido.
--Utilización de las mejores prácticas y continua mejora de las mismas,
gracias a la experiencia del proveedor del servicio subcontratado.
--Flexibilidad máxima con consecuente mejora de la productividad del
negocio
|