El sindicalisme del
segle XXI
Joan Coscubiela
Secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya
Fundació Caixa Laietana
Mataró, 18 de novembre de 2003
GUIÓ
Reflexions entorn del sindicalisme
1. Té sentit encara avui el sindicalisme ?
2. Quina és la funció del sindicalisme avui ?
3. Quins són els instruments del sindicalisme actual?
Quins són els elements que estan transformant més el sindicalisme i que
li planteja més reptes?
1. L’espai territorial
2. La capacitat de respondre a una diversitat profunda dels treballadors
i de les treballadores
- Els joves
- Els treballadors autònoms depenents
- La immigració
3. La tipologia de l’empresa
- El capitalisme sense riscos
- L’empresa desintegrada
- L’externalització dels riscos
Els reptes quotidians més importants
- Resposta a un model de competitivitat esgotat: la manca de formació
- La deslocalització
- La Seguretat Social
- La immigració
Perspectiva global, impacte local
REFLEXIONS ENTORN
DEL SINDICALISME
En primer lloc vull agrair a “Amics de la Ciutat de Mataró” i als
assistents la seva atenció. Vull demanar disculpes als companys i
companyes del sindicat, doncs m’hauran d’escoltar, una vegada més, coses
que entre tots i totes hem construït, atès que el treball i la reflexió
són col•lectives.
És un privilegi ser a Mataró, ciutat origen del sindicalisme del segle
XIX, i parlar del sindicalisme del segle XXI. Francament, seria una
presumpció imperdonable que jo avui intentés fer un diagnòstic del
sindicalisme del segle XXI quan ningú no sap què serà del govern de
Catalunya quan d’aquí a un més es constitueixi. Per tant, no cometré
aquesta gosadia, però sí faré una cosa més modesta: traslladar a tots
vostès algunes reflexions que fa temps venim desenvolupant en el
sindicat; sobre quins són els reptes que, com a sindicalisme, tenim en
aquests moments, el 2003, i en el proper futur. També intentaré situar
alguns elements de referència en relació als reptes actuals de la
societat catalana en termes econòmics i socials, tal com jo els percebo.
M’ha semblat que la millor manera de fer-ho és anar exposant, de manera
esglaonada, de la més general a la més concreta, algunes preguntes
relativament senzilles, aparentment ingènues.
1. Té sentit encara avui el sindicalisme ?
Aquesta pregunta, plantejada per un sindicalista pot semblar
provocadora. Però jo tinc necessitat de respondre a aquesta qüestió.
Molts dels que esteu presents heu assistit, encara avui, a una visió
d’una manera –diguem-ne molt postmoderna- on pràcticament s’ha arribat a
enterrar la pròpia necessitat del fet sindical, de l’associacionisme, de
la necessitat que la gent s’agrupi per defensar els seus interessos.
Fins i tot, s’ha arribat a dir, a teoritzar, durant la dècada dels 80 i
90, que als països desenvolupats les diferències socials havien
pràcticament desaparegut. Una part d’això és el que s’ha vingut a
anomenar el pensament únic. El pensament únic comença per negar les
diferències socials i negar després el conflicte mateix entre els
sectors socials... Per tant, no és gratuït demanar-se quin sentit té el
sindicalisme, i quin sentit té que la gent defensi els seus drets. És
evident que jo no comparteixo aquesta visió del que s’ha anomenat
pensament únic, i al llarg d’aquesta xerrada intentaré argumentar-ho.
Crec que poden haver les mateixes raons objectives que quan la mateixa
gent del tèxtil de Mataró, al segle XIX, van decidir organitzar-se i
configurar això que s’ha anomenat el sindicalisme. Continua havent les
mateixes raons. I això no vol dir, per descomptat, que no res hagi
canviat. Això és el que intentaré explicar; però en el rerafons, la raó
per la qual el sindicalisme va néixer, continua existint.
2. Quina és la funció del sindicalisme avui ?
Quin és el paper del sindicalisme avui a la nostra societat ? Aquesta
pregunta obliga a plantejar-se quins són els canvis que s’han produït en
els processos productius durant el segle XX als països desenvolupats.
La funció clau, doncs,
del sindicalisme actual és continuar essent la de ser capaç de negociar,
ser capaç de defensar els drets dels treballadors i de les treballadores
a les empreses, siguin públiques, privades, siguin grans o petites; fer
de la funció sindical no només un instrument de regulació de les
condicions laborals, sinó també la conquesta i defensa de determinats
drets.
Jo crec que aquest és
l’element que legitima el sindicalisme, que legitima la capacitat de
conquerir drets, a través del conflicte, de la negociació col•lectiva i
de l’acord. És com un tamboret de tres potes en el que mai no pot fallar
cap, perquè sinó es desestabilitza. Si no hi ha conflicte no hi ha vida,
doncs el conflicte forma part del mateix fluir de la mateixa societat;
si no hi ha negociació el conflicte perd tota la seva força... I,
finalment, el sindicalisme, donat el conflicte i donada la negociació,
sense acord no avança.
Hi ha una altra funció
del sindicalisme al món desenvolupat: la de jugar un paper socioeconòmic
important. A diferència del sindicalisme tradicional, de matriu
laboralista, de matriu socialdemòcrata, on es donava una certa distinció
entre el sindicat i el partit. Aquest és la història de la
socialdemocràcia europea.
El model que nosaltres hem construït, el model de CCOO, força
generalitzable a tota Espanya –no així a la resta de països europeus-
s’entén també el sindicalisme com un agent socioeconòmic, com una
defensa de les condicions dels treballadors i treballadores, no només en
l’entorn del seu centre de treball, sinó també en l’entorn socioeconòmic
general. Per tant, nosaltres juguem un paper actiu en les negociacions
dels sistemes públics de pensions. Per això intentem també jugar un
paper actiu en la defensa i dels valors d’un sistema públic d’educació
com a element clau d’accés a d’altres drets, i com a element clau d’uns
valors. I això ho fem, no només des de la perspectiva d’unes persones
–els ensenyants, en aquest cas-, que són els professionals del sector,
sinó des de la perspectiva del conjunt.
I avui, una funció clau
del sindicalisme del futur, que és pròpia d’aquest món globalitzat i
interessat, és intentar jugar aquest paper de contrapoder, d’equilibri,
a un tipus d’economia que en aquesta fase de globalització es
caracteritza per ser una economia sense regles, i sobretot, una economia
i un mercat que s’intenta construir sense cap tipus de contrapoder.
Una de les
característiques d’aquesta fase de desenvolupament econòmic, que és la
globalització, consisteix en que s’intenta construir sense els elements
tradicionals de contrapoder. Els Estats nacionals es queden petits per
fer front a les economies transnacionals, fins i tot en la seva fase
d’economia criminalitzada que està arribant a uns nivells
impressionants, amb un volum de recursos brutals... O el propi dret del
treball –el que jo vaig estudiar fa trenta anys-, té serioses
dificultats per exercir la garantia de drets davant la dimensió
transnacional on els Estats no hi arriben.
En canvi, el sindicalisme sí té capacitat per adaptar-se. Això és
precisament el que estem intentant des de la CES (Confederació Europea
de Sindicats): reforçar un sindicalisme organitzat, que sigui capaç de
ser un contrapoder davant aquesta manca de regles del mercat. Aquesta és
una funció molt important de cara al futur.
3. Quins són els instruments del sindicalisme actual ?
A banda dels que ja he esmentat, crec que continuen essent els de
sempre. No vol dir que no s’hagin modificat, ni molt menys. Quan dic que
són els de sempre, estic dient que, en essència, en la seva genètica,
continuen essent els mateixos:
- La capacitat de generar i d’agrupar interessos per representar el
conflicte que es dóna en el centre de treball i en la societat.
- La capacitat de negociació.
- I la capacitat de mobilitzar i aconseguir transformar aquesta energia
en acords.
El sindicalisme del segle XIX no té res a veure amb l’actual. Aquell
concepte de classe obrera homogènia, única, ja no és dóna. De fet, si
analitzem detingudament la pròpia història, tampoc era ben bé així en
aquella època. Però, en fi, d’aquell treballador que té el mateix
horari, el mateix salari, empreses de milers de persones –empreses
tayloristes i fordistes-, hem passat a una altra època que ho transforma
tot. Però que transformi no vol dir que hi hagi un canvi de genètica del
sindicalisme i dels seus elements. Continua essent, en allò que és
fonamental, igual.
4. Quins són els elements que estan transformant més i que planteja
més reptes al sindicalisme ?
4.1. L’espai territorial
El sindicalisme és un més dels fills de la revolució industrial. Va
néixer per donar resposta a la situació econòmica i social –que genera
les desigualtats- de la revolució industrial. Com passa sempre quan hi
ha un canvi de cicle important en la història...: es genera una gran
capacitat de creació de riquesa i es genera una gran capacitat de crear
injustícia a causa de la mala distribució de la riquesa.
Aleshores, la pròpia societat té necessitat de construir mecanismes, a
través de la defensa dels interessos de la gent, per reequilibrar
aquesta situació. El sindicalisme és, doncs, la voluntat de distribuir
la riquesa generada per la industrialització, de la revolució
industrial. I ho fa, lògicament, en l’àmbit territorial propi on es
desenvolupava la indústria: és l’espai dels estats nacionals.
Els Estats nacionals són una altra creació de la revolució industrial.
Els Estats nacionals no són ni més ni menys que la construcció de les
burgesies nacionals dels seus països per tal d’aconseguir uns mercats
tancats i protegits. Aleshores, la nostra realitat, el nostre àmbit
natural, la del sindicalisme, durant aquests últims 150 anys ha estat la
dels estats nacionals. Actualment ja no és així: el futur del
sindicalisme passa per redimensionar moltíssim els espais territorials..
En l’àmbit de Mataró això vol dir que es fan més complicats, més
diversos i més plurals aquests espais territorials respecte dels que ens
hem mogut fins ara. El sindicalisme a Mataró ha de pensar ara en l’espai
global, i especialment europeu. Això ara és imprescindible: és el futur
del sindicalisme.
El sindicalisme que cregui que pot defensar les conquestes del segle XX
tancant-se en les seves fronteres del seu Estat nacional, l’únic que pot
aconseguir és endarrerir una mica més el procés de decrepitud, però res
més. Aquest és un debat que té molta força al nord d’Europa. El
sindicalisme nordeuropeu ha aconseguit millors conquestes i més
importants que, per exemple, les dels treballadors del sud d‘Europa.
Ells creuen i estan convençuts (em refereixo al sindicalisme dels suecs,
finesos, noruecs, danesos) que la millor forma de defensar el seu estat
de benestar del futur es tancant-se en els seus Estats nacionals ...
Nosaltres diem que aquest plantejament pot servir per defensar els drets
de la generació actual, però no pas els drets de la generació del
futur... No concebo una defensa dels drets fora del marc del que avui
són les economies globalitzades i, més concretament, de l’economia
europea.
Per tant, un gran repte del sindicalisme és construir un sindicat
europeu fort, a partir de la transformació de la Confederació Europea de
Sindicats, i jugar aquest paper d’agent de mobilització, de negociació
que estem intentant fer... Anem per un altre gran repte, el segon...
4.2. Ser capaços de respondre a una diversitat profunda dels
treballadors i treballadores.
Els treballadors i les treballadores són la matèria primera del
sindicalisme, si se’m permet l’expressió desafortunada. Per què aquesta
diversitat és un dels grans reptes ? Perquè les transformacions que
s’han produït són molt fortes. D’una economia fonamentalment
industrialista, de característiques fordistes i tayloristes, hem passat
a unes empreses basades en molts casos en els serveis. Aquestes empreses
han generat molts tipus de treballadors i de treballadores.
a) En alguns casos amb nivells importants de qualificació.
b) En alguns casos amb una idea de considerar-se autosuficient per
defensar les seves condicions de treball.
c) I amb una altra transformació. Passem d’un model de matriu
metropolitana a un altre més escampat pel territori. Un exemple: no és
el mateix un tipus de sindicalisme de la província de Barcelona que el
sindicalisme a l’estació d’esquí de Boi-Taüll, a la Catalunya “carlina”,
a la Catalunya del Pirineu: en aquests indrets és molt difícil exercir
aquest sindicalisme.
Un tercer repte...
Els joves.
No pas perquè siguin joves; perquè això, rai, deixaran de ser-ho aviat;
sinó perquè avui els joves incorporen un tipus de valors i preocupacions
que no són els del sindicalisme-fill-del-taylorisme.
Els de la meva generació hem crescut en la idea segons la qual
l’estabilitat en l’ocupació és un factor clau, i continua essent-ho. I,
aleshores, per això estem reivindicant dignitat al respecte... Però som
conscients que en aquests moments, una generació de joves, que suposo
que per influència social, metabolitzen els canvis que està
experimentant la societat, valora molt més altres qüestions: valora molt
més no pas el fet de tenir sempre la mateixa feina, sinó tenir una
formació adequada que els permeti sempre tenir el dret a la feina, i no
necessàriament a la mateixa. Fins i tot, valora molt la mobilitat dins
l’empresa o valora molt la mobilitat dins de diferents empreses, cosa
que no es donava en la generació anterior.
O altres factors... Per què quan aconseguim la llei de jornada de
treball legal i contractualment, a les empreses es continuen fent
jornades de treball molt per sobre de les legals i contractuals ? Jo
m’ho he preguntat sovint. Apart de la resposta econòmica, evident, cal
contemplar la resposta generacional. Hi ha gent que diu que sempre ha
treballat aquestes hores; al camp treballava 12 hores i quan va
convertir-se en treballador industrial també... En canvi, ara, entre els
joves, això ho viuen amb més dramatisme, perquè tenen molt arrelada la
cultura de l’oci, i això obliga al sindicalisme a repensar conceptes
Els treballadors autònoms depenents (Trade)
Hem calculat que a Catalunya són uns dos-cents mil. Són treballadors que
essent jurídicament i formalment autònoms, són econòmica i, per tant,
socialment depenents. Són aquells que treballen en una o dues empreses;
que estan estesos en el conjunt del teixit econòmic d’aquest país, i que
surten de l’àmbit tradicional del sindicalisme: des de la gent que
treballa a casa seva fent electrocardiogrames per 2 o 3 centres
hospitalaris; de gent que treballa per a empreses de media, mitjans de
comunicació, que fan de guionistes, però que ho fan només per 2
productores que controlen tots els serials de la televisió a
Catalunya...
Són autònoms ? Legalment sí, cotitzen a la Seguretat Social dins del
règim d’autònoms... Són independents ? No. O molt pocs, perquè treballen
per 1 o 2 empreses i estan en mercats absolutament captius... Això ens
ha obligat a nosaltres a posar en marxa una nova eina sindical que
anomenen TRADE. El concepte sindical anglès: Trade Union (“Trade” vol
dir treballador autònom depenent)
Finalment, un cinquè repte...
La immigració.
Bé, de fet, la immigració no és un element nou: ja Adam i Eva, al
Paradís, van inaugurar el fet migratori.... La última immigració al
nostre país ha generat efectes molt importants, sobretot en un món on la
identitat de classe queda diluïda, no hi ha la identitat del conflicte
social; també la crisi de l’esquerra hi ha ajudat... I apareixen noves
formes d’identitat que són les predominants avui: les religions, la
identitat nacional i la identitat tribal. Que consti que no les poso al
mateix nivell. Aquestes noves identitats dificulten moltíssim el fet
sindical.
Treballar amb noves generacions d’immigrants que no només vénen de
països diferents, sinó que parlen llengües diferents, amb cultures
diferents és més dificultós... El factor religiós ho complica també,
alhora que ens planteja reptes importants, com ara aquests: Som una
societat laica? Sí, la nostra empresa ha de ser laica; sembla que sí...
Ha d’haver flexibilitat a l’empresa? Tothom diu que sí, sobretot els
empresaris... Aquesta flexibilitat, ¿ha d’estar al servei de l’empresa,
o dels treballadors també ? ¿És possible que aquesta flexibilitat al
servei dels treballadors es pugui utilitzar perquè els treballadors
organitzin la jornada anual com ells vulguin, de manera que, com un fet
cultural, no pas com una entrada de la religió dins l’empresa, pugui
gaudir del Ramadà, per exemple? Insisteixo: com un fet cultural, i no
pas com la transposició de la religió a l’organització del treball a
l’empresa.
I si parlem de les vacances ¿en comptes de gaudir de les vacances per
Setmana Santa, pel Corpus, etc.. , podem gaudir-les quan vulguem, com
ara, després del Ramadà, per exemple ?
Hem parlat de dos canvis importants. Parlem ara del tercer:
La tipologia de l’empresa
No se si vostès s’han fixat, però el capitalisme ara acaba d’introduir
l’invent més impressionant: l’empresa sense riscos, el capitalisme sense
riscos.
Quan jo estudiava se’ns
deia que l’emprenedor era aquella persona que invertia els seus
estalvis, el seu capital i arriscava. Jo m’ho vaig creure. I d’aquests
emprenedors n’hi ha moltíssims i continuen existint. Però actualment
s’ha generat una organització econòmica de la societat a través de la
qual grans corporacions que controlen el mercat mundial han inventat el
capitalisme sense riscos, perquè el gran eix del capitalisme avui és
l’externalització de riscos a tercers. Les grans empreses que controlen
el mercat externalitzen el risc a d’altres empreses més petites,
subcontractades, fins arribar a les PYMES i fins arribar al TRADE, al
treballador autònom depenent, que és empresa, treballador i centre de
treball al mateix temps.
Aquestes empreses sense
riscos externalitzen els riscos mediambientals a la societat. El
capitalisme sense riscos externalitza els riscos en termes de
sinistrabilitat laboral als treballadors. L’empresa del capitalisme
sense riscos trasllada el risc també al sistema e protecció social quan
decideix o pretén fer funcionar els sistema de pagament de pensions no
pas com un dret sinó com un producte: “jo compro, en funció de les
regles de mercat, la meva jubilació”
Fins i tot, el meu dret
a la salut. Si jo sóc una persona d’un determinat risc, si estic fort
davant les empreses d’assegurances sóc una persona correcta. Aquest és
el model que volen. Aquesta és la realitat als Estats Units avui: 42
milions de persones sense assistència sanitària; un sistema a través del
qual tots els drets que a Europa considerem com a drets de ciutadania
(Seguretat Social, Sanitat, Pensions) estan vinculats a la condició
laboral de la persona. Si tu treballes pots tenir un fons de pensions en
aquella empresa; si tu treballes pots tenir una assistència sanitària
d’aquella empresa. Però en el moment que perds aquell treball perds
també aquells drets fonamentals... Això suposa la mercantilització dels
drets socials.
Aquest és un dels grans
reptes que tenim actualment. Per què es produeix això? Com és possible
que s’hagi inventat el capitalisme sense riscos? Doncs és el resultat de
les noves tecnologies. Dit correctament: és el resultat de la
utilització en una forma determinada de les noves tecnologies. Les
tecnologies per si soles ni són bones ni són dolentes. Les tecnologies
de la informació estan generant grans capacitats i grans potencialitats
en la democratització de la informació, per exemple, però també estan
generant grans instruments de control de la informació en poques mans.
Què ha permès les tecnologies de la informació ? Que hagi desaparegut
l’empresa integrada, que era la que ho feia tot des del començament fins
al final, i que, sobretot, el que obsessionava l’empresari: que era
controlar bé la producció en aquella l’empresa... Ara a l’empresari
només necessita controlar dues coses: el mercat i el producte final.
Tot el cicle de
producció ja no el necessita controlar perquè l’externalitza a tercers.
Per què ho pot externalitzar ? Perquè les tecnologies de la informació
poden permetre avui, per exemple, portar la comptabilitat a nivell
mundial d’una empresa transnacional des de Sant Joan Despí; en una
empresa en la que treballa gent amb 12 llengües diferents. Les
tecnologies de la informació permeten això i moltíssimes altres coses
més amb el sistema logístic.
Tot això ha transformat
dos elements molt importants:
- Com negociem ?
- Com ens organitzem?
Abans, negociar i organitzar-se era força fàcil: una empresa era una
societat anònima: pactàvem un conveni. Si eren vàries empreses, el
conveni era sectorial i una organització sindical... Joan Peiró, al meu
entendre, va estar transformant de manera revolucionària tota
l’organització de la CNT després d’un debat important que ja va començar
en l’etapa del Noi del Sucre, Salvador Seguí. Ho va fer en un document
preciós on venia a dir que calia superar el sindicat de professió perquè
era la única manera de fer front a les maneres d’organitzar les
empreses: “si l’empresa ha decidit fer-ho tot aquí, nosaltres , sigui
quina sigui la professió, sigui quin sigui el sector, necessitem tenir
un únic sindicat del sector, de manera que no competeixin els
treballadors entre ells (els treballadors del tèxtil de Mataró amb els
treballadors del tèxtil de Sabadell, per exemple)”
Doncs bé, paral•lelament a aquella visió que tenia Peiró en la seva
època, és la situació en la que ens trobem nosaltres ara. És a dir,
l’empresa desintegrada en xarxa, a través d’un sistema d’organització en
el que ja no serveix el mètode taylorista esquemàtic de sindicalisme que
es plantejava “En què treballem? En el metall ?, doncs organitzem-nos en
la federació del metall. Què fem? Plàstic? Doncs organitzem la federació
de Químiques. Què fem? Alimentació? Doncs organitzem el sector de
l’alimentació”... Però si estem fent activitats socioeducatives com les
que fan els monitors d’escoles ? I si estem en una empresa d’hostaleria
que té monitors amb aquesta funció? Doncs la complicació és
extraordinària...
Afegeixo una petita reflexió. Quins són els reptes més importants que
tenim com a país, com a Catalunya ? El país és Catalunya, l’Estat és
Espanya,... Europa,... el món....
Els reptes quotidians més importants
Primer. Donar una resposta entre tots els agents socials a un
model de competitivitat esgotat. Les empreses a Catalunya han aconseguit
un nivell de beneficis important a base d’aprofitar el
diferencial de salaris. Això ja no dóna per més. El diferencial del
tipus d’interès tampoc ja no dóna per més, doncs la política monetària
està unificada.
Espanya és el país del
món desenvolupat que té més risc de patir una crisi econòmica a causa
dels seus nivells altíssims d’endeutament de futur, que no podrà
suportar. Les famílies espanyoles s’estan endeutant com a conseqüència
de la política econòmica del govern. Aquest govern compensa la manca de
polítiques públiques, tot estimulant un consum exagerat.
Actualment, no demanar
diners a crèdit és de “tontos”, ja que la taxa d’interès és molt baixa
respecte a l’índex d’inflació. Això és una perversitat absoluta. Jo no
veig canvis de tendència i la situació és molt complicada, perquè tenim
un model productiu esgotat.
Tenim els nivells de
productivitat més baixos d’Europa per dues raons:
- L’empresa i el sector públic no inverteix en innovació en els nivells
que faria falta. Històricament, el que ha generat la productivitat és la
substitució de mà d’obra poc qualificada per mà d’obra qualificada, i la
innovació tecnològica que fa que el que fan 10 treballadors ho facin 2,
multiplicant la productivitat. I creant no 8, sinó més llocs de treball.
- I, després, tenim un
dèficit d’estructura educativa. El 34 % dels nois i noies de 16 anys a
Catalunya no acaben l’ESO en condicions, el que vol dir un fracàs
social. No vull dir que això sigui culpa del sistema educatiu ni molt
menys. Catalunya té les taxes d’escolarització postobligatòria més
baixes de tota Espanya. M’explico: Després dels 16 anys menys gent
continua estudiant i més gent s’incorpora al mercat de treball. Per què
? Perquè hi ha una percepció social segons la qual continuar el cicle
educatiu no compensa.
A més, tenim una
estructura de mercat de treball perversa. A tota Europa, de 100
treballadors que treballen, 60 tenen FP! I FP2, grau mig en general. Per
contra, aquí tenim un percentatge brutal sense estudis i tenim la
proporció més elevada de tota Europa... I, en canvi, la proporció
d’estudiants de grau mig és la més baixa d’Espanya. A Catalunya els
cicles econòmics arriben abans i després arriben a Espanya.
Això està generant molts
problemes. L’estratègia de baixos salaris i poca formació ja no serveix.
El marge de competitivitat s’està acabant. Els països de l’Est ens
superen en tot en aquests moments, fins i tot en qualificació. Eren
comunistes, però no estaven mal formats, sembla ser; no pas tant com
alguns voldrien dir.
I això incentivarà moltíssim els processos de deslocalització.
Segon. La deslocalització. Que no es pot evitar. La única
possibilitat que existeix és que les empreses que es deslocalitzen
siguin substituïdes per empreses de mà d’obra més qualificada. S’han
donat casos de deslocalització pura i dura portant la fàbrica al Marroc,
però també hi ha casos que es porten part de l’empresa al Marroc i part
de l’empresa es queda, però invertint en la producció de productes de
més valor afegit.
Tot això està provocant l’acumulació del dèficit comercial, que és el
més important de la nostra història recent, perquè ens endeutem per
consumir però no consumim productes espanyols.
L’altre gran repte és el de la Seguretat Social. Potser no és propi d’un
sindicalista dir-ho, però ho diré: En termes de Seguretat Social és,
possiblement, on hem fet millor les coses. Des de 1978 s’han fet moltes
reformes i significatives. En l’etapa socialista es van fer les reformes
bàsiques. En aquests moments tenim un dels sistemes de Seguretat Social
europeus més adaptats a la realitat i amb més capacitat d’aguantar el
“tirón” dels canvis de la nostra economia. Tothom reconeix que aguantarà
perfectament els propers vint anys. Els mateixos portaveus de la
patronal del Foment del Treball, que van fer aquelles previsions de que
al 2005 la Seguretat Social faria fallida ara diuen que al 2050 entrarà
en crisi. En canvi, estem al 2003 i la S.S. té superàvit. Jo ja em nego
a discutir amb ells. Qui sap d’aquí a 50 anys quines seran les
necessitats? Quina serà l’estructura productiva? I quina serà la
capacitat productiva?
Per últim. La immigració.
Catalunya té la gran oportunitat de tornar a fer el que ja vam fer als
anys seixanta. Totes les coses que s’expliquen ara de la nova
immigració, a mi, que m’he criat a la Barceloneta, em sonen de quan era
jove. M’estic referint als comentaris que es fan, des dels més
importants als més anecdòtics: de que si canten, que si tenen costums
estranyes, que si fan soroll, etc...
Doncs bé, Catalunya té avui –insisteixo- l’oportunitat de repetir aquell
fenomen. Catalunya es pot sentir orgullosa d’aquesta gran qualitat que
té com a societat, com a nació, com a país: la seva gran capacitat
d’integració.
Catalunya només
necessita un gran diagnòstic i posar en marxa i activar bones
polítiques. Com ? A la immigració només se la integra desactivant els
factors que fan que la immigració sigui un element de marginació. Què és
el que provoca la marginació ? Els desequilibris, la discriminació dels
punts d’origen. Com es pot perpetuar aquesta marginació? A través de la
discriminació en origen.
La discriminació en origen, que és la discriminació laboral, condiciona
el treball, el salari, i fins i tot la feina. Si hi ha discriminació
laboral hi ha també discriminació social. Aquesta persona immigrada
només pot aconseguir un lloguer d’un determinat pis i d’un determinat
barri, amb unes condicions molt precàries. Si hi ha discriminació
laboral, si hi ha discriminació urbanística i discriminació social, hi
ha marginació cultural...
I després els demanem
que parlin català! Ho podem fer..., peró... ¿algú s’ha preguntat com és
que fills de generacions senceres, després de vint anys d’escolarització
molt ben feta en l’escola, en català, amb immersió lingüística; que
saben perfectament català, després no continuen utilitzant-lo en el seu
ús social? Doncs perquè molts d’ells viuen en entorns tancats, en
empreses d’unes determinades característiques i també en barris d’unes
determinades característiques.
Calen, doncs, polítiques d’integració laborals, socials, culturals, i
fent que aquells agents que van ser protagonistes d’aquella integració
puguin jugar un paper actiu.
Quins van ser dos dels
grans factors que a Catalunya no hagués una ruptura de la classe obrera,
com passa a Euskadi en aquests moments ? Cal agrair que ja al segle XIX
va haver gent que va tenir clar que els temes nacionals i els temes
socials eren una sola cosa. Però al segle XX va passar que la lluita
social i la política de lluita contra el franquisme van ser els grans
factors de la integració (als centres de treball, als barris, a les
associacions de veïns, etc...)
Perspectiva global, impacte local.
Al fil del que abans he esmentat, val a dir que el sindicalisme té també
avui la necessitat d’intervenir molt localment. Perquè no és pas veritat
que amb la globalització hagi desaparegut l’estat nacional. Qualsevol
realitat econòmica incideix sobre el territori. Incideix sobre un
territori global, incideix sobre el territori estatal, sobre el
territori nacional, sobre un territori comarcal o local. No és el mateix
estar en una empresa del metall del Baix Llobregat que treballar aquí a
Mataró, en una empresa tèxtil.
Per tant, el paper del
sindicalisme també consisteix en saber conjuminar aquest element
d’intervenció socioeconòmica des de la perspectiva del territori. Això
és el que, modestament, amb algun encert i amb alguna intuïció (a
diferència d’altres models europeus) aquí posem en pràctica. Aquest és
un petit reconeixement que cal fer a la gent de Comissions que esteu
aquí: un sindicalisme amb visió i perspectiva global i d’impacte local.
|
|