Font i Quer,
Pius (Lleida 1888 - Barcelona 1964). Doctor en farmàcia i
llicenciat en ciències químiques. Professor auxiliar de botànica
a la facultat de farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917). Per
causes extraacadèmiques s'apartà de la universitat del 1922 al
1933. Al 1933 fou nomenat professor agregat de botànica a la Universitat
Autònoma de Barcelona. També fou professor a l'Escola Superior
d'Agricultura de Barcelona (1923-39).
Al 1916 entrà com a
naturalista agregat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, del qual
més tard (1921) fou director.
Organitzà l'Institut Botànic
de Barcelona, nascut per transformació del Departament de Botànica
del Museu, li donà caràcter autònom i en fou el primer
director.
Al 1911 havia ingressat al cos de sanitat militar, dins el qual
assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.
Fou membre
de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1922) de l'Institut
d'Estudis Catalans (1942) del qual fou president de la secció de ciències
(1958), doctor honoris causa per la Universitat de Montpellier (1959),
etc. Fou nomenat vice-president d'honor dels Congressos Internacionals de Botànica
de París (1954) i d'Edimurg (1964). Fou president de la Institució
Catalana d'Història Natural (1931-1934) i de la Societat Ibèrica
de Ciències Naturals de Saragossa.
Fundà amb Carles Pau
i Josep Cuatrecasas, la revista botànica " Cavanillesia"
(Barcelona 1928-38). Pel juliol de 1936, en esclatar la guerra, es trobava a la
serra d'Albarracín, Aragó, fent estudis botànics amb un
grup de deixebles. Per tal de fer tornar a casa la gent que tenia encomanada,
hagué de travessar la línia del front, fet pel qual fou processat
com a desertor l'any 1939 i perdé tots els càrrecs.
D'ençà
del 1941 fou cap de redacció de l'Editorial Labor, de Barcelona. La seva
activitat com a botànic taxonomista i com a fitogeògraf es
concreta en més de 220 publicacions. Les seves exploracions i recerques
contribuïren considerablement a augmentar el nivell de coneixements florístics
sobre la totalitat de les terres catalanes, molt especialment sobre el migjorn
València i sobre les illes d'Eivissa i Formentera. També treballà
amb intensitat a Andalusia i al Marroc. Esdevingué un especialista
reconegut internacionalment en el gènere mediterrani Sideritis,
de les labiades. Al 1953 publicà una síntesi sobre la geografia
botànica de la península Ibèrica.
Als darrers
anys de la seva vida inicia els treballs de preparació d'una flora dels
Països Catalans. Manifestà també un interès constant
en l'aspecte lingüístic de la botànica, la qual cosa el dugué
a ocupar-se tant de la nomenclatura popular de les plantes i dels elements del
paisatge vegetal com de la deformació dels termes científics
erudits. El seu Diccionario de botànica (1953) posa ordre a la
terminologia botànica castellana. La terminologia catalana és
codificada principalment a la seva Iniciació a la botànica
(1938). En el seu tractat Plantas medicinales (1962) recull més
de 10.000 noms de plantes en les llengües peninsulars.
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Inici | Punt d'informació |
Plànol | Jardí
Botànic |
Laboratori | Sala d'Exposicions |
Biblioteca | Pius Font i Quer |
Vols
plantar un arbre? |
Sortir |