|
|
Ja feia molts d’anys que, de Combray, tot el que no era el teatre i el drama del meu anar-me’n al llit, per mi no existia, quan un dia d’hivern que jo tornava a casa, la mare, veient que tenia fred, em proposà que prengués, contra el meu costum, un poc de te. Jo en principi vaig dir que no en volia, i llavors, no sé per què, em vaig repensar. Ella va enviar a cercar un d’aquests pastissets curts i entufats que en diuen Petites Magdalenes i que sembla que hagin estat esmotllades dins la volva acanalada d’una pelegrina de Sant Jaume. I tot d’una, maquinalment, aixafat per la grisa diada i la perspectiva d’un trist endemà, vaig dur als llavis una cullerada de te, on havia deixat reblanir-se un bocí de magdalena. Però al mateix instant en què la glopada mesclada amb miques del pastís em va tocar el paladar, em vaig estremir, atent al què passava d’extraordinari en mi. Un plaer deliciós m’havia envaït, aïllat, sense que tingués noció de la seva causa. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on havia pogut venir aquesta poderosa alegria? Sentia que anava lligada al gust del te i del pastís, però que l’ultrapassava infinitament, no devia ésser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? On atrapar-la? Bec una altra glopada i no hi trobo res que no hi fos a la primera, i una tercera que m’aporta una mica menys que la segona. Deix la tassa i em gir cap al meu esperit. És ell qui ha trobat la veritat.
Cert, això que palpita així al fons de mi, deu ésser la imatge, el record visual, que lligat al gust aquest, prova de seguir-lo fins a mi. Però no puc distingir la forma, preguntar-li, com al sol intèrpret possible, que em tradueixi el testimoni de la seva contemporània, de la seva inseparable companya, la sabor, demanar-li que m’ensenyi de quina circumstància particular, de quina època del passat es tracta.
I de cop i volta el record m’ha aparegut. Aquest gust, era el del bocinet de magdalena que el diumenge dematí a Combray (perquè tal dia com aquell no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, la tia Léonie m’oferia després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. La vista de la magdalena no m’havia recordat res abans d’haver-la tastada; potser perquè, havent-ne vist sovint després, sense menjar-ne, sobre els taulells dels pastissers, la seva imatge havia abandonat aquests dies de Combray per lligar-se amb d’altres de més recents. Però quan, d’un vell passat, no en sobreviu res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, soles, més fràgils, però més vivaces, més immaterials, més persistents, més fidels, l’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes, que han de recordar, esperar, expectar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.
I així que vaig haver reconegut el gust del bocí de magdalena sucada en la til·la que em donava la meva tia, tot d’una la vella casa grisa sobre el carrer, on era la meva habitació, va venir com un decorat de teatre a enganxar-se al petit pavelló que donava al jardí, i que havien construït pels meus pares a la part de darrera (aquest llenç truncat que només havia vist fins en aquell moment); i, amb la casa, la vila, des del matí fins al vespre, i a tota hora, la Plaça on m’enviaven abans de dinar, els carrers on anava a fer encàrrecs, els camins que prenia si feia bons temps. I com en aquell joc amb què es diverteixen els japonesos de mullar dins un bol de porcellana ple d’aigua bocinets de paper fins aleshores indistints que, tot just s’hi ha ficat, s’estiren, prenen contorns, s’acoloreixen, es diferencien, tornen flors, cases, personatges consistents i coneguts, igualment ara totes les flors del nostre jardí i les del parc, i els nenúfars, i la bona gent del poble i les seves casetes i l’església i tot Combray i els seus encontorns, tot això que pren forma i solidesa, va sortir, vila i jardins, de la meva tassa de te.
Marcel Proust. "A la recerca del temps perdut. Pel camí de Swan"
|
