 |
Les TIC i
la gestió dels centres educatius:
Responsabilitat legal, educació i TIC
|
|
Responsabilitat legal,
educació i TIC
Gestió educativa dels usos de les TIC
|
La responsabilitat que, d’acord amb el dictat constitucional de promoure l’educació, té l’administració educativa de comprometre’s i avançar en la implementació de les TIC, com ho demostra l’èxit de països que hi ha optat decididament, també en l’àmbit educatiu. Models de Finlàndia i Irlanda. Responsabilitat que cal fer extensiva a equips directius i professorat en general. Educació crítica i adequada a la integració al món laboral on el teletreball no és ciència ficció, ni encara menys l’organització a través de les TIC (ús de programari ofimàtic, del correu electrònic, dels wiki) i a les funcions de ciutadania, l’anomenat poder digital (blocs, espais web personals...) No estem parlant de futur, estem parlant de present. Fonaments legals? Dades? Pel que fa al règim de responsabilitat a què es troba sotmès el professorat, no presenta cap peculiaritat quant a l’ús de les TIC, excepte l’esment que fa l’art. 141 LRJPAC a “fets o circumstàncies que no s’haguessin pogut preveure o evitar segons l’estat dels coneixements de la ciència o de la tècnica existents al moment d ela producció dels danys”. Aquest incís que introdueix una excepció a la norma general que estableix haver d’indemnitzar per lesions introdueix de forma explícita un supòsit de força major és de gran importància al camp de les TIC (tot i que no fou introduït pensant-hi expressament, sinó al cas de les infeccions per VIH als hospitals als anys 90) en una doble vessant: – reforça l’obligació d’estar al dia quant als coneixements de la ciència i la tècnica – eximeix de responsabilitat els equipaments que ho estan. El problema rau a determinar, en un àmbit on els costos poden ser molt elevats, si n’hi ha prou amb una implementació de sistemes tècnics segons els estàndards mitjans o han de ser els més elevats. Al segon supòsit, cap centre educatiu no es podria acollir a aquesta excepció. La direcció dels centres públics és responsable per fet aliè, d’acord amb l’establert a l’art. 1903 del Codi Civil. Des del punt de vista del dret administratiu, aquesta responsabilitat és assumida per l’Administració corresponent sense excloure l’anomenada via de regrés, és a dir, l’exigència de responsabilitats administratives al personal al seu servei. Qualsevol lesió, entesa com a dany antijurídic (aquell que el particular no té obligació de suportar art. 141.1 LRJPAC), imputable a l’Administració com a conseqüència de l’acció o inacció dels serveis públics, ha de ser rescabalada. Com a norma general d’actuació als centres, cal: – implementar totes aquelles mesures tècniques que dificultin la producció de danys a tercers – vigilar les activitats de l’alumnat fent que sempre hi hagi un/a professor/a quan estiguin fent ús dels ordinadors – desmuntar la sensació de l’anonimat a la Xarxa fent ús dels sistemes de control que es tenen a l’abast (connexió a la xarxa del centre amb identificador i contrasenya fet que permet monitoritzar activitats en línia) – restringir l’accés a determinades carpetes segons perfils – ... Lesions en matèria TIC: – Accessos il·legals a sistemes – Enviament massiu de correus electrònics – Atacs a sistemes informàtics (p.e. propagació de virus) – Danys en el dret a l’honor, la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge – Delictes i faltes: responsabilitat subsidiària de l’Administració en pel que fa a la civil derivada del delicte Requisits – Que s’hagin produït en horari lectiu o en espais del centre educatiu o en el decurs d’activitats extraescolars. – que el causant sigui menor d’edat. Responsabilitat per fet aliè (art. 1903 Codi Civil) – Tendència en aquest àmbit a l’aplicació de la responsabilitat objectiva no lligada a la culpa, sinó al risc. Expansió del model americà. “tanmateix, l’evolució d’objectivar la responsabilitat no ha revestit caràcters absoluts i de cap de les maneres permet l’exclusió, sense més, encara que amb tot el rigor interpretatiu que en benefici del perjudicat imposa la realitat social i tècnica, del bàsic principi de responsabilitat per culpa al qual respon el nostre ordenament positiu” (STS 524/1993 de 20 de maig de 1993). En genral, s’exigeix, doncs, un nexe de causalitat suficient entre el dany causat per l’alumne/a i la falta retreta al responsable. – És una responsabilitat directa, és a dir, es pot demandar directament el responsable i no el causant del dany. – Es fonamenta en els actes de la persona que ha estat declarada responsable. Al context educatiu, en el fet que la persona menor d’edat ha incomplert l’obligació derivada del deure de vigilància i de control de l’activitat que ha produït la lesió. – És una culpa presumpta que admet prova en contra (inversió de la càrrega de la prova: és la persona responsable qui ha de provar que va actuar amb la diligència deguda) – Al cas de persones al servei de les Administracions públiques, la responsabilitat s’exigeix per via administrativa (art. 2.e LJCA i art. 145.1 LRJPAC) o, si escau, en seu penal (art. 121 CP) Responsabilitat administrativa – L’Administració pública cobreix de forma directa, i no només subsidiària, l’eventual acció danyosa de les persones al seu servei (funcionàries, interines...): L’exposició de motius de la Llei 9/1999 que va reformar la LRJPAC del 1992 addueix com una de les causes de l’esmentada reforma la necessitat d’eliminar qualsevol referència a la responsabilitat civil del funcionari i establir un règim clar d’exigència directa de responsabilitat a l’Administració. L’Administració substitueix a l’ensenyant per assumir-ne les conseqüències del comportament danyós. – No s’hi inclou la de monitors o monitores contractades per l’AMPA, entitat de dret privat. – Les persones particulars afectades han de reclamar directament a l’Administració pública. – Requisits de la lesió: o que no hi hagi una norma que obligui a suportar el dany o que sigui real o que sigui individualitzat o que sigui avaluable en termes econòmics i/o morals o Excepcions habituals de força major i supòsit específic de l’estat de la tècnica (art. 141. LRJPAC) – Exigència de responsabilitats internes: o es pot tramitar d’ofici o cal que hi hagi dol, culpa o negligència greus o règim disciplinari a aplicar: art. 145 LRJPAC, arts. 113 – 121 Llei de la Funció Pública, Reglamento de Régimen Disciplinario de los Funcionarios de la Administración del Estado (RD 33/1986, de 10 de enero) com a norma subsidiària. – Sempre és personal. Aquí cal demostrar culpa greu: dol (intenció de fer mal) o conducta negligent greu (no haver vigilat o controlat). – Requisits: o objectius § no haver complert les diligències normals § haver creat la situació que ha facilitat la producció del dany § no haver pres les mesures per evitar-lo o subjectius § dol § violació manifestament deliberada d’una obligació de prudència o de seguretat prevista per la llei que exposi terceres persones a un risc – En qualsevol cas, l’Administració garanteix assistència jurídica a l’ensenyant i assumeix la indemnització civil del dany derivat de delicte o falta, sense perjudici de la posterior actuació en seu administrativa.
Exempcions de la responsabilitat segons LSSICE: o en principi, no aplicables en context d’institucions docents públiques de primària i secundària; criteri d’inclusió: la realització d’una activitat econòmica o és la normativa a aplicar en cas de contractació amb un proveïdor de serveis (d’hostatge d’espais web i d’altres annexos) o possibles interpretacions analògiques al cas de la XTEC i l’Edu365, que ofereixen serveis en qualitat d’intermediaris, però que, en no tenir una activitat econòmica, no es troben sotmesos a la LSSICE, sinó al règim de responsabilitat general de les Administracions públiques
|
