titulo de la web

UN PAÍS «NOU»?

Algunes preguntes, però... amb quines respostes?

La recuperació de la «dimensió humana», és potser ara una de les tasques més imperceptibles però també més urgents.
Cal perseguir un «canvi cultural» que impedeixi l'enfonsament i la derrota del que és més autènticament humà.

Situar novament el valor i la «dignitat de tot ésser humà» en el frontispici de la nostra axiologia col·lectiva constitueix un exercici de racionalitat, de dignitat i de respecte en vers nosaltres mateixos i de profund sentit cívic i democràtic. Si no és així no hi haurà autèntica política, seran succedanis, serà una vella/mala política.

SITUACIÓ ACTUAL

A Catalunya acabem de celebrar eleccions. Hi ha hagut uns determinats resultats. Ara toca formar govern, governar i desenvolupar el programa. Els guanyadors ens han anunciat la seva voluntat de construir un país “nou”, un país acollidor, obert i socialment avançat: més pròsper, més just, equitatiu, solidari, democràtic i més lliure. En el seu full de ruta hi figuren una sèrie de passos a recórrer per a la creació del nou Estat… Entre d’altres es vol obrir un “procés constituent”.

Representativitat distorsionada i esbiaixada. De moment, el caràcter híbrid de les eleccions que acabem de celebrar (plebiscitàries i parlamentàries alhora) ha fet que la lògica plebiscitària s’hagi imposat i que molta gent hagi votat en clau de SI o NO a la independència. La polarització entre els partidaris i els contraris a la mateixa ha provocat una votació en clau fonamentalment plebiscitària, deixant en segon pla altres aspectes com l’eix “esquerra/dreta”, la “ideologia”, el “model de societat”, la concepció “antropològica” que hi ha al darrere de cada candidatura, etc.. L’eix “nacional” s’ha imposat a l’eix “social” i a l’eix “antropològic”, la qual cosa fa que la representativitat ideològica del parlament escollit quedi distorsionada i esbiaixada i  no reflexi prou acuradament la pluralitat ideològica de la societat catalana, la qual és molt més plural que el que reflexa la composició del parlament actual. En tot aquest “procés” la necessitat de resoldre la qüestió “nacional” no hauria d’obnubilar la importància d’anar definint el “model de societat” de què ens volem dotar. Això també toca ara i n’hem de ser ben conscients. La llei electoral actual tampoc n’és aliena a aquesta situació.

“Procés constituent”, estructurat en dues fases. La primera fase d’aquest procés serà el de la "participació ciutadana", que estarà gestionada per la societat civil i que, per ara, "no està regulada jurídicament". (en aquesta fase la societat civil s'autoorganitza i elabora un “projecte de Constitució”). En una fase posterior hi figura: 1. Llei del procés constituent, 2. Eleccions constituents, 3. Redacció i aprovació per referèndum de la Constitució definitiva. ( hi haurà la llei de procés constituent, que finalitzarà amb un mandat al cap de l'Estat perquè convoqui unes eleccions constituents. D'aquests comicis en que els ciutadans triaran en funció de l'eix ideològic esquerra/dreta, en sorgirà un nou Parlament, que començarà a elaborar la Constitució definitiva del nou Estat. El procés culminarà amb l'aprovació de la Constitució i la seva ratificació per referèndum per part del poble de Catalunya).

Un país nou amb la “col·laboració de tots” i “socialment avançat”?. Sempre i també avui, es fa necessària l’aportació complementària dels diversos modes de comprendre la societat i la vida. Però quina orientació i quin contingut li donarem a aquest “socialment avançat”? Fer net, sí. Construir un país socialment quasi de soca-rel, sí. En això hi ha un important consens, almenys entre els guanyadors. Però a partir d’aquí... construir un país nou a partir de quines coordenades, amb quins joncs, amb quins vímets, apostant per quins valors...? Sota quins principis, a partir de quins referents ètics i morals, amb quins referents ideològics, amb quin prisma antropològic es construirà aquest país «nou»? A partir de “ideologies” molt modernes i molt ampli predicament entre determinats sectors socials però potser amb escassa coherència i solidesa? Amb uns paràmetres d’escassa «consistència antropològica»? Es voldrà construir un país nou sota el prisma de la vella i caduca cultura relativista que ens ha assetjat en les últimes dècades? A partir de quina concepció de «progrés»?  Serem capaços els catalans de trobar el necessari consens social y construir una societat justa, equitativa, solidària? Per on començarem la casa, pels fonaments o per la teulada?

Els fonaments. En la construcció d’un país nou hi ha uns «fonaments» de naturalesa prepolítica, hereus del bo i millor de la civilització i la cultura occidentals, que no hauríem de perdre de vista, que no hauríem d’oblidar i que hauríem de tenir ben presents ....

ELS FONAMENTS   

Balanç a nivell general dels últims segles

Quin ha estat el gran "mèrit" del «sistema» en aquestes últimes centúries? Haver convertit a enormes masses d'éssers humans en «consumidors, competidors i deutors» al servei d'un sistema voraç i insostenible, reduint-ho tot a criteris econòmics, utilitaristes i mercantilistes. Avui són moltes ja les persones que comencen a despertar. Que ja no se senten atretes "per la pastanaga" del pensament dominant.

No totes les «ideologies» són igualment vàlides. Han existit i existeixen “idees” i “relats” que no són dignes d'una veritable “comunitat política”. Hi ha «discursos» que no tenen dignitat, que més aviat són indignants. I no en tenen  perquè no són consistents, per la seva falta de coherència i feblesa argumentativa. Hi ha idees, conjunts d’idees, ideologies, que es presenten com a molt novedoses, però que distorsionen la realitat, que fan una lectura esbiaixada de la realitat. Que presenten una visió de la realitat allunyada del més elemental sentit comú. I això ocorre en especial greument en l’àmbit «antropològic». Perquè els seus principis i les conseqüències de la seva aplicació són deplorables per al bon funcionament de la societat, perquè es construeixen sobre la mentida, sobre la fal·làcia, la distorsió, la falsificació d’aquesta realitat, sobre el més pur relativisme. Idees i ideologies que poden arribar a ser letals.

L’eix antropològic: la recuperació de la «dimensió humana»

La recuperació de la «dimensió humana», que va més enllà de l'aspecte econòmic, és potser ara una de les tasques més urgents. Per a una bona convivència, per a una nova societat, cal perseguir un canvi cultural que impedeixi l'enfonsament i la derrota del que és humà. El que està en joc en la nostra societat i dins de la nostra cultura és una recta visió de l'home, d'acord amb la recta raó, no una perspectiva limitada ni limitant de la persona en si mateixa. Necessitem posar "rumb a l'home, perquè s'albira un temps nou". I tot això fonamentat en quelcom que ens hauria de començar a semblar evident: que a més de l’«ecologia» ambiental, hi ha també una «ecologia humana» pròpia de l’ésser humà: un «ésser humà» constituït d’una naturalesa, la «naturalesa humana», que hem de procurar conèixer i respectar, i que no podem manipular i transgredir a caprici.

A més de l’«ecologia» ambiental, hi ha també una «ecologia humana» pròpia de l’«ésser humà», constituït d’una naturalesa, la «naturalesa humana», que hem de procurar conèixer i respectar, i que no podem manipular i transgredir a caprici.

Més enllà de progressar, doncs, en l’eix «nacional» i en l’eix «social»,  més enllà de tot això les societats, no narcotitzades,  que vulguin esdevenir autènticament avançades hauran de tenir també ben present un tercer vector: l’eix «antropològic», vector encara no massa perceptible pel comú dels ciutadans, però clau per al futur de la nostra societat i de la humanitat.  (Veure aquí)

Davant el grau de demagògia i indigència antropològica, ètica i moral que a cops es contempla en certs sectors ideològics, més pròpia de populismes barats que dels que pretenen convertir-se en partit de govern... les societats que volen caminar per la senda de l’«autèntic progrés» s’han de preocupar legítimament no solament per l’eix «nacional»  i «social» sinó també per la consideració i evolució d’aquest tercer vector, l’eix «antropològic». És per això que al costat de la necessitat de reforçar l'eix «nacional» (un projecte nacional engrescador i compartit, cohesió nacional, etc.), l'eix «social» (repartiment equilibrat de la riquesa, disminució i reducció de les desigualtats, benestar social generalitzat, bona formació, etc.), la societat haurà de tenir cura i vetllar també per la salut  d’aquest tercer vector. Som molts els ciutadans desitjosos de construir un país avançat i respectuós amb l’ecologia «ambiental», però també  amb l’ecologia «humana», i no a espatlles de l’«autèntica naturalesa» de l’ésser humà.

Malgrat l’orientació economicista, utilitarista i mercantilista predominant, l’«humanisme» hauria de continuar sent un eix vertebrador, en el país «nou» que volem construir i amb ell la preocupació pel coneixement d’allò específic humà, el coneixement de les possibilitats i límits de la naturalesa humana... L´ésser humà té una «naturalesa» que li és pròpia.  No podem construir una societat nova en contra  o a espatlles d’aquesta «naturalesa humana».

Hi haurà autèntica vida política quan no es posi en qüestió la dignitat de l’ésser personal: el valor inherent a tota persona, independentment de raça, sexe, origen, tradició, color de pell, procedència o estadi de desenvolupament en què es trobi. Si no és així no hi haurà autèntica política, seran succedanis, serà una vella/mala política. La tasca de situar novament el valor i la dignitat de la vida humana en el frontispici de la nostra axiologia col·lectiva constitueix un exercici de racionalitat, de dignitat i respecte pel que fa a nosaltres mateixos i de profund sentit cívic i democràtic, una actitud veritablement humanitzant, una fita en el continu i inacabat procés humanitzador i civilitzador.

Que la qüestió de l'home, la qüestió moral, la qüestió antropològica, no quedi en oblit en el país “nou” que volem construir. Que la preocupació pel futur «nacional» de Catalunya no eclipsi l’eix «social» ni tampoc desdibuixi, per a molts l’encara imperceptible, eix «antropològic».

Vida política i referents morals

El «soroll comunicatiu» ambiental ens impedeix ja auscultar-nos a nosaltres mateixos, escoltar la nostra veu interior, com a individus o com a societat.

El pes dels referents morals a la nostra societat. No és descobrir res de nou afirmar el predomini en la societat occidental d'un profund relativisme en relació als referents morals que sustenten la nostra societat. Constatar també la deficient formació de la ciutadania en aquest àmbit i l’escassa sensibilitat en els medis i en l'àmbit polític per aquestes qüestions. El «soroll comunicatiu» ambiental ens impedeix ja auscultar-nos a nosaltres mateixos, escoltar la nostra veu interior. Sovint no reconeixem ja cap instància per sobre de nosaltres. Ens veiem a nosaltres mateixos com a última i definitiva instància. Distrets, narcotitzats, alienats per tantes instàncies i mecanismes del món modern no som capaços de reconèixer la llei moral inscrita en el cor de la pròpia naturalesa humana.

La «vida política», que pretén la regulació racional de les relacions per a una convivència pacífica, no pot acabar sent un desori. Ni en la vida, ni en política no tot s’hi val. Comptem amb unes forces polítiques en general massa captives dels corrents d’opinió dominants. Sovint es legisla més en funció de les modes ideològiques que es van imposant en una determinada conjuntura històrica i dels possibles vots que poden comportar determinades lleis, que en funció de la veritat i en coherència amb ella. Obcecats per la captura del vot... la veritat no importa. Hi ha d’haver principis i valors. Hi han d’haver uns referents morals. Alguns d’aquests referents poden ser útils per fer de la política una activitat humanitzadora i no una activitat depredadora (corrupció), no un passatemps per a l'expoliació i el benefici propi.

La convivència està regulada per mitjà de la llei, però quina «llei»? «Una llei contrària a la raó, és una llei iniqua; deixa de ser llei i es converteix en un acte de violència» (Tomàs d'Aquino). Les lleis no poden ser els referents últims de les actuacions polítiques. Previ a les lleis hi ha uns principis morals als quals aquelles han de subordinar-se. La legislació ha de protegir l’ésser humà en tot el seu cicle vital i en tota la seva integritat, no poden ser lleis “contra-natura”.

Fonaments prepolítics

La persona humana i la seva dignitat, l'ésser humà, és la finalitat immediata de tot sistema social i polític. El coneixement de la seva naturalesa profunda, les seves possibilitats però també les seves limitacions hauria de constituir un referent que el relativisme modern arracona, margina. Una societat que mira el futur amb voluntat d'orientar-se cap a un autèntic progrés, necessita assentar-se i fonamentar-se en uns valors fonamentals indefugibles sense els quals no hi hauria una societat ben vertebrada i ben fonamentada. La societat necessita fonamentar-se en una base antropològica adequada.

Una societat vertebrada i ben fonamentada necessita d'una "ètica".

La societat necessita fonamentar-se en una base antropològica adequada.

Una societat per créixer com a societat ben vertebrada i fonamentada necessita d'una "ètica" assentada en la veritat de l'home, en el coneixement, respecte i no transgressió de la naturalesa humana. I reclama el concepte de «persona»  com a subjecte de drets fonamentals, anterior a l'Estat i al seu ordenament jurídic. El sistema democràtic ha de tenir la «persona» en el seu centre. Ha de perseguir el bé de la persona i recolzar-se en els seus drets fonamentals i inalienables. La societat, i dins d'ella l'Estat, ha d'estar al servei de l'home, de cada ésser humà, de la seva defensa i de la seva dignitat. Sense això la societat s'enfonsa i es desarticula. Hi ha unes pautes o exigències morals objectives que són anteriors a la societat o al sistema, que han de ser garantides.

Els «drets» fonamentals es tenen per naturalesa, no els crea l'Estat. Els «drets humans» no els crea l'Estat, ni són fruit d'un consens democràtic, no són concessió de cap llei positiva, ni atorgament d'un determinat ordenament social. Aquests drets són anteriors i fins i tot superiors al mateix Estat o a qualsevol ordenament jurídic regulador de les relacions socials; l'Estat i els ordenaments jurídics han de reconèixer, respectar i tutelar aquests drets que corresponen a cada ésser humà, corresponen a la seva naturalesa i veritat més profunda.

L'ésser humà, el ciutadà, el seu desenvolupament, la seva perfecció, la seva felicitat, el seu benestar, són l'objectiu de tota societat articulada i ben vertebrada, i tot el seu ordenament jurídic ha d'estar al servei de tal fi. Qualsevol desviació d'aquest cap per part dels ordenaments jurídics, dels sistemes polítics i econòmics o dels estats ens col·locaria en un greu risc de deshumanització.

Per això, una societat que pretengui fonamentar-se adientment no pot basar-se en el relativisme, necessita orientar-se per una ètica, ètica que es fonamenti en la veritat de l'home i el reconeixement i protecció dels seus drets fonamentals, anteriors a l'Estat i al seu ordenament jurídic. La clau del «progrés» està en descobrir, comprendre i potenciar aquesta «veritat de l'ésser humà», començant pel reconeixement de la dignitat i valor fonamental de cada vida humana, independentment de l'estadi de desenvolupament en què es trobi.

La idea d'un mer consens social que desconegui la veritat objectiva fonamental sobre l'home és insuficient com a base per a un ordre social honrat i just. La política no pot quedar reduïda a un pur mecanisme de regulació empírica d'interessos diversos i contraposats.  Un simple «consensualisme» entre interessos diversos faria trontollar el mateix ordenament social i democràtic en els seus fonaments, reduint-lo a un pur mecanisme de regulació empírica d'interessos conjunturals diversos. Hi ha unes pautes o exigències morals objectives, de naturalesa prepolítica, anteriors a la societat i l'Estat que han de ser reconegudes, respectades i garantides. Sense això, tard o d'hora la societat es desarticula, s'ensorra i es desintegra.

Elaboració pròpia, a partir de materials i recursos diversos


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...