2005-15
10è ANIVERSARI

titol

Un país per construir, però necessitat de ser socialment finament afinat

Construir-lo amb «respecte» per a tothom sí, però amb «llibertat» també.

Catalunya necessita avançar no solament en la seva construcció «nacional» i «social», necessita també progressar de manera especial en la restauració de l’eix «antropològic».

Voler construir un país nou és meta ambiciosa i altament lloable. Però el camí a seguir per a construir-lo no ho és menys. Ens referim a la construcció des de dins, ad intra. Els enemics externs no solament depèn de nosaltres vèncer-los, hem de comptar amb la seva aferrissada resistència, però els «diantres» interns depèn exclusivament de nosaltres el superar-los. Algunes de les iniciatives gestades al sí de la societat en els últims temps són certament encomiables i esperançadores. Però algunes antigues inèrcies emprades encara avui per determinats actors presents en l’escenari social no sempre acompanyen positivament. Construir-lo amb «respecte» per a tothom sí, però amb «llibertat» també.

Una batalla ideològica-cultural

Molt s'ha parlat sobre la batalla ideològica-cultural entre «conservadors» i «progressistes» en la dinàmica històrica actual  sobretot a nivell europeu i del paper «contracultural» jugat per l'Església catòlica (p.e. en un interessant article de F. J. CONTRERAS titulat «Cristianisme, raó pública i guerra cultural» veure aquí ). Catalunya necessita avançar no solament en la seva construcció «nacional» i «social»,  necessita també progressar de manera especial en l’eix «antropològic». Les societats, alliberades i antropològicament no narcotitzades,  que vulguin esdevenir autènticament avançades hauran de tenir també ben present aquest tercer vector, un vector encara no massa perceptible pel comú dels ciutadans, però clau per a un esdevenidor en dignitat (veure aquí).

Catalunya hauria d'excel·lir per moltes coses, però no per les formes més depravades del capitalisme o per les seqüeles d’alienació humana propiciades per ideologies d’arrel materialista i capitalista.

Malauradament a les nostres societats ens trobem en un estadi precari de cultura «antropològica». Davant la demagògia i la manifesta ignorància, ceguesa i indigència antropològica que a cops es contempla en determinats sectors ideològics de la societat catalana, som molts els ciutadans desitjosos de construir un país avançat, però no tant seguint les inèrcies d’aquella «modernitat», la més avançada en el desenvolupament de les formes més depravades del capitalisme y del materialisme i també la més cega en la comprensió dels fonaments de la nostra naturalesa antropològica... ni prosseguint el camí de l’economicisme, l’utilitarisme, del mercantilisme, l’hedonisme o el relativisme propis de les societat opulentes, sinó progressar en la senda de l’«autèntic progrés» en humanitat. Catalunya hauria d'excel·lir per moltes coses, però no per les seqüeles d’alienació humana propiciades per orientacions ideològiques d’arrel materialista i capitalista. Recuperar i restaurar en el nostre horitzó axiològic com a societat els valors essencials que giren al voltant d’allò més específicament humà pot representar una apropiada orientació col·lectiva.

Catalunya necessita virar cap a un «humanisme» en profunditat, no epidèrmic, ni d’aparador. En el país «nou» que volem bastir aquest hauria d’esdevenir un dels eixos vertebrador més preuats. Necessitem redreçar la mirada vers la «saviesa» continguda en el millor humanisme. Desprendre’ns del despotisme dels valors estrictament pragmàtics que predominen en la societat actual, sovint reflectits en la publicitat i en els mitjans de comunicació, que provoquen la narcotització anímica de la nostra societat. Els grans clàssics de l’antiguitat sostenien que el coneixement profund de la realitat i de nosaltres mateixos era el camí a seguir per a què l’ésser humà pugui esdevenir autènticament humà. Una societat pot esdevenir materialment molt avançada, però una cultura sense la «saviesa» social necessària està abocada al gregarisme, a la destrucció i al caos. El dèficit de cultura humanista en la formació general de la ciutadania, fruit d’una deficient assimilació i integració de l’educació obligatòria, és evident. I es fa palès cada cop que, en nom d’un indigent concepte de «llibertat», s’opta per introduir pràctiques socials que en poc tenen en compte les possibilitats i límits de la nostra naturalesa antropològica i les seves possibles conseqüències a mitjà i llarg termini. La ciència aplicada sense ètica es com una bogeria sense consciència. L’arrel de molts mals del món, deia Chesterton, és una concepció errònia sobre el que és l'home. Hem d'aixecar el nivell de formació general sobre el coneixement de la nostra naturalesa antropològica.

Que la preocupació pel futur «nacional» de Catalunya no eclipsi, doncs, l’eix «social», ni dissipi tampoc, per a molts l’encara imperceptible però urgent, eix «antropològic». Per avançar en aquest camí no es necessiten molts recursos econòmics ni grans «estructures d’estat». Podem iniciar-lo ja avui mateix, no necessitem esperar a demà. Ni ha prou en no equivocar-se en l’orientació correcta a prendre i voluntat i determinació política per encaminar-nos-hi. En general, però, no veiem que aquesta hagi estat en les últimes dècades i sigui actualment al sí de la nostra societat l’orientació adoptada per determinats moviments socials i de l’actual classe política catalana.

Un exemple

Vegem una expressió d’aquesta batalla de fons en els últims temps a casa nostra amb un exemple. A Catalunya en les últimes dècades en l’àmbit ideològic  hi ha hagut sectors, que sovint s’autodenominen d’esquerres i que pretenen enarborar la bandera d'un suposat progressisme, que emparant-se en una certa hegemonia en la representativitat política que la societat els ha atorgat temporalment i sota l’aixopluc del paraigües d’un inadequadament anomenat «progressisme» (sectors sovint hereus i portadors de cosmovisions, concepcions i valors antropològicament altament relatius i opinables) han pretès sentenciar allò que socialment havia de considerar-se «políticament correcte». Sectors que intenten imposar, mitjançant la força de l’acció legislativa, la propaganda política corresponent, a través dels mitjans i campanyes diverses, al conjunt de la societat models i actituds socials, comportaments, postulats i valors en l’àmbit antropològic, ideològic, educatiu, en l’espai públic... altament discutibles (difusió d’una mentalitat pro-avortista, ideologia de gènere, homosexualisme polític, laïcisme bel·ligerant i excloent, model d’escola pública i única,  exclusió a l’escola de l’anomenada classe de religió  com a part de la formació integral dels alumnes, el tipus d’educació sexual a impartir a l’escola, el lloc de l’expressió religiosa en l’espai públic...). No és aquesta almenys actualment la nova mentalitat amb què treballa avui la institució eclesiàstica.

L’evidència que assenyalen els fets

Farem un anàlisi (per naturalesa sempre limitat i subjectiu) de la deriva actual d’aquesta batalla, a partir d’un recull de premsa de les últimes setmanes. Per exemple a CatDialeg.cat en un dels seus editorials podem llegir: És l’evidència que assenyalen els fets: els cristians viuen a Catalunya amb la més completa indefensió política. Aquesta marginació dels cristians respon a una dinàmica, té una lògica i unes conseqüències greus per a Catalunya. La lògica és que, mentre el catolicisme català passava d’una forta presència fins a la pomera part dels vuitanta, en l’escenari social, cultual i polític, fins a quedar difuminat, el laïcisme de l’exclusió religiosa, primer, i les onades de la perspectiva de gènere i LGBTI, després, s’apoderaven de l’escenari i implantaven el dictat del políticament correcte. Hi ha una estreta relació entre la lògica dels esdeveniments i la dinàmica seguida. La part independentista de les institucions polítiques, ERC, PDEcat i CUP, tenen un comú denominador en la ideologia política que respecta la perspectiva de gènere i LGBTI, que alhora és l’espai compartit amb els que se situen contra la independència, PSC i Cs.

En l’àmbit institucional hi ha una degradació de la funció del Parlament Català. Aquesta degradació parlamentària  ha continuat, ja en l’àmbit més específic, en relació als cristians. La Comissió d’Estudi  del Procés Constituent imposava en les seves conclusions i com a doctrina obligatòria de la futura constitució catalana, la perspectiva de gènere, abans d’iniciar tot debat. Uns ja han decidit per tots la futura ideologia de l’Estat català.

I a rel d’una conferència sobre la vivència personal de la seva homosexualitat per part d’un gai que es declara creient i catòlic en el marc d’una activitat de la Delegació de Joventut de l’Arquebisbat de Barcelona, i en una seu diocesana, s'afegia: Poc temps després una altra comissió del Parlament, la d’Igualtat de les Persones, ha fet públic un Manifest de suport al col·lectiu LGBTI, en el qual insta a l’organització de la xerrada a evitar donar espai a plantejaments que atemptin contra el dret a la no discriminació, en una dinàmica d’assemblea popular, perquè una comissió de la més alta institució de Catalunya, no fa manifestos com una associació, ni indica a les entitats del país què poden o no poden fer. Un Parlament fa normes que regulen la vida de la societat, i  controla i impulsa l’acció de govern, però en cap cas controla a la ciutadania. És una brutal confusió del paper de la institució. (http://www.catdialeg.cat/catalunya-indefensio-politica-cristians/)

Manifest de la Comissió d'Igualtat de les Persones del parlament de Catalunya

Les Portaveus de la Comissió d'Igualtat de les Persones del parlament de Catalunya en el seu manifest en relació a l’acte abans esmentat, indicaven: Manifesten el seu rebuig a qualsevol tipus de discriminació i considera que els poders públics han de vetllar perquè totes les manifestacions publiques evitin conculcar el dret a la no discriminació de cap individu o col·lectiu per motius d'orientació sexual, així com de gènere, origen, situació social o religió. (...) Insten a l'organització de la xerrada a evitar donar espai a plantejaments que atemptin contra el dret a la no discriminació per raó de naixement, raça, sexe, identitat de gènere, orientació sexual, religió, opinió o qualsevol altra circumstància personal o social. (https://www.catalunyareligio.cat/sites/default/files/cartaparlamentlgtb.pdf)

«Laïcitat oberta»

La plaça és un àmbit de tots els ciutadans i, per tant, en aquesta, cadascú pot expressar i manifestar allò que creu, les seves conviccions.

Per la seva part,Francesc TORRALBA, Director de la Càtedra Ethos de la URL, fa uns dies en un article al diari Avui titulat  «Laïcitat oberta» afirmava que la laïcitat, entesa com un marc axiològic, normatiu i jurídic compartit de manera consensuada entre tots els ciutadans, és un element fonamental de tota democràcia liberal composta per ciutadans que professen distintes idees del món i del bé, ja siguin espirituals, religioses o seculars, i que aquesta laïcitat no s'ha de confondre mai amb el laïcisme ( una actitud de refús a la dimensió religiosa per considerar-la problemàtica o nociva socialment) o de bel·ligerància envers el fenomen religiós. I afegia que hi ha un consens general en què l'estat democràtic ha de ser neutre o imparcial en les seves relacions amb les diferents religions i que un estat liberal i democràtic no pot romandre indiferent a determinats principis fonamentals com la dignitat humana, els drets de la persona o la sobirania popular. La laïcitat permet respectar amb equitat els individus que tenen visions del món i conviccions ètiques i espirituals diferents. Els ciutadans, com a individus, són lliures de mostrar la seva filiació religiosa tant en l'esfera privada com en l'esfera pública entesa aquesta en un sentit ampli. La plaça és un àmbit de tots els ciutadans i, per tant, en aquesta, cadascú pot expressar i manifestar allò que creu, les seves conviccions encara que aquesta manifestació mai no ha de posar en entredit els principis bàsics que sostenen la plaça, la dignitat humana, l'equitat, la llibertat, la integritat física i moral de les persones.

L’article acabava afirmant: Un règim liberal i pluralista de laïcitat permet respondre de manera sensata, amb seny, a les qüestions relatives als usos de símbols religiosos i al patrimoni històric que es plantegen en totes les societats diversificades. Una laïcitat oberta reconeix la rellevància que té, per a molts ciutadans, la dimensió espiritual de l'existència i, per tant, la importància de protegir la llibertat religiosa i de consciència de l'individu. És necessari que els ciutadans puguin manifestar públicament les seves conviccions religioses en la mesura en què aquesta expressió no atempti contra els drets i llibertats dels altres. (http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1069471-laicitat-oberta.html)

«La censura LGBTI»

ForumLibertas, en una editorial titulada «La censura LGBTI» afirmava que a nadie en su sano juicio se le ocurrirá pensar que una persona homosexual no sea sujeto de idénticos derechos que los demás. Hay diversas formas de vivir esa pulsión sexual instintiva de sentir atracción solo hacia personas de tu propio sexo. Para algunos el sexo no es el centro de su vida, aunque no lo rechazan. Otros se encuentran disconformes con su estado y consideran que, con la ayuda adecuada, pueden salir del armario en dirección heterosexual. Este tipo de personas y quienes les ayudan son injustamente objeto de persecución por el homosexualismo político. Existe un tercer grupo que asume su homosexualidad, pero se niega a practicarla. Este es el perfil del conferenciante que este sábado impartirá una conferencia. Y existe un cuarto grupo que ha trasformado su impulso sexual en ideología política, justificadora de su forma de vivir la pulsión sexual, convirtiéndolo en una identidad colectiva con derechos y privilegios propios.

Esto ha sido posible a rebufo de la perspectiva de género, que es el marco teórico donde se acomoda y desarrolla aquel supuesto. Este grupo propugna la transformación de las instituciones sociales y políticas a su imagen y semejanza, y tienen en el sexo y la promiscuidad el centro de su vida. Y prosigue preguntándose ¿Qué es lo bueno, justo, necesario y bello? Solo lo que define la política de género LGBTI. A esto está quedando reducida la cultura occidental y los derechos de los ciudadanos.

Todo esto es posible por una razón política. La legislación que se ha ido desarrollado tanto por el PP, como por el PSOE, disfraza de igualdad la concesión de privilegios únicos, extraordinarios. Y añade... Nadie puede hablar ni presentar enfoques distintos a los de la homosexualidad, a los de la identidad de género y sus presuntos derechos específicos, y quien lo haga será perseguido y castigado.

Los partidos políticos deberían reparar en esta censura, que genera un estado de sitio. No pueden aceptar sin riesgo una práctica y una teoría que, en nombre de lo que sea, cercena la libertad de expresión. Y la propia Iglesia debería asumir con mayor vigor que lo que está en juego es la libertad en general y la libertad religiosa en particular. (http://www.forumlibertas.com/la-censura-lgbti/)

Esta ideología política intenta censurar, limitar, prescribir, atentando contra la libertad de expresión, para evitar otras opiniones distintas a las suyas.

Y en otra editorial titulada "Generalitat de Catalunya, género y LGBTI: la represión de la libertad" se afirma: (...)Todo esto es evidente, como lo es también, porque siempre se ha dicho, especialmente desde posiciones progresistas, que hay que proporcionar a los jóvenes, experiencias para la reflexión crítica, más allá del marco de lo políticamente correcto. Y también se ha hecho bandera de la libertad de expresión y de reunión. Pero, visto lo que sucedió en aquel acto, es evidente que todos estos criterios y derechos fundamentales no valen para determinados temas. Este, el de la homosexualidad, es uno de ellos (el otro es la perspectiva de género).

Todo lo sucedido es la reacción de una ideología política que hoy gobierna en Cataluña, la del homosexualismo político surgido de la perspectiva de género. La transformación de esta condición en ideología política instalada en el poder, con una visión de la homosexualidad transformada en identidad política portadora de privilegios, y basada en la exaltación de unas prácticas sexuales que muchas personas de esta condición, empezando por el Sr. Ariño, rechazan, y que esta ideología política intenta censurar, limitar, prescribir, atentando contra la libertad de expresión, para evitar otras opiniones distintas a las suyas, incluso cuando proceden de homosexuales confesos. La homosexualidad, como tantas facetas de la vida humana, tiene muchos abordajes, y nadie, y menos un Gobierno y un Parlamento que se proclaman modelo de democracia tienen derecho a consagrar una, y a prohibir las otras. El fundamento de la no discriminación no se puede confundir con una determinada manera de concebir la homosexualidad. (http://www.forumlibertas.com/generalitat-genero-lgbti/)

Catalunya no és país per als Catòlics?

Per la seva banda l’associació E-CRISTIANS es plantejava: Catalunya no és país per als Catòlics? El Parlament de Catalunya ha abandonat les seves funcions per actuar com una Assemblea Chavista? El fonament de la democràcia és la separació de funcions, entre el legislatiu, executiu i judicial. Quan aquesta divisió no es manté, l’estat de dret desapareix, i la llibertat perilla.

La Comissió d’Igualtat de les Persones del Parlament ha fet públic un Manifest de Recolzament al col·lectiu LGTBI, en el que “insta a l’organització de la xerrada a evitar donar espai a plantejaments que atemptin contra el dret a la no discriminació” en relació a l’anunciada conferència de l’intel·lectual catòlic i homosexual francès Philippe Ariño. Aquesta actuació parlamentària constitueix un precedent molt greu d’intromissió parlamentària en la societat civil, i una degradació de les funcions del Parlament català. El Parlament i els parlamentaris en la seva funció oficial, com a representants d’una Comissió, no tenen com a missió elaborar manifestos. Els membres de la Comissió s’han extralimitat en el seu mandat i han confós el Parlament de Catalunya amb una assemblea irregular.

Més greu encara: el Parlament no pot instar a cap ciutadà o entitat a fer o deixar de fer res. El paper del Parlament és controlar al poder executiu, i en cap cas el poble. És a la justícia a qui li competeix vetllar per l’aplicació de la llei. Convertir el Parlament en una mena de Tribunal alternatiu és un precedent molt perillós per la nostra salut democràtica. L’actuació del Parlament de Catalunya atempta contra la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa, perquè en l’acte previst no es dirà res que no estigui contingut en els textos i manifestacions de l’Església.

En realitat, el que fa el Front d’Alliberament Gai i la citada Comissió del Parlament és voler presentar com a única un determinat estil de vida homosexual, que ni molt menys és compartit per tots. No totes les persones homosexuals comparteixen aquesta visió promiscua del sexe, aixecada a categoria política. Una societat democràtica no pot acceptar que es converteixi en norma per a tots la forma de vida d’uns quants a base de prohibir tota manifestació diferent. Això seria una dictadura inacceptable. Les lleis contra la discriminació no estan per ofegar la legítima llibertat, ni per impedir la denúncia dels excessos. (http://e-cristians.cat/declaracio-de-cristians-catalunya-no-es-pais-per-als-catolics-el-parlament-de-catalunya-ha-abandonat-les-seves-funcions-per-actuar-com-una-assemblea-chavista/)

Carta resposta de l’Arquebisbe de Barcelona

Per a finalitzar, en la carta resposta als membres de la Comissió d'Igualtat, l’Arquebisbe de Barcelona, J.J. Omella en un to conciliador i constructiu acabava dient: (..) Tant de bo que en la nostra societat puguem seguir treballant per respectar plenament la democràcia, la llibertat d'expressió, la justícia i el respecte dels drets humans. I tant de bo que, des de les diferents instàncies polítiques, socials, eclesials, etc., puguem treballar junts pel bé comú dels ciutadans. Compteu amb mi i amb la Institució que represento per al que necessiteu per al bé dels ciutadans. ( http://www.catalunyareligio.cat/sites/default/files/omellacartahomosexualitat20170210.pdf)

Que així sigui.

VMC

Veure també: Un país «nou»? Algunes preguntes, però... amb quines respostes?