titol

Violència social i violència d’Estat avui a Catalunya

Violència i salut mental: Violència social i violència d’Estat avui a Catalunya

A propòsit del problema territorial d’Espanya: la violència com a forma de dominació.

La institucionalització de la violència en la realitat actual del nostre país.

La violència i la seva repercussió mental.

  • No totes les violències són iguals. No és el mateix la violència contra “les coses” que la violència contra les “persones”.
  • L’equilibri, la salut física, mental i emocional constitueixen part fonamental de la integritat i dignitat humanes. I la violència exògena que provoca el seu trencament, un atemptat a aquesta integritat i dignitat humanes, una immoralitat.

Espanya un cop més es troba en una cruïlla històrica crucial. Espanya té un problema amb l’organització territorial de l’Estat, un problema no adequadament resolt en la CE del 78, realitzada sota pressió militar. El comportament de les seves institucions en relació al problema territorial de l’Estat està fent palès la seva essència impositiva i autoritària. La seva guia en vers les aspiracions de Catalunya continua basant-se més en l'esperit autoritari d’imposició, coerció i venjança, que per un esperit democràtic de diàleg, negociació i pacte. La seva recepta historica: el pal, millor que la pastenaga.Per defensar una certa concepció de l’Estat, s’està disposat a sacrificar drets fonamentals individuals i col·lectius, fatigosament conquerits per les forces democràtiques al llarg de les últimes dècades.

Hi ha violència social, però també hi ha una violència estructural, institucional, violència d’Estat. La repressió té unes conseqüències molt visibles en els presoners polítics i principals dirigents del moviment independentista. Però també hi ha unes conseqüències molt crues en els seus entorns familiars i socials i en molts represaliats més anònims. El que s’ha posat de manifest una vegada més en l’actuació de l’Estat a Catalunya és el seu caràcter autoritari i violent i que tot s’hi val, utilitzant tots els ressorts al seu abast, per coartar i reprimir els anhels de llibertat de Catalunya. Amb algunes actuacions de l’Estat a Catalunya i episodis concrets de violència per part de determinats elements de les forces de seguretat, que tothom ha pogut contemplar en viu o per mitjans digitals, el que s’està posant de manifest és també la manca d’una exigible i exquisida cultura democràtica d’aquestes forces a l’hora d’utilitzar la seva prerrogativa d’ús de la força (que no de la violència), del respecte degut per part d’aquests elements a la dignitat humana i el tracte vexatori i deshumanitzador que han sofert alguns d’aquets ciutadans en ocasions tractats no com a subjectes de drets sinó com a súbdits a qui violentar i reprimir, submisos, bèsties a qui domar i dominar, emparant-se en certes ancestrals inèrcies d’impunitat heretades del franquisme.

Tot i reconeixent la funció social i els mitjans que la societat els atorga per complir la seva funció constitucional, l’actuació d'alguns components de les forces de seguretat en alguns casos concrets, pel seu acarnissament injustificat, tractant a la gent com a bèsties, denoten manca d’una veritable cultura democràtica i un comportament psíquicament poc equilibrat i impropi d'unes forces de seguretat al servei d'una societat democràtica i avançada. Exigim depuració i una millora en el procés de selecció dels membres dels cossos i forces de seguretats que han d’estar degudament preparats i capacitats per administrar de forma competent, amb responsabilitat i proporcionalitat, el monopoli de la força que la societat democràtica els atorga. És urgent que els Drets humans i el diàleg imperin sobre la força. En lloc de la repressió i la violència SpainSitAndTalk.

Cada dia ens trobem amb mitjans, periodistes i tertulians espanyols (alguns semblants als que fa dècades se’ls anomenava “orgànics”) contemplant la situació des de la posició de l’opressor, sense fer un exercici empàtic de situant-se en la posició de l’oprimit, emetent sovint una opinió “de oïdes” bastant allunyada dels fets, intentant inocular determinats “frames” mentals i domesticar l’opinió pública espanyola, associant independentisme amb violència i terrorisme i queixant-se dels aldarulls d’un sector minoritari dels manifestants, assenyalant la palla a l’ull de l’altre, sense voler veure la biga al propi. Per això, per a què serveixi de contrast amb determinats “frames” mentals inoculats en determinats sectors de l’opinió pública, presentem unes reflexions i un manifest en relació a violència social i violència d’Estat i les seves repercussions en la salut mental dels nostres conciutadans.

Cal que els professionals de la salut mental entenguem el patiment que ens arriba dins la història del context psicosocial dels esdeveniments presents, i que ens en fem testimonis.

Els atacs violents al dret de protesta van consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus.

Situació actual

Twitt: "Els que estem fent ara la història som nosaltres. Hem de saber que vivim un moment transcendental i tots tenim una responsabilitat vers la construcció d'un país lliure, en què els drets humans, civils i polítics siguin respectats. Volem viure en pau”. MH President @QuimTorraiPla

Espanya legal vs. Espanya real. Què és Espanya, el que diuen artificiosament els papers (CE78), l'Espanya legal o l'Espanya real, la realitat viva d’un conjunt de pobles, cadascun amb la seva personalitat i idiosincràsia singular fruit de processos històrics també singulars? Partim de dos concepcions diferents del que és i del que hauria de ser Espanya. Alguns pretenen fer entrar el clau per la cabota, i això és molt difícil. Volen que l’Espanya real, la realitat plurinacional de la Península, s’adeqüi, s'ajusti, a l'Espanya legal. Que la realitat s'avingui, s'ajusti, al dissenyat artificiosament al 78.A més de la lectura restrictiva que en fa la dreta de l'actual marc legal. Però la realitat d'ençà ha canviat molt. I el grau de consciència nacional d'alguns pobles també. Es pretén que la realitat vingui a mi, que ens empassem un marc legal en molts aspectes ja obsolet, en lloc d’intentar ajustar, adaptar, el marc legal a la realitat viva i punyent d'aquest s. XXI. Per a uns Espanya és un Estat unitari, igualitari, amb una certa descentralització administrativa distribuïda territorialment, però en el fons deutora d'una concepció centralista, uniformitzadora, jacobina de l'Estat i que no admet l'existència d'un altre nacionalisme que no sigui l’inconscient encara que no declarat nacionalisme espanyol, de matriu messetària. Per a altres, però, Espanya és una nació de "nacions", és a dir, resultat de la fusió en un moment històric determinat d'un conjunt de realitats històriques (insuficientment reconegudes en la Constitució del 78 com "nacionalitats" i "regions ").

L'Estat espanyol, instal·lat en la primera concepció, no està disposat a reconèixer els anhels històrics i les aspiracions "nacionals" de Catalunya. A més de negar-se a reconèixer aquesta realitat intenta acabar amb ells, a força de repressió i violència. L’opció de la repressió en lloc de la via del diàleg  ens fan palès, amb una llum poc habitual, la naturalesa violenta de l'Estat espanyol.

La naturalesa profunda de l'Estat espanyol

L'Estat espanyol modern, com la majoria de grans Estats són estructures de violència. Han sorgit, s'han expandit, s'han mantingut i defensen la seva existència mitjançant la violència o l'amenaça de la violència. Violència policial, penal, militar o guerra bruta. La violència institucional ha estat, al llarg de la història, el modus operandi fonamental enfront de tot intent d'emancipació o de secessió.

L'Estat espanyol modern, com la majoria de grans Estats (encara que no tots, ni tots en la mateixa mesura o grau) són estructures de violència. Han sorgit, s'han expandit, s'han mantingut i defensen la seva existència mitjançant la violència o l'amenaça de la violència. Violència prevista a la llei, violència amb abús de la llei o violència fora i al marge de tota llei. Un conjunt de poders i aparells institucionals han estat els impulsors i garants d'una unitat política imposada per la força i la violència contra tots aquelles persones o grups que un moment o altre s'han oposat a aquella unitat. La violència del centre del poder estatal, o dels poders unitaristes, ha estat en molts moments la força més decisiva i la que ha permès mantenir la vinculació dels diferents pobles peninsulars, culturalment diversos (pròxims, però diversos) sota un centre de poder únic (vinculat fonamentalment a la cultura d'un d'aquests grups). Des d'aquest centre de poder s'ha edificat una unitat política que ha anat construint i legitimant una identitat nacional sobre la base d'una determinada llengua imposada com a superior, unes tradicions i símbols, i uns mites històrics.

L'últim episodi viscut a Catalunya ens ofereix la prova més recent. Els diversos “poders” de l’Estat, començant per la més alta magistratura de l’Estat, els poders econòmics amb la col·laboració inestimable de la premsa del règim s’han conjurat (¿explícita, implícitament?) per anorrear i avortar, qualsevol intent, ja sigui per la via legal o més encara per la via unilateral, de qüestionar l‘estatus quo actual. Els poders de l’Estat s’han conjurat, tanmateix emprant tot tipus de mecanismes coercitius, per posar-se al servei “fonamentalista” de la unitat de la pàtria. L'ús de la violència policial, l'abús de les normes constitucionals i la manipulació de les lleis penals i processals (mitjançant relats fàctics distorsionats i interpretacions que forcen matusserament les normes) per apartar, amenaçar i empresonar als dirigents responsables de l'últim intent de secessió, pacífic i sense armes (i possiblement només simbòlic), mostren la profunda tendència d'aquest Estat a defensar la seva unitat apel·lant a tots els seus ressorts de poder, inclosa la violència. Les forces de seguretat i el dret penal usats com a arma per defensar la unitat política com a bé jurídic per se.

La «dignitat humana» fonamenta els altres drets

Potser convingui fer esment de determinats extrems al respecte. Els Drets Humans haurien de ser l'horitzó moral del nostre temps. No obstant això, les denúncies de la seva transgressió són notícia habitual. Expressions com «dignitat humana», «drets humans», «dignitat personal», són molt utilitzades, però en ocasions sense una justa valoració del que en sí és «l'ésser humà». És urgent, doncs, recompondre en la consciència col·lectiva una més adequada comprensió del que és l'ésser humà i la seva dignitat. La «dignitat humana» s'ha convertit en l'imperatiu categòric del nostre temps. La «dignitat humana» està a la base de tota l'estructuració i l'entramat social. La dignitat humana constitueix el fonament de l'ordre moral i legal. No obstant això, aquesta convicció, encara que és compartida per molts en un pla teòric, contrasta amb la massa sovint manca d’aplicació pràctica.

La «dignitat humana» fa referència a la valor intrínsec de tot ésser humà, i constitueix la base de tots els drets. És el valor suprem que posseeix cada ésser humà, independentment del seu orígen, de la seva situació econòmica, social, ideològica, i cultural, així com de les seves creences o formes de pensar. És constant en la història de la humanitat negar la dignitat humana per justificar i justificar-se en els atemptats contra ella.

No totes les violències són iguals

No totes les violències són iguals. No és el mateix la violència contra “les coses” que la violència contra les “persones”. I el que es va desfermar en el aldarulls a Barcelona en contra d’una sentència “injusta” per part de les forces de seguretat, en alguns casos va ser violència injustificada, acarnissament contra les persones, del tot inacceptable en una societat avançada del S. XXI. Un grup de professional de l’àmbit de la salut que estant atenent als violentats a conseqüència de la repressió de l’Estat, en un manifest fet públic i que reproduïm íntegrament al final d’aquesta pàgina expressa la seva opinió respecte la relació entre violència i salut mental: No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic. No podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat des d’un estatus institucional, i l’expressió d’altres formes d’aldarulls o vandalisme. Si l’estat va més enllà de l’ús just de la seva força, aleshores esdevé un estat violent. Quan aquells que són els encarregats de protegir són precisament els que exhibeixen un poder mortífer, la contradicció explosiva d’aquesta paradoxa esdevé el desencadenant de la violència social. Que els més obligats a facilitar l’organització exterior d’aquest control (la policia) siguin els que més el desorganitzen, té uns efectes socials catastròfics. Un botó de mostra: (twitter) Als fills de l'Oriol @junqueras i d'en @jcuixart els hauran tret el dret de conviure amb el seu pare, durant tota la seva infància. Cap contacte, cap joc, cap rialla, cap consell de pare. Fins que tinguin 12-15 anys. No ho oblidarem mai! També als fills petits de @joseprull i als de tota la resta, ja adolescents, amb pares empresonats i exiliats. També als fills dels segrestats dels CDR i manifestacions. I els demés represaliats... que no tenen fills? No tenen famílies? Marits, mullers, fills, pares, nebots, tiets! Tinguem cura, tots estan patint, TOTS! .

L’exercici violent de la força institucionalitzada. Més enllà de porres i empresonaments, la violència d’estat utilitza armes altament sofisticades, que camuflen els seus efectes greument destructius sobre el vincle social: l’ús agressiu de la paraula, amb finalitats evidents sobre els col·lectius perseguits; la perversió del llenguatge per a crear confusió i evadir la responsabilitat; i la por com a arma de destrucció massiva. El tracte degradant en les detencions policials, el tracte esfereïdor a les comissaries descrit per alguns dels detinguts, la mentalitat autoritària hereva del franquisme que denoten en algunes de les actuacions, la impunitat amb què semblen actuar alguns del membres dels cossos de seguretat… tot això és inadmissible en una cultura autènticament democràtica. La por que produeix ‘l’amo’ del poder autoritari (el que té el ‘monopoli de la violència’) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l’alteritat, de la diferència. Originant desemparament (la por més radical de l’ésser humà), contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.

L’actitud repressiva de l’Estat és la font originària d’un gran patiment moral, i molt sovint també físic. Quan la violència d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans. S’han preguntat els nostres polítics on és l’origen dels contenidors cremats i més aldarulls als nostres carrers? Com a garants de la vida dels seus ciutadans i de l’ordre democràtic, arran del malestar repetidament expressat per una part de la seva població, els representants de l’estat haurien de ser els primers a instaurar processos de diàleg vertader.

Per entendre la situació actual, cal situar-la en el seu context històric complet: la nostra història recent i la situació global del món actual. No tan sols és violència això que es veu ara, també ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no-reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura. I, ara mateix, els desnonaments, la destrucció de la guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca, prohibir i maltractar cultures i llengües minoritzades. Acumulem una història llarga, dolorosa i vergonyosa. Vegem a continuació el manifest sencer.

VIOLÈNCIA SOCIAL I VIOLÈNCIA D’ESTAT AVUI A CATALUNYA

Els i les sotasignats formem un grup que treballa en l’àmbit de la salut mental i ens hem unit entorn d’una preocupació comuna: comprendre la institucionalització de la violència en la realitat actual del nostre país, per denunciar-la i descobrir algunes hipòtesis capaces d’enriquir el marc de referència. La violència social i la seva representació mental són el punt de partida de la nostra reflexió.

Confrontats amb els esdeveniments actuals, no dubtem a afirmar:

No totes les violències són iguals. Desemmascarem la violència d’estat

No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic; que es facin saltar quatre ulls en una setmana o que es colpegi per darrere els ciutadans. I tot això fet per agents uniformats, espanyols o catalans, en representació de l’estat.

L’estat fa l’ús legítim de la força, no de la violència. Si la policia deté, per exemple, un psicòpata sexual i el protegeix de la multitud desaforada, entenem que fa ús d’una força correcta. Però si l’estat va més enllà de l’ús just de la seva força, aleshores esdevé un estat violent.

A Catalunya, avui, l’estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha convertit en violència amb majúscules, és a dir, en violència d’estat. Aquesta violència de l’estat comporta un alt risc: quan aquells que són els encarregats de protegir són precisament els que exhibeixen un poder mortífer, la contradicció explosiva d’aquesta paradoxa esdevé el desencadenant de la violència social.

L’ésser humà, portador de pulsions destructives, ha creat diversos camins intrapsíquics per organitzar-les i canalitzar-les. Que els més obligats a facilitar l’organització exterior d’aquest control (la policia) siguin els que més el desorganitzen, té uns efectes socials catastròfics.

No existeix una violència abstracta, descontextualitzada, sinó que tota violència és concreta i té un àmbit on es desplega específicament. De cap manera no podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat des d’un estatus institucional, i l’expressió d’altres formes d’aldarulls o vandalisme.

Les armes de la violència d’estat

Més enllà de porres i empresonaments, la violència d’estat utilitza armes altament sofisticades, que camuflen els seus efectes greument destructius sobre el vincle social: l’ús agressiu de la paraula, amb finalitats evidents sobre els col·lectius perseguits; la perversió del llenguatge per a crear confusió i evadir la responsabilitat; i la por com a arma de destrucció massiva.

Els efectes perversos de la por produïda des del poder

Per tal de garantir la vida quotidiana i aportar seguretat, l’ésser humà crea i recrea societat i cultura. La por, que és motor de vida contra els perills, és necessària per a la nostra subsistència. Però la por que produeix ‘l’amo’ del poder autoritari (el que té el ‘monopoli de la violència’, segons el ministre d’Interior, Grande-Marlaska) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l’alteritat, de la diferència. Originant desemparament (la por més radical de l’ésser humà), contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.

Podem dir que aquesta por està al servei de la convivència i de la democràcia? Des del 20 de setembre de 2017, l’estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i molt sovint també físic.

Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violència: s’han preguntat els nostres polítics on és l’origen dels contenidors cremats i més aldarulls als nostres carrers?

Com a garants de la vida dels seus ciutadans i de l’ordre democràtic, arran del malestar repetidament expressat per una part de la seva població, els representants de l’estat haurien de ser els primers a instaurar processos de diàleg vertader.

Sense accés a la paraula no podem ser plenament humans ni plenament democràtics.

Per entendre la situació actual, cal situar-la en el seu context històric complet: la nostra història recent i la situació global del món actual. No tan sols és violència això que es veu ara, també ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no-reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura. I, ara mateix, els desnonaments, la destrucció de la guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca, prohibir i maltractar cultures i llengües minoritzades. Acumulem una història llarga, dolorosa i vergonyosa.

Conclusió

Estem, doncs, en una situació de revolta transversal, on grans, joves i petits, anònims, de tots els orígens i condicions, fa temps, molt, que sortim al carrer afrontant la por, amb frustracions i carregats d’injustícies.

Sabem molt bé que quan la violència d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans, per la seva classe social o per la seva cultura.

En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el desvetllament d’individus en un moviment de protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.

Els atacs violents al dret de protesta van consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus.

Per establir un ordre que repari les destrosses, cal unir esforços per distingir entre les diverses violències: les originals i les derivades; les que emanen de components destructius de la pulsió de mort i les que sostenen el desig de vida; i, finalment, aquelles que engendren l’efecte simbòlic de la llei.

Cal que els professionals de la salut mental entenguem el patiment que ens arriba dins la història del context psicosocial dels esdeveniments presents, i que ens en fem testimonis.

Novembre de 2019

GRUP PROMOTOR:

ALTIMIRA, TERESA. COPC.
BAJET, JOAN ANDREU. COPC
CLAMOSA, ESTER. COPC
FORTUNY, LLUÍS. COPC
JONCH, FINA. COPC
LLEONART, MARTA. COPC
MARTÍ, ORIOL. COMB
MATA, NÚRIA. COPC
...

Veure també: Violència d’Estat contra empoderament nacional

Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...

Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...