2005-15
10è ANIVERSARI

titol

EL DIÀLEG: El diàleg com a essència de l'ésser humà

Paraules, paraules, paraules... En sentim tantes! Sovint no surten de la densitat del pensament i del cor. L'ésser humà és paraula, comunicació, intercanvi, diàleg, sortida de sí mateix, encontre amb l'altre. La «paraula» és com l'expressió de la persona, expressa el nostre propi món. La banalització de la paraula ens perjudica, ens fa mal. Quan aigualim la paraula amb les nostres interpretacions superficials, ens aigualim i devaluem a nosaltres mateixos. El vertader diàleg s'oposa a la superficialitat, la banalitat o la xerrameca. De què dialogar, des de quin lloc, amb quina actitud? Es fa escoltar qui parla amb el cor, qui sap vestir de sinceritat i d'autenticitat el que diu.

  • Podem compartir sentiments, conceptes, idees, intuïcions,  experiències, vivències, fragments de vida o potser, només projectes utòpics o sorolls d’esquelles...
  • Dialogar és obrir portes i finestres perquè hi pugui entrar i sortir la vida. Dialogar és maldar per compartir una mica de la llum infinita de la veritat.
  • Dialogar és més que comunicar unes idees. És comunicar vida.  Dialogar és més que compartir coses. És ser, és donar i rebre vida.

El diàleg no és solament una acció necessària de l’ésser humà. El diàleg forma part essencial de la persona. L’home és diàleg. Volem parlar del diàleg no tant des del nivell conceptual, com des del nivell axiològic (de valors).

Des de quin lloc o nivell dialogar?

El veritable diàleg parteix d’un estil de vida. El diàleg autèntic demana saber no solament de què es parla, sinó i sobretot des de quin lloc es parla. Des de quin nivell de consciència. Cadascú viu, parla i fa el que fa, des d’un nivell concret de consciència.

Som un conjunt de sentits, de raó i d’esperit. La raó a través dels conceptes ens ajuda a veure aquell matís de la realitat que la nostra part sensorial no és capaç o no arriba a veure, però, al mateix temps hem de dir que l’esperit veu coses que la raó sola no pot entendre. Pascal deia que el cor té raons que la raó no comprèn.

Podem distingir tres classes de coneixement: coneixement sensorial, coneixement conceptual i coneixement sapiencial. Cadascun d’aquests coneixements penetra una mica més endins en l’essència de la vida. Segons sigui el nostre coneixement així serà el judici que fem de les coses. Si no ens volem deixar enganyar per la inèrcia, la rutina i els prejudicis, hem d’admetre que el fet de veure-hi clar és un procés. És un camí, a vegades llarg... En el principi del camí, el nostre coneixement de la vida és precari i sovint ens equivoquem i el judici que fem de les intencions i de les coses és erroni o incomplert. Encara no veiem clar com han de ser les nostres relacions amb els altres i amb les coses. És així com en el primer nivell correm el risc de tractar els altres i les coses com objectes per satisfer les nostres necessitats primàries o espirituals. En el segon nivell tenim el perill de fer-nos esclaus dels nostres conceptes i ideologies: de les normes, dels ritus, dels mites...  Només en el tercer nivell aconseguim la llibertat. I la llibertat és la condició, sine qua non, que fa possible la veritat de les nostres accions i, per tant, del diàleg humà.

L’ésser humà viu, parla i fa coses, des d’un nivell concret de consciència, de percepció i de coneixement. Vivim i actuem des d’un punt concret d’experiència vital. I aquest punt és el que ens qualifica. Podem optar per viure, i per tant, per veure les coses, des de dalt de la muntanya o des de baix o des de mitja muntanya. Si és des de dalt veurem més coses i les veurem més bé. Veurem el conjunt i per això, podrem fer un judici de les coses en sentit holístic i les nostres paraules tindran una densitat que no poden tenir si estan pronunciades des de baix de la muntanya, és a dir, des d’un nivell baix de consciència i de llibertat.

Des d’aquesta perspectiva humana podem dialogar des de mitja muntanya, és a dir, des de les formes d’expressió o des de dalt, és a dir, des del nivell de continguts essencials i axiològics. Creiem que el nivell alt és el que necessita el moment històric actual i el que dignifica més la persona humana i la comunitat.

Cercant la veritat

La veritat sempre està més enllà de qualsevol forma humana d’expressió. Cap forma no es pot identificar com la definitiva, absoluta i acabada...  En la recerca de la veritat podem caure en dos paranys o dos errors que podem anomenar dues “mentides fonamentals”: El desordre axiològic, el qual esdevé quan posem en el mateix nivell d’importància el contingut essencial i les formes d’expressió; L’altra mentida és la manipulació del llenguatge, donant a les paraules un significat diferent del que tenien en el text fundacional...

Naturalesa del diàleg

L’home és un ésser relacional per essència. Dialogant expressem el que som. Contínuament ens estem relacionant amb els altres i amb les coses; amb els éssers humans i amb el cosmos. D’una manera conscient o inconscient donem i rebem energia de vida, alè vital o potser aires de mort.

Som individus. Però, hem d’arribar a ser persones. La persona implica un jo i un tu. La comunitat forma part essencial de la persona. La persona que mira els altres veu una part d’ ell mateix. Dialogar és més que comunicar unes idees. És comunicar vida. I em aquest sentit, l’infinit és el límit. Dialogar és més que compartir coses. És ser, és donar i rebre vida. Podem compartir sentiments, conceptes, idees, intuïcions,  experiències, vivències, fragments de vida o potser, només projectes utòpics o sorolls d’esquelles...  Dialogar és unificar criteris respectant la diversitat. És reconèixer l’U en les nostres vides i en els nostres actes.

Es tracta de desitjar comprendre l’altre. Aquest desig serà real, si al mateix temps i abans de començar el diàleg, la persona desitja créixer en el propi coneixement. Si no ens coneixem, no serem capaços de dialogar. Coneixement i amor són dos noms de la mateixa realitat. Quan una persona estima una altra es vol, d’alguna manera, assemblar a l’altra, sense renunciar a ser ella mateixa... I això és necessari si no es vol caure en el solipsisme.

Un diàleg de qualitat

Advoquem per un diàleg de qualitat. Hi ha molts problemes a superar, però, hi ha un problema: la superficialitat! Dialogar és obrir portes i finestres perquè hi pugui entrar i sortir la vida que ens ve de Déu, dels altres i del cosmos. Volem un diàleg lliure de prejudicis i des d’una experiència personal de vida. Si no hi ha experiència no podrem dialogar. Ens haurem d’acontentar amb el que diuen els altres. Serà un diàleg superficial d’idees i des dels propis prejudicis, però sense tocar a fons la qüestió. 

Dialogar és comunicar, és viure amb i en, és viure amb els altres(no viure en una illa, aïllat) i viure en l’altre. Necessitem un diàleg no solament per viure en pau, sinó per sentir-nos membres d’una gran família humana en la qual cada un dels seus membres mostra i és una bellesa especial de la creació: Un nus en la xarxa de relacions en el gran teixit de la humanitat. El respecte per l’altre, per la seva manera de ser i de comportar-se obre les portes a la possibilitat de diàleg. Dialogar és maldar per compartir una mica de la llum infinita de la veritat.

M. FONT “El diàleg com a essència de l'ésser humà”, material presentat al FCTIA 2016  (extracte)

Veure també: La «paraula»