Enllaços

La Grècia antiga ha produït l’arquitectura més elegant, les escultures més sensuals, la ceràmica més delicada, les filosofies més humanes, la cultura més rica. Però aquesta civilització que admirem tant ha admès, practicat i justificat l’esclavitud, cosa que ara ens sembla inacceptable.

I és que els grecs de l’antiguitat consideraven l’esclavisme com una llei natural de l’economia. Això pot semblar estrany venint d’un poble que inventà la democràcia. Però cal entendre bé que els sistemes democràtics d’Atenes i d’altres ciutats gregues sols aplicaren als ciutadans grecs, és a dir, a una minoria de la població. Els estrangers i els esclaus mai tingueren cap dret polític. La democràcia no era pas per a ells. Alguns intel·lectuals i filòsofs denunciaven a vegades els abusos del sistema esclavista, però mai el sistema mateix. “Un esclau és un instrument animat” declarava Aristòtil. “Els bàrbars han nascut per a ser esclaus dels grecs” deia Eurípides. Ho veien com una cosa ben natural.

BESTIAR O CAÇA

Els invasors grecs sovint van començar per reduir a servitud les poblacions que estaven en el país abans que ells arribessin. Però no era pròpiament esclavitud. Així els doris, que van fundar la ciutat d’Esparta, van reduir a servitud als Hilotes de Lacònia i els convertiren en obrers agrícoles, obligats a cultivar un tros de terra. La vida dels hilotes era ben difícil. Els immigrats doris, convertits ara en Espartans, es van afeccionar a la mística de les virtuts virils: audàcia, força, duresa... Mística que aviat va ser la de les virtuts guerreres: a dotze anys el jove espartà començava a seguir un entrenament militar intensiu; aprenia a suportar privacions, a obeir cegament, a combatre fins la mort. Els hilotes eren menyspreats i patien les conseqüències d’aquesta educació. I un odi enorme separava els dos grups. I si semblava que els hilotes volien prendre alguna postura de força, els espartans en mataven uns quants preventivament.

“UN AMIC QUE US VOL BÉ”

L’aparició de la moneda al món grec i l’extensió del comerç va tenir una conseqüència imprevisible: el desenvolupament de l’esclavitud per deutes. Els petits agricultors que posseïen dos o tres esclaus, o cap, eren incapaços de resistir la competència del blat importat. Havien de reconvertir-se i plantar oliveres i vinyes, que era el que millor s’adaptava a la terra grega. Però aquests conreus exigien inversions que ells no podien fer. Llavors, els grans propietaris entraven en escena: oferien els diners necessaris, tot prenent com a garantia les terres i les futures collites. A falta d’altra solució els pagesos acceptaven i així pogueren sobreviure, tot acontentant-se amb una sisena part de la collita ja que la resta era pel prestamista. Com que en general no podien pas tornar tots els deutes, quedaven en mans del prestamista, que primer prenia les terres, després els esclaus i per acabar havien de vendre’s ells mateixos, els pagesos, i la seva família.

L’esclavisme per deutes es va generalitzar a Grècia durant dos segles, fins que els reformadors, com Solon a Atenes, van abolir-lo a inicis del s. VI a.c.

TRAFICANTS D’ESCLAUS

Però van ser els presoners de guerra els que van proporcionar un nombre major d’esclaus. Al llarg de la història de Grècia, els grecs menaren vàries guerres, sovint fora de les seves fronteres. Per tradició eren bon soldats. I aconseguien més victòries que no pas derrotes. Els exèrcits grecs eren seguits per mercaders d’esclaus, que compraven “en calent” el botí i d’allà l’expedien a tota Grècia. El tràfec era molt lucratiu.

Tot i que es preferia els bàrbars com esclaus, els grecs mateixos no s’escapaven pas, ja que podien ser raptats pels pirates, que assaltaven les naus, prenien presoners i demanaven un rescat a les famílies; i si aquest rescat no era pagat es venia el captiu com esclau.

LA INVENCIÓ DEL TREBALL INTERÍ.

Els esclaus coneixien destins diversos. Una part era emprada als camps. El treball allà era dur, car la terra grega és ingrata, i el sòl molt dur.

Altres eren comprats per especialistes que els llogaven a empreses, a vegades per equips, i feien grans negocis. El mercat d’esclaus llogats d’Atenes era enorme. D’allà marxaven, per exemple, cap a les mines de Laurion, d’on treien plom i plata. O bé a les fàbriques d’armes.

¿ ARTICLE DE LUXE O DE CONSUM CORRENT?

A les ciutats, els esclaus que eren propietat dels ciutadans eren generalment criats o bé artesans o ajudants al costat de l’amo al taller o a la botiga. A Atenes representaven entre un quart i una tercera part de la població. Per un atenès el màxim de pobresa era no tenir ni un esclau.

Sovint, un era esclau perquè era fill o filla d’esclau. Però als amos no els agradava gens veure els seus esclaus plens de fills ja que donava molta feina. I el que feien era abandonar els fills d’esclaus als camins; això mateix feien les famílies pobres que eren incapaces de mantenir un altre fill. I a vegades un ciutadà o un mercader d’esclaus recollia algun o varis d’aquests nens, els cuidava i l’educava, i en feia un esclau de luxe: pedagog, artista, cortesana, o fins i tot metge: en vendre’l en treia grans beneficis.

LA LLIBERTAT DE PREUS.

El valor dels esclaus al mercat era molt variable. Més o menys un esclau domèstic valia entre 150 i 300 dracmes. Un ebanista qualificat uns 400. Un missatger va ser rescatat dels pirates per 2.600 dracmes. Els esclaus de luxe arribaven a preus folls. Així la cèlebre cortesana Neora va ser comprada per dos dels seus amants per 3000 dracmes, abans de ser alliberada.

EL BASTÓ...

Els esclaus podien ser pegats i colpejats al carrer per qualsevol home lliure de mal humor. Eren a mercè del seu amo, que tenia el dret de pegar-los, de no donar-los menjar, etc. Però no ho feien gaire ja que això no tenia cap interès: si l’esclau moria, era l’amo qui hi sortia perdent.

A algunes ciutats gregues, com Atenes, l’esclau podia, si era massa maltractat, trobar refugi a alguns temples. Allà, protegit pels déus, podia obligar al seu mestre a revendre’l. Però gairebé mai un esclau s’atrevia a fer-ho. A tota Grècia, l’única pena que s’imposava a un home lliure per matar un esclau era una petita multa.

... I LA PASTANAGA.

El més freqüent era que l’amo utilitzés l’esquer de la llibertat per fer treballar correctament un esclau, I és que era freqüent que l’amo alliberés els esclaus molt treballadors, com a premi, o a alguns dels quals n’estés molt content. I l’estat donava llibertat als esclaus de l’exèrcit si feien algun acte de valentia. Alguns esclaus, un cop alliberats, gaudien d’una excel·lent posició social.

N’explicarem un cas concret. És el d’un esclau anomenat Pasion, que va ser comprat per dos banquers d’Atenes. Alliberat, ell mateix es va convertir en banquer i va comprar un nou esclau: Formion. Ja a punt de morir, Pasion va deixar a Formion la seva banca i la seva esposa.

Al camp, però, la llibertat era molt més difícil. Els petits propietaris no podien permetre’s aquest luxe i el grans propietaris vivien a la ciutat i no coneixien els seus esclaus.


Traducció lliure de DOSSIER BD: ESCLAVAGE. (Edit. Bordas)