Enllaços

LA CIUTAT DELS INFANTS
IDEES PER UNA CIUTAT MÉS HUMANA

Francesco Tonucci


Pàgina 16: “Jocs de vorera”.

Pàg. 25: La ciutat ha renunciat a ser un lloc de trobada i d’intercanvi i ha optat per la separació i l’especialització com a nous criteris de desenvolupament. La separació i l’especialització dels espais i de les competències: llocs diferents per a persones diferents, llocs diferents per a funcions diferents.

Pàg. 27: No hauríem d’oblidar que les escales han estat des de sempre un lloc privilegiat per al joc, com ho han estat també les porteries i els patis; i els adults, per la seva banda, sempre havien estat comprensius i havien tolerat pacientment aquell xivarri sa, encara que de vegades molestés una mica, dels infants quan juguen.

Per a aquests petits i vells presoners, ara s’han inventat els balcons, uns altres espais separats, allunyats i ficticis.

Pàg. 28: La degradació fa que la ciutat sigui un lloc inhòspit, de manera que ens defensem construint indrets segurs, protegits, on puguem passar tranquil·lament el nostre temps de lleure.... (...) Això val tant per a l’hospital com per al camp de futbol, el gran museu o el campus universitari...

Pàg. 29: Els serveis, pensats per als adults, no serveixen per a l’infant. Si li traiem el petit espai que té per jugar a sota de cada i l’hi tornem a donar, encara que sigui multiplicat per cent i molt més bonic, a un quilòmetre de distància (segons la lògica de la separació i de l’especialització), el que haurem fet és treure-l’hi, i punt. (...) Al parc, si és lluny, no podrà anar-hi tot sol, caldrà que l’acompanyi algun adult i, per tant, s’haurà d’adaptar als horaris d’aquest adult.

Pàg. 30: Els adults ens hem oblidat d’una cosa essencial: que el joc té moltíssim amb el plaer, i que el plaer es conjuga molt malament amb el control i la vigilància (No aplanar les zones de jocs, no hi ha amagatalls; els gronxadors i altres aparells, així com els espais han estat dissenyats i pensats pels adults: repetitius, activitats poc motivadores etc...)

Pàg. 34: Abans s’invertia quasi tot en la ciutat, en l’interès públic. Les cases eren modestes, se’n feia només l’ús indispensable. El vertader “habitatge” era la ciutat, que havia de ser bonica, acollidora, apta per passejar-s’hi., per trobar-se amb l’altra gent, per anar a comprar, per jugar-hi... Ara, però, la tendència s’ha invertit: s’esmercen diners en l’àmbit privat, en la casa, que convertim cada vegada més en un refugi i una fortalesa.

Fins ara, i sobretot en els darrers decennis, la ciutat ha estat pensada, projectada i valorada prenent com a paràmetre un ciutadà mitjà amb les característiques d’adult, mascle i treballadors, que corresponen al prototip de l’elector cap de família. Això ha fet que la ciutat perdés els ciutadans no adults, no mascles i no treballadors, que han passat a ser ciutadans de segona categoria, amb menys drets o sense cap dret. (...) Per agafar l’autobús o el tren cal estar en bona forma física i ben entrenats, perquè s’ha de superar un desnivell inicial de gairebé mig metre. Un infant, una persona gran o senzillament una dona amb la faldilla estreta, poden fracassar en l’intent.

L’infant com a paràmetre

Substituir el ciutadà mitja, adult, mascle i treballador, per l’infant.

Pàg. 37: Es tracta d’aconseguir que l’Administració posi els ulls a l’alçada dels infants, per no perdre de vista ningú. (...) Cal imaginar-se que, quan la ciutat estigui més adaptada als infants, estarà també més adaptada a tothom.

Pàg. 57: Els infants tenen la paraula.

La primera decisió, la més important que cal prendre, és donar als infants el paper de protagonistes, concedir-los la paraula, permetre’ls que s’expressin, que hi diguin la seva. I, d’altra banda, nosaltres, els adults, hem de saber-los escoltar, hem de sentir el desig d’entendre’ls i tenir la voluntat de prendre seriosament en consideració tot allò que diuen els nens i les nenes.

Ningú no pot representar els infants sense preocupar-se de consultar-los, escoltar-los i fer-los partícips de les decisions. Fer parlar els infants no vol dit, però, demanar-los que resolguin els problemes de la ciutat, perquè els hem creat nosaltres, i no ells, aquests problemes; vol dir que hem d’aprendre a tenir en compte les seves idees i les propostes que ens facin.

Els adults haurien de tenir una orella “verda”

(en el sentit d’immadura, no tant desenvolupada) per saber escolar els infants:

Un dia dalt del tren que puja a Vall d’Userda
vaig veure pujar un home amb una orella verda.
Ja no era gaire jove, de fet era senyor,
ben gran, tret de l’orella, que li era tot verdor.
Ràpid vaig canviar de lloc per veure’l bé
i estudiar aquell fenomen tal com s’ha de fer.
Senyor, que jo li dic, vostè té certa edat,
d’aquesta orella verda, en treu cap resultat?
Cortès em va respondre: Ja pot dir que sóc un vell
De jove ja no em queda sinó aquest tros de pell.
És una orella nena, la tinc per’xi gaudir
de veus que la gent gran no es vol parar a sentir.
Escolto bé el que diuen ocells, arbres i vents,
els núvols que es desplacen, les pedres i els torrents.
Els nens també els entenc, quan diuen certes coses
que per la gent madura no són altre que noses.
Això va dir el senyor amb una orella verda
un dia dalt del tren que puja a Vall d’Userda.

(Francesco Tonucci “Amb ulls de nen”.  1989)

Pàg. 60: Demanar als infants que projectin espais i estructures reals per a la ciutat, amb la col·laboració de tècnics (urbanistes, arquitectes, psicòlegs, etc.) no significa de cap manera delegar en els infants la responsabilitat dels projectes, que naturalment ha de recaure sempre en qui tingui la titulació necessària

Pàg. 63,64: Que els infants puguin sortir tots sols de casa (...) Per què és tan important poder sortir de casa?

Pàg. 65: Sortir de casa, recórrer els carrers en solitari, conèixer-ne l’ambient, és una necessitat important per al creixement no sols social, sinó també cognitiu, de l’infant. Caminar, passejar, és un plaer per als adults, una cosa gratificant que ens permetem de tant en tant; per als infants, en canvi, és una necessitat. Cada vegada més, en comptes de desplaçar-nos el que fem és traslladar-nos d’un lloc a un altre ... Capficats en aquestes preocupacions, intentem arribar com més aviat millor al nostre lloc de destinació.

Però els infants es comporten d’una manera ben diferent. Ells viuen els desplaçaments com una successió de moments presents, cadascun dels quals és important per ell mateix: demana d’aturar-se, d’establir un contacte amb algú altre, amaga una sorpresa... Sovint, els adults no es mostren gens comprensius davant d’aquest tarannà dels petits i els fan recomanacions tan poca-soltes com ara: “No et paris a cada moment!”, “No perdis el temps!”... No s’adonen que és precisament en el temps perdut on un infant es fa gran.


Pàg. 66: Viure experiències pròpies

Abans, el temps dels infants es repartia clarament entre el temps formal, el de l’obligació –el de l’escola, els deures...-, i el temps informal, el del plaer –el del joc, el “temps lliure”. L’infant s’administrava autònomament aquest temps i, si no transgredia les normes socials, podia fins i tot allunyar-se de casa i trobar-se amb qui volgués per jugar al que li vingués de gust. Era el temps de les experiències personals, les que incitaven les nenes, i sobretot els nens, a explorar l’entorn, conèixer-ne els secrets...

Actualment, el temps lliure dels infants ja no existeix. (...) Les mares, per la seva banda, s’han convertit en una mena de taxistes, i es passen les tardes acompanyant els fills amunt i avall, i esperant-los a la porta del gimnàs, de la piscina o de la parròquia.

Pàg. 68: L’escola –almenys així ho pregonàvem els bons pedagogs i els bons mestres- havia de ser el lloc on les experiències personals dels alumnes podien confrontar-se i elaborar-se, per obtenir-ne plegats, alumnes i ensenyants, nous coneixements. Aquest és el sentit d’experiències didàctiques importants com ara el “text lliure” i el “text col·lectiu”.

S’entén per “text lliure” la redacció totalment voluntària d’un text breu que documenti un esdeveniment o una experiència que l’alumne hagi viscut fora de l’escola i que consideri interessant per als companys. Cada dia es reserva, a classe, una estona per a la lectura, la discussió i l’elaboració col·lectiva dels textos lliures, els millors dels quals es publicaran al butlletí escolar. Val la pena de constatar la profunda diferència que hi ha entre aquesta proposta i la de les “sentències” que malauradament encara no ha desaparegut del tot, consistent a demanar als alumnes que escriguin qualsevol cosa (per exemple, deu frases o “sentències” sobre la primavera, sobre la mare o sobre el que ells vulguin), que no tenen cap destinatari (perquè seria absurd llegir a classe dues-centes o dues-centes cinquanta frases sense cap interès), però que han d’estar correctament redactades, cosa que atempta contra el principi més elemental de la comunicació. Per “text col·lectiu”, en canvi, s’entén la suma de contribucions personals per tal d’aconseguir de manera col·lectiva un text més ric i, més complex, que no és de ningú en concret, sinó de tots els qui hi ha contribuït.

Pàg. 69: Sentim dir molt sovint que els infants d’avui no expliquen res. Potser és perquè no tenen res que explicar, perquè els adults que els acompanyen i els vigilen tothora ja ho saben tot! És molt important, doncs, que l’infant pugui sortir tot sol de casa des dels primers anys, i que assumeixi el risc i el plaer d’alliberar-se de les seguretats domèstiques; ha de poder baixar al carrer, anar a trobar-se amb un amic, posar-se d’acord amb ell sobre el joc a què volen jugar i sobre les seves regles, descobrir amb ell la natura i els objectes i criticar el comportament dels adults; també han de poder córrer plegats alguns riscos, proporcionals a les seves forces, superar obstacles, afrontar i resoldre conflictes. L’infant ha de poder tornar a casa cansat, brut, excitat, amb moltes ganes d’explicar allò que els pares no saben. Aquesta experiència, sens dubte complexa des de tots els punts de vista, l’haurien de poder viure tots els infants a partir dels tres o quatre anys; en canvi, avui dia només està a l’abast, i no sempre, dels nens de més de deu anys...

Pàg. 69-70-71: Sobre els accidents domèstics.

I és que abans, a casa, s’hi estava el temps estrictament indispensable: per menjar, dormir, fer els deures i, de tant en tant, ajudar la mare a fer les feines domèstiques; els riscos, si de cas, es trobaven a fora. (...) Actualment es promouen, fins i tot a escala internacional, programes d’estudi sobre la seguretat domèstica. Em declaro absolutament contrari a aquests projectes si tenen per finalitat donar-nos, als adults, la tranquil·litat de poder deixar els fills tots sols a casa moltes més estones que no pas ara.

Cal fer de manera que els infants no hagin de quedar-se a casa més de l’imprescindible, que puguin sortir, que puguin arriscar-se, que aprenguin a defensar-se tots sols dels perills. El risc és un component necessari del desenvolupament: esgarrinxar-se un genoll, saber escapolir-se d’un parany preparat pels companys, córrer, saltar, enfilar-se..., són riscos sans que un infant està en condicions de controlar, i que l’ajuden a créixer; però també és sa que sàpiga vigilar abans de travessar un carrer, mirant que no passin cotxes, i que aprengui a valorar la relació velocitat-distància.

Del conflicte irresoluble de la televisió.

Deixem-los sortir perquè es trobin amb els amics i juguin plegats: així haurem resolt també un problema educatiu greu.

Del problema de la televisió, igual que del de la casa, es parla i es parla per trobar solucions noves i idees que permetin millorar la programació destinada al públic infantil. (...) No vull una televisió millor si amb això es dóna peu als adults perquè deixin més estona els fills entre els braços d’una vetlladora tan còmoda i barata, amb la seguretat afegida que només veuran bons programes

Pàg. 73: L’infant com a indicador ambiental

En el context de la ciutat, l’infant pot ser considerat un indicar ambiental molt sensible: si hi trobem infants que juguen, que passegen tots sols, vol dir que la ciutat és sana; en canvi, si no hi trobem infants, significa que la ciutat està malalta.

Una ciutat on els infants són al carrer és una ciutat segura, no sols per a ells, sinó també per a les persones grans i els minusvàlids, per a tothom. La seva presència anima altres infants a imitar-los, i representa un fre per als cotxes i altres perills externs. El carrer desert, en canvi, és perillós per a l’infant que el travessa, perquè l’automobilista no espera trobar-se’l allà, no el preveu; i és perillós per a tothom, perquè facilita la criminalitat i esdevé insegur.

Pàg. 74:

La barrera física esdevé una barrera psicològica i cognitiva, limita el camp de l’infant, limita el seu desenvolupament espacial i afectiu. És, per dir-ho d’una altra manera, com si a l’infant li traguéssim la meitat de les seves joguines, li tapéssim la meitat de la pantalla del televisor o li talléssim pel mig un llibre de text.

En la ciutat d’avui un recorregut a peu és una aventura: voreres ocupades per cotxes mal aparcats o per paradetes on es ven de tot, una circulació caòtica, una manca absoluta de respecte a la prioritat dels vianants en els passos zebra.

Pàg. 77: Un bon exemple d’intervenció estructural en favor dels vianants és la “vorera que travessa el carrer”, és a dir, un pas de vianants construït al mateix nivell que la vorera. Actualment els vianants han de “baixar” de la vorera, sortir del seu territori segur i ficar-se en el dels cotxes, que és un territori perillós; aquesta nova modalitat de pas permetrà que els vianants no surtin del seu territori, ja que hauran de ser els cotxes, mitjançant una petita trampa, els que “pugin” al pas de vianants i envaeixin una àrea que no els pertany, això obligarà els conductors a estar atents i mirar si travessa algú. Si s’impedeix que els cotxes puguin córrer, el carrer serà més segur, i no tan sols perquè es reduirà el perill, sinó també perquè es dificultarà la delinqüència: serà més difícil fugir perquè hi haurà més gent caminant pel carrer i, per tant, hi haurà més control social.

Pàg. 87,88,89: La ciutat bonica

Els cotxes tenen la seva “idea” de ciutat, una estètica pròpia, i la imposen. És una estètica molt diferent de la nostra: és la dels garatges i els aparcaments (individuals o col·lectius, subterranis o elevats...), de les estacions de servei (lluminoses, àmplies, idèntiques), dels senyals de circulació, dels cartells publicitaris (senzills i molt grans, perquè es puguin veure bé quan se circula de pressa); és l’estètica de l’asfalt (menys sorollós que les llambordes), de les tanques de protecció (que proporcionen seguretat); és la dels clàxons i les alarmes antirobatori (encara que despertin els infants i els facin por), la de les piles de ferralla als cementiris de cotxes, que formen el darrer anell macabre al voltant de les nostres meravelloses ciutats i les seves antiestètiques perifèries. Sempre que ha sorgit algun conflicte entre la seguretat dels automobilistes i el dret a la vida dels arbres d’algunes vies públiques, tot i la seva importància estètica i paisatgística, ningú no ha tingut cap dubte, ningú no ha suggerit solucions alternatives, com ara desviar la circulació o reduir la velocitat dels vehicles: s’han tallat els arbres.

Pàg. 143: La multa dels infants: