Enllaços

I tots dos raonen: “Si ell confessa, a mi em convé confessar, si no, passaré deu anys a dins. Si no confessa i jo sí, sortiré en un any. Per tant, faci ell el que faci, em convé confessar. En realitat (com que els dos estudiants són de la racionalitat estratègica i de la teoria dels jocs) en aquesta situació hi ha un únic resultat en equilibri: el producte de la confessió de tots dos. No tinc dubtes de la decisió que he de prendre”

L’endemà la fiscal (també estudiant de la racionalitat estratègica i de la teoria dels jocs) torna a les cel·les amb un somriure, disposada a recollir les dues confessions que sap que han de lliurar-li els presoners i que els mantindrà lluny del mal camí durant cinc anys, mentre que si s’haguessin quedat amb la boca tancada (o s’haguessin negat a signar la confessió) haurien pogut tornar a les seves ocupacions favorites dos anys més tard.

Aquest pot ser un resultat feliç d’apuntar a una estratègia maximitzadora de la utilitat de tots dos, abans que a una estratègia optimitzadora per a cadascú.


DAVID GAUTHIER
Moral by agreement (1986)

CONFLICTES D’ACCIÓ COL•LECTIVA.
Profit personal i/o profit col•lectiu. Ens beneficia l’absència de normes?

El dilema del presoner.

Així s’anomena a aquest tipus de situacions o casos en els que tots volen obtenir un resultat concret però ningú no està suficientment motivat per donar els passos necessaris. L’exemple més conegut d’una situació semblant és el famós “dilema del presoner”. El nom fa referència a una història relacionada amb aquest assumpte.

Imaginem-nos que dos amics han robat un banc. La policia ho sap, però no tenen suficients proves per condemnar-los. Però en ambdues fitxes policials apareix l’afició a les drogues, així que un bon dia fan un escorcoll al seu pis i aconsegueixen proves suficients per detenir-los per possessió d’estupefaents. Els porten a la comissaria i els interroguen per separat. Al cap d’una estona, entra un policia y diu al primer d’ells:

“T’espera un any a la garjola per possessió de drogues. Però som molt més raonables del que sembla. Si testifiques contra el teu “col•lega” per això del robatori del banc, estem disposats a oblidar-nos de l’assumpte de les drogues. Pensa-t’ho. Ara torno”.

En un primer moment, a l’home l’oferta no li sona pas malament. Com l’empara la llei contra la autoinculpació, si declara contra el seu company en el robatori del banc, aquesta informació no pot usar-se contra ell. Per tant, si accepta l’oferta pot acabar i Així quedarà lliure del tot. Òbviament, sospitarà que la policia està en l’habitació del costat fent exactament la mateixa proposició a l’altre inculpat. Però fins i tot encara que el segon amic declari en contra del primer, el primer veu clares avantatges en declarar contra el segon. Així només haurà de complir condemna pel robatori i es lliurarà dels càrrecs per possessió de drogues. Tal com es presenta l’assumpte, si vol minimitzar la seva condemna, li convé declarar. De fet, les quatre opcions que té són les següents:

-El primer amic declara, el segon no declara. Condemna: zero.
-El primer amic no declara, el segon no declara. Condemna: un any.
-El primer amic declara, el segon declara. Condemna: cinc anys.
-El primer amic no declara, el segon declara. Condemna: sis anys.

Malauradament, el mateix raonament que porta al primer amic a voler declarar contra el segon, farà el segon declarar contra el primer. És a dir, sembla haver quelcom col•lectivament contraproduent en les decisions d’ambdós. En intentar reduir les seves respectives condemnes, els dos acabaran passant cinc anys a la presó per robatori en comptes d’un any a la presó per possessió de drogues. L’intent de minimitzar la condemna tindrà el lamentable efecte de maximitzar-la. Els dos prefereixen la segona opció a la tercera.. Per desgràcia, no poden elegir directament entre la segona i la tercera. Només poden triar entre la primera i la segona, o entre la tercera i la quarta (tot depenent del que faci l’altre). Així que el primer opta per declarar i resulta que el segon també, i els acaben caient els cinc anys de presó de la tercera opció.


Reflexió:

“Rebelarse vende”. El negocio de la contracultura. Joseph Heath, Andrew Potter.Edit. Taurus, 2005.

En els darrers anys, segons els autors, queda molt bé ser rebel, radical, no respectar les normes i guiar-se per un individualisme perquè així sembla que podrem canviar aquesta societat tan carca. O sovint perquè està de moda fer-se notar i fer-se el marginat...

Els autors proposen una reflexió amb el “dilema del presoner” per tal de demostrar que en absència de normes, tots hi sortim perjudicats. Segons aquests autors, el moviment contracultural hippy compartia moltes de les idees individualistes i llibertàries amb la filosofia neoliberal de la dreta nordamericana. Aquest individualisme romàntic pot tenir un matis conservador o progressista. La versió dretana ho utilitza per atacar les “ingerències” del govern en la vida diària, és a dir, el model d’estat intervencionista. En d’altres paraules, un individu lliure sempre obtindrà millors resultats pel seu compte que si el govern li organitza la vida des de dalt. La societat s’organitza a si mateixa d’una manera natural. El govern és una imposició artificial inventada per aquells que volen exercir el poder. Tot això es diu des dels moviments conservadors...

Entre la idea de que no necessitem un govern i la idea de que no necessitem normes hi ha una distància molt curta... Per tant, sobra el govern i també està de més l’autocontrol individual. Fins i tot les limitacions de l’ètica quotidiana es consideren un sistema que coarta la llibertat individual.

Aquests autors consideren que el moviment contracultural hippy de la dècada de 1960 va fracassar per això. Gairebé tots els intents de viure en comuna es crearen amb l’objectiu de viure harmònicament de la propietat comú i la cooperació. Tothom donava per fet que si tothom estava compromès amb el projecte, no caldrien normes ni regulacions. Tot funcionaria d’una manera informal; la gent no dubtaria en treballar el que calgués i només reclamaria la seva part corresponent de la producció. Però la realitat fou molt distinta. Per bé que aquestes comunitats es crearen amb la millor intenció, l’absència de normes va portar inevitablement al conflicte. No va quedar més remei que crear una sèrie de normes per tal d’assegurar la supervivència del grup. I un cop creades les normes, va ser necessari d’assegurar-se de que es complien. En definitiva, les experiències comunals acabaren fracassant o reproduint molts dels trets de la societat tradicional que es criticava i que precisament volien evitar.

El seu error principal fou creure que perquè un grup de persones tingui un interès comú, cada individu del grup farà allò necessari per tal d’obtenir els objectius marcats. És natural pensar que si una comunitat necessita menjar i protegir-se de la intempèrie, els seus membres faran espontàniament allò necessari per tal de produir menjar i tenir habitatge adequat. El que passa és que, malauradament, els incentius individuals poden no coincidir amb allò que cal per assegurar el bé comú. Com tots som més aviat comodons, hi ha una certa tendència a escaquejar-se amb l’esperança de que el treball ho faran els altres. ¿Per què hem de fregar els plats ara si algú pot atipar-se de veure’ls bruts i solucionar l’assumpte? ¿Per què hem de reposar la llet que ens hem begut si potser algú haurà de baixar a la botiga? ¿Per què hem de fregar les escales si algú abans ho farà..?

Evidentment, si tots seguim aquest raonament, ningú fregarà els plats, ningú comprarà la llet ni ningú netejarà les escales. De fet, quan vàries persones viuen plegades, la seva vida sovint es converteix en una mena de competició per veure qui és el primer en rendir-se i fer les coses. Acostuma a guanyar la persona més insensible a la brutícia, que normalment serà qui menys treballi..

Això també passa amb la suposada innocència del moviment okupa. ¿Es tracta de rebel•lió o més aviat d’un individualisme egoista? Probablement hi ha de tot...