|
||||||||||||||||||||||||||||
EL BARRI DE GRÀCIA
Gràcia, malgrat la seva modernitat, podria celebrar, no el centenari sinó el bimil·lenari, perquè és el resultat de l'encreuament de dues vies romanes: la que sortint de les torres del Palau Episcopal conduïa a l'<<Octavio Milario>>, que ara és Sant Cugat del Vallés, i l'<<strada francigena>> o l'<<strada subteriore>>, que també amb els noms de <<via francisca>>, <<via vella>> i <<via mercadera>> no eren una altra cosa que l'actual Travessera de Gràcia.
Al segle XIX Gràcia va passar de ser una vila autònoma (1821-1823) a ser incorporada a la ciutat de Barcelona l'any 1897 per mitjà del Decret d'Annexió.
En l'època de la Revolució industrial, Gràcia era la 2a ciutat en població de Catalunya amb unes 60.000 persones. En aquest territori industrial i residencial es tracen els carrers a mida que s'estén la industrialització i es perden els terrenys agrícoles.
Perquè hi ha tantes places en aquest barri? Una raó pot ser el fet que són places projectades-urbanitzades per iniciativa privada. Gent que comprava terrenys i feia el canvi de sòl rural a urbà. Llavors es traçaven carrers i places. En aquells temps existia un decret pel qual si els propietaris regalaven els terrenys al municipi per convertir-lo en plaça, l'Ajuntament el alliberava de pagar impostos. Però, no tothom les urbanitzava. Així doncs, encara podríem tenir més places.
Les places han estat a Gràcia protagonistes de la vida cultural i festiva. Escenari de l'oci ciutadà, han estat el testimoni d'esdeveniments històrics i polítics. I, de fet recentment s'han creat algunes noves relacionades amb personatges més contemporanis i compromesos com Ana Frank, Gato Pérez i John Lennon.
Va ser creada l'any 1998 en enderrocar unes cases, fruit de l'esponjament d'un teixit altament densificat.
El modeldel carrer de l'Escorial no és l'únic que hi ha a Barcelona. En ésser un model de sèrie es van situar uns altres molt semblants i amb l'element comú de l'atzavara, a la plaça del Pi (Ciutat Vella) i a la cantonada de l'avinguda Diagonal/Roselló (Dreta de l'Eixampla).
L'article de Jaume Amill fa una descripció molt particular d'aquesta font:
"La copa amb l'atzavara que corona aquell munt de
ferro, ja que de ferro està feta i en aquella copa tan ben instal·lada
que segons la meva manera d'entendre l'atzavara, avui metàl·lica,
quan la font va ésser posada aquella planta era natural, de fulles
exòtiques amb punxes que fan precisament carícies. En el
seu antic emplaçament del carrer
Camèlies formava un redós amb un banc de pedra de
forma angular per seure. Rodejada d'arbres. (Barcelona, Gràcia,
juliol 1973)"
Aquesta plaça té una superfície d'uns 2070 m2. I, segons l'article "La Plaza del Diamante" de Miguel Braso Vaques, publicat al programa de Festa Major:
"(. . .) al vecindario que fundó don José Rosell, quien tuvo la feliz idea de hacer honor a su profesion de comerciante de pedrería, bautizando las calles y la plaza con nombres de piedras y metales preciosos.
Desde el primer momento la brillantez de la joyería iluminó nuestro barrio. Las calles del Rubí, de la Esmeralda (Asturias), del Oro, de la Perla, de la Plata (Guillerias), del Topacio y la Plaza del Diamante..."
Això va fer que aquest nucli fos conegut popularment durant molts anys com el "Barri del Joier".
El fet que l'escriptora Mercè Rodoreda (1909-1983), nascuda al barri de Sarrià-Sant Gervasi, plasmés la realitat de la plaça i el barri a la seva famosa novel·la, va ser homenatjat l'any 1980 amb la col·locació d'una placa commemorativa. Aquesta escriptora va conèixer Gràcia perquè els anys 40-50, quan tenia uns 20 anys, baixava als envelats de la Festa Major del 15 d'agost.
Els envelats són una arquitectura efímera amb cortinatges, construïts pels "enveladors".
L'escultura de la Colometa va estar primer a la plaça de Rius i Taulet.
Durant la Guerra civil el subsòl fou també
utilitzat per construir-hi un refugi antiaeri (1937). Aquests refugis
havien de tenir tres entrades per facilitar el trànsit de persones.
Barcelona va tenir més de 1200 refugis. Quan Franco entrà
al 1939 va ordenar que els refugis es tapiessin. Llavors el Govern de
la República el que va fer es cremar la documentació d'on
estaven situats perquè no els trobessin
La visita del rei Carlos IV i la seva esposa a Barcelona va comportar la construcció d'aquesta font-escultura, que representa un bon testimoni de l'escultura pública de la Barcelona del s. XVIII-XIX. Es va fer junt amb d'altres i formava part del conjunt urbanístic del passeig Nou de l'Esplanada, davant del Parc de la Ciutadella, i restava instal·lada a l'antic Jardí del General.
Malgrat que durant molts anys va ser una obra atribuïda
a Damià Campeny, la documentació demostra que fou projectada
per Salvador Gurri.
Es va crear l'any 1993 fruit de la desaparició d'una antiga fàbrica.
Segons l'article "El Convento de Nuestra Señora de Gràcia" de Felix Oliver:
"A finales del siglo XVI un noble caballero barcelonés, el Dr. D.José Dalmau, y su esposa Dª Lucrecia Balcells, habiendo perdido a los siete hijos fruto de su matrimonio, decidieron invertir sus bienes en la fundación de un noviciado para la orden Carmelitana Descalza. Junto a la riera de Vallcarca, en territorio de San Vicente de Sarrià.
(. . .)La planta de la iglesia afecta la forma de un rectángulo de unos 40 metros de largo por unos 20 de ancho, en que se inscriben tres naves: la central, en forma de cruz latina, más alta que las otras, sostiene en el crucero un elegante cimborio. Las naves laterales son en realidad pequeñas capillas de unos 25 metros cuadrados unidas entre sí por arcos y cubiertas por bóvedas semiesféricas.
(. . . ) Este templo, elevado
sobre una escalinata de más de 25 peldaños en ángulo
noroeste de la actual plaza de Lesseps, es seguramente el edificio más
antiguo existente hoy en Gràcia y, desde luego, a
él corresponde el origen toponímico de este núcleo
de población, pues cuando los religiosos tomaron posesión
de este edificio en 1626, pusiéronle bajo la advocación
de Nuestra Señora de Gracia"
PLAÇA I MERCAT DE LA LLIBERTAT
La plaça de la Llibertat que va sorgir de la urbanització d'un mas que hi havia on ara situem la rambla del Prat, va possibilitar també la creació dels carrers de l'entorn de la mateixa plaça, es a dir, Sant Gabriel, Sant Cristòfol, Santa Eugènia, Sant Ramon i Sant Marc.
Amb el pas del temps s'ubicà al seu centre el Mercat de la Llibertat, segons el projecte de Francesc Berenguer (1866-1914), tot i que la documentació és signada per Miquel Pascual i Tintorer (1849-1878-1916), qui era l'arquitecte municipal de Gràcia. Això fa que alguns autors redueixin la participació de Berenguer als elements ornamentals, bàsicament de ferro forjat: l'escut gracienc present al capdamunt de les portes principals - disseny idèntic al que anys més tard col·locarà al capdamunt de la façana de l'Ajuntament de Gràcia (1905-1906), així com els elements corbs que ressegueixen el perímetre de les cobertes. L'escut de Gràcia representa el cap de la Mare de Déu i les tres flors blanques fan referència a la puresa de la Mare de Déu.
Actualment, aquest edifici municipal està inclòs en el Catàleg de l'Ajuntament, per remodelar-lo s'ha de demanar permís. El seu interior, nau central i dos laterals, està sostingut en un arc parabòlic, metàl·lic. Aprofitant l'arc es van instal·lar els vidres. Les columnes que hi ha afavoreixen el no haver de posar envans, d'una manera semblant a les estacions de trens. Aquesta estructura amplia permet instal·lar la major part de parades o maquinaria.
Al s. XIX tanquen el mercat perimetralment amb una reixa
de ferro. Aquesta reixa tancava el camí d'accés. La il·luminació
originaria era de gas i després elèctrica. I, donat que
era un mercat cobert des de meitat de segle, no depenia del temps i obria
els diumenges. Al ser un mercat públic, els productes passaven
un control sanitari i això era un luxe en èpoques de malalties
Plaça de 2583 m2 distribuïts de forma rectangular. Prové de l'ordenació urbanística de les terres de Ramon Martí i Pau Vilaregut. Els dos promotors es construïren llurs cases senyorials al carrer Alzina i la plaça del Nord, envoltada majoritàriament per arquitectura residencial.
D'aquestes cases tot just queden dues o tres i, en general, estan molt malmeses.
La
reurbanització de l'any 2000 va introduir els arbres de la tipuana
a la plaça. Aquest són uns arbres d'origen asiàtic,
amb una floració de color groc brillant. Va arribar al voltant
de l'Exposició de 1898 com arbre exòtic. Però arrelà
fàcilment i l'Ajuntament la començà a plantar fora
de la Ciutadella on la van posar en un primer moment.
Amb una superfície aproximada de 2.038,63 m2 i amb estructura rectangular, és una plaça que no és destacable urbanísticament. Sí té, però algunes edificacions de rellevància. A més de la l'atraient casa restaurada del nº 24 de Ramon i Cajal, hi ha d'altres que tenen elements històrics d'importància. Un es troba al nº 6 de la plaça, és de l'any 1847 i per tant la més antiga. Té una arquitectura "autoconstruida", vol dir sense arquitecte conegut. La família contractava un paleta que era el que la construïa seguint la seva intuïció. No hi ha vestíbul, una escala condueix directament al pis-vivenda.
L'anomenat Mercat de l'Abaceria Central porta el nom "Abaceria" perquè era un magatzem "d'abastos".
El subsòl té un refugi antiaeri d'iniciativa
privada pagat per l'Associació de Veïns que organitzava l'envelat
de la Festa. El darrer projecte d'urbanització de la plaça
(1995-95) va recuperar la memòria de l'antic refugi, del qual s'ha
conservat un petit tram, visitable amb les gestions prèvies corresponents.
Aquesta plaça va ser urbanitzada amb edificis de tipus residencial i una arquitectura típica del s. XIX. Perquè es va construir un campanar al centre de la plaça? L'article "Calles y plazas gracienses" aparegut a <<La Plaça de la Vila>> ofereix un raonament plausible:
"Una solución podria estar relacionada con el hecho de que en casi todos los pueblos el reloj es acoplado al campanario de la iglesia. Pues bien, en ninguna de nuestras parroquias del 1860, la de <<Jesús>> y la dels <<Josepets>> tenian campanario alto, además estaban situadas en dos extremos del núcleo principal de nuestro territorio. (. . .) No exixtiendo, pues, campanario par que fuera a la vez torre de las horas es probable que este fuera el motivo que indujo al alcalde Balasch a plantear su construcción"
La Torre té una base quadrada amb un arc a cadascun dels costats. Envoltada al damunt per una cornisa d'estil jònic, a sobre de la qual hi ha un escut i una inscripció dedicada a l'arquitecte Antoni Rovira i Trias. La Font del Rellotge està situada al costat de migdia que dona de cara a la Casa de la Vila. Té dues aixetes que surten de dues cares d'estil clàssic. Una làpida de marbre blanc que hi ha més amunt deixa constància de que aquell monument va ésser començat en 1862 i acabat l'any 1864, essent alcalde-president D. Josep Balasch. Sobre la cornisa, pel costat de la font hi ha l'escut d'Espanya i la inscripció: "En el reinado de Isabel II"; en el costat de llevant, l'escut de Catalunya i les lletres: "Siendo capitan general Don Fernando Cotoner"; en la paret que dona a ponent, l'escut de Barcelona i el rètol "Siendo gobernador Don Francisco Sepúlveda"; i, en la cara nord, l'escut de Gràcia i la inscripció: "A expensas del Ayuntamiento".
El segons cos és octogonal i té uns plafons amb els signes del zodíac. Aquest element volia trencar amb la idea de que fos una edificació religiosa pel fet de tenir el campanar.
Al terrat hi ha uns muntants de ferro que fan la funció d'escala per pujar quan convingui. Les campanes que assenyalen els quarts i les hores estan sostingudes enlaire per mitja d'unes peces de ferro que venen dels quatre caires petits, fins unir-se a l'altura d'uns 20 pams. El diàmetre de la campana gran és de sis pams. Hi ha ala campana l'escut de la Vila, la imatge de la Mare de Déu de Gràcia i la de Sant Isidre.
Històricament la seu del districte havia estat en unes dependències ubicades en un pis de la plaça Llibertat.
Aquesta plaça va ser el nucli de la Revolta de les Quintes l'any 1870, entre el 4 i el 9 d'abril. En aquell temps el Servei Militar era d'obligat compliment, però es podien pagar diners per no haver de fer la mili. La protesta va venir donada per la crida a la guerra. Les campanes de la Torre tocaven incansablement a revolta popular o "somaten", decretada pel primer govern sorgit de la Revolució de 1868. Gràcia fou assetjada per les tropes que comandava el capità general de Catalunya. Les trinxeres es trobaven situades al carrer de Còrsega. Va haver-hi morts i una dura repressió posterior. També va haver una crema de documents al mig de la plaça per evitar la localització dels mossos. I, com a càstig les campanes de la Torre van ser "castigades". No podien tocar. Però la gent del barri va instal·lar unes altres al carrer Montseny que van fer la mateixa funció.
D'aquella
època són les publicacions"La Campana de Gràcia"
(neixia el 8 de maig de 1870, inspirada
en la Revolta de les Quintes,) i "L'Esquella
de la Torratxa".
Tot i que, quan fou traçada, era un espai unitari amb el carrer de la Providència que moria just a l'antic torrent de Rabassa, avui la veiem seccionada en dues parts. Va ser la urbanització posterior, en les darreres dècades del s. XIX, que possibilità la perllongació del carrer Providència. Aquesta plaça està dedicada a l'arquitecte i urbanista Antoni Rovira i Trias, autor del primer projecte de reforma de Barcelona, el "Pla Rovira de ciutat radial", que fou rebutjat a benefici del "Pla Quadriculat Cerdà". El projecte de Rovira distribuïa els carrers en forma de raigs de sol o radial, semblant a Viena. Al final, el projecte que es va realitzar va ser el de Cerdà que després de treure la muralla fa un disseny rectilini que, en un futur, afavorís la circulació dels transports. En realitat, era un projecte més modern, ha beneficiat el progrés urbanístic i ha fet més habitable la ciutat. Es va alterar el projecte inicial quan els constructors van tancar les illes de cases projectades originàriament com a jardins interiors oberts.
Rovira i Trias vivia al carrer de Rabassa i allí es crea l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1875). abans no existia la titulació i eren com mestres d'obra, però no tenien la formació tècnica adient.
La ornamentació d'aquesta plaça es basa en els plataners arribats amb les tropes franceses (finals S. XVIII), per tant són genèticament molt vells i s'estan emmalaltint. Donat els problemes d'al·lèrgies que provoquen estan sent substituïts per d'altres. També contribueixen a donar un aire particular a la plaça els fanals. Unes columnes de ferro fos que antigament funcionaven amb espita de gas i més endavant van ser actualitzats introduint el cable elèctric allà on abans passava el gas. Els bancs dobles romàntics de llistons de fusta es combinen amb els sis que hi ha de pedra d'una sola llosa. En els darrers anys i, en honor de Rovira, s'instal·là l'escultura a mida natural, assegut contemplant una placa al terra amb el seu "pla radial". Ara aquesta escultura sorprèn tant a grans com a petits.
Els orígens del cinema Rovira no estan clars, però
el cert és que ja hi ha referències en premsa l'any 1909:
"Hoy, 9 de noviembre de 1909, sesiones cinematográficas
en el cine Rovira". Segons apareix al capítol
Rovira: Vermell Menorquí a la Façana del llibre Somnis
de Reestrena de Jordi Torras Comamala. El tancament si que està
documentat l'any 1965 i es produït per la impossibilitat de realitzar
certes renovacions que demanava la normativa vigent aleshores. Anys després
l'edifici va ser enderrocat.
Aquesta plaça remodelada per tal de construir l'aparcament subterrani. Aquest té tres plantes per l'ús exclusiu dels veïns. Està cobert amb un forjat gairebé sense pilars per afavorir la lluminositat. Els fanals antics estan concentrats en grups de 4 emmarcant el quiosc.
El refugi antiaeri que hi havia antigament era de tipus
cel·lular, ja que l'espai estava subdividit en cèl·lules
o petits compartiments d'uns 3 m2 de superfície, aproximadament.
A més, tenia una gran sala sostinguda per columnes i un conjunt
de departaments, fins i tot un dispensari i serveis per a homes o dones.
Amb una superfície útil d'uns 750 m2 i una alçada
real de 3,50 m.
FONT DE LA TRAVESSERA
Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII les masies anaren situant-se entremig de les rieres que baixaven de la Muntanya Pelada i el Turó de la Rovira. Aquestes rieres servien també per delimitar les seves propietats. De la necessitat de comunicar-se unes masies amb les altres anaren sorgint diversos camins travessers, alguns dels quals estaven ja mig fressat des de molt antic. El més important és el que seguia aproximadament el curs del que avui és la Travessera de Gràcia. El camí que anava de la Fontana a la Virreina, per exemple, és el que més tard donaria lloc al carrer de Sant Antoni, l'actual carrer d'Astúries. I els camins que unien els Josepets i Ca l'Alegre amb les cases de la part alta de Gràcia, al peu de la muntanya, són l'origen de l'actual Travessera de Dalt.
Aquesta font portà molta polèmica; ja que, com l'havia pagat l'Ajuntament de Barcelona, la construcció d'aquesta font va ser un dels motius al·legats per oposar-se a la pretensió dels graciencs de Barcelona, aquest a l'hora de parlar de l'Expedient de Segregació de Gràcia.
Una làpida a la paret s'expressa d´'aquesta manera:
"La escasez de agua en que se hallaba el barrio de Gràcia impuso al ayuntamiento la construcción de esta fuente, que comenzó a fluir el día 5 de . . .del año 1845"
El mes de l'esdeveniment està
esborrat per un cop, gràcies a l'acta del notari negre, es precisa
que era abril.
PLAÇA TRILLA
Segons consta a l'article "La Calle Mayor de Gracia", del Programa Oficial de la Festa Major de 1954:
"(. . .)La plaza Trilla en principio tuvo la nomenclatrua de "Reina Amalia" en recuerdo de la que fue tercera esposa del Rey don Fernando VII, quienes con motivo de una visita real concedian a la agrupación urbana de la exvilla, el título de <<Villa de San Fernando y Santa Amalia>>. Esta plaza más tarde tuvo el nomenclator de la "Reina Cristina", cuarta esposa de Fernando VII y madre de Isabel II.
En 1836 falleció doña agueda Trilla, legando
a Magdalena Rabasa las tierras y derechos de esta urbanización,
y a su ahijado, don Antonio Rabasa, la casa y tierras del lado occidental
de la calle mayor."
PLAÇA DE LA VIRREINA
La història d'aquesta plaça queda ben reflectida en el llarg article "La Virreina: Evocación sentimental", de Miguel Braso Vaques:
"La torre del Virrey del Perú perdió el alma de mansión señorial y mundana con la muerte de D. Manuel Amat, su fundador, cobrando desde entonces el nuevo apelativo de la Virreina.(. . . ) Dª Francisca Fiviller y Bru, viuda de Amat, quedó en su juventud solitaria y retirada, alternando entre las dos mansiones que le legara su sesentón esposo.
(. . .) A finales del s. XVIII había de cambiarse la faz de aquella <<torre>> con visos de palacio para adaptarse a los más variados menesteres hasta su total desaparición. Empieza en 1821, cuando aparece en la ciudad la peligrosa fiebre amarilla: A primeros de septiembre de aquel año: <<En la casa de la Virreina del Perú, extramuros de la ciudad, ha fallecido un enfermo de los 2 que había. . .>> (Diario de Barcelona, 2-9-1821).
(. . .) La fastuosidad de aquel palacio, albergaba en su seno el dolor y la muerte, menester muy distinto para el que fuera fundado.
(. . .) En 1843, con motivo del célebre sitio de Barcelona, imperando la revolución conocida por <<La Jamancia>>, la Virreina fue cuartel donde se hospedaba el Capitán general de Cataluña D. Laureano Sanz.
(. . .)En 1866 empezabase a sentir la apremiante necesidad de crear una nueva parroquia en aquel sector, y como los nuevos habitantes de las nacientes barriadas de Gràcia no contaban con iglesia parroquial, espontaneamente se agrupaba la vida religiosa en la iglesia de las monjas Clarisas de la Divina Providencia, convertida en parroquia por el obispo de Montserrat, el 22 de agosto de 1868.
(. . .) Hacia el año 1872, las tierras de la <<torre>> estaban circundadas por una cerca de pared que cerraba el paso de varias calles. Al derribarse el edificio, el 26 de enero de 1878, fue también demolida <<La muralla de la Virreina>>, y se alinearon nuevas calles, continuación de otras más antiguas. El 21 de abril del mismo año se procedió a la colocación de la primera piedra del templo parroquial de San Juan Bautista. Ya un tanto adelantadas las obras, el 22 de junio de 1879, en solemne procesión se proceció al traslado del Santísimo Sacramento desde la iglesia de la Providencia, a la iglesia provisional de la parroquia de San Juan.
(. . .) El dia 7 de septiembre de 1884 tuvo lugar la celebración
del primer ofició divino en el nuevo templo parroquial. (. . .)
Hoy sólo queda el nombre de aquel edificio, perpetuado en la plaza
de la Virreina, que la mayuoría de gracienses conocen con el nombre
de <<plaça de Sant Joan>>."
 |
 |