L'efecte hivernacle

Imaginem que retirem de l'atmosfera tot allò que no sigui nitrogen ni oxigen. Fora els núvols, el vapor d'aigua, el diòxid de carboni i les partícules de pols: en aquestes condicions s'ha calculat que latemperatura mitjana de la Terra seria -18 ºC, o sigui, 33 ºC menys que la temperatura actual. És obvi que la majoria de les espècies, no podrien sobreviure durant molt temps.

Resta clar que tot allò que havien eliminat de l’atmosfera és justament el que manté el nostre planeta a la temperatura que convé al tipus de vida que s’hi ha establert.

Aquest sobrescalfament de l’atmosfera es pot comparar al que s’esdevé a dins d’un hivernacle, on la radiació solar (llum sobretot) travessa la teulada transparent de plàstic o de vidre. Quan la radiació retorna, un cop ha estat absorbida pel sòl i les plantes, té menys energia que la portava quan va entrar: és bàsicament radiació infraroja. Aquest tipus de radiació no pot travessar la teulada cap a amunt i es dissipa en forma de calor. Això és el que fa augmentar la temperatura de l’interior de l’hivernacle.

A l’atmosfera, el paper de la teulada de vidre el representen els gasos-hivernacle (veure taula) els principals dels quals són vapor d'aigua, diòxid de carboni, metà i òxid nitrós.

L’efecte hivernacle consisteix en el sobrescalfament que experimenta l’atmosfera a causa de la presència d’aquests gasos, que tenen la propietat de transformar radiació de baixa freqüència (infraroja) en calor.

La concentració dels gasos hivernacle ha augmentat continuadament en els darrers dos segles, i de manera accelerada en les últimes dècades. Per exemple, la quantitat de diòxid de carboni present a l’aire en 1850 era de 290 ppm, una xifra que s’havia mantingut estable almenys durant 3.000 anys. Però en l’any 2.000 havia arribat fins a 360 ppm. L'anàlisi de les bombolles d'aire retingudes des de fa milers d'anys als gels polars, junt als registres més recents, demostra aquesta evolució.

La majoria dels científics pensen que aquest augment es degut principalment al consum creixent de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural).

CANVI CLIMÀTIC

Diversos acords internacionals auspiciats per l’ONU (les principals van ser els Tractats de Rio en 1992 i el Protocol de Kyoto de 1997) han intentat posar mesures perquè aquest augment no derivi en un canvi climàtic de conseqüències imprevisibles. 

El fet és que el clima sempre ha canviat, tot i que les persones no vivim suficient temps per apreciar aquests canvis, de la mateixa manera que tampoc no veiem com es forma o es destrueix una muntanya. El problema és la velocitat amb la qual, sembla ser, s’han començat a produir els darrers canvis, que comportarien alguns riscs el quals probablement haurem d’acarar:

• Augment de la temperatura mitjana de la Terra.

• Augment del nivell del mar, amb pèrdua de terres de conreu per inundació o salinització.

• Salinització, per intrusió marina, dels aqüífers litorals.

• Canvi en el règim i distribució de les precipitacions, com a conseqüènciadels desplaçament de les cel·les de convecció atmosfèriques i oceàniques.

Les maneres d’evitar, o almenys retardar, aquests hipotètics canvis estan contingudes en els acords internacionals que hem citat. Algunes de les més elementals són les següents:

• Reducció en el consum de combustibles fòssils i el seu reemplaçament per energies renovables (hidroelèctrica, solar, eòlica, tec...).

• Reemplaçament del transport privat per transport públic.

• Reforestació extensa

• Protecció dels ecosistemes litorals (el plàncton produeix el 90% de l’oxigen expulsat a l’atmosfera).

• Imposició de taxes a les activitats contaminants.

En qualsevol cas, el clima és una qüestió molt complexa, sotmesa a molts factors causals, difícil de comprendre i predir (de fet, només podem estar relativament segurs del temps que farà dintre de tres o quatre dies, res més). Tanmateix el principi de precaució obliga a adoptar mesures: després seria massa tard.