El final de mil·lenni anuncia temps d’agermanaments entre humans i màquines. Tal vegada no som sinó una màquina complexa. Cal estar-ne orgullosos? Una font de perills? Caldrà instituir una nova declaració universal dels drets de la màquina i del ciutadà?

Fa pocs dies una de les meves alumnes s’extasiava lloant les seves pròpies capacitats després d’haver obtingut magnífics resultats en els últims exàmens. Un cop ens havia obsequiat amb tota mena de detalls que demostraven la seva excel·lència, va arrodonir l’exposició, contundent i satisfeta: “és que sóc una màquina!”. Va ser fulminant. No vaig necessitar més de trenta segons per decidir que li dedicaria el meu proper article. Sens dubte s’ho havia guanyat.

“Sóc una màquina!” Jo mai no hauria utilitzat aquesta expressió. En altres temps quan algú manifestava la seva excepcionalitat en algun àmbit dèiem que era genial, que tenia geni, és a dir que posseïa allò que els llatins anomenaven genius, una divinitat que vetllava per ell i que afavoria i guiava les seves obres. Dic obres, perquè al capdavall es tractava d’actuar, de fer, de manifestar-se, de crear. De fet, l’etimologia de geni, més enllà del genius, sembla provenir del verb gignere, engendrar. Encara avui, a les terres del sud d’Espanya, les persones amb un encís especial, amb alguna peculiaritat que els fa mereixedors d’especial atenció, són caracteritzades con persones amb "duende".

.. HALL està trist(a). Els tripulants de la nau estan desconnectant els seus circuits. S’esforça per convèncer l’astronauta que no el desactivi. La veu va esdevenint trista, llunyana. Després el silenci... De tots és coneguda la pel·lícula de Kubrick basada en l’obra de James Clark, i l’origen del nom de l’ordinador. No cal sinó escriure les lletres que segueixen en l’alfabet al nom de la màquina per recuperar el tribut ofert al gegant blau de la informàtica: IBM. HALL sí era una màquina, de la sèrie 9000, i n’estava orgullós(a).

... Kasparov està trist. Avui no ha aconseguit desconnectar l’ordinador. Fins i tot alguns diuen que és ell qui ha estat desactivat. DEEP BLUE ha guanyat, i si volem preservar el liderat del nostre campió caldrà des d’ara establir dues categories en els campionats. Altrament, caldrà acceptar que ja no és un humà el millor jugador d’escacs del món. Com afeccionat al joc, confesso que em preocupa la incidència que aquest esdeveniment pot tenir sobre la concepció de l’anomenat esport-ciència.

Als comentaris que trobem a les revistes hi apareixien fins ara observacions d’aquesta mena: capacitat creativa, originalitat, combinacions de gran bellesa, intuïció precisa per explotar els punts febles de la posició rival, el jugador persegueix sistemàticament i implacable el seu pla, (!?) jugada de difícil avaluació, interessant però arriscada... Amb DEEP BLUE saltem a la quantificació. Tot es redueix a una qüestió de càlcul. El programa té establerts un criteris de valoració numèrica de les posicions en funció dels quals es produeix l’elecció. El signe !?, tan atractiu en l’estratègia de la batalla, desapareix. La intuïció esdevé el recurs dels pobres. La bellesa, una percepció subjectiva prescindible.

On és tanmateix el problema? Sens dubte Kasparov haurà arribat en cotxe, i prèviament en avió, a l’escenari del gran match, i no crec pas que ningú no s’hagi escandalitzat en reconèixer que fent l’itinerari a peu difícilment hauria arribat a temps (de fet difícilment hauria arribat). Ningú no se sent ofès per no córrer com una moto, per no volar com un avió, per no perforar túnels com les super-erugues que han fet el del canal de la Mànega tot foradant, traient escombraries, cimentant i deixant posades les vies en una sola passada...

Em sembla que ja ho entenc. Els exemples que us poso no deixen de ser activitats purament materials, i ja fa temps que hem deixat de cercar la nostra especificitat en la matèria que ens conforma. El nostre orgull no pot provenir de tenir el cap més dur que una roca o les ungles més esmolades que el diamant. Som matèria, i no pas una d’especialment noble o invulnerable. Al capdavall Déu ens va fer de fang. No és pas així amb la consciència, amb l’alè diví insuflat en el fang, amb l’espurna creadora, amb la racionalitat. Aquest és, sens dubte, el regne de la diferència. Per això la competència amb la màquina en aquest àmbit, i només en aquest, no ens deixa indiferents. La consciència, el pensament, la capacitat d’elecció, això és el que ens fa humans i el que ens fa
sentir-nos –cal reconèixer-ho– superiors.

No és pas això cap novetat. Ja Aristòtil definia fa 2.500 anys definia els humans com els animals dotats de llenguatge i raó. I en temps més recents, a la primera meitat del XVII, Descartes insistia en el fet que podem arribar a posar en dubte l’existència del nostre cos perquè podria ser el producte d’un somni (que potser no us heu somiat mai amb un cos diferent o amb capacitats diferents com la de volar o viure sota l’aigua?), però que del que no podem dubtar és de l’existència del nostre pensament (fins i tot si el meu cos és un somni, és indubtable que estic somiant, és a dir, que mantinc una activitat mental).

Descartes, però, no tenia cap dubte en afirmar que l’activitat dels animals, tot i manifestar també orientació, era mancada de consciència, no consistia en res més que en un automatisme. Els animals són autòmats sofisticats, i no cal patir més pels seus crits que pel grinyol d’un engranatge necessitat d’oli o pel crepitar d’una fusta que es crema. Un segle més tard, Julien Offroy de La Mettrie va donar el pas que tant volia evitar el pare de la filosofia moderna. Escoltem la seva veu en el paràgraf final de L’home màquina, la seva obra més coneguda: Concloem, doncs, amb valentia, que l’home és una màquina, i que no hi ha en tot l’univers sinó una sola substància diversament modificada.

Com la meva alumna, La Mettrie reivindicava la seva –la nostra– condició de màquina. És clar que les pretensions no són les mateixes, però de ben segur alguna cosa tenen en comú. Al llarg dels segles, el filòsof francès ha anat guanyant adeptes, per més que la manera en què s’ha expressat aquest acord hagi anat variant amb el temps. Fa uns segles es parlava d’engranatges i canonades, més tard del cervell com d’una centraleta telefònica, actualment preferim l’analogia informàtica. El cervell esdevé la unitat central de processament, els sentits queden constituïts en perifèrics que recullen la informació, i el conjunt està dotat de la seva corresponent font d’alimentació (en aquest cas és evident la circularitat de les referències: l’ordinador s’alimenta, com els organismes vius, i fins i tot està exposat a l’acció dels virus, però ja fa temps que a les persones se’ns fonen els ploms). Com és natural, la meva alumna és una aferrissada defensora d’això que en diuen música màquina.

Certament una mica de desacralització del cos i de la ment humanes és de tot punt profitosa i afavoreix la gosadia investigadora, per tant també les possibilitats terapèutiques. Fins a finals del Renaixement les disseccions de cadàvers humans no estaven permeses i el coneixement de les interioritats del cos humà esdevenia una disciplina purament especulativa. Aristòtil, defensava que la funció bàsica del cervell era la de refrigerar la sang, donada la difusió del rec que hom percebia en les ferides, i sens dubte el filòsof d’Estagira va ser el millor del biòlegs entre els grecs. Una mentalitat semblant segueix provocant en els nostres dies la resistència a la donació d’òrgans tant necessària i que tant pot contribuir a la qualitat de vida d’aquells que encara són vius.
L’últim terç del nostre segle ha suposat un autèntic salt qualitatiu en la investigació i la capacitat d’intervenció sobre la nostra màquina pensant. La capacitat de modificar químicament la conducta, per més que encara en estat incipient, suposa una importantíssima aportació en el tractament de tota mena de trastorns mentals, des de les patologies més freqüents de la son fins als tractaments per a l’epilèpsia o els productes antidepressius. L’actuació sobre la circuiteria electroquímica (neuronal) del cervell obre la via a la implantació (ja en fase experimental) de xips que imitin el comportament de les àrees responsables de la visió o de la oïda. Per aquest camí, la inserció de microcàmeres als ulls connectades al nervi òptic i a les zones del cervell responsables de la visió comença a permetre si més no la percepció del contorn de les coses a persones amb ceguesa absoluta. Els organismes biònics a què ens havien acostumat les pel·lícules comencen a quedar fora de l’àmbit de la ciència-ficció.

En un sentit complementari, els experts en informàtica estan treballant en ordinadors que combinen la tecnologia del silici amb mecanismes neuronals multiplicant d’aquesta manera la capacitat de connexió i tal vegada la d’adaptació i aprenentatge (recordem que un nadó no neix amb totes les connexions neuronals. Aquestes es van establint de manera individual en funció de l’experiència).

Dèiem fa una estona que als humans fa temps que se’ns fonen els fusibles o se’ns creuen els cables. Fins ara aquestes semblaven expressions metafòriques per referir-nos a disfuncions puntuals del sistema (un lapsus, un impuls incontrolat...). Hores d’ara la qüestió ja no sembla ser material per a les imatges més o menys literàries.
Parlem de restituir els nivells de serotonina en comptes de dir que cal animar la persona deprimida, i aviat sentirem coses com la necessitat de reconfigurar un xip per millorar els estats d’atenció i de vigília o altres bestieses? per l’estil.

“Sóc una màquina!” deia la meva alumna, i ja veiem que l’afirmació no és innocent i que el llenguatge diu de vegades més del que en som conscients, més del que voldríem. Potser sí que això de reconfigurar un xip en el cervell no és del tot una mala idea i que pot suposar una notòria millora de la qualitat de vida. Tanmateix, la major part dels avenços científics, i més aquest que ens agermana amb les màquines, tenen la seva cara, però també la seva més que possible creu. Si som màquines, si arribem a aquesta convicció, la reflexió antropològica cada cop serà més semblant a la reflexió dels enginyers (i a la dels economistes).

Que una màquina no rendeix? Què hi farem, es llança! En el millor dels casos es contempla la possibilitat de reciclar-la, de modificar-la per obtenir-ne encara un rendiment útil i socialment ben vist abans de convertir-la en ferralla. Qui es preocuparia del malestar d’una màquina? Una mica d’oli evitarà els grinyols dels engranatges. De ben cert es parla d’esgotament dels materials, i el tema de recerca esdevé trobar l’equilibri més rendible entre les exigències que plantegem a la màquina i les despeses que origina la seva reposició un cop rebentada o esdevinguda obsoleta.

Potser sí que exagero, però a mi tot això em recorda el Tauriton que t’aixeca... l’ànim, el Red Bull que et dóna ales, o tantes altres pocions màgiques que comencen a esdevenir d’ús comú (aviat imprescindible) per tal de respondre a l’increment de les exigències ja sigui en l’àmbit laboral, social o sexual. Rendiment, rendiment i més rendiment. Sens dubte els paràmetres d’avaluació de l’activitat humana esdevenen de mica en mica menys humans o, si resulta més clar, més inhumans. Fins i tot les revisions periòdiques que comencen a institucionalitzar-se en tota mena d’empreses esdevenen sospitoses de no tenir res a veure amb el benestar dels treballadors. Una bona diagnosi en la revisió dels 10, 20.000 quilòmetres esdevé imprescindible per garantir les mínimes estades al taller. I no dic que no estigui bé establir aquestes revisions i vetllar per tot el que globalment coneixem com a salut laboral. De cap de les maneres. Només faig constar la meva preocupació pel fet que tot sovint només l’argument de l’increment a mig termini de la productivitat permet finalment l’acord entre patronal i treballadors. És el sistema de subsidis d’atur el resultat d’una implantació progressiva de la consciència dels drets humans? Sens dubte.

Però no oblidem que el sistema necessita imperiosament que els aturats segueixin consumint. Encara una última: el cotxe que no es mou mai s’espatlla. També l’esperit inactiu s’atrofia. Tant de bo dediquéssim més temps al conreu de l’esperit (en el sentit més ample del terme) i no necessitéssim de l’activitat productiva constant que incrementa dia a dia el nombre dels afectats per la síndrome de l’executiu que esdevé incapaç de gaudir de l’oci, de la pau, de la conversa, de la sobretaula sense presses que no sap d’agendes.... La concepció mecanicista dels humans ens introdueix en un nou àmbit de criteris d’avaluació, d’exigències, d’actuació. Manteniment, reparacions, productivitat, reciclatge. Declaració universal dels drets de les màquines?

Angoixa pensar-ho, però no sembla en absolut impossible que d’aquí a cert temps els ordinadors superin el test de Touring, és a dir, que després d’una llarga conversa sense veure la presència del nostre interlocutor no estem en condicions de dir si és una persona o una màquina. Cada cop som més a prop de la producció d’estructures indiferenciables en les seves manifestacions de nosaltres mateixos.

Insisteixo en la qüestió de les manifestacions perquè, al capdavall, què sabem realment els uns dels altres, dels sentiments, de la consciència, d’allò que ens fa reconèixer-nos com a humans, sinó per les manifestacions observables, per la paraula, per l’acció? Serà aquest el pas definitiu per a l’explotació de l’home màquina? Tal vegada, en un sentit contrari, serà el moment de replantejar els temes i de reivindicar la igualtat de drets (del que fins ara coneixíem com a drets humans) per a tot allò que manifesti autoconsciència i raonament. Ridley Scott se’n feia ressò en la famosa pel·lícula Blade Runner. El més recent dels replicants (aquest és el nom que reben els androides de la pel·lícula), la noia de qui s’enamora el protagonista, ignora que ho és.

Autoconsciència, records implantats... I si ell en coneix l’origen és exclusivament perquè el fabricant li ho ha dit. Potser arriba l’hora de baixar del pedestal i de centrar en la consciència, i no en l’exclusivitat de la nostra condició humana, l’origen dels nostres drets. Pobre noia, replicant ignorant de la seva autèntica realitat i de la seva data de caducitat. Amb dubtes però, conscient del misteri que envolta la seva essència, i amb la decisió d’assumir aquesta ignorància i de cercar, cada minut de vida, el millor dels camins. Com negar-li aquest dret? Com negar-nos-el?

Joan Manel Bueno