¿Quina hauria de ser l'actuació de les autoritats per evitar infraccions de lleis, reglaments o normes que aparentment no tenen repercussions importants? L'autor considera que molts dels problemes que ocasionen aquesta mena de faltes intranscendents podrien evitar-se mitjançant jutjats àgils que actuessin ràpidament contra els infractors.

Tren de rodalies. Pugen dues noietes carregades amb aquestes carpetes multicolors que semblen el distintiu dels estudiants d'ara. Totes dues fumen i es queden un moment a la plataforma. Una llença a terra la cigarreta encesa. Una marca, doncs, al sòl del vagó. L'altra s'arrenca amb recança la cigarreta dels llavis i la llença displicent per la finestra, sense haver-la apagat. Risc, doncs, d'incendi.

Si hi hagués un empleat de la Renfe a la vista, les hauria de reprendre. però, què faríeu amb dues noies que perjudiquen, una, el material, i l'altra la natura, sense que els danys siguin importants? Cridar-los l'atenció no serviria d'altra cosa que fer-les riure quan el revisor hagués girat cua. Portar-les al jutge com mana el reglament? Hauria embussat una mica més el jutjat i tot hauria acabat amb una multa, que pagarien els pares. Naturalment, haurien cridat dient que era injust donar feina als jutjats per una fotesa, quan hi ha tants delictes seriosos que queden sense càstig.

Una l'atra del mateix paner. El Senat demana que el permís de conduir es modifiqui, que s'hi marquin amb punts les faltes i que quan s'arribi a un nombre determinat de punts es retiri el permís. Ja sabeu, és clar, què farien els castigats així, oi? Conduirien sense permís i probablement només n'enxamparien un de cada mil.

Si us agafen amb una pistola, que heu comprat d'amagat, la decomissen. Però si us agafen usant una arma tan perillosa com la pistola - la moto o l'automòbil - i es demostra que heu posat en perill la vida d'altri, no us decomissen l'arma amb rodes sinó que us diuen que no teniu permís per usar-la.

Dues solucions possibles: les dues noies haurien de ser citades davant un jutge local (de districte o de barri) i en menys de cinc minuts haurien de ser condemnades, posem per cas, a anar vuit vespres seguits a fregar els passadissos d'un hospital. I un jutge de barri hauria de decomissar, per unes setmanes o uns mesos, segons la gravetat de les faltes, la moto o l'automòbil. I s'hauria de decomisssar el vehicle (sobretot motos) que fan més soroll del permès. La propietat potser si que és sagrada, però en tot cas ho és menys que el son dels veïns o la vida dels vianants.

Les empreses contaminen els rius. Però no són els gerents executius els qui obren les aixetes o transporten les bombones plenes de metzines. Són obrers. Obeir a qui us ordena cometre un delicte és fer-se còmplice del delicte. Desobeir-lo no pot portar cap sanció. Els sindicats haurien de dir als seus afiliats que treballen en empreses contaminants que no obeeixin ordres de contaminar. I els jutges haurien de castigar doblement els executius d'empreses contaminants: per aquest delicte i també per haver fet als seus obrers el xantatge de fer-los fer la feina bruta. Si volen contaminar per obtenir més beneficis, que s'embrutin ells les mans. I, és clar, res de multes, tancar l'empresa fins que s'instal·lin mesures de seguretat i obligar-la a pagar mentrestant els salaris. La propietat d'una empresa i els seus beneficis potser sí que són sagrats, però no tant com la salut de la comunitat. I no res d'ajudes a les empreses per tal que instal·lin sistemes anticontaminants; han fet prou beneficis, durant anys i panys a costa de la nostra salut, per tenir un raconet, ara, que els permeti no fer-nos pagar que no ens emmetzinin.

Accidents de cotxe. Molts per haver begut massa. Altres perquè el xofer del camió o l'autocar porta massa hores al volant. Decomissar el cotxe, és clar. I castigar l'empresa del xofer fatigat. Però no pas portar el responsable a la presó. Fer-lo treballar hores extra per pagar, ell les despeses de la Seguretat Social i de bombers i d'ambulància i de reparació de la carretera. Car tal com estan les coses, ara, paguem el que ha malmès de la carretera i totes les despeses que es desprenen de la seva embriaguesa. No diem que la propietat és sagrada? Doncs, potser que ho sigui i també la propietat dels diners dels que paguen impostos.

I per aquesta mateixa raó, el que passen davant el jutge i són condemnats, haurien de treballar ( en tallers penitenciaris o en feines socials) i pagar les despeses del seu judici. La justícia ha de ser gratuïta per a la víctima, però no pas per al culpable.
És clar que per a això caldria fer que l'administració de justícia s'alleugerís. (...) Als EUA hi ha jutges de nit que en cinc o deu minuts escolten l'acusat, el defensor i el fiscal i que sentencien. I, a més, que poden inventar-se penes, en lloc d'enviar a la presó els acusats que el jutge considera culpables. Treball social, per exemple.

Us imagineu que bonic seria trobar-nos, en anar al centre mèdic, que neteja els seients l'inspector de medi ambient que no inspeccionà, o el meteoròleg que no preveié la gota freda d'Alacant, o el policia que us rebé amb males maneres perquè li parlàveu en català, o la mestressa de casa que s'oblidà d'apagar el foc de la costellada, o el parat que cobra de l'atur i treballa d'amagat, o l'empresari encorbatat que us ha venut gat per llebre? Bonic no per esperit de revenja, sinó perquè seria senyal que la justícia fa el seu fet. La missió de la justícia és fer complir la llei.

Ara que refan el Codi Penal i parlen de lleis de seguretat i altres falòrnies, potser que, posats a reformar, fessin de l'administració de justícia un sistema no per assolir una metafísica justícia inassequible, sinó per aconseguir allò tan simple de la nostra dita: que qui la fa la pagui. I que ho pagui amb quelcom que si que és sagrat: el treball.