F I L O È T I C A
Web de materials i recursos de FILOsofia i ÈTICA per a la reflexió

 

INTEL·LECTUALS I ACTITUD: QUIN FUTUR LI POT QUEDAR, AL PENSAMENT?
(1990)

És ingrat, i encara més si es fa en públic, formular-se preguntes tan transcendents, denses i escatològiques com la encapçala aquest darrer títol. Ingrat per dues raons: perquè un ensenya impunement el seu gran contingent d'ingenuïtat i perquè un es pot veure temeràriament temptat de respondre-la. Em sembla que la virtut de molts interrogants, i el del títol n'és un exemple evident, no està tant en la resposta que puguin provocar, sinó en tot allò que són capaços de suggerir i apuntar. Senzillament, no sé quina pot ser -encara que no dubto ni per un instant que aquest té un espai d'acció important- la funció de l'intel·lectual en el marc de la societat occidental contemporània, o almenys no se me'n acut cap de tan específica com la que haguéssim pogut detectar vint-i-cinc anys enrera. Per una banda, amb els exemples pràctics de l'est, ha quedat demostrat que la virtut de conductor social de l'intel·lectual és pròpia i previsible només en els països sense una tradició política pluralista, dels estats amb un cos burocràtic i legal arbitraris, i on la col·lectivitat té necessitat de vertegrar el seu missatge per boca d'algú sòlidament rellevant.


I, per l'altra banda, retornar al model d'intel·lectual sartrià és tan impossible com anacrònic (i, en absolut, no escric això amb cap sentiment nostàlgic, sinó tot el contrari): les imatges venerables s'han de desmirificar sempre, fins i tot en el terreny del pensament. M'atreviria a dir, però, que el camí del "pensament feble" està començant a albirar els seus límits: és incapaç de justificar les grans dosis de desencant i ha substituït sospitosament la necessitat d'un debat pur i dur, que circuli per vies democràtiques, per una legitimació desencoberta de la societat.
El "pensament light" difícilment podrà traduir les seves xacres - la manca d'un debat pregon i encisador- en virtuts inherents al seu concepte: la distensió per la via de l'omissió, del silenci, que en cap cas és distensió sinó aparcament que possibilita el lliure i dissimulat renaixement dels fonamentalismes.

per Lluís Muntada.