J. V. Foix
"És per la ment que se m'obre Natura ...."
Ës
per la ment que se m'obre Natura
A l'ull golós; per ella em sé immortal
Puix que l'ordén, i ençà i enllà del
mal,
El temps és u i pel meu ordre dura
D'on
home só. I alluny tota pastura
Al meu llanguir. En ella Irreal
No és el fosc, ni el son, ni l'Ideal,
Ni el foll cobeig d'una aurança futura
Ans
el present; i amb ell, l'hora i el lloc
I el cremar dolç en el meu propi foc
Fet de voler sense queixa ni usura
Del
bell concret faig el meu càlid joc
A cada instant, i en els segles em moc
Lent, com el roc davant la mar obscura.
Aquesta
poesia pot servir per comentar la relació que es pot establir
entre
la ment, el llenguatge i la realitat.