Panoràmica general
- Transformació d'Europa a causa de la Revolució Russa (1917) i la 1ª Guerra Mundial.
- Crisis polítiques, socials, econòmiques, culturals... provoquen nous moviments artístics com l'avantguardisme.
- Després de la Guerra la gent té el desig de ser feliç i oblidar les misèries. Anys 20
- Crítica a la ciència i a la racionalitat. Tot i això, la ciència i la tècnica progressen imparablement.
- Amb la crisi del 29 els següents anys són molt crítics enfront el capitalisme i la Guerra. En el pensament domina el relativisme, el pessimisme, sentiment d'absurditat de la guerra...
- La 2ª Guerra Mundial provoca una sèrie de conseqüències catastròfiques (Tercer Món), però també positives com la Democràcia, l'ONU, Seguretat Social, Societat moderna...
- En l'aspecte cultural es produeix el triomf de l'escepticisme i el relativisme; també, una forta crisi religiosa, que condueix a la creació de les Sectes. La sociologia i la psicoanàlisi apareixen com a solucions davant la crisi existent de personalitat. En canvi la filosofia, l'ètica i la ciència, són mal considerades, per la societat, per no haver fet res davant l'imminent catàstrofe de la guerra.
- Tots aquests aspectes citats anteriorment provoquen reaccions diverses : com les revoltes juvenils dels anys 60 ( Maig del 68 Francés, La primavera de Praga ); les manifestacions, de tot tipus, que conduiran, gradualment, a l'enfonsament del comunisme; expressions artístiques i culturals, que exposaran la imminent necessitat de canviar la societat.
- Els anys 70 i 80 venen definits per un pensament, que s'anomena ell mateix, "Postmodern"; pensament que vol trencar amb el passat, dirigint la seva mirada cap el futur. Aquest pensament farà una dura crítica a la tecnologia i a la política del moment. Representants d'aquest moviment són : G. Lipovetsky , M.Enzensberger, M. Kundera...
Filosofia
Apareixen moltes corrents filosòfiques, que representen la diversitat
de pensaments, provocats pels fets que es van succeint al llarg del
segle.
A principis de segle s'intenta recuperar l'estatus de ciència
perdut, per la filosofia, a finals del segle anterior. Un exemple d'aquest
intent és : la Fenomenologia fundada per E.Husserl,
la qual pretén oferir un mètode filosòfic format
per la descripció dels fenòmens de manera intuïtiva,
per tal de descobrir, la seva essència. La filosofia, així
entesa, seria la ciència de descobriment del que les coses són,
donant respostes sobre la veritable naturalesa de la realitat.
Aquest mètode també serà emprat anys més
tard per l'existencialisme de M.Heidegger, J.P. Sartre,
G. Marcel i K. Jaspers. Segons aquesta teoria : l'existència
precedeix l'essència. Només podem saber què som
després de la nostra existència. Aquest pensament condueix
a l'absurditat de la vida, perquè només sabrem què
som, realment, quan ens morim. L'humà és un ésser
per a la mort, aquesta és la seva tràgica essència.
TENDÈNCIES
FILOSÒFIQUES DEL S. XX
Filosofia analítica
Conjunt de tendències que es caracteritzen per una recuperació de l'empirisme, un retorn a al positivisme i per una anàlisi del llenguatge ordinari o científic. En general tenen en comú l'abandó de la metafísica i el gir lingüístic que proposen. Els iniciadors d'aquesta manera de pensar són : G. Frege, G.E. Moore...
-Positivisme lògic o Neopositivisme: Té el seu origen en el Cercle de Viena (anys 20) per part d'un grup de científics (M. Schlick, O. Neurath, R. Carnap, K. Gödel, A.J. Ayer...) i de pensadors, que es dediquen a fer una anàlisi del llenguatge científic amb l'objectiu de determinar : què és ciència i què no ho és. Només establint aquesta diferència o demarcació, serà possible fonamentar el coneixement científic d'una manera rigorosa i segura. En aquest aspecte, segueixen l'ideal Kantià d'establir una demarcació entre el què és la ciència del que és pseudociència. Més en concret, volen establir una distinció entre el que es pot dir amb sentit i el que no; arribant a la conclusió que només tindrà sentit (serà coneixement científic) aquells enunciats que es puguin verificar , contrastar en l'experiència, la resta (metafísica) no tindrà cap sentit i no serà científic.
-Atomisme lògic: El seu màxim representant és B. Russell juntament amb W.Wittgenstein (I). Intent de establir una correspondència entre l'univers de les proposicions del llenguatge i l'univers dels fets. El llenguatge utilitzat per establir aquesta relació serà el llenguatge de la lògica, perquè és el que permet expressar millor els elements simples dels quals estan composats els fets, els àtoms. La ciència com a explicació rigorosa de la realitat, dels fets, haurà de fer servir el llenguatge de la lògica.
-Filosofia del llenguatge ordinari: Segons aquest pensament:
molts dels problemes plantejats per la filosofia i la ciència,
al llarg dels segles, són problemes lingüístics.
Aquests problemes provenen : no tant del significat de les paraules,
com de l'ús que s'ha fet i es fa d'elles. Per aquest motiu es
necessari fer una anàlisi dels jocs lingüístics,
de l'ús del llenguatge, per tal de comprendre millor el món;
perquè, de fet, és el llenguatge el que ens diu
com és el món. El llenguatge és un mirall que reflecteix
el món. (W. Wittgenstein (II), J.L. Austin, G. Ryle ...)
Filosofia de la ciència
Té el seu punt de partença en el Neopositivisme i es
presenta com una reacció al positivisme d' A. Comte, que havia
defensat la ciència com a substitut de la filosofia.
Les seves característiques més generals són:
- Crítica als límits de la ciència i als seus mètodes, teories, resultats...
- Crítica als mites de la ciència, que la presenten com a l'únic coneixement possible.
Entre els seus representants més importants cal destacar: K.Popper,
T.Kuhn, P. Feyerabend, M. Bunge...
Personalisme
Corrent filosòfic de caràcter cristià. El seu
objectiu és el de recuperar el sentiment humà de transcendència.
Una de les seves característiques més importants és
la de donar valor a la persona per damunt de l'individu humà
anònim i impersonal.
Un dels seus representants és M. Mounier
Hermenèutica
Consisteix en un mètode d'interpretació comprensiva de
la realitat, aplicada a diferents àmbits : societat; història;
llenguatge...
Representants d'aquesta tendència són: P. Ricoeur, G.
Gadamer...
Neomarxismes
En el s.XX apareixen en l'àmbit social i filosòfic diverses
interpretacions del pensament de Marx.
Alguns exemples són:
Lukacs : considera que el vertader motor de la història és
la consciència de classe del proletariat i no la lluita de classes.
Gramsci : parteix de la idea de que cal establir una unitat entre teoria
i praxi.
E. Bloch : defensa el pensament utòpic com a preludi per a la
revolució comunista.
Una derivació d'aquesta tendència és l'Escola
de Frankfurt.
Escola de Frankfurt
Té el seu origen al "Institut d'Investigació social"
creat a Frankfurt el 1924 per tal de fer una anàlisi sociològica
de la societat. Formen part d'aquest institut: M. Horkheimer,
T. Adorno, H. Marcuse, E. Fromm, J. Habermas.
Les característiques generals de tots aquests investigadors,
filòsofs, sociòlegs... són:
- Actitud oberta i crítica enfront el marxisme.
- Estudi de la societat industrialitzada
- Crítica a la cultura. Per exemple Horkheimer donarà
lloc a la "Teoria crítica"
- Contraris a tota metafísica.
- Consideren que els ideals de la Il·lustració ( la raó
havia de predominar sobre la societat ) no s'han complert ( la societat
no és racional ) i busquen les causes d'aquest fet.
Estructuralisme
Aquesta tendència va predominar des del 1940 al 1960 i consisteix
en realitzar un estudi dels fets i les seves relacions mitjançant
l'observació. Estudi que ha de servir per descobrir les regles,
models, o estructures inconscients i amagades, que els expliquen. Després
del seu estudi es va comprovar, que aquestes estructures són
compartides per una cultura, societat... determinada.
El seu fundador, per dir-ho així, va ser Claude Lèvi Strauss
( en el camp de l'etnologia) a l'estudiar les estructures de parentiu
de diverses societats primitives.
Altres seguidors d'aquesta tendència ho apliquen a altres camps
del saber :
J.Lacan - Psicoanàlisi
L.Althusser - Marxisme
M. Foucault - arqueologia del saber
Jacques Derrida: (Algèria 1930 - es va traslladar a França
el 1959)
El concepte que defineix la seva filosofia és el de deconstrucció
que consisteix en sotmetre a revisió els fonaments del pensament
occidental "logocèntric", amb la finalitat de demostrar-ne les
carències i obrir el camp filosòfic, perquè pugui
seguir sent el terreny de la creativitat i la invenció. La deconstrucció
ens porta no a la destrucció de la filosofia, sinó a situar-nos
en els seus límits, en les seves fronteres. Cal anar a la recerca
de les diferències que no es poden explicar amb les definicions,
perquè no són més que generalitzacions.
Jean Baudrillard: (Reims, França, 29 de juliol del 1929
– París, 6 de març del 2007)
La pèrdua del centre és una de les característiques
de la postmodernitat. La inexistència d'un referent únic
( un sentit ) que pugui donar raó de la realitat ha portat a
la disseminació de punts de vista, de visions del món.
Vivim en una època de descentralització. La nostra època
és, també, "l'era de la mort del subjecte" perquè
el que predomina és l'objecte. Vivim en una cultura de l'anorèxia,
on el pensament profund es tractat com l'obessitat que cal eliminar.
Els mitjans de comunicació són els culpaples d'aquesta
cultura, perquè han convertit el món en un simulacre,
i vivim en la superfície del que no existeix.
Jean-François Lyotard: (Versalles 1924- París
1998)
El que defineix l'època actual és la dispersió.
La realitat apareix com una gran pluralitat de formes de vida i jocs
de llenguatge heterogenis ( "arxipèlags" ). Els grans relats
legitimadors han estat substituïts per milers d'històries
petites i no tanpetites, que continuen tramant el teixit de la vida
quotidiana. Com a conseqüència d'aquesta dispersió,
apareix una altra característica netament postmoderna, que és
la complexitat. Complexitat que implica la resistència al simplisme,
a qualsevol pretensió simplificadora que presumeixi de claredat.
El pensament postmodern és per definició antimetafísic
i la progressiva dispersió dels sabers va unida a l'"arraconament
de la filosofia".
Gianni Vattimo: Torí 1936 -
La irrupció de la societat de la comunicació ha estat
un factor decisiu per a la dissolució de la idea d'història
i, en definitiva, per posar fi a la modernitat. D'aquesta manera s'ha
complert una de les profecies de Nietzsche i el món real s'ha
convertit en una pura faula, en un simulacre. D'aquesta manera s'ha
dut a terme "l'assassinat de la realitat": la realitat a estat
expulsada de la realitat. La realitat és un muntatge de la raó
que està ensorrant-se. La categoria que permet entendre millor
el moment actual i el propi ésser humà és la de
caducitat. Categoria que condueix a una transformació del pensament,
en pensament dèbil que no pot pretendre fonamentar res, ja que,
també, caduca.
Gilles Lipovetsky: París 1944
L'impuls modernista cap al futur s'ha esgotat. La humanitat ha arribat
a un estat de desencant i monotonia d'allò que és nou.
El valor "canvi" sobre el qual es funda la societat moderna s'ha neutralitzat
en l'apatia. Ens trobem davant una cultura de la felicitat "alleugerida",
en una societat dominada per l'"imperi d'allò que és efímer",
per la "seducció de les coses", per un "individualisme neonarcicista",
per l'"estètica a la carta"...
La nova sensibilitat postmoderna que manifesten les societats occidentals
es pot qualificar d' "individualisme hedonista i personalitzat" que
pot ser responsable i irresponsable. El primer és organitzador
i el segon desorganitzador i autosuficient. Aquestes dues lògiques
de l'individu continuaran cooperant per camins diferents per formar
una cultura que redueix els deures i consagra els drets de les subjectivitats.
