ACCIÓ MORAL

Com és possible la motivació moral?

Plantejament

D'entrada es pot començar exposant la interpretació de la teoria de la motivació de D.Hume, segons aquesta teoria : tota acció (intencional) es realitza a partir d'un desig i d'unes creences, essent la primera part, el desig qui mana sobre l'acció. Aquesta teoria, però, té el seu màxim detractor en la figura de I.Kant que no està d'acord en subordinar les accions a un simple desig.

La interpretació kantiana de la teoria de Hume redueix aquesta a la formulació d'un imperatiu hipotètic : "S'ha de fer X " per satisfer un desig ( molt sovint egoista ). El problema és que primerament, els imperatius hipotètics no són morals per la seva necessitat de condicions ( per Kant l'acció moral no pot dependre de condicions ni d'interessos egoistes ) i en segon lloc, tenir un desig no pot obligar a l'acció moral, per què si no és té el desig aleshores l'acció no es realitza?

Per exemple: posem el cas d'algú que creu que hauria d'ajudar a una persona necessitada, perquè moralment és el que s'ha de fer, però com que no té el desig de fer-ho, no l'ajuda. Segons Kant aquesta no-acció conduiria a l'incompliment del deure moral, produint-se una paradoxa en la teoria de Hume perquè hauria de ser precisament el desig, que ens hauria de motivar a actuar moralment, però, com hem vist en l'exemple és el desig, que no ens deixa actuar.

Aquesta paradoxa a la qual condueix la teoria de Hume, segons la interpretació kantiana, de fet, és falsa. I la intenció de la següent exposició és demostrar que en el sentit en que Hume té raó en dir que un motiu per a l'acció moral ha de ser un "desig", aleshores l'imperatiu categòric kantià pot moure'ns perquè tenim desigs, en aquest cas de la Voluntat.

El que es pretén aclarir és que el que anomenem "desig" pot tenir diversos sentits i cal precisar en quin sentit el fem servir en cada cas. El concepte de "desig" es pot entendre com a plaer, com a satisfacció dels impulsos.... i també en un sentit mínim el qual es pot aplicar en tots els casos i que es trobaria tant en la teoria de Hume com en la de Kant. Així el desig del qual parla Hume seria un desig mínim, que es podria aplicar també a la Voluntat kantiana perquè en el fons aquesta també necessita un desig-mínim per motivar moralment. Al mateix temps també podem aplicar aquest sentit mínim a la Voluntat i podríem arribar a dir que en la teoria de la motivació de Hume també intervé, a part del desig-mínim, una voluntat-mínima.

Explicació de l'acció intencional contemporània

La teoria de l'acció intencional contemporània parteix en bona part de la paradoxa kantiana sobre la teoria de la motivació moral. Als anys 60, G.E.M. Anscombe, A.Kenny i A.I.Melden critiquen la posició causal de D.Hume sobre l'acció ( el qual estableix una connexió lògica entre causa i efecte) distingint entre raons ( desig, intenció, disposició... ) i causes. D'aquesta manera, explicar una acció, dir per quins motius s'ha produït, és possible coneixent les raons que l'han provocat.

Però, D. Davidson en el seu article Accions, raons i causes ( 1963 ) va criticar aquesta posició, perquè si l'acció s'explica a través de raons, això no vol dir que totes les raons que pugui haver-hi per dur a terme l'acció siguin la causa de l'acció. Segons Davidson hi ha moltes raons que expliquen una acció però només una és la causa concreta de l'acció, perquè si el que es vol és explicar l'acció s'ha de dir quina és la raó que la provoca.

D. Davidson estableix una diferència entre tenir una o més raons primàries i actuar o ser mogut perquè es té una raó, que és la causa de l'acció. Però, aquest argument, com s'intentarà demostrar, no sempre funciona.

Com podem entreveure es parteix de la hipòtesi de que hi ha una explicació (entesa com a raó, causa) de tota acció intencional. Però, sempre és manifesta la raó que condueix a la intenció de l'agent en realitzar una acció ? Es pot tenir una raó molt clara de l'acció a dur a terme, amb una intenció molt definida i no fer-la ? o a l'inrevés què succeeix amb aquelles accions en les quals un sap amb quines intencions les fa però no sap per quines raons en concret ?

Suposo què és per aquestes qüestions que D. Davidson parla de raons primàries, que serien aquelles raons mínimes que provoquen l'acció, o que, si més no, estarien en el seu darrerafons. Les raons primàries estan formades per la suma d'Actituds més Creences. Per exemple :"X va anar a la botiga (Actitud) a comprar aigua perquè creia (Creença) que allà trobaria el que buscava ".

En aquest punt la teoria anticausalista d'Anscombe no hi estaria d'acord perquè les creences no poden ser causes ja que no són esdeveniments. En canvi, per Hume serien imatges en la ment com a productes d'una sensació prèvia i com a tals es podrien considerar esdeveniments. Per G.Ryle i L.Wittgenstein no són imatges sinó estats disposicionals provocats per coneixements previs.

Per la seva part Davidson considera que les creences quan són adquirides per un agent són esdeveniments i per tant poden esdevenir causes.

Hem de tenir en compte, per tal d'entendre aquesta posició, que Davidson és materialista i entén els processos mentals com a esdeveniments. Per aquest motiu s'estableix una connexió no-empírica (lingüística en aquest cas) entre desig (creences) i acció, que depèn de la descripció de la relació entre causa i efecte.

Tota explicació depèn de la descripció de la causa la qual connecta amb l'efecte, però això no vol dir que hi hagi unes lleis que connecten necessàriament causes i efectes. A més Davidson canvia la relació entre A (causa) - B (efecte ) que segons Hume s'establia per creença o costum a partir d'unes propietats o tipus, pel concepte de causa aplicada no a propietats concretes sinó a particulars. El fet de fer servir el concepte de causa no implica, però, que s'hagin d'establir generalitzacions, lleis... perquè encara que una acció B s'hagi produït per una causa A això no permet generalitzar i dir que sempre que es produeixi B serà per la causa A sinó que poden haver-hi altres causes. Dit d'altra manera, el fet de que una acció s'expliqui per una raó concreta, no implica que aquesta raó expliqui sempre la mateixa acció, sinó que poden haver-hi altres raons que permetin explicar l'acció. Aquest és l'argument inicial que hem vist que proposa Davidson.

Crítica a l'argument de D. Davidson

Un cop entesa la base que condueix a la construcció de l'argument de Davidson cal analitzar-lo per tal de demostrar que no sempre funciona.

L'objectiu de Davidson és explicar les accions intencionals ( tota acció ho és encara que provoqui resultats no intencionats ) i per fer-ho no és suficient fer referència només a l'agent que ha provocat l'acció sinó que sempre que algú fa una acció és per una raó, anomenada raó primària, que és pot caracteritzar com : Una pro-actitud envers les accions d'un cert tipus i unes creences en les quals es considera l'acció com a pertanyent a un tipus d'acció determinada. Donar la raó del per què l'agent ha fet una acció és dir quina és la seva pro-actitud o la seva creença. Tota acció intencional és producte d'una raó i encara que es digui que no hi ha cap raó, almenys hi ha una voluntat (pro-actitud) de fer-ho, i això ja és una raó primària.
Davidson parteix d'una interpretació intensional de l'acció segons la qual pot haver-hi varies raons per explicar el que s'ha fet i només algunes ser més rellevants( depèn de la raó primària ) per entendre l'acció.

Per pro-actitud s'ha d'entendre el que correspon als desigs, volers, intencions, impulsos... I la seva expressió seria per exemple : - Vaig tenir l'ocurrència de fer ...;- Volia fer ... ;- Sempre m'ha agradat fer...
Aleshores si apliquem aquesta pro-actitud al seu argument, és poden tenir moltes pro-actituds i només una ser l'explicació concreta, la causa ( la raó primària ) de l'acció en un moment determinat.
Per explicar el seu argument Davidson posa el següent exemple : "Si jo premo l'interruptor i la raó és perquè volia obrir el llum. Aquesta raó dona una informació que l'acció era intencional i exclou altres pro-actituds com el deure i l'obligació ".

Però podria no haver volgut obrir el llum ? Sembla que l'argument comença a fallar. En aquest cas la distinció entre tenir unes raons i actuar mogut per una raó sembla inexistent. No es podria no tenir la voluntat , la intenció d'obrir el llum i no prémer l'interruptor. Una cosa implica l'altra.

Anem a comprovar quin és l'error del plantejament de Davidson posant uns altres exemples d'accions :

Primera : X va prémer la lletra " h " del teclat perquè volia escriure "hora"

Segona: X va anar al Mc Donalds perquè va tenir el desig de menjar.

En el segon cas X podria no tenir el desig de menjar o tenir-lo i anar a un altre lloc o bé, també anar-hi per una altra raó, però en el primer cas podria no voler-ho ? Un altre cop ens trobem davant del mateix error.

Què és el que no funciona?

Sembla ser que Davidson confon el sentit de voler genèric amb un voler mínim, en aquest últim sentit el voler ha de ser cancel·lat si no es compleix l'acció .

Aquesta confusió de Davidson es pot explicar mitjançant la teoria de Wittgenstein sobre la conducta expressiva, segons aquesta teoria hi ha fragments de conducta que fixen el seu desenvolupament futur.
Per exemple : "El nen camina cap a una direcció determinada perquè vol agafar la pilota" ; en aquest cas bàsic d'atribució de conducta el voler coincideix amb el sentit mínim, sinó no diríem que va cap a una direcció determinada perquè vol X, diríem una altra cosa . En aquest cas podem dir que l'argument de Davidson no funciona perquè el fet de voler ens dona una explicació, una raó del perquè es realitza l'acció, i no pot haver-n'hi cap altra.

El mateix succeeix amb un altre exemple :" X va girar a l'esquerra perquè volia anar a K" en aquest cas, també, el voler s'ha d'entendre en un sentit mínim, com a intenció. Tot i que s'estableix una relació causal aquesta es podria interpretar com fa Anscombe com a simple disposició i no com a causa.

El que hem de tenir en compte és que voler i raó poden tenir diferents sentits :

- Hi ha un sentit en el qual voler i raó són diferents : el voler no és la raó necessària per la qual es fa l'acció. Aquest sentit coincidiria amb el primer exemple que hem exposat anteriorment.

- hi ha un altre sentit en el qual un implica l'altre : "X va a l'estació perquè volia comprar un bitllet". La raó per la qual va a l'estació és perquè volia comprar un bitllet i la seva intenció o voler és el mateix . El voler és causalment efectiu, en el sentit de ser condició suficient però no necessària.
El problema és que quan s'indica la intenció no s'explica com s'ha format l'acció. En aquests casos el que s'indica és la manera en què es fa l'acció però pot haver-hi una altra explicació i no ser precisament l'última.

Una característica de l'acció intencional és que hi ha diferents nivells d'intenció i alguna intenció pot ser la última o no. Aleshores es pot donar el cas d'encadenament d'intencions. X va a l'estació perquè volia comprar un bitllet

perquè volia anar a B

perquè volia veure un amic

perquè tenia el desig...

Aquesta última no té perquè ser la intenció final necessàriament tal i com explicava D.Hume segons el qual el desig és el fonament últim de les accions. Ens trobem davant d'una altra confusió ja que quan donem el perquè final o motiu també s'està explicant el perquè causal.

La qüestió és : Per què X fa A ?

- Voler = intenció. Causalment efectiu

- Desig / intenció . El desig proporciona informació sobre la intenció fixada, però no és igual a la intenció.
Aleshores el problema és com es pot atribuir a un agent una tendència a actuar que sigui casualment efectiva ?

Condicions de possibilitat d'atribució d'intencions

per entendre millor com es possible aquest fenomen d'atribucions d'intencions farem referència teoria de Wittgenstein sobre el contingut de la intencionalitat.

El més important és que hi ha d'haver una relació interna entre l'objecte intencional i la intencionalitat, de tal manera que un no seria el que és sense l'altre. Però, com és possible a nivell de llenguatge ? Aquest és el mateix problema que hi ha en la relació entre actituds proposicionals i les seves condicions de satisfacció. L'actitud proposicional ha de tenir un contingut semàntic i aquest s'aconsegueix en la mesura que delimita el que s'ha de donar en el món per a satisfer-la.

Segons el que s'ha dit , tota representació del món demana una relació interna. Així una creença ( Avui plou ) es pot considerar com a necessària si hi ha fets en el món que corresponguin amb ella ( Ha d'haver-hi una relació interna ). El mateix succeeix amb les actituds intencionals, el meu desig o voler pot ser considerat com una intenció (fixada) sempre i quan s'estableixi una relació interna amb el que es desitja. Però com és possible aquesta relació interna? Quina relació s'estableix entre la ment ( que vol, desitja.. ) i l'acció realitzada ? Respecte a aquesta pregunta hi ha diverses solucions :

1) Cartesianisme i Hume : El contingut de la ment és fixat per imatges interiors, de tal manera que el desig s'explica per la imatge interior que es té del desig, el qual queda aleshores fixat mentalment. Aquesta pensament rep el nom de teoria de la representació pictòrica i parteix d'una confiança plena amb els continguts mentals els quals condueixen a l'acció, tot i que, en són diferents . D'aquesta manera els desigs es poden conèixer per introspecció, i també es pot incloure l'objecte intencional o contingut.
Aquesta teoria, però, distorsiona la fenomenologia de l'acció humana perquè com es poden fixar els continguts (objecte intencional) de l'acció amb anterioritat a l'acció ? El mateix concepte d'acció queda eliminat per l'experiència. Aleshores es produeix una separació entre els estats mentals i els físics, trencant-se la relació interna perquè allò que es desitja no és empíric i no fixa l'acció intencional.

2) Teoria conductista del contingut : B. Russell a Filosofia de la ment ( 1921 ) fa servir l'expressió d'actituds proposicionals per tal de solucionar el problema de la teoria anterior i distingeix entre :
- creure que p = a tenir una imatge, una sensació agradable
- desitjar p = que s'explica a través d'un cicle de conducta que arriba a l'objectiu proposat o intentat. Es realitzen diverses accions que expliquen el resultat final. S'estableix d'aquesta manera un cicle conductual que explicaria l'acció d'una manera empírica.

Però a què es refereix quan parla de cicle de conducta? Quan comença?

3) Teoria de la conducta expressiva : per Wittgenstein el desitjar condiciona, prefigura l'acció establint una relació interna entre el desig i l'objecte de desig. El desig és el que fa actuar perquè inclou l'objecte desitjat. Aquesta és la conducta expressiva, la qual preserva la relació interna i té la propietat que nosaltres veiem en ella l'objecte intencional. La conducta expressiva descriu un cicle de conducta per la direcció de l'acció ( expressió que anticipa ) davant la qual s'interpreta. Això, però, no vol dir que l'objecte final de l'acció sigui l'objecte desitjat.

La conducta expressiva ( ho és sempre que algú la interpreti així ) permet explicar la relació entre la ment i l'acció perquè la ment s'expressa a través de l'acció i del llenguatge. No vol dir que l'acció expliqui la ment ( conductisme) sinó que és a través de l'acció i del llenguatge veiem quina és la intenció que ha provocat determinada acció. És la conducta expressiva la que permet explicar que quan "X fa A perquè vol fer B" s'estableix un cicle de conducta i una redescripció de la conducta com a expressiva. El voler descriu un desig i aprenem que vol dir mitjançant la conducta expressiva la qual dona un contingut al llenguatge permeten atribuir intencions. Al seu torn el llenguatge funciona com a substitut de la conducta expressiva.
Com podem veure la conducta expressiva ens serveix per explicar quina relació hi ha entre la ment i l'acció, a més també ens serveix per atribuir intencions a l'hora d'explicar l'acció . però, el problema ara és : quin paper juga la ment en l'acció ? El voler es pot reduir a un simple desig ? Deconstrucció de la teoria humeana de la intencionalitat

per D. Hume la raó és o ha de ser esclava de les passions i no és un motiu que condueixi a l'acció, no es pot oposar a la passió en la direcció de la voluntat. La raó té aleshores un paper instrumental com a capacitat d'extreure conclusions a partir de premisses, o dit d'altra manera, la raó serveix per a connectar mitjans amb fins, permet establir mitjans per tal de realitzar la passió.
Per exemple posem un sil·logisme pràctic del següent estil :

Jo vull A
si faig B puc obtenir A
Faig B

En la primera premissa la raó no juga cap paper a l'hora d'establir la veritat de la premissa volitiva sinó que la raó només és l'instrument que ens permet dur-la a terme. Segons aquest sentit de raó ningú pot culpar-nos de cometre una acció perversa o irracional. La raó estableix premisses volitives a partir d'altres premisses volitives més generals les quals són els fins últims de l'acció i de les quals no es pot donar cap raó.

El problema és que establir mitjans per aconseguir un fi no és un procés de deducció. Per a ser-ho hauria de tenir la següent forma la premissa 2 : "si no faig B no puc obtenir A"; aleshores sí que implicaria una necessitat.

A més si seguim, l'exemple posat anteriorment, l'ultima justificació sempre és una premissa volitiva i aquesta d'on sorgeix ? si el seu origen és empíric, la seva tesi no funciona i si el seu origen és conceptual aleshores no té sentit.

Segons Hume les coses es fan per algun motiu, per una raó, per obtenir alguna cosa i en últim terme es fan per plaer, però si el plaer és el motiu últim de l'acció aleshores no té sentit, és buit i l'argument anterior no serveix. I si vol dir que fem les coses sense cap raó aleshores ni tant sols el plaer serveix com a motiu últim.

El problema de Hume és el mateix que trobàvem amb D.Davidson i és el de no adonar-se que el terme vull o voler, desitjar,... té diversos sentits segons l'ús que se'n fa. I és el que tot seguit s'explicarà i que permetrà explicar la confusió de l'argument de D. Davidson del qual havia partit l'exposició .Els diversos usos del concepte "voler" o "desig" i la seva relació amb les creences

Primer sentit : propòsit o intenció (1)

Segon sentit : ocurrència, desig sobtat (2)

Tercer sentit : tendència o disposició. (3)

En el cas de D.Hume el voler és una entitat (error epistemològic i ontològic) i el fa servir més en el sentit d'ocurrència (2) reduint els altres dos sentits a aquest, així, el voler, el desig es interpretat com a "passió" en el sentit de disposició a ser motivat (3) i també com a propòsit (1).

Un exemple de cadena argumentativa seria la següent :
- per què fas A ?
- Perquè vull B (1) (3)
- per què vols B ?
- perquèvull C
.....
- perquèvull ! (2) En aquest sentit és incorrecte. No podem dir que sigui el motiu últim de l'acció. En el fons el motiu últim són les creences i la "passió" no és més que una disposició a que les creences motivin l'agent a realitzar l'acció.

En la filosofia de l'acció actual s'assimila el sentit 1 i 3 però és incorrecte, ja que una cosa és la intenció amb la qual es fa l'acció i l'altre la tendència o disposició que es pugui tenir a fer-la. 8

En últim terme sempre són les creences les que determinen l'acció. Encara que D. Hume podria dir que dos agents X i Y poden compartir les creences i X decidir-se a actuar i Y no fer-ho. En aquesta situació estaria força clar que X i Y tenen disposicions o tendències diferents que podríem identificar amb els seus desigs.
Aleshores podríem dir, tot criticant a Hume que els desigs són les disposicions a ser motivats per les creences quedant així reforçada la idea de que aquestes són motivadores i que algunes d'elles ho són intrínsecament. Això últim vol dir que una creença motiva si tenim la disposició a ser motivat per aquesta creença, però que hi ha creences que no necessiten cap disposició especial. Per exemple :" Això és perillós" té una motivació intrínseca perquè un no pot tenir el concepte de perillós sense entendre la seva expressió o tendència. O un altre cas que podríem posar és el dels conceptes bo i dolent. Ningú pot aplicar aquests conceptes sense ser motivat expressivament per la creença del que és bo i dolent.

Aquestes creences que no necessiten cap disposició especial són les creences morals les quals a l'anar-se formant han assimilat les disposicions adients i s'han constituït com a motivadores per si mateixes sense cap necessitat de disposicions posteriors. Moralitat i racionalitat

Tota l'anàlisi anterior sobre l'acció i les seves raons ens condueix a fer-nos dues preguntes :

a) Són possibles les raons no egoistes?

b) Poden motivar les creences morals?

per tal de contestar aquestes preguntes tornarem a la distinció entre els tres usos de "desig" i "voler" enfocant el tema des d'una nova perspectiva.(1) Raó - intenció : vaig a Z perquè vull veure X . El voler redescriu l'acció(2) Ocurrència : Surt de classe perquè tenia la necessitat de fumar . D. Hume confon aquest sentit amb el primer i el tercer. Si els desigs són raons aleshores els primers no justifiquen la intenció.(3) Disposició causal : No estudia perquè tant li fa tenir un títol. Assenyala una tendència personal de l'individu. Segons D. Davidson aquesta disposició no és tan causal com es suposa ja que es defineix pels seus efectes. Més aviat s'ha d'entendre com a una disposició ordinària que es defineix per la seva estructura interna.

La pragmàtica de la comunicació fa que barregem els tres usos en el llenguatge ordinari i sembla possible, fins i tot, assimilar les tres explicacions. Aquesta assimilació genera tensions sobre la moralitat, perquè segons això hi hauria una protomotivació dels actes humans que seria el desig. D'aquesta manera es genera la il·lusió que la motivació universal és l'egoisme, cosa que fa impossible la moralitat en el sentit Kantià.
Posem la següent expressió : -"A ajuda a B perquè ho necessita". En el sentit Kantià "A" ajuda a "B" perquè l'imperatiu moral diu "Has de fer X" però A ha fet X perquè volia. Si no hagués volgut (desig causal) no ho hagués fet. Aleshores aquest voler com a desig causal és el que ha provocat la motivació moral, però això no vol dir que aquesta s'expliqui per un desig ni que aquest sigui la finalitat per la qual actuem. En part Hume té raó al considerar els sentiments com a part important de l'acció moral, però no com a raons o propòsits de l'acció, perquè aleshores l'acció sempre seria egoista. Els sentiments es poden considerar en el sentit de disposicions però no en el sentit d'intenció perquè no expliquen la raó per la qual s'ha dut a terme l'acció.

La raó última per actuar no necessàriament ha de ser un desig. I podem posar el cas de la "prudència" que consisteix en tenir en compte un bé futur reprimint el desig present. Per Hume seria un desig de satisfer un desig futur, s'establiria, aleshores, una jerarquia de desigs. Però la crítica que li podem fer és que aquest desig és una disposició i no una raó. La raó és creure en el benestar futur . En aquest cas sembla bastant clar que el que motiva no és el desig sinó les creences, aquestes són les que expliquen l'acció.

El fet de que en tota acció intencional hi hagi un desig ( trivial ) al darrera això no vol dir que aquest expliqui la motivació moral ni tampoc que la seva acceptació impliqui l'egoisme moral.

Així, Què és específic de la moralitat?

Doncs, un cert egoisme motivacional que és constitutiu del desig respecte al benestar propi que no exclou que les raons morals siguin raons no egoistes.

Queda, encara, per respondre la segona pregunta respecte al poder motivador de les creences morals. Són totes les creences morals intrínsecament motivadores ? sempre motiven les creences morals ?

Una de les respostes a aquesta pregunta prové del expressivisme moral o emotivisme, segons aquesta teoria les creences motiven si són equiparables a desigs. El problema és que neguen que les creences morals descriguin fets del món i d'aquesta manera neguen l'objectivisme de la moral. Com a resultat les creences poden derivar fàcilment a l'egoisme deixant de ser pròpiament morals.

Una altra resposta és la del Neokantisme i del prescriptivisme de R.M. Hare, segons el qual les creences s'han de seguir sempre deixant, molt sovint de costat, els desigs . per exemple : "X està bé" = "S'ha de fer X". Les creences s'han d'entendre com a preceptes que obliguen per si soles. El seu problema com queda palès és que el subjectivisme moral queda anul·lat o més ben dit oblidat, perquè en el fons sempre hi ha un subjecte que actua amb uns desigs, passions...
Una possible solució és la de mantenir la relació entre la creença moral ( acceptació d'una disposició a ser motivat ) amb el desig. Aleshores podríem dir que les creences morals motiven sempre i quan s'hagi provocat la disposició (desig) a ser motivat per aquella creença. Seria, doncs, així que podríem dir que el desig és qui provoca la motivació de les creences.

Un cop feta aquesta exposició voldria plantejar algunes preguntes sobre el que hem estat tractant:

Es mantindria un equilibri entre la part subjectiva (desig) i objectiva (creences) en l'acció moral? O més aviat caldria dir que la moralitat és totalment subjectiva? O potser caldria anar més enllà d'aquesta distinció entre subjectiu i objectiu en l'acció moral?
La motivació moral seria possible perquè hi ha una disposició ( desig mínim ) a ser motivat per les creences ? o dit d'altra manera, les raons que explicarien l'acció moral i com a tals s'han d'entendre com a causes, tindrien com a fons una disposició, un desig (entès com a motor de l'acció però mai com la seva explicació última)?
Però, es pot estar molt disposat a ser motivat per les creences i haver-hi impediments externs o interns que no deixin actuar, poden haver-hi causes externes i internes que ens indisposin a actuar, de tal manera que la motivació moral quedi bloquejada. Es podria dir aleshores que no sempre és possible la motivació mora ?