ARISTÒTIL

1.Vida:

Neix a Estagira 384 aC.
El seu pare fou un metge al servei del rei de Macedònia.
Ingressà l'any 366 en l'acadèmia Platònica i l'abandonà a la mort de Plató (348 aC.).
L'any 343 aC. torna a Macedònia on fou mestre d'Alexandre Magne.
335 aC. Torna a Atenes i fundà la seva pròpia escola: El Liceu (annex al temple d'Apol.lo Lici).
323 aC. Fuig d'Atenes ( Mort d'Alexandre Magne)
322 aC. Mor a l'Illa d'Eubea.

2. Obres: "Enciclopèdia"

Andrònic de Rodes s.I aC. recull i ordena les seves obres, de les quals cal destacar :

* Organon: Recull d'Escrits de lògica Categories,Interpretació,Tòpics, Refutacions, Primers Analítics, Segons Analítics.
* Metafísica:Recull de textos sobre filosofia primera
* Física: Recull de textos sobre la naturalesa.
* De ànima: Tractat de psicologia.
* Ètica a Nicòmac i Ètica a Eudem

3. Introducció a la filosofia d'Aristòtil

A) Crítica a Plató

Aristòtil està d'acord, amb Parmènides i Plató, en què el coneixement vertader, sobre l`essència de les coses, només pot venir donat a través del que és permanent i estable, perquè el que canvia només proporciona opinió.

La crítica d'Aristòtil es dirigeix contra la ruptura o dualitat ontològica (dos móns) que estableix Plató, situant l'essència de les coses en un altre món (món de les idees). Per Aristòtil no és possible que l'essència, entesa com el que determina la manera de ser de les coses, existeixi separada d'allò que determina; és per això que Aristòtil desplaça la ruptura platònica dels dos móns dins de la única realitat existent. (Allò sensible conté l'intel·ligible)

Per altra banda, el món de les idees no és capaç d'explicar res sobre les coses sensibles, sobre el seu origen, canvi, esdevenir... En primer lloc les idees estan fora del món sensible i no tenen res a veure amb ell ; i en segon lloc en elles no hi ha cap principi d'acció perquè, són sempre estables, immutables... Aleshores, com és que les coses és mouen? Com s'explica el moviment de la naturalesa?

Aristòtil vol retornar al discurs sobre la naturalesa (Physis), iniciat pels pre-socràtics que la consideraven com a dinàmica, amb moviment propi. Segons Aristòtil no es pot negar el moviment de la naturalesa, perquè precisament, la naturalesa de les coses és tenir en elles el principi de moviment.

B) Crítica a Parmènides

Per Aristòtil, l'ésser no és Ú ni estàtic com afirmava Parmènides, sinó que existeixen múltiples éssers que tenen en ells mateixos el principi del moviment i d'aquests podem dir que són ( ex : és taula, és home...).

Tal com es diu a la Metafísica "l'ésser es pot dir de moltes maneres", però té un sentit únic, doncs permet expressar el que tenen de comú (semblant) les diferents coses que són. Així, l'ésser l'hem d'entendre com un concepte abstracte analògic (s'aplica per semblança).

C) Crítica a Heràclit

Segons Heràclit tot està en continu moviment, seguint un procés dialèctic d'oposició de contraris. En canvi per Aristòtil hi ha quelcom que roman, que és permanent a través del canvi. Doncs, en totes les coses hi ha una essència que és permanent i que ve determinada per la substància (v.Teoria hilemòrfica).

4. La lògica "Organon"

-> Mètode o instrument de la ciència o coneixement del que és universal i necessari. També rep el nom de "propedèutica"= preparació per al coneixement.

La lògica d'Aristòtil és un estudi de les estructures del llenguatge i, al mateix temps, del raonament (s'expressa mitjançant les paraules). Aquest estudi no és purament formal, cal verificar-lo en la realitat.

Hi ha diferents tipus de raonament que seran estudiats de diferent manera:

A) Raonament Inductiu: Dels elements més simples als més complexos. Quins són els elements més simples? i, a través de quin mètode o tècnica es poden descobrir?

El mètode és l'Anàlisi : seguint un procés d'abstracció va del particular al que és més comú o universal. D'aquesta manera es descobreix que el que hi ha de més simple i universal, en el raonament, està constituït per les Categories o predicats que podem atribuir a les coses.

B) Raonament Deductiu: Del que és universal, que es dóna per suposat, al que és particular o conclusió derivada de l'anterior. Què és el que es dóna per suposat? Primers principis (No-contradicció, identitat...) constituïts per Axiomes i definicions.

Quin és el procés o mètode a través del qual es pot estudiar aquest raonament? El Sil·logisme doncs, a través d'aquest, es mostra l'estructura formal de la Demostració, que és la manera com s'expressa el raonament deductiu.

->Amb la Lògica, Aristòtil pretén reflectir quina és l'estructura de la realitat a través de l'estudi de l'estructura del raonament i, al mateix temps, mostrar la necessitat d'una essència permanent (comú i universal) a la qual es pugui referir aquesta estructura. L'estudi d'aquesta essència permanent serà dut a terme en la Metafísica.

5. La Metafísica (Saber Teòric) Conjunt de petits tractats sobre filosofia primera.

Es pot entendre en dos sentits:

I. Ciència de l'universal i necessari: Ontologia
Com a ciència de l'universal es preocupa per trobar el sentit unitari de l'ésser (v. crítica a Parmènides), tal com diu en el llibre IV de la Metafísica: "Hi ha moltes accepcions de l'ésser però totes elles es refereixen a un terme o sentit únic i a una mateixa naturalesa (substància)". Així, l'ésser es refereix a un únic principi que li dóna sentit, que fa possible poder parlar d'ell. Aquest únic principi és la substància (primera o individu concret). En canvi, per Plató el que fa possible poder parlar de l'ésser són les Idees. Cal tenir en compte que per Aristòtil hi ha diferents substàncies.

A) Teoria hilemòrfica

La Substància (primera -ens- o l'ésser pròpiament dit) està composada per dos elements fonamentals: Matèria (hyle) i Forma (morphé). A més s'hi poden afegir els accidents o gèneres de la substància.

La Matèria es divideix en: -matèria prima que és el substrat etern, constituent de totes les coses i és incognoscible; - i, matèria física, sensible.

La Forma constitueix l'essència de l'individu doncs a través d'ella aquest es pot conèixer i definir. Aristòtil parla d'ella com a substància segona o espècie. És eterna, però no existeix per separat de la matèria sobre que actua.

B) Potència i Acte

Aristòtil introdueix en la substància (primera) el concepte de devenir, canvi. Com s'explica el canvi en la substància?

S'explica mitjançant la Potència i l'Acte, perquè en la substància sempre hi ha (v. teoria hilemòrfica) la matèria que està en potència de ser una altra cosa i la forma que posa en acte el que està en potència. Així, el moviment o canvi que es produeix en la substància es pot definir com "el pas de la potència a l'acte".(La manera com es produeix aquest moviment és estudiat en la Física)
La Potència es divideix en: Activa / Passiva.
L'Acte pot ser entès com: Energeia / Entelechia

II. Ciència dels primers principis i de les primeres causes: "Teologia".

Estudi de la forma pura o acte pur, que l'ésser o substància primera no assoleix mai perquè sempre hi ha la matèria en potència. També és un estudi o recerca del sentit únic de l'ésser que trobarà els seus fonaments en els primers principis (v.Lògica).

L'essència pura on l'ésser té un sol sentit (unívoc) és l'Ésser per excel·lència o entelèchia (allò acabat, perfecte), que dóna unitat al món i on tot tendeix (Teleologia), i del qual també Aristòtil dirà que és la causa primera de tot el moviment o Primer motor immòbil.

6. La Física (Filosofia segona o Estudi de la Naturalesa).

L'estudi del món natural és un estudi científic limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera parcial i es realitza mitjançant el coneixement sensible, que proporciona una visió aproximada de les coses. És per aquesta raó que, si volem tenir un coneixement més complet de la realitat, hem de recórrer a la Metafísica que parteix del coneixement intel·lectual.

L'objecte d'estudi de la Física són els éssers en moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen aquest moviment en la naturalesa.
El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat (potència) a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de diferents tipus: -Substancial; -Accidental, que es divideix en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals (motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).

De l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés natural) és la que posa en acte el que està en potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes :
Intrínseques
->Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
->Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores -nombres)
Extrínseques
->Causa eficient : Tot el que es mou es mogut per un altre.
Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
->Causa final : Determina la direcció del canvi.

7. La Psicologia o Antropologia

Estudi de la propietat comuna a tots els éssers dotats de moviment: l'ànima, considerada com a principi de moviment i de vida.

L'ànima és l'acte del cos, és la realització final de la capacitat pròpia del cos orgànic i juntament amb el cos forma una única substància. A més a més l'ànima no té coneixement independentment del cos.
Aristòtil es distancia de la dualitat antropològica platònica, la transmigració i la preexistència.

S'estableixen diferents funcions o facultats en l'ànima segons l'ésser viu en que es troba:

- Vegetativa: pròpia dels vegetals. Regeix l'instint de conservació.

- Sensitiva: pròpia dels animals. Regeix les funcions primàries.

- Racional: pròpia dels humans. Regeix el pensament o intel·lecte que es divideix en : -Agent o actiu (abstracció); -Pacient (memòria, sentiments...).

8. Ètica

La teoria ètica d'Aristòtil es desenvolupa en tres llibres: La gran Ètica, Ètica a Eudem, i Ètica a Nicòmac. Es en aquest últim, dedicat al seu pare, on es troba l'expressió més madura de la seva teoria.

L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença que totes les coses i totes les accions tendeixen a un fi o bé que estan subordinades a altres fins o béns superiors i, en última instància a un fi últim o bé suprem i constata que hi ha un acord general en anomenar-lo felicitat, encara que no hi ha acord en el que pot ser aquesta felicitat.

Així, l'ètica d'Aristòtil és una ètica finalista o Teleològica perquè parteix del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat; per exemple:
Estudiar - Serà bo si s'aconsegueix la finalitat proposada: Aprovar, assolir nous coneixements...
Treballar: Tenir diners, realitzar-se...

Ara bé aquesta finalitat que hem descrit té també una finalitat, per això és important saber quina és la finalitat última de tota acció. Per Plató era ser bo i essent-ho s'era feliç, en canvi per Aristòtil és la mateixa felicitat el fi últim. Aquesta teoria que considera que la felicitat és el fi últim s'anomena Eudaimonista. Però, seguint la teoria aristotèlica, podem dir que si som feliços serem bons? Per contestar aquesta pregunta primer haurem de saber com s'aconsegueix i en què consisteix la felicitat. Això ens condueix a analitzar la felicitat, i partint de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en allò que la fa apte per complir amb la seva funció natural = virtut, per la qual cosa el bé de l'home s'haurà de cercar en la seva funció pròpia que és l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar d'acord amb la virtut.

La virtut, segons Aristòtil, és trobar el terme mitjà entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica o hàbit (ethos). En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit d'evitar els extrems en les nostres accions.

Hi ha diferents tipus de virtuts:

· Virtuts Intel·lectuals (dianoètiques, que poden ser ensenyades): Saviesa, activitat racional de l'ànima, vida contemplativa, la qual proporciona la màxima felicitat.
· Virtuts Morals (ètiques, que depenen de la part irracional i que són les que ens fan bons o dolents: Prudència, valor, voluntat, coratge...

Aristòtil atesa la naturalesa social de l'humà, que només es pot realitzar plenament en la societat, culmina l'ordre de les virtuts morals amb la Justícia.

9. La Política

Aristòtil defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal polític o social per naturalesa.

Segons aquesta definició l'humà hauria de ser feliç vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica situació fa un estudi de l'origen de la societat i de com aquesta ha anat evolucionant. ( El mateix faran al s. XVIII J.J.Rousseau i T. Hobbes )

La intenció d'Aristòtil és la de trobar quina és l'essència constitutiva de la Polis i estableix que la primera forma de comunitat fou la família, la qual servia per a satisfer les necessitats més elementals. Però, va arribar un moment en el qual la família ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a altres famílies formant petits poblats o llogarrets on els era més fàcil el treball i on podien satisfer les seves necessitats bàsiques. Aquests llogarrets varen anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis, la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus ciutadans (polites) i permetre la seva realització com a tals.

És gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal, perquè és en la polis on neix el llenguatge el qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i el qual dona lloc al mateix humà. Per Aristòtil el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament com a humans i sense aquest no hagués estat possible la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil afirma que la Polis és anterior a l'humà.

Si la finalitat de la Polis és la de fer feliços als humans, com és que en l'època d'Aristòtil això no és així ? El que ha passat és que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.

Aquesta pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat només pels interessos particulars d'uns quants i no de tothom.

Aristòtil fa una classificació de les formes de govern correctes i de les incorrectes:

Formes correctes de govern / Formes incorrectes de govern
Monarquia.....................................Tirania
Aristocràcia................................. Oligarquia
Politeia....................................... Demagògia

La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la classe mitja. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria aquell on dominés el terme mig. Ni massa gran ni massa petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual es entesa com a Distributiva : recompensació segons els mèrits realitzats; Commutativa : equilibri en les penes.

Aristòtil considera important que cada ciutadà tingui els seus propis bens, és a dir, defensa la propietat privada, a diferència de Plató més d'acord amb el comunisme. A més Aristòtil considera necessari mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos drets i llibertats.

PRÀCTICA: TEXTOS ARISTÒTIL

TEXT 1

"I com que la Política es serveix de les altres ciències pràctiques, i com que a més estableix lleis sobre què cal fer i de què cal abstenir-se, el fi d'aquesta ciència englobarà els fins de les altres; d'on es dedueix que el fi de la Política serà el bé propi de l'humà. En efecte, fins i tot si hi ha identitat entre el bé de l'individu i el de la ciutat, amb tot és una tasca manifestament més important i més perfecta la de conèixer i salvaguardar el bé de la ciutat; perquè el bé és segurament una cosa estimable fins per a un individu sol, però és més bell i més diví aplicat a una nació o a ciutats." Ètica a Nicòmac A, 1094 b

Preguntes:

1. Comenteu el text, es a dir, poseu el text en relació amb el pensament de l'autor i de la seva època, tenint en compte les influències principals que l'autor hagi pogut rebre. (Recordeu que no es demana que desenvolupeu un tema, sinó que comenteu el text.)

2. Què és més important el bé públic o el bé privat? Explica, quin dels dos predomina més en la societat actual i quines són les seves conseqüències. *(Has d'exposar, de manera raonada i seguint un ordre, el que tu penses tenint en compte les possibles crítiques que et poden fer altres que podrien no estar d'acord amb el que tu exposes. Pots posar com exemple el pensament sobre el tema d'algun filòsof estudiat.)

TEXT 2

"Em refereixo a la virtut moral, que és aquella que té relació amb les passions i amb les accions humanes, que són les que connoten excés, defecte o just mig. Per exemple, els sentiments de temor, de confiança en sí mateix, de concupiscència, d'ira, de pietat, en una paraula de plaer o de dolor, poden afectar-nos molt o massa poc, i en ambdues circumstàncies de manera defectuosa. Però, si experimentem aquests sentiments en el moment oportú, per motius satisfactoris, respecte a les persones que els mereixen, per fins i en condicions adients, ens mantindrem en un excel·lent terme mig, que és allò característic de la virtut."
Ètica a Nicòmac II, 6

Preguntes

1. Posa un títol al text.
2. Comenteu el text a partir de les següents preguntes :
a) Què és la virtut moral per Aristòtil? Té el mateix sentit la virtut per Sòcrates? i per Plató?
b) A què es refereix quan parla de "just mig" ? Ho podries explicar a través dels exemples que exposa el text? Posa altres exemples que ajudin a entendre millor el que vol dir.
c) Quan "ens mantindrem en un excel·lent terme mig"?
d) Què és el que caracteritza la virtut?
e) Per què Aristòtil es refereix a la virtut? A què condueix la pràctica de la virtut? Quina relació té amb la seva teoria Ètica?