KANT I EL SUÏCIDI

Ramon ALCOBERRO

Tot i que sovint per justificar l’eutanàsia i el suïcidi s’usa el concepte kantià d’autonomia, Kant va desautoritzar aquesta interpretació en l’anàlisi que feu de l’imperatiu categòric a la "Fonamentació de la metafísica dels costums". L’autonomia de l’individu no pot ser contradictòria amb la universalitat de la llei ni usada contra l’universalisme moral.

En la segona i en la tercera formulació de l’imperatiu categòric, Kant analitzà quatre màximes no universalitzables, que representen situacions o circumstàncies humanes que, tot i ser molt generalitzades, mai no es poden considerar morals. Es tracta del suïcidi, la mentida, la peresa (el no conrear les pròpies capacitats) i l’egoisme, o indiferència als mals d’altri. Aquestes quatre màximes serveixen, a més, de contraexemples que permeten copsar la universalitat de l’imperatiu.

La segona formulació de l’imperatiu categòric kantià afirma: "Actua de tal manera com si la màxima de la teva acció pugui esdevenir una llei moral universal de la natura". Tècnicament, la diferència entre la primera i la segona formulació de l’imperatiu està en l’afegit: "de la natura" –amb el qual, Kant vol significar que la natura és un fonament de moralitat i que allò artificiós, abstracte, difícilment pot ser considerat moral.

La no–contradicció (ni lògica, ni pràctica) entre l’imperatiu categòric i la natura demostra, a més, la universalitat de l’imperatiu com a criteri de validesa moral. En aquest sentit, el suïcidi no pot ser compatible amb l’imperatiu categòric perquè no és ni universalitzable ni natural. És un deure, en canvi, conservar la vida al menys en tant que sigui compatible amb els fins morals de la humanitat en la meva persona.

La tercera formulació de l’imperatiu categòric diu que cal considerar tota persona humana sempre com un fi i mai com un mitjà. Només és moral, en conseqüència, aquell qui pren la persona com un "valor" en ella mateixa, és a dir, com quelcom que ha de ser considerat al marge de qualsevol preu. La voluntat moralment bona, l’única cosa que és absolutament bona sense restricció, és "incomparablement superior a tot", perquè és fonamenta en un valor absolut i no en un instrument per a cap finalitat. La persona moral raonable en general, mereix respecte perquè és una finalitat en sí mateixa.

Això no significa que, l’home en determinades circumstàncies no pugui ser "també" un mitjà, però mai no és "només" un mitjà, cosa que significaria convertir-lo en cosa i negar que la seva voluntat raonable tingui un valor absolut. Kant torna a examinar, sota aquesta nova formulació de l’imperatiu, el suïcidi, la mentida, la peresa i l’egoisme, mostrant que cap d’aquestes quatre conductes humanes pot ser compatible amb la seva proposta moral.

Suïcidar-se per perdre el gust per viure no pot ser moral en aquesta formulació de l’imperatiu categòric perquè no respecta la humanitat de la meva persona en la mesura que em converteix en un simple mitjà per a la meva suposada felicitat. Allò que defineix moralment l’home –i que li dóna la seva dignitat moral– és el fet de ser capaç de ser just (no de ser feliç); i la recerca de la felicitat àdhuc al preu de la pròpia destrucció, és –a part de contradictori– quelcom que em converteix en depenent i no en subjecte autònom.

El suïcidi atemptaria, doncs, contra la dignitat de l’home com a fi en sí mateix. Òbviament, el mateix es podria dir de la mentida, la peresa o l’egoisme, que ens converteixen en mitjans (instrumentals) i ens fan perdre de vista la dignitat de l’ésser humà. "Mentir" seria considerar l’altre com un mitjà del qual em puc aprofitar, "ser peresós" significaria no conrear les meves capacitats naturals i, per tant, degradar-me en tant que humà i ser egoista, és a dir, indiferent al mal que puguin passar els altres és contrari al respecte que dec als altres com a fins en sí mateixos.