Hel·lenisme: 322-148 aC

Característiques de l'època:
->Història:
* Ocàs polític de les "Polis" gregues. Atenes perd la seva hegemonia comercial, política i, en part, cultural. Inestabilitat política permanent.

->Filosofia:
* Preocupació per l'individu concret ("zoon Koinonikon"). L'Ètica es separa de la Política.
* Canvia l'ideal del savi, que ja no és aquell que sap o aspira al saber (Plató, Aristòtil), sinó qui sap viure bé. Els objectius principals són : La seguretat personal i la felicitat individual.
* Indiferència respecte a la crisi sobre la investigació de la naturalesa. Concepció de la filosofia (Lògica, Física, Ètica) com un saber unitari amb una finalitat moral. (Intenció pràctica).
* Apareixen paral·lelament diferents escoles amb objectius comuns però amb diferents solucions , que conduiran més tard a l'eclecticisme a l'època romana del qual Ciceró serà un dels seus representants més destacats.

EPICUREISME

Epicur (341-270 aC) 306 aC fundà "El Jardí" a Atenes.

L'objectiu de la seva filosofia és pràctic : "Vana és la paraula d'aquell filòsof que no posa remei a cap mal de l'home." La filosofia ha de ser una medicina que condueixi l'ànima a la felicitat = Plaer ("Hedoné"). A través de la Canònica, Física i Ètica s'ha d'aprendre a ser feliç mitjançant el plaer ("Hedonisme").
La filosofia ha de ser un Tetrafàrmac perquè ha d'alliberar als homes de 4 pors :
- Por als Déus
- Por al dolor
- Por a la mort
- Por al desig insatisfet

a) Canònica (Teoria del coneixement) : Només s'admet com a real allò que és objecte dels sentits ("sensisme") i aquests són l'única font de coneixement vàlida. La base del coneixement és la sensació o impressió provocada pels objectes sobre els nostres òrgans sensibles, i que passa a l'ànima, s'hi imprimeix i engendra la representació en l'enteniment.
Els elements principals en el coneixement són : La sensació, l'anticipació i l'afecció. Afegeix un quart element format per les projeccions imaginàries de l'enteniment que permet anar més enllà del sensible i conèixer els àtoms.

b) Física (Ciència de la naturalesa) : Serveix per fonamentar l'Ètica. Té les següents característiques :
-És materialista : tot el que existeix és material.-L'ànima és una agrupació d'àtoms, material i mortal. -Segueix la teoria dels atomistes (Demòcrit) i de l'eleatisme (Parmènides) segons el qual tot és des de sempre. -La realitat està composada per finits àtoms, que es mouen per atzar o lliurement en el buit (infinit), sense cap finalitat (mecanicisme).
-La naturalesa no té cap caràcter diví, doncs els déus no intervenen per a res en el govern del món.

c) Ètica (Hedonista) Escrit: "Carta a Meneceu"
La finalitat de la vida és la felicitat i aquesta s'assoleix mitjançant el plaer (gaudi) natural i necessari, tant del cos com de l'ànima. Aquest plaer ha de ser moderat i en calma, per tant necessita una certa tranquil·litat : en primer lloc, del cos (aponia) que faci desaparèixer el dolor ; i en segon lloc, de l'ànima (ataraxia) que l'allunyi dels temors (la mort, els déus i el destí) i l'ajudi a abastar la saviesa.

ESTOÏCISME

Zenó de Citi (336-264 aC) Fundà la "Stoa" (Pòrtic) a Atenes.

Crisip (280-210 aC) va sistematitzar la seva doctrina. Va tenir molts seguidors durant l'Imperi Romà (Sèneca, Epictet, Marc Aureli...) i també es va introduir en la moral cristiana.

La Filosofia (Lògica, Física i Ètica) es la pràctica convenient per assolir la saviesa i la felicitat.

a) Lògica (segueix la lògica aristotèlica i inclou una teoria del coneixement) : L'única font de coneixement són els sentits (empirisme) i la representació sensible és una còpia de la realitat (realisme ingenu). La garantia de la veritat és la representació catalèptica feta ("phantasia kataleptiké") per l'enteniment a partir del sensible.
La seva lògica és formal i es basa en el raonament inductiu
hipotètic ( p -> q ). És una lògica de la conseqüència que nega l'universal (nominalisme) i tracta només els individus o particulars. A través d'ella es compren el curs necessari (negació de l'atzar) dels esdeveniments de la naturalesa i de les accions morals. Es pot dir, que ensenya a pensar segons l'ordre necessari de la naturalesa.

b) Física: S'inspira en Heràclit i serveix per fonamentar l'ètica. Principals característiques:
-L'Univers (naturalesa) és un tot unitari (monisme), harmoniós (cosmos), animat i diví (panteisme) regit per la necessitat inflexible de la llei (Destí) universal (determinisme).
-Redueixen les 4 causes aristotèliques a dos principis : un principi passiu o Matèria ; i un principi actiu o Logos. El principi actiu és entès de dues maneres : com a causa formal o raó interna que conté les llavors de tot el que s'esdevé; i com a causa eficient o foc que ho anima tot.
-Tot el que hi ha al món està disposat per la llei natural o Destí (Providència) que no permet que hi hagi el mal que és només una aparença, doncs : "Vivim en el millor dels móns possibles."

c) Ètica: Té per objectiu ensenyar a l'humà a viure d'acord amb la naturalesa i amb el seu Destí. El bé s'aconsegueix vivint d'acord amb la raó que ens fa descobrir la Raó Universal que regeix l'ordre de la naturalesa.
La Virtut és la disposició a viure d'acord amb la raó i el deure que li pertoca a cadascú. Hi ha el perill, però, de desviar-se del la llei de la naturalesa a causa de les passions ("pathos"), que allunyen l'ànima de l'equilibri natural.
Només dominant les passions en una actitud d'apatia" i "ataraxia" és pot viure feliç i s'assoleix l'ideal del savi. El savi és aquell que viu segons la raó i està lliure de passions. El savi es considera "ciutadà del món" i no menysprea la política; per ell la llibertat consisteix en l'acceptació de la necessitat i en l'abstinència absoluta davant les passions i el plaer.

CINISME

Escola fundada per Antístenes (deixeble de Sòcrates) i en el segle III quan la problemàtica moral ressorgeix estarà molt unida a l'estoïcisme.

El nom de l'escola prové del lloc on solien conversar, el Kinosarges, o el gos àgil. La seva filosofia era aconseguir el camí de la felicitat i només s'hi arribava a través de l'autonomia individual. El bé, és per dir-ho així, la llibertat individual, només d'aquesta manera l'individu es deslliura de les coaccions socials i de les seves necessitats. Buscar el plaer fa l'humà esclau. S'atribueix a Antístenes la frase : "Preferiria embogir a sentir plaer".

Els cínics predicaven l'abandó dels bens de la vida civilitzada (dona, esclaus, casa...), perquè la vida social i les lleis civils són artificials. Volien retornar a l'estat de natura i viure com els gossos, com eren anomenats. Un cas que exemplifica aquest pensament és el del cínic Crates que es va presentar tot nu a casa de Hiparchia ( potser la primera dona filosofa ) per demanar-li que anés a viure amb ell.

El cínic més famós era Diògens de Sínope, del qual s'expliquen moltes anècdotes. Vivia en una bota de vi i només tenia un vestit per a l'hivern i l'estiu. Menyspreava tot el que representés plaer i no fos necessari. Els valors tradicionals eren així transmutats : "Oposo -afirmava Diògens- a la fortuna, el valor; a la llei, la natura, i a la passió, la raó" ( Diògens Laerci Vides dels filòsofs )
Més que un sistema filosòfic, el cinisme és un moviment negatiu, agressiu, provocador, conduït per agitadors populars, els qual en comptes d'arguments usen l'enginy i la ironia per ridiculitzar la societat.

ESCEPTICISME

El terme escèptic prové de "skepsis" que vol dir indagar, buscar... "skeptomai" mirar entorn.

L'escepticisme no és una escola de filosofia , pròpiament dita, sinó més aviat una orientació del pensament que vol ser anàlisi rigorosa i crítica de les possibilitats del coneixement humà. El corrent escèptic enllaça amb els plantejaments d'alguns sofistes - Protàgores, Gòrgies - .

L'escepticisme sorgeix a la fi del segle IV aC amb Pirró d'Elis i continua amb el seu deixeble Timó, amb les seves paròdies contra l'epicureisme i l'estoïcisme. La seva influència continua a través de l'Acadèmia Nova, amb Arcesilau i Carnèades. Posteriorment ressorgirà al començament de la nostra era amb Enesidem s.I i Sext Empíric s.III amb la seva crítica al concepte de causa.

L'actitud pirrònica té una dimensió teòrica i una altra de pràctica. En l'aspecte teòric és una crítica de la sensibilitat i de la raó com a fonts de coneixement humà : les dades dels sentits en si mateixes no són pas errònies si se les considera com el que són, sensacions subjectives que mostren la pura aparença de les coses. L'error comença quan es fan inferències pretesament certes sobre la realitat, a partir de les dades sensibles. A més, la seva teoria empirista del coneixement comporta que aquest no pot anar més enllà de la sensació subjectiva, per la qual cosa tot raonament és mancat d'una base fiable. Només l'acord convencional permet considerar el que és ver o fals. I si no s'accepta aquesta convenció, l'única sortida que queda és la suspensió del judici ( epojé ).

Les repercussions d'aquest pensament en el camp de l'acció són les que corresponen al relativisme moral . L'actitud de l'escèptic és , doncs, indiferent enfront dels valors, i impertorbable i serena (ataraxia).