I. KANT (1724 - 1804)

0.Vida i Obres

Neix l'any 1724 a Königsberg, antiga Prússia Orientat (avui Kaliningrad-Repúbliques bàltiques) en un ambient molt religiós i purità el qual va marcar tota la seva vida. 1770 obté una càtedra de professor ordinari de metafísica i lògica de la Universitat de Königsberg. 1804 va morir a la mateixa ciutat on havia nascut. A la seva tomba es gravaren les paraules d'un dels seus escrits: "Dues coses omplen el meu ànim sempre amb nova i creixent admiració i respecte: el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu"

Les seves obres es divideixen en:

Període Pre-crític: Somnis d'un visionari explicats pel somni de la metafísica 1766 Dissertació ... 1770

Període crític: Té per objectiu contestar les següents preguntes: - Què puc conèixer?Crítica a la Raó pura 1781 i Prolegòmens 1783

- Què haig de fer? Fonamentació a la metafísica dels costums 1785 i Crítica de la Raó pràctica 1787

- Què puc esperar? Crítica del Judici 1790; La pau perpètua 1795 ...

1. INTRODUCCIÓ (influències)

A) Il·lustració i Crítica a la Raó "Criticisme Kantià"

Crítica a:

- Dogmatisme racionalista (metafísica - Wolff) ha convertit la raó en una deessa que es creu capaç de donar sentit a la realitat deixant de banda els sentits.

- Escepticisme empirista (Hume) tot i que reconeix que és útil perquè exposa la necessitat de precisar l'abast i els límits de la metafísica trobant el fonament dels seus conceptes.

- Irracionalisme (misticisme) ha sobrevalorat el sentiment de la fe mística.

B) Nova concepció de la naturalesa: Física (Newton) i Humana (Rousseau).

Kant adoptarà el model de Newton sobre la naturalesa com un tot mecànic regit per unes lleis que si es coneixen, permeten predir el comportament dels fenòmens. Per altra banda considera a J.J.Rousseau com el Newton del món moral perquè proposa un nou model d'home el qual cal potenciar per poder sobreviure en aquesta societat que ha desnaturalitzat l'humà i l'ha convertit en esclau de si mateix.

C) La Filosofia de Kant i l'Idealisme Transcendental.

Influït per la il·lustració la filosofia de I. Kant és motivada per una exigència de clarificació de l'home i de la societat. Aquesta feina de clarificació ha de ser duta a terme per la raó autònoma i lliure.

Kant es troba davant d'una diversitat d'interpretacions de la raó i considera que si és la raó la que ens ha de conduir en les nostres investigacions, aleshores aquesta ha de tenir un únic sentit, es per això que la sotmet a judici, fent al mateix temps una crítica a:

- El dogmatisme racionalista (Descartes, Leibniz) - L'escepticisme empirista (Hume)

Per a realitzar el judici de la raó cal primer de tot descobrir i establir quins són els principis, les lleis i els fins últims que la raó imposa des de si mateixa i d'acord amb la seva naturalesa.

Garcia Morente (La filosofia de Kant. Ed. Austral) ens diu que de bon principi la filosofia queda referida al coneixement com el seu objecte i problema propi. La filosofia ha de sortir de l'escepticisme de Hume i trobar el veritable camí que ens ha de conduir al coneixement.

L'objecte de la filosofia no es aleshores el món, sinó el nostre coneixement del món. Per dur a terme aquest objectiu cal realitzar una demarcació entre la ciència i la metafísica, per determinar quin tipus de coneixement els hi correspon.

Criticisme: Crítica a les desnaturalitzacions de la Raó (Teòrica / Pràctica). Projecte d'un estat nou de la Humanitat en Llibertat.

Idealisme transcendental i el Gir Copernicà: La filosofia de Kant es defineix com a Idealisme transcendental, perquè les condicions de possibilitat del coneixement provenen del propi subjecte que coneix, es a dir, són "a priori" (ideals = no observables empíricament) i necessàries, perquè sense elles no hi ha coneixement. En aquest sentit Kant introdueix un canvi anomenat Gir Copernicà en la concepció epistemològica anterior perquè el coneixement parteix del propi subjecte que coneix i no dels objectes coneguts.

2. TEORIA DEL CONEIXEMENT (EPISTEMOLOGIA): QUÈ PUC CONÈIXER?

(Recerca dels límits i possibilitats de coneixement)

A)Introducció: Crítica a la Raó Pura

Problema inicial: És possible la Metafísica com a Ciència?

* Com és possible la Ciència? És el mateix que preguntar: com és possible el coneixement? Condicions: Empíriques i "a priori". El coneixement està format per la suma de dos elements: Matèria + Forma "a priori" (és la suma dels elements aportats per la Sensibilitat + l'Enteniment).

"No hi ha cap dubte sobre això: tot el nostre coneixement comença amb l'experiència. Perquè, com es despertaria i es posaria a actuar la nostra facultat de coneixement, si no fos a través d'objectes que afecten els nostres sentits i que, o produeixen ells mateixos representacions, o posen en moviment la nostra capacitat d'entendre, a fi de comparar aquestes representacions, de connectar-les o de separar-les, i així, amb el material brut de les impressions sensibles, arribar a elaborar un coneixement dels objectes que s'anomena experiència? Cronològicament, doncs, no tenim cap coneixement previ a l'experiència, i amb ella comença tot coneixement. Ara bé, encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això es pot dir que tot ell prové de l'experiència." Crítica de la Raó Pura: Introducció.

* Com és el llenguatge utilitzat per la Ciència?

- Classificació dels judicis: Judicis sintètics a posteriori (Hume) / Judicis analítics "a priori" (Leibniz).

Els judicis de la ciència hauran de ser Judicis Sintètics a priori (Són aquells que reuneixen les condicions necessàries per a que sigui possible el coneixement; així són sintètics perquè fan una síntesi dels objectes materials i són "a priori" perquè intervenen en aquesta síntesi les formes "a priori" de la Sensibilitat i de l'Enteniment). Com són possibles? Es poden utilitzar en la Metafísica?

B)Estètica Transcendental: Sensibilitat i Fenomen

Ciència dels principis "a priori" de la sensibilitat: Espai i Temps (Intuïcions pures)

"L'espai no és més que la forma de tots els fenòmens dels sentits externs, és a dir, la condició subjectiva de la sensibilitat. Solament sota aquesta condició ens és possible la intuïció externa. Ara bé, atès que la receptivitat del subjecte, qualitat consistent a poder ser afectat pels objectes, precedeix necessàriament tota intuïció d'aqueixos objectes, és possible d'entendre com la forma de tots els fenòmens pot donar-se en el psiquisme amb anterioritat a tota percepció real, és a dir, a priori, i com pot ella, en quant intuïció pura en la qual han de ser determinats tots els objectes, contenir, prèviament a tota experiència, principis que regulin les relacions d'aqueixos objectes." Crítica a la Raó Pura, Estètica Transcendental

Possibilitat dels Judicis Sintètics a priori en les Matemàtiques com a exemple.

C)Lògica Transcendental: Estudi de les estructures de coneixement de l'Enteniment (conceptes purs "a priori" o categories) i de la Raó (idees transcendentals).

I. Analítica Transcendental: Enteniment i Conceptes

Estudi de l'acció de l'Enteniment: Comprendre la Sensibilitat a través de Judicis i Conceptes. - Analítica dels conceptes: Classificació dels Conceptes: Empírics i "a priori" (Categories). El problema és com s'apliquen les categories als objectes i al revés. - Deducció transcendental de les Categories: L'Apercepció transcendental - Analítica dels principis: Esquematisme transcendental

Possibilitat dels Judicis Sintètics a priori en la Física com a exemple.

Fenomen / Noümen Explicació final sobre quins són els objectes de coneixement.

El que podem arribar a conèixer són els fenòmens = objectes d'experiència que corresponen al que és intuït en l'espai i el temps mitjançant la sensibilitat i entès per l'enteniment mitjançant conceptes. El que no podem conèixer és com són els objectes realment en ells mateixos o el que Kant anomena els Noümen = realitat independent del nostre coneixement. El noümen té un sentit negatiu com a límit del nostre coneixement , però també té un sentit positiu en tant que pot arribar a ser pensat per la raó a través de la imaginació.

"Ja des dels temps més antics de la filosofia, els que es tenien per investigadors de la raó pura han concebut, ultra els ens sensibles o fenòmens (phaenomena) que formen el món dels sentits, ens intel·ligibles particulars (noumena) que haurien de constituir un món intel·ligible i, com que confonien els fenòmens amb l'aparença ( cosa que és ben perdonable en una època encara inculta), només concediren realitat als ens intel·ligibles. De fet, si considerem, com és just, els objectes dels sentits com a simples fenòmens, confessem tanmateix també, amb això, que tenen com a fonament una cosa en si, encara que no coneguem com és en ella mateixa, sinó només el seu fenomen, és a dir, el mode com els nostres sentits són afectats per aquest quelcom desconegut. L'enteniment, doncs, precisament perquè accepta fenòmens, reconeix també l'existència de coses en si; i aleshores podem dir que la representació de tals ens, que són el fonament dels fenòmens i, per tant, simples ens intel·ligibles, és no solament admissible, sinó també inevitable." Prolegòmens... Segona part

II. Dialèctica Transcendental: Raó i Idees. Crítica a les pretensions Metafísiques de la Raó d'anar més enllà dels límits de l'experiència: * Antinòmies sobre el Món: Contradiccions sobre el seu origen, naturalesa... * Paral.logismes sobre l'Ànima: Raonaments que semblen veritat però que no ho són sobre la naturalesa del jo i de la pròpia ànima. * Ideals de la Raó: Déu. No es pot provar la seva existència perquè no en tenim experiència.

Conclusió: Pensar / Conèixer. Les idees de la raó es poden pensar però no conèixer.

Crítiques a l'Epistemologia Kantiana: Subjectivisme Kantià.

3. TEORIA ÈTICA: QUÈ HE DE FER?

A) Introducció:

Kant es planteja el problema ètic a la Crítica de la raó Pràctica. La raó pràctica és per Kant, la raó orientada a l'acció, a la conducta: és la que pensa sobre l'haver de ser, és la Voluntat; a diferència de la raó teòrica que està dirigida a l'especulació, al coneixement: té per objecte allò que és. Tanmateix, ens situem en un nivell molt diferent: la raó, que determina l'acció (ètica, estètica, política) amb les seves lleis, instaura un ordre de llibertat independent de la causalitat que regna en l'esdevenir dels fenòmens. Això significa que en el seu ús pràctic, la raó manifesta els seus drets a estendre els seus ideals (idees metafísiques) més enllà de les condicions de la sensibilitat. Aleshores la raó aconsegueix la seva plena autonomia, enfront la dependència o heteronomia a l'experiència en el camp teòric. D'aquesta manera aquelles idees, que no troben aplicació en l'àmbit de l'experiència cognoscitiva, es converteixen en principis ideals de la conducta: regles o normes morals.

Així, doncs, l' ètica kantiana tindrà per objectiu determinar les condicions que fan possible un ideal moral en general. Per aquest motiu l'ètica kantiana rep el nom d'ètica formal, per què no determina les lleis concretes d'acció davant d'una determinada situació ni tampoc la seva finalitat (ètica material: Aristòtil - Virtut -> Felicitat; Epicur - Ataraxia -> Plaer espiritual; Estoics - seguir l'ordre de la naturalesa o Logos) sinó, que consisteix en una reflexió sobre la moral per tal de descobrir els caràcters universals i necessaris de tot ideal moral d'una manera desinteressada. La moralitat vindrà determinada per la forma, per la intenció, en definitiva per la Bona Voluntat

B) La Bona Voluntat: la llei moral i el Deure

En la Fonamentació de la metafísica dels costums es parteix de la idea que tot ésser racional té una Voluntat autònoma (raó pràctica) que s'autodetermina mitjançant les seves pròpies lleis morals. Hi ha, però diferents tipus de Voluntat:

- Bona Voluntat: és aquella que respecta la llei moral i actua segons ella per Deure, per amor al Deure. L'acció moral exigeix considerar la llei no com un mitjà, sinó com un fi en si mateixa, exigeix, així, ser exclusivament determinada pel Deure. Té valor moral. - Voluntat de Bons Costums: és aquella que actua d'acord a la llei moral, però no per Deure, sinó per altres inclinacions (per amor, per amistat, ...). - Voluntat moralment dolenta: aquella que actua contra el Deure, que no segueix la llei moral.

C) La llei moral i els imperatius categòrics:

La llei moral és un principi objectiu, universal de la conducta humana que determina el que és bo i s'ha de distingir de la Màxima moral: o regla de conducta que regula l'acció d'una persona, en un moment donat i que es defineix com a principi subjectiu que guia la conducta com per exemple: "Puc tornar o no els diners que m'han deixat".

La llei moral, que determina a la Voluntat com a moralment bona, està formada per un conjunt d'imperatius o normes morals, manaments, que ordenen a l'acció o l'omissió d'un acte sense condició i que tenen el seu fonament precisament en l'autonomia de la voluntat perquè no depenen de cap factor extern. Cal tenir en compte, però, que hi ha diferents tipus d'Imperatius:

-Imperatius Hipotètics: La seva validesa ve condicionada per la finalitat que es persegueix. Són característics de les ètiques materials. Ex: "Si vols ser feliç has de ser virtuós". Aquests imperatius es divideixen en: Assertòrics o d'habilitat. Cal aplicar certs mitjans per aconseguir certs fins reals en l'experiència: Ex: "Si vols viure has d'alimentar-te "; Problemàtics : Assenyalen un fi possible. Possibilitat o no de fer una cosa: "Si vols nedar has de tirar-te a l'aigua". En conjunt aquests imperatius Hipotètics són: Contingents, particulars i subjectius.

-Imperatius Categòrics: Són aquells que ordenen quelcom com a fi absolut sense cap mena de condició. Constitueixen la llei moral, perquè imposa una norma de conducta de forma absoluta, sense que sigui un mitjà per a una altra cosa, sinó un fi en sí mateixa. Són Universals, necessaris, i objectius. Ex: "S'ha de dir sempre la veritat".

D) Formulació de l'Imperatiu Categòric:

La primera formulació de l'Imperatiu Categòric o llei fonamental de la raó pràctica és la següent: "Obra de tal manera que puguis sempre voler que la màxima de la teva acció sigui una llei universal" . Per saber, doncs, si una màxima és conforme o no amb la llei moral, s'ha de poder universalitzar, i així es converteix en llei moral. Aquesta formulació té un sentit negatiu, ja que impedeix que la Voluntat es determini per principis i motius individuals; i per altra banda, té un sentit positiu, en tant que expressa que la Voluntat es determini a obrar perquè així ha de ser sense cap interès determinat i es converteixi en Bona Voluntat.

Seguint aquest últim sentit Kant realitza una altra formulació: "Obra de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre, al mateix temps, com un fi i mai només com un mitjà". És la formulació del fi en si mateix que s'explica amb aquesta altra formulació: "Obra per màximes d'un membre legislador en un possible regne dels fins". En aquesta última formulació s'expressa el regne ideal dels fins com a ideal suprem de la humanitat.

"Aquest principi de l'egoisme o de la pròpia utilitat és potser molt compatible amb tot el meu futur benestar. Però la qüestió és aquesta ara: és això lícit? Transformo, doncs, l'exigència de l'egoisme en una llei universal i disposo així la pregunta: què succeiria si la meva màxima es tornes llei universal? De seguida veig que mai no pot valer com a llei universal, ni convenir amb si mateixa, sinó que sempre ha de ser contradictòria, ja que la universalitat d'una llei que digui que qui cregui estar atrapat pot prometre el que se li acudeixi proposant-se no complir-ho, faria impossible la promesa mateixa i el fi que amb ella pugui obtenir-se, ja que ningú no creuria que rep una promesa i tots es riurien de tals manifestacions com d'un engany en va." Fonamentació de la metafísica dels costums

"Ara bé: la llibertat és una simple idea, la realitat objectiva de la qual no pot ser demostrada de cap manera segons lleis naturals ni, per tant, en cap experiència possible; per consegüent, és una idea que, per tal com mai no es pot posar sota ella cap exemple segons cap analogia, no pot ser mai entesa ni tan sols apercebuda. Val només com una pressuposició necessària de la raó en un ésser que creu tenir consciència d'una voluntat, és a dir, d'una facultat diferent, de la simple facultat de desitjar ( és a saber, una facultat de determinar-se a actuar en tant que intel·ligència, consegüentment segons lleis de la raó, independentment d'instints naturals). " Fonamentació de la metafísica dels Costums

E) Els postulats de la Raó Pràctica:

Els postulats venen a ser les idees de la raó que l'ús teòric no podia abastar cognoscitivament i que ara es revelen com a derivacions necessàries de l'acció moral. Els postulats expressen una realitat noümènica i com a tals no es poden demostrar, sinó que són condicions exigides per la raó pràctica. Cal considerar-los reals en la pràctica, en tant que inseparables de la llei moral, però no són teòricament vàlids en el coneixement.

Aquests postulats són:

-La llibertat: Sense ella no es possible la moralitat, altrament, com fóra possible actuar per pur respecte al deure si no fóssim lliures? La moralitat ens fa reconèixer lliures en la nostra acció. Es tracta, però, d'una llibertat ideal (no real) que ha de poder ser possible. Així , doncs, no és una llibertat real existent com podria ser una llibertat física, o una llibertat psicològica, o metafísica.

-La immortalitat: En el món en què vivim és molt difícil complir la llei moral, no és possible ser perfectament moral, virtuós, i com a conseqüència ser Feliç plenament. Aleshores és necessari postular la immortalitat de l'ànima per atorgar existència infinita a l'ésser moral a fi de que aquest progressi en el seu objectiu d'assolir la màxima perfecció, la màxima felicitat.

-Déu o Ésser suprem: S'ha de postular la seva existència possible com a garantia que finalment la virtut i la felicitat han de coincidir. Serveix d'exemple com a causa suprema de la naturalesa en la que s'uneixen la intel·ligència i la voluntat suposant una adequació completa entre virtut i felicitat.

4. QUÈ M'ÉS PERMÈS D'ESPERAR?

L'esperança és l'objecte de la religió natural. El que s'ha d'esperar és la consecució d'un fi, com és la Felicitat. En el seu llibre: La religió dins dels límits de la raó, Kant explica com la moral condueix a la religió, perquè és aquesta la que aclareix quin ha de ser el fi de la moral: el triomf del bé. Aquest fi només s'aconsegueix mitjançant una comunitat ètica on s'estableixi el veritable regne dels fins.

En la política cal esperar , sempre i quan es segueixen els principis de la moral i de la comunitat ètica, la pau perpètua (superació de la guerra, triomf del bé sobre el mal) . Així, ho exposa Kant en el seu opuscle: Sobre la Pau perpètua (1795) .