Història de la filosofia medieval

I. Fase: Estudis preparatoris

s.V -> Agustí de Tagaste : Platònic
s.V-VIII -> Invasió Bàrbars : Lluites i enfrontaments.
s.VIII-IX -> Renaixement Carolingi : Formació dels fills de la noblesa, clergues i monjos. Escoles monacals i catedralícies. Escola Palatina
Es divideixen els estudis en Trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica), Quadrivium (aritmètica, música, astronomia, geografia), Superiors (CCNN, Cosmologia, Filosofia, Teologia)
s.IX -> Escoto Eriugena : Neoplatònic i agustinià.
Raó i fe són fonts vàlides de coneixement i en cas de dubte cal seguir la fe.
s.X -> Invasió Normanda : Buit de producció filosòfica.
s.XI-XII -> Alta escolàstica : Escoles episcopals (lectio i quaestio)
Inquisició contra els heretges com els Càtars : prediquen la pobresa i la igualtat social.
Apareixen els Burgs on comença a desenvolupar-se la nova cultura tot i que el sistema d'organització social segueix essent de tipus feudal.
Anselm i Abelard: Platònics-Agustinians.

II. Fase: Grans Síntesis

s. XIII -> Gran Escolàstica. Universitats on s'introdueix Aristòtil. Importància de la Burgesia.
Tomàs d'Aquino : Aristotèlic
Ramon Llull: Agustinià
Roger Bacon: Agustinià i platònic

III. Fase : Etapa crítica

s.XIV -> Època de crisi. Nacionalismes. Més llibertat intel·lectual. L'Església perd poder.
Escoles populars.
Duns Escoto: Voluntarista
William Ockham: Nominalista

INTRODUCCIÓ A LA FILOSOFIA MEDIEVAL

A principis del s.IV el Cristianisme domina en tot l'Imperi Romà. Aquesta nova religió provoca una sèrie de canvis que defineixen tot el pensament medieval fins al s.XIV. Els canvis introduïts són els següents :
->Separació entre l'Estat i la Religió (acabarà per dominar)
->Destrueix la unitat entre el Cosmos i l'humà mitjançant la idea de la creació. Déu crea el món i el dóna a l'humà.
->Importància de la història com a mitjà de salvació.
->La naturalesa és un simple objecte creat per Déu.
->Importància de la Fe com a mitjà de coneixement que es contraposa en alguns casos a la Raó. La veritat és revelada per Déu.
Tots aquests canvis van conduir, en un primer moment, a un enfrontament amb la filosofia antiga. Enfrontament que es transformarà en el problema dominant, en tota l'Edat mitjana, entre Filosofia i Teologia, o més ben dit, entre Fe i Raó.

I. Fase: Estudis preparatoris

1. AGUSTÍ de Tagaste (354-430)

Escrits : Les Confessions, La Ciutat de Déu

En un principi va seguir les ensenyances dels Maniqueus (Mani: Sacerdot Persa que va viure al s.III. El maniqueisme es basa en la religió de Zoroastre que admet l'existència de dos principis, un és el del bé o principi de la llum i l'altre és el del mal, o principi de les tenebres. Aquests dos principis són eterns i mantenen una lluita constant.)
Més tard es va convertir al cristianisme (any 387) i es va transformar en un dels principals crítics del maniqueisme.
Es considerat com un dels màxims representants del platonisme cristià (Identificació Bé - Déu. Dualisme ànima/ Cos)
Mai va separar la Filosofia de la Teologia. Considerava que la filosofia havia de ser un instrument que ajudes a fer entendre les veritats revelades. La Fe i la Raó han de col·laborar per donar llum a la veritat cristiana.

Aquesta col·laboració té tres moments :

Primer - La Raó ajuda a l'humà a assolir la Fe.

Segon - La Fe il·lumina a la raó.
Teoria de l'Il.luminisme agustinià : Coneixem la realitat, les veritats immutables, a través de la il·luminació divina sobre l'enteniment, part de l'ànima que és el lloc on es situen totes les certeses. Déu és l'ésser suprem i immutable que ha creat del no-res les essències de les coses que existeixen. El coneixement no es dóna a través dels sentits, sinó a través de Déu.
Aquesta teoria representa una postura Ontologista (l'ontologisme és aquella doctrina segons la qual l'enteniment humà veu les veritats en Déu.).

Tercer - La Raó fa comprensibles els continguts de la Fe.

La Raó està supeditada a la Fe en l'àmbit del coneixement.
Agustí segueix la dita del profeta Isaïes: "Si no creieu, no podreu entendre".
Aquesta actitud inaugura i condiciona tota la filosofia medieval. Durant segles, la reflexió humana consistirà a reflexionar racionalment sobre els continguts d'una fe revelada. La "filosofia" que intenta verificar la comprensió racional de les veritats religioses tradicionals rep el nom d'Escolàstica.
Al segle XIII, quan Aristòtil és novament assimilat, es produeixen ruptures en el pensament occidental i l'agustinisme filosòfic començarà a entrar en crisi.

Reconeixement de la veritat a partir de l'error: "Si fallor, sum". Després d'arribar a l'escepticisme Agustí se n'adona de que encara que els seus raonaments podrien ser erronis no per això deixa d'existir o de ser alguna cosa quan erra o s'equivoca i aquesta és la veritat a partir de la qual es pot assolir el vertader coneixement de Déu.

En l'àmbit de la política exposa la situació difícil de l'època amb l'exemple de dues ciutats una és la ciutat dels homes on hi ha confusió i ningú s'entén perquè tothom vol el poder i l'altre seria la ciutat ideal o ciutat de Déu on hi hauria harmonia i la gent podria viure feliç. Aquesta última ciutat és la que tothom hauria de voler construir.

S. XI

ANSELM DE CANTERBURY

Necessitat de demostrar racionalment l'existència de Déu.
Argument Ontològic ( a priori ) : Dedueix l'existència real de Déu a partir de la idea de Déu com a ésser perfecte i tant gran que no es pot pensar en res de més perfecte i més gran.
Seguidors : R. Descartes, W. Leibniz i Hegel
Crítics : Gauniló -> De l'existència mental no es pot inferir l'existència real de cap ésser perquè aleshores existiria tot allò del qual en tenim idea, o no ? Tomàs d'Aquino, J.Locke, I.Kant

S. XII

P. ABELARD

Defensa el valor de la investigació humana. La fe s'ha de sotmetre a l'anàlisi de la raó.
Es considera un antecedent del Nominalisme ( els conceptes són simples nom que atribuïm a les coses ) en referència al Problema dels Universals ( com es poden relacionar les idees amb les coses, els conceptes amb la realitat ).
Segons Abelard l'Universal és el predicat que s'atribueix a moltes coses i s'expressa en les categories ( v.Aristòtil ) a través d'un procés d'abstracció en el quan intervé la intencionalitat de l'objecte per a donar-se a conèixer ( per dir-ho d'una altra manera, són els objectes els que provoquen el coneixement en el subjecte, sense objectes no hi hauria coneixement) . L'Universal no és real i fora de les coses ( realisme exagerat de Plató ) sinó que s'ha d'entendre com a substància segona o forma que l'intel·lecte abstrau ( realisme moderat d'Aristòtil ).

FILOSOFIA ÀRAB

Es important tenir en compte la filosofia àrab perquè a través d'ella es va tornar a estudiar a Aristòtil. Els àrabs varen recuperar l'Organon ( lògica ) aristotèlic , fet que va provocar l'inicia del racionalisme, el naturalisme i l'humanisme.
Els filòsofs àrabs més importants pels seus comentaris a les obres d'Aristòtil i per la seva filosofia són:

AVERROIS: Teoria de la doble veritat respecte a la fe i a la raó.

ALFARABÍ: Distinció entre essència i existència.

AVICENNA: El món existeix necessàriament, no per si mateix sinó pel fet de dependre de Déu, que el crea necessàriament. Déu, doncs, no és lliure de crear o no crear.

II. Fase: Grans Síntesis

2. TOMÀS D'Aquino (1225 - 1274)

Escrits : Summa Teològica, Summa contra els gentils

Intenta conciliar el pensament cristià, sobretot influït per Agustí, amb el pensament aristotèlic. Al revés d'Agustí, però, posa en un mateix nivell a la Filosofia i a la Teologia. La Filosofia és una preparació per la Teologia.

La Raó té tres funcions:

-Preàmbul de la Fe.

-Aclaridora de les veritats de la Fe.

-Ha de rebatre les objeccions contra la Fe.

Tot i això, la Fe és la que dóna les regles de com ha de procedir la Raó (aquesta té la seva pròpia veritat donada per Déu, i només pot arribar a Déu partint de les coses sensibles).

Segueix la teoria del coneixement d'Aristòtil, segons la qual el coneixement comença a través dels sentits. El coneixement es dóna per abstracció (mètode mitjançant el qual s'elaboren conceptes) d'allò espiritual (forma) contingut en allò material. L'universal, formal, espiritual és real en les coses; i al mateix temps està en l'enteniment humà(enteniment agent/enteniment possible) i en la ment divina com a principi o model (idea) de les coses creades.

Reforma la metafísica Aristotèlica al distingir entre essència i existència. L'essència inclou la matèria i la forma donat que compren tot el que esta expressat en la definició de la cosa. L'essència està en potència respecte a l'existència(acte de l'essència) i el pas d'una a l'altra exigeix la intervenció creadora de Déu (acte pur). Aquesta interpretació permet distingir entre l'Ésser de Déu (essència=existència) i l'ésser de les criatures (essència/existència, poden deixar d'existir)les quals participen de l'Ésser en diferents graus.
Prova l'existència de Déu a través del sensible i formula 5 vies de coneixement:

-Cosmològica : Primer motor

-Causal: Causa eficient

-Possible i necessari.

-Perfeccions: Diferents graus.

-Finalitat: Ordenació a un fi.

Tomàs intenta d'incorporar el bagatge aristotèlic al pensament cristià. Aquesta incorporació va produir dures crítiques en els sectors més platònics cristians i durant tot el s.XIV hi va haver un moviment revisionista que va provocar una ruptura entre fe i pensament. La ruptura va ser tan tallant que va originar un nou moviment : la ciència moderna. I el món de la ciència i el de la fe sempre més han avançat per camins distints, a voltes paral·lels, a voltes contraposats, sempre més separats.

3. RAMON LLULL (1232-1315)

Palma de Mallorca

Escrits: Ars Magna, Ars Generalis

Parteix de la convicció de que la fe es pot demostrar amb raons necessàries. D'aquesta manera la fe es converteix en instrument de l'enteniment, el qual té per objectiu entendre i no pas creure. La fe és la que uneix a l'enteniment amb Déu.
El més important del seu pensament és la seva Lògica, considerada com a ciència universal, base de totes les ciències. Doncs si cada ciència té els seus propis principis, diferents de les altres ciències, és necessari l'existència d'una ciència general que inclogui tots els principis de les ciències particulars. Mitjançant aquesta ciència general es poden aprendre totes les ciències, donat que conté els termes bàsics de totes les ciències.
La seva lògica és expressada en l'Ars magna que consisteix en combinar aquests termes de tal manera que es formin amb ells les veritats naturals que l'enteniment pot assolir. Aquest art combinatori va tenir molts seguidors en el Renaixement (G.Bruno) i en la lògica moderna (Leibniz). La novetat de la seva lògica és que no es limita a analitzar les veritats conegudes sinó que serveix per a descobrir noves veritats.

4. ROGER BACON (1210- ?)

Escrits: Opus maius ;Opus minus;Opus tertium

L'experiència és l'únic instrument vàlid de coneixement. L'autoritat (Fe) no condueix a cap coneixement vertader, ans al contrari, molt sovint és font d'error. La demostració racional tampoc serveix perquè prové de la nostra pròpia ànima imperfecte i per tant aquest coneixement no proporciona certesa ni elimina el dubte.

L'experiència és el fonament de tot coneixement natural com sobrenatural.
Hi ha una doble experiència :
-Experiència externa: donada a través dels sentits.
-Experiència interna: donada a través de la il·luminació divina.

Aquests dos tipus d'experiència condueixen a la felicitat.

III FASE : ETAPA CRITICA

5. DUNS ESCOTO (1274-1308)

Escrits: De primo principio
Questiones in Metaphysicam

Separa la raó de la fe defensant que són dos tipus de coneixement diferent en el domini pràctic. Distingeix entre coneixement teòric dominat per la necessitat i per la demostració racional (ciència); i el coneixement pràctic que és on es situa la llibertat i la fe. Per exemple: la immortalitat de l'ànima no pot ser demostrada per la raó, i sí admesa per la fe.
Precursor d'Occam per les següents afirmacions:
-Coneixement directe, a través de la intuïció, de les realitats individuals per part de l'enteniment.
-Primat de la voluntat sobre l'enteniment, assentada en la llibertat com a essència intrínseca de la voluntat (Voluntarisme)

6. GUILLEM D'OCCAM ( 1295 - 1350 )

Escrits : Comentaris a les Sentencies
Filosofia natural

Manté una postura crítica enfront l'escolàstica (criticisme).
La Raó i la Fe són dos fonts de coneixement diferents. La raó no serveix per provar l'existència de Déu. I la fe conté veritats que no són evidents, ni demostrables científicament.

Tota la seva filosofia es basa en dos principis:

- L'experiència: si es vol conèixer la naturalesa cal interrogar-la, cal experimentar. El coneixement és espontani i intuïtiu. L'enteniment no necessita de res que no sigui l'experiència per a conèixer la realitat. (Base de la ciència empírica).

- Principi d'economia (Navalla d'Occam): No s'ha de suposar l'existència de més entitats que les necessàries per explicar els fets.

La seva teoria més important és la del Nominalisme, segons la qual els conceptes universals no tenen cap fonament en la realitat, doncs només existeixen individus. Els universals no existeixen fora de la ment, de l'enteniment; són una ficció, invenció humana. L'universal és un signe que s'utilitza per donar significat a molts objectes individuals que s'assemblen, que són analògics.

El Voluntarisme d'Occam es basa en l'afirmació de la prioritat de la voluntat sobre l'enteniment oposant-se a l'intel.lectualisme.

ARTICLES I TEXTOS PER COMENTAR

B. RUSSELL: Història social de la filosofia II Introducció

"L'Església posà les creences filosòfiques en una relació molt més íntima amb les circumstàncies socials i polítiques que en qualsevol altra època anterior o posterior al període medieval. Direm que aquest període pot situar-se entre l'any 400 i el 1400 . L'Església és una institució social fonamentada en un credo, en part filosòfic, però en part relacionat amb la història sagrada. Ha atès el poder i la riquesa per mitjà d'aquest credo. Els governants laics que topaven sovint amb ella, foren derrotats perquè la gran majoria de la població, incloent-hi la majoria dels governants mateixos, estava profundament convençuda de la veritat de la fe catòlica. (...)
La història del pensament, tal com la que ens ocupa, és forçosament unilateral quan tracta de l'Edat Mitjana. Amb molt poques excepcions, tots els homes d'aquest període que aportaren alguna contribució a la vida intel·lectual de l'època eren eclesiàstics. Els laics de l'Edat Mitjana edificaren lentament un vigorós sistema polític i econòmic, però podem dir que les seves activitats eren, en cert sentit, cegues. (...)
En contrast amb el món de l'antiguitat, el món medieval es caracteritza per diverses formes de dualisme. Hi ha el dualisme clerecia i laïcat, el dualisme de llatins i teutons, el dualisme del Reialme de Déu i dels reialmes d'aquest món, el dualisme de l'esperit i la carn. Tots ells són exemplificats pel dualisme del Papa i de l'Emperador. (...)
El dualisme del Reialme de Déu i dels reialmes d'aquest món es troba ja al Nou Testament però fou sistematitzat per Sant Agustí a la Ciutat de Déu . El dualisme de l'esperit i la carn es troba ja en Plató, el neoplatònics hi insistiren particularment; ocupa un lloc important en l'ensenyament de Sant Pau i ha dominat l'ascetisme cristià durant els segles IV i V."

Preguntes:

1. Indica les diferents parts de l'estructura del text i indica quines són les tesis principals que s'exposen en ell.
2. Extreu els trets característics de l'Edat Mitjana a través del text i estableix diferències o semblances amb l'època antiga.
3. És pot mantenir, encara, avui en dia, el dualisme medieval entre dos reialmes el de Déu i el dels homes ?

Agustí d'Hipona o Tagaste: La Ciutat de Déu XI, 26

"... sense cap imatge enganyosa de fantasies o fantasmes, estem molt certs que som , que coneixem i que estimem el nostre ser. En aquestes veritats tinc en molt poc els arguments dels acadèmics que diuen : "Què ? i si t'enganyes ?" Perquè si m'enganyo existeixo ( Si fallor sum ). El que no existeix no pot enganyar-se i, per això, si m'enganyo existeixo. Perquè si existeixo, si m'enganyo, ¿com m'enganyo sobre el fet que existeixo quan és cert que existeixo si m'enganyo ? Encara que m'enganyés, sóc jo qui m'enganyo i, per tant, en tant que conec que em conec, no m'enganyo. Com conec que existeixo, així conec que conec. I quan estimo aquestes dues coses, els afegeixo l'amor mateix, alguna cosa que no és de menor vàlua. Perquè no m'enganyo sobre el fet que estimo, no enganyant-me en el que estimo perquè encara que l'objecte fos fals seria vertader que estimava coses falses."