M’AGRADA LA GENT QUE DUBTA

GUILLERMINA MOTTA

Em plau la gent que dubta i abans de tot consulta el seu cor indecís,
m’agraden els que diuen, els qui es contradiuen, molt sovint d’improvís,
em plau la gent que oscil·la, que constantment vacil·la, que no s’instal·la enlloc,
confusa pel que passa i en part pensa que és massa i en part pensa que és poc.

M’agraden les seves tonades malgrat que algú les trobi estranyes.

Detesto els esquemàtics, em plauen els llunàtics, els qui són com penells,
aquells que amb la cadena, per no fer massa pena, fan so de cascavells,
aquells que són capaços de dur el pes en braços del seu propi revés,
que no els plau la pobresa, però els fa por la riquesa i fugen de l’excés.

M’agraden les seves tonades malgrat que algú les trobi estranyes.

M’agrada el qui no gosa apropiar-se cap cosa i menys els seus semblants,
em plau la gent prou destra per ser una finestra per als ulls dels infants,
aquells que vitalici, daltònics de judici, ignoren els colors,
la gent que sovint calla, que no exhibeix batalla i mai no rebrà honors.

M’agraden les seves tonades malgrat que algú les trobi estranyes.

Em plau qui es balanceja com aquell que passeja l’estiu per dijous sant,
els qui es fan rebotre i voldrien fotre el camp de tant en tant.
Sisplau, que algú els expliqui que per, molt que supliquis, la vida fa el que vol,
sisplau que algú els somrigui i amablement els digui: gràcies per ser com sou,
així, tan fraternals, així, tan poc com cal, gràcies per ser com sou.

Escoltar música: mms://musica.serveisweb.com/tn001/32/21.asf