NATURALESA I CULTURA

Noció de Naturalesa i la seva relació amb l'ésser humà 

En l'àmbit filosòfic, el concepte de "naturalesa" ( Physis en grec, d'on deriven les paraules física i físic) té els seus origens en els primers filòsofs grecs. En general el terme "Naturalesa" deriva del llatí natura (nasci, néixer) és allò característic de tot ésser viu, el que és congènit, tot i que encara no s'ha desenvolupat en el moment de néixer.

De bon principi, cal distingir, entre dues concepcions diferents del terme : la Naturalesa, com el conjunt de tots els éssers vius; i, la naturalesa com la manera de ser d'una entitat, objecte o subjecte. Així, podem dir, per exemple, que estem fent un estudi de la naturalesa d'una regió determinada o bé que estudiem o parlem de la naturalesa d'una espècie en concret. 

Es conegut que Aristòtil el va utilitzar per explicar, entre altres coses, el desenvolupament i moviment dels éssers vius. Més endavant també s'anomena "Naturalesa" el Cosmos, pel fet que està regit per lleis necessàries. Dit d'altra manera tota la naturalesa estaria regida per unes lleis necessàries, de les quals l'ésser humà en quedaria exclós o no. Si l'ésser humà és una part més de la naturalesa, seguiria les seves lleis; però, si l'ésser humà és quelcom més que simple naturalesa, entenent aquesta com quelcom material, s'escaparia de les seves lleis, seria lliure. 

Des de Plató (s.IV aC) fins a Descartes (s. XVII) es tendeix a separar l'univers en dues regions : la naturalesa (necessària) i l'esperit o ànima (lliure). Per Plató l'ésser humà era el resultat de la unió accidental entre un cos (soma) de naturalesa material i una ànima (psyché) de naturalesa espiritual. Descartes serà l'àferrim defensor d'aquest dualisme (cal recordar la divisió que estableix entre res extensa, material i res cogitans, extramaterial) que ha impregnat bona part de la filosofia occidental fins el s.XIX quan es va començar a sospitar (representants d'aquesta sospita : Freud, Marx i Nietzsche) de la visió de l'ésser humà de la filosofia anterior. Però això no va portar la filosofia a negar que l'ésser humà posseeixi una essència (o naturalesa) permanent fins el s. XX, quan es negà de manera contundent, sobre tot per part de la corrent existencialista i materialista, el sentit d'una essència permanent en l'humà, que el defineixi d'una vegada per sempre. Això voldria dir que l'ésser humà està mancat de naturalesa i és únicament, història, cultura, llibertat... en canvi els animals estarien tancats en la seva naturalesa instintiva, obligats a repetir sempre els mateixos comportaments, a diferència de l'ésser humà que es capaç d'inventar i crear. 

Davant d'aquesta distinció, avui en dia, una nova branca de la biologia, l'etologia (dedicada a l'estudi del comportament animal) ha demostrat de manera convincent l'existència d'instints també aplicables a l'ésser humà com a ésser biològic aparegut com a fruit de l'evolució animal. J.K.Lorenz es conegut en el camp de l'etologia, sobre tot pels seus estudis amb els ànecs, en els quals va comprovar una mena de empremptes innates des del seu naixement. 

Es tendeix a afirmar, a partir dels anys cinquanta, gràcies a la teoria de la informació (Shanon) i la cibernètica (Wiener), que existeix en la naturalesa una preprogramació aplicable també a l'àmbit humà. D'aquesta manera l'humà, la seva naturalesa, s'ha d'entendre com un un sistema organitzat de matèria fisicoquímica, capaç d'autoorganitzar-se, reproduir-se i actuar (viure) gràcies a la informació que porta escrita als gens. Per aquesta raó es diu avui que l'ésser humà està preprogramat igual que una màquina. 

La naturalesa, entesa com el conjunt dels éssers vius i com la manera de ser, coincideix en el sentit que és , només forma ( in-forma-ció), no simple matèria. De manera que l'ésser humà posseeix una naturalesa. Però no és res de misteriós: és informació genètica. I tampoc no és res d'etern i immutable sinó producte de l'evolució, i continua evolucionant; tal i com ho fa la pròpia naturalesa. 

Davant d'aquestes interpretacions de la naturalesa humana ens podem formular preguntes com les següents : 
- L'ésser humà està determinat pel gens ? No som lliures per decidir com volem ser? 
Sembla ser que actualment gràcies als avenços científics, l'humà evoluciona no de manera natural sinó de manera cultural, fins a tal punt que s'afirma que "la naturalesa de l'ésser humà és la seva cultura". Som éssers culturals ? o quelcom més? 

L'ésser humà 

Al llarg de la història del pensament s'ha definit l'ésser humà de moltes maneres : 
- Ésser racional: amb capacitat per pensar, discòrrer, amb intel·ligència superior a la dels animals... 
- Ésser social o polític: Plató i Aristòtil el van definir com a zoon politikon, l'essència de l'humà es trobaria en la mateixa societat, sense la qual no seria res. 
- Ésser simbòlic: amb capacitat per crear símbols de diferents tipus ( homo loquens ) i amb significats específics. 
- Ésser natural: com un fenòmen més de la naturalesa, sotmés a les lleis naturals o físiques. 
- Ésser pràctic: com a homo faber, que fa coses, construeix. 
- Ésser videns: com a ésser que mira a través dels aparells tècnics : televisió, pantalla d'ordinador.
- Ésser sapiens-demens: com a racional i irracional al mateix temps, característica dialògica de la complexitat humana. (E. Morin)

"No podemos seguir imputando desórdenes y errores a las insuficiencias ingenuas ni a las incompetencias de la humanidad primitiva, reducidas en el orden y la verdad civilizadores. El proceso hasta hoy es inverso. Ya no es posible oponer sustancial y abstractamente razón y locuar. Por el contrario, debemos superponer sobre el rostro serio, trabajador y aplicado de homo sapiens el semblante, a la vez otro e idéntico, de homo demens. El hombre es loco-cuerdo. La verdad humana trae consigo el error. El orden humano implica el desorden. Así pues, se trata de preguntarnos, si los progresos de la complejidad, de la invención, de la inteligencia y de la sociedad se han producido a pesar, con o a causa del desorden, del error y del fantasma. Y nuestra respuesta es a causa, con y a pesar de a un mismo tiempo, pues la buena respuesta sólo puede ser compleja y contradictoria."

E.Morin El paradigma perdido Ed.Kairós

Determinisme i Indeterminisme 

De manera general podem entendre el determinisme com aquell moviment o tendència que postula, que tot el que hi ha hagut, hi ha i haurà, i tot el que ha succeït, succeeix i succeïrà, està ja d'antuvi fixat, condicionat i establert, de tal manera que no pot succeir o haver-hi res de diferent. Dins d'aquesta acepció general hi podem incloure aquelles teories que creuen en l'existència d'un destí inevitable o predestinació ( un exemple el podem trobar en les antigues escoles gregues com la de l'estoicisme). 

De totes maneres, cal distingir aquest sentit general de determinisme, d'un altre més estricte, que entèn el determinisme com un condicionament previ de tots els fenòmens de la naturalesa, associat a una causalitat que regeix tot l'univers o naturalesa. 

Actualment el determinisme es relaciona amb el mecanicisme, tendència dominant en la ciència del s.XX. De fet aquest determinisme com mecanicisme no és més que predeterminació de l'acció en els seus antecedents, i no com que no és susceptible de prova, és considerat com a simple hipòtesi, de caràcter metafísic o científic. 
El determinisme ha provocat molts debats i els deterministes més radicals han afirmat que no només els fenòmens naturals estan sotmesos a lleis, sinó també les accions humanes. 

Es considera que un sistema és determinista quan compleix els següents requisits: 
1. És un sistema tancat. 
2. El sistema ha d'abastar elements, esdeveniments o estats del mateix tipus. 
3. No ha d'estar determinat exteriorment. 
4. S'ha de donar dins d'una mateixa seqüència temporal. 

També es pot parlar de diferents tipus de determinisme : 

- Determinisme biològic: existència d'un condicionament fisiològic inscrit en els gens, en el cas de l'ésser humà; i l'existència d'unes lleis inalterables en la naturalesa a la qual estarien sotmesos tots els fenòmens naturals.  D'alguna manera estariem preprogramats pels gens i no seriem més que un organisme al servei d'aquests. (Dawkins)

- Determinisme psicològic: el nostre comportament estaria condicionat per motivacions internes o externes i pel propi coneixement, que seria entès com a dictador de les normes de conducta.  (Watson, Skinner...)

- Determinisme social: l'àmbit social com a condicionador del nostre comportament al llarg de la vida. (Marx)

- Determinisme físic: tot l'univers és una gran màquina, i l'ésser humà no és més que una peça d'aquesta gran màquina còsmica. (Laplace)

A partir de les teories generals de la relativitat i de la mecànica quàntica la noció de determinisme, en sentit absolut, ha entrat en crisi. Així M.Planck afirma que: " Per poder salvar la hipòtesi del determinisme rigorós és necessari pensar en un Esperit ideal capaç d'abraçar tots els processos físics que es desenvolupen al mateix temps i per tant, predir amb certesa i amb tot detall qualsevol procés físic". 
D'aital manera, l'abandó de la causalitat necessària i del determinisme absolut, que havia fet de la causalitat el principi universal de coneixement científic, sembla ser sancionat, tot i que això no implica una acceptació automàtica de l'indeterminisme, del reconeixement de l'atzar o l'arbitri absolut en el conjunt de la naturalesa. S'accepta un determinisme restringit, dèbil o imperfecte, fonamentat en el reconeixement de que no totes les possibilitats són igualment probables. 

Per l'indeterminisme, a diferència del determinisme, no hi ha res que succeeixi necessàriament o almenys hi ha alguns esdeveniments que es produeixen d'una manera no necessària. 

La noció de Cultura 

La paraula Cultura deriva del llatí "collere" (cultivar) ; el terme cultura (cultiu) s'utilitzava a l'antiga Roma en expressions com agricultura (conreu del camp) i s'anomenava cultus a un camp conreat. Al segle s XVIII cultura comença a significar "conreu de l'esperit o ànima", recuperant l'expressió metafòrica llatina cultura animi (conreu de l'ànima). Aquest concepte de cultura tenia connotacions elitistes i etnocèntriques, només a final del segle XIX i amb la investigació dels antropòlegs el terme cultura comença a tenir un sentit més general que abraça a tot el gènere humà. 

Una definició moderna de Cultura és la que ens ofereix un antropòleg actual M.Harris: "Cultura és el conjunt après de tradicions i estils de vida, socialment adquirit, dels membres d'una societat, incloent-hi les maneres pautades i repetitives de pensar, sentir, i actuar (és a dir la seva conducta).

Actualment, alguns autors restringeixen encara més el concepte, i identifiquen cultura i informació: "Cultura és la informació transmesa (entre animals de la mateixa espècie) per aprenentatge social" (J. Mosterin, Filosofia de la cultura,1993) D'aquesta manera s'inclou també als animals, que passen a tenir cultura. Així es pot comprovar en alguns casos, com els dels ximpances, capacitats per construir eines i transmetre els seus coneixements a la descendència. 
Aquesta informació cultural rep en les seves unitats mínimes el nom de meme ( terme que fa referència a la memòria com a "mimes" imitació. Aquest terme va ser introduït per Dawkins (El gen egoista) comparant-lo amb la informació genètica que porten els gens, així hi haurien també unitats culturals anomenades memes. 

Relació entre Naturalesa i Cultura

Molt sovint s'han contraposat els termes natura i cultura. El contrari de natural és l'artificial, el que resulta de l'activitat humana en un grau major o menor. Mentre que una roca basàltica, per exemple, és, sense discussió, el resultat d'un procés natural, un automòbil o un ordinador són objectes artificials.Per extensió també considerem que les estructures socials, per exemple, en la mesura que resulten de l'acord, la intel·ligència i l'activitat humanes, haurien de ser considerades no naturals, tot i que difícilment les qualificaríem d'artificials. D'una banda tenim la natura, i de l'altra, l'artifici i la convenció, és a dir, la cultura. 

Ja a l'època dels sofistes (s. V aC) , a l'antiga Grècia es discutia quin d'aquells dos móns era superior a l'altre, i ben aviat es van començar a veure com un encreuament davant el qual l'ésser humà ha de triar. Presentant a un dels dos móns com a millor respecte de l'altre. Així, la cultura s'ha abordat de vegades de manera optimista ( Il·lustració ) i d'altres de manera pessimista. De la mateixa manera la Naturalesa s'ha tingut com un paradís de felicitat o com un pou de desgràcies. 

Per exemple, el revolucionari anarquista M. Bakunin (1814-1876), la cultura es pot veure com l'emancipació progressiva de la humanitat respecte la natura. La cultura ens ha permès alliberar-nos de les cadenes naturals i ens ha permès dominar la pròpia naturalesa. 
En aquest sentit la cultura pren un caire optimista. Però per altre banda no s'ha d'oblidar que la vida social provoca conflictes i que alguns dels instruments culturals han provocat precissament un agreujament d'aquests conflictes amb la creació d'objectes de destrucció massiva, i màquines alienadores del treball ( el qual segons Marx havia de dignificar l'home i el que fa en la societat capitalista és tot el contrari ). 
Els antics cínics (s.V aC) ja van defensar el retorn a la vida natural, com el mateix Diògens que vivia com un gos, per tal de reivindicar la part natural de l'humà.