"¿Percep l'humà les coses com són, tal qual? Evidentment, no; o si més no, no sempre. Moltes vegades ens equivoquem quan creiem reconèixer un amic, i els passatemps basats en il·lusions òptiques ens fan veure com a desiguals o corbes, línies que objectivament són d'igual longitud i completament rectes.

Les il·lusions perceptives, òptiques, tàctils o auditives ens mostren de forma clara que la nostra percepció de la realitat no sempre és fidel.... Ens podríem preguntar a nivell filosòfic, fins i tot, si els colors que veiem són en veritat una propietat real de les coses, o si, al contrari, són qualitats que el nostre cervell "fabrica", per dir-ho d'alguna manera, en ser estimulats els receptors visuals per ones electromagnètiques de certa longitud.

...un empirista anglès del segle XVII, John Locke, denominà aquestes qualitats - el color, l'olor o el so- qualitats secundàries, o qualitats que no pertanyen pròpiament a les coses mateixes, sinó a la nostra manera de percebre-les o de ser afectats per elles. Al segle passat, l'il·lustre fisiòleg alemany  Johanes Müller va posar també de manifest que un mateix estímul físic origina sensacions distintes segons el sentit al qual s'apliqui. Per exemple, una agulla calenta que estimula un dels anomenats punts freds de la pell dóna lloc a una sensació de fred, mentre que, per altra banda, una agulla freda provoca una impressió de calor si s'aplica sobre un dels punts de calor. Parlant en termes més vulgars, tots sabem que un cop a l'ull, a més del dolor que provoca, ens fa "veure la padrina", mentre que el mateix cop donat a l'orella provoca, entre altres coses, un zum-zum persistent.

"Considerem d'antuvi la creença en els objectes comuns, com són ara les taules, les cadires i els arbres. Tots ens sentim segurs d'aquestes coses en la vida ordinària, però, tanmateix, les raons de la nostra confiança són realment inadequades. El sentit comú ingenu suposa que són allò que semblen ésser, però això és impossible car no apareixen exactament iguals als ulls de dos observadors simultanis. És impossible, almenys, si l'objecte és un de sol i el mateix per a tots els observadors. Si admetem que l'objecte no és el que veiem, ja no ens podem sentir tan segurs que l'objecte existeix, aquest és el primer dubte. Tanmateix ens recuperarem ràpidament d'aquest ensurt, i direm que l'objecte és realment allò que la física diu que és. Ara, la física diu que una taula o una cadira és realment un sistema increïblement vast d'electrons i protons en ràpid moviment, amb un espai buit entre ells. Tot això està molt bé, però el físic, igual que l'home ordinari, depèn dels seus sentits per a comprovar l'existència del món físic."