K.R. POPPER (1902-1994)

0.Introducció: Característiques generals

Esperit crític: perquè encara no hem trobat la teoria vertadera del món, i si la trobàvem no sabríem amb seguretat que l'havíem trobada. La ignorància és una condició ineludible de la nostra naturalesa humana.

No escèptic: Cal anar avançant en el coneixement, encara que sigui a través d'equivocacions i errors, perquè són aquests els que mouen el progrés del coneixement ("Aprenem dels nostres errors").Cal deixar de pensar que el fi últim del coneixement és la veritat. El més important, no és la veritat, sinó el procediment i mètode emprat en el coneixement.

Teories científiques provisionals: No tenim evidències ni seguretats. Les teories científiques han de considerar-se com a hipòtesis o conjectures que poden ser refutades, falsades. Les teories són provisionalment vàlides.

Fonts del coneixement: Són fonts d'ignorància i no n'hi ha cap que tingui autoritat. No ens podem fiar ni de l'observació (impressions de la percepció : Hume) ni de la raó (idees innates: Descartes), perquè ambdues són humanes i participen de les limitacions de la nostra condició.

Criteris: No tenim cap criteri de veritat sinó de falsedat. La claredat i la distinció no són criteris de veritat, però la confusió i la foscor poden indicar l'error.

La lògica de la investigació científica : En aquest llibre, es preocupa per l'anàlisi lògica de les proposicions científiques, a fi de determinar què és ciència i què no ho és. ->Intent de solució: Al problema de la inducció plantejat per Hume i el problema de demarcació del Neopositivisme (També era el problema de Kant). Aquests són els problemes fonamentals del coneixement, segons Popper.

1. El problema de la inducció de D.Hume

"L'obra de Hume hauria d'haver palesat com és de fàcil que apareguin inconsistències arran del principi de la inducció, i també, com és de difícil d'evitar-les, si és que tal cosa és possible. Car el principi de la inducció ha de ser, al seu torn, un enunciat universal. Així, doncs, si volem creure que coneixem la seva veritat per experiència, tornaran a sorgir el mateixos problemes que van ocasionar la seva introducció. Per justificar-lo, hauríem de fer servir inferències inductives, i per justificar aquestes hauríem de suposar un principi inductiu d'ordre superior,... Falla, doncs, l'intent de fonamentar el principi de la inducció en l'experiència, ja que condueix forçosament a una regressió infinita."
La lògica de la investigació científica Cap. 1

Popper està d'acord amb Hume, en què de l'observació dels fets no es pot inferir una llei general, que pugui predir el futur. La inferència inductiva (basada en la relació causal) no és vàlida, de la repetició d'uns fets no es poden treure conclusions generals.

Ara bé, Hume s'equivoca al donar una explicació psicològica de la inducció, segons la qual el costum o hàbit ens permeten creure que les repeticions es continuaran donant en el futur. No podem esperar obtenir de la repetició d'uns fets, una mena de regularitats, de lleis (Hume: escepticisme).

Solució de Popper: som nosaltres els que hem d'imposar regularitats al món i després corroborar-les, comprovar si funcionen. La nostra ment no és com un full en blanc, que cal anar emplenant d'impressions provocades per l'experiència (empiristes). No hi ha impressions (observacions) pures, sinó que totes es fonamenten en interpretacions, en teories i hipòtesis que imposem al món.

De fet, fem una selecció de les nostres impressions (Teoria de la Gestalt). Tenim impressions del que volem tenir impressions, veiem el que volem veure.
Per Popper, les nostres inferències sobre els fets són inferències deductives i després anem als fets a comprovar-les. Les teories són creacions de l'enteniment, però, això, no implica que siguin vàlides a priori, tal com deia Kant, sinó hipotètiques, provisionals,...

2. El problema de demarcació i la teoria de la falsació

A) Crítica a la verificació com a criteri de demarcació:

Així, doncs, com hem vist, si l'inductivisme no té suficient justificació lògica, els enunciats singulars tampoc podran ésser suficientment verificats per l'experiència. La verificació (o justificació), per tant, no serveix (en contra del que creien els neopositivistes) com a criteri de demarcació, que ens indiqui quins enunciats són científics i quins no. Lògicament no és possible la inferència causal, aplicada a la predicció científica, a partir de la verificació dels enunciats, perquè condueix a la "fal·làcia de l'afirmació del conseqüent ":

"Serà lògicament inadmissible, doncs, la inferència de teories a partir d'enunciats singulars que estiguin "verificats per l'experiència" (sigui el que sigui el significat d'això). Per tant les teories no són mai verificables empíricament. Si volem evitar l'error positivista d'eliminar, amb el nostre criteri de demarcació, els sistemes teòrics de la ciència natural, hem de triar un criteri que ens permeti d'admetre, al terreny de la ciència empírica, fins i tot aquells enunciats que no es poden verificar." La lògica de la investigació científica Cap.1

B) La Falsació:

Aleshores, com es pot saber si una teoria és veritat, si és científica? A través de la verificació (Neopositivistes)? Com podem saber si una teoria es refereix a l'experiència?
La resposta de Popper és: La falsació.

" És cert, però, que només reconeixeré un sistema com a empíric o científic si és susceptible de contrastació per l'experiència. Aquestes consideracions impliquen que no és la verificabilitat sinó la falsabilitat d'un sistema la que cal prendre com a criteri de demarcació. Dit d'altra manera: no exigiré pas que un sistema científic es pugui seleccionar, una vegada per sempre, en un sentit positiu, però sí que requeriré que tingui una forma lògica tal, que se'l pugui seleccionar, per mitjà de contrastacions empíriques, en un sentit negatiu: ha d'ésser possible de refutar un sistema científic empíric per l'experiència.
(Així, l'enunciat "Plourà demà aquí o no plourà" no es considerarà com a empíric per la senzilla raó que no es pot refutar; en canvi, l'enunciat "Plourà demà aquí" sí que es considerarà com a empíric.)
La lògica de la investigació científica Cap.1

Si bé l'experiència no pot verificar o justificar els enunciats universals, si que pot fer una altra cosa, els pot falsar (o refutar), ja que n'hi ha prou en que es trobi un sol cas en que no es compleixi, perquè l'enunciat universal resulti fals. La falsabilitiat ( o la possibilitat de que l'experiència pugui demostrar que un enunciat universal és fals) constitueix doncs, el criteri de demarcació que fa que un enunciat sigui científic. Cal tenir present, però, que no és un criteri de significació: no diu que només tinguin significat els enunciats que siguin falsables. Les teories no falsables (ex: teoria de l'inconscient de Freud, Metafísica, Astrologia...) poden tenir sentit, però no són científiques.

Un enunciat és falsable només si determina un conjunt de fets que el poden falsar (falsadors potencials). La falsació d'un enunciat està lògicament justificada, ja que no és basa en una inferència causal inductiva ( com en el cas de la verificació) sinó en una inferència deductiva que segueix la regla del Modus tollens: X -> Y, no Y, -> no X
Ex: Si alguns cignes són blancs, llavors tots els cignes són blancs. No tots els cignes són blancs. Conclusió: Alguns cignes no són blancs.

Per tant, les teories científiques (com que no són verificables), són pures hipòtesis provisionals o conjectures, que es formulen per tal de resoldre algun problema, i que seguidament són contrastades per l'experiència per tal d'intentar falsar-les.
El coneixement s'ha de considerar provisional. En cap moment podem provar que el que "coneixem" és vertader, ja que sempre és possible que es descobreixi la seva falsedat.

3. Crítiques i Objeccions al criteri de falsació

A) Crítica: la ciència vol afirmacions i no negacions.

Defensa de Popper : De fet, són poques les afirmacions definitives de la ciència, perquè la majoria són només probables.

B) Crítica: l'inductivisme no justifica teories ( no estableix veritats ), però la falsació tampoc.

Defensa de Popper: La falsació és lògicament vàlida ( deducció ) i la verificació no.

C) Crítica: una teoria encara que sigui falsable es pot salvar de les falsacions.

Defensa de Popper: Pel falsacionisme no n'hi ha prou amb que una teoria sigui lògicament falsable, sinó que implica, també, una decisió metodològica : la de no intentar salvar les teories amb estratagemes convencionalistes (hipòtesis ad hoc).

4. La nova concepció de la ciència i el problema de la base empírica

Totes les teories científiques són hipòtesis provisionals. Conèixer és descobrir el món i ,molt sovint, aquest descobriment és problemàtic (no n'estem del tot segurs) . El nostre coneixement de la realitat no augmenta per admissió de teories, sinó refutant, falsant teories i substituint-les per altres de més atrevides (audaces), que rebutgin atacs falsadors. La ciència progressa per Selecció natural de teories : es manté la teoria que és més adient per resoldre el problema plantejat i resisteix millor als possibles atacs falsadors.

El coneixement és objectiu: en el sentit de que està composat per enunciats bàsics (empírics)en els quals tots hi estem d'acord, per convenció, d'una manera intersubjectiva. Si falla la base empírica cal buscar-ne una altra.

Les proposicions (enunciats) del coneixement són sintètiques (informatives) i es divideixen en:
- Insensates: irracionals

- Sensates: Científiques, empíriques (falsables)

- Tautològiques

- No científiques, no empíriques (Ciències humanes,Metafísica)

Popper es declara realista crític, perquè, encara que, mai es pot arribar a la veritat, les teories són com xarxes que llancem per pescar la realitat, a fi d'apropar-nos cada cop més a la veritat.
La ciència és la recerca de la veritat, però no proporciona la veritat; perquè no hi ha cap criteri per decidir quina és la veritat última. Un coneixement ja donat, inalterable, per sempre, no és un coneixement científic.

Versemblança de teories: En la investigació obtenim teories més versemblants, més pròximes a la veritat. La teoria més versemblant serà aquella que es defensi millor de la crítica. Malgrat tot, no sabrem mai , potser, com és la realitat.
-> Aleshores, com podem saber si estem més a prop de la veritat que ens expliqui com és la realitat, si no sabem que és la realitat ?

"... L'opinió equivocada de la ciència es delata en la seva ànsia de tenir raó, car el que distingeix l'home de ciència no és la seva possessió de coneixements, de la veritat irrefutable, sinó la seva recerca -persistent i temeràriament crítica- d'aquesta veritat.
Cal, doncs, que la nostra actitud sigui resignada? Hem de dir que la ciència només pot complir la seva tasca biològica i que sols pot demostrar el seu tremp, en el millor dels casos, mitjançant les aplicacions pràctiques que puguin corroborar-la? Són insolubles els seus problemes intel·lectuals? Penso que no. La ciència no persegueix mai el fi il·lusori de fer que les seves respostes siguin definitives, tan sols probables. Tot al contrari, el seu avenç s'encamina cap a una meta infinita i, tanmateix aconseguible: la de descobrir incessantment problemes nous, més profunds i més generals, i de sotmetre les nostres respostes, sempre provisionals, a contrastacions constantment renovades i cada vegada més rigoroses."
La lògica de la investigació científica, Cap.X

VOCABULARI

Ciència: Forma de saber que, al llarg de la història, ha estat entesa de formes diferents. Segons el neopositivisme, la ciència està formada per totes les proposicions que són verificables i és la única forma de coneixement significatiu. Popper només entén com a científiques, pel seu criteri de demarcació (v.), aquelles proposicions que són falsables(v.), i per tant, hi ha una sola classe de ciència, l'empírica.

Contrastació: Posada a prova d'una teoria. Aquesta contrastació és empírica quan es compara la teoria amb l'experiència per veure si entra en contradicció (v. falsació) o no amb ella (v. corroboració).

Corroboració: (Terme popperià) Una teoria es considera corroborada quan ha superat totes les proves a què ha estat sotmesa, és a dir, no s´ha trobat cap esdeveniment (fet general) que la contradigui. Es considera tant més corroborada com més proves hagi superat i, sobretot, com és rigoroses hagin estat aquestes. La corroboració mai és definitiva.

Criteri: del verb grec Krinein ("separar"). Es un principi o una norma que ens permet distingir diverses coses o parts d'una mateixa cosa.
- de Verificació : aquell que ens permet distingir les proposicions vertaderes de les que no ho són. Pels neopositivistes el criteri de verificació de les proposicions analítiques (formals), les de les ciències formals són els mètodes lògics com les taules de veritat, i el de les sintètiques (protocol·làries) , les de les ciències empíriques és l'observació sensible. Pels neopositivistes és també un criteri de significació : permet distingir entre els enunciats que tenen sentit i els que no en tenen.
- de Falsació: per Popper no hi ha criteri de verificació ja que cap enunciat pròpiament científic és verificable.
- de Demarcació: és aquell que ens permet distingir entre les proposicions científiques de les que no ho són.

Enunciat o proposició: oració de la qual es pot dir si és vertadera o falsa. Popper anomena a aquells enunciats singulars o empírics que serveixen per contrastar teories, enunciats bàsics.

Estratagema convencionalista: consisteix en defugir de la falsació d'una teoria invalidant els seus arguments mitjançant subterfugis com poden ser fent Hipòtesis ad hoc (v.)

Falsabilitat: la possibilitat que té un enunciat de ser contradit per un o més enunciats bàsics.

Falsació: es produeix la falsació d'un enunciat quan es troba un enunciat bàsic vertader (el seu falsador) que el contradiu. La falsació, al contrari de la corroboració, és definitiva mentre no es contradigui el falsador.

Falsador potencial: aquell enunciat singular empíric que contradiu una teoria o llei. Per exemple: l'enunciat " dos maons de diferent pes deixats caure des del campanar arriben a terra al mateix temps" és un falsador potencial de la teoria aristotèlica segons la qual la velocitat de caiguda dels cossos es proporcional al seu pes. Si es contrasta en l'experiència el falsador potencial, s'ha de donar la teoria per falsada.

Hipòtesi ad hoc: explicació elaborada per tal de justificar el fet que no passi allò previst per una teoria. Amb aquesta explicació addicional es pretén salvar la teoria.

Justificació: raó o raons que ens porten a l'acceptació d'un enunciat. La verificació dels neopositivstes és una forma de justificació. Per Popper mai es pot considerar justificada una teoria: enfront la justificació, ell proposa la crítica de teories que consisteix a la posada a prova (contrastació i corroboració) constant de les mateixes amb la intenció de falsar-les.

Realisme: pensament que considera que les lleis i teories científiques poden donar una explicació de com és la realitat.
-Essencialista: creu que és possible arribar a una descripció de la realitat tal i com és en sí mateixa. (Aristòtil, Galileu, Newton).
-Crític: aquell, que malgrat saber que mai es podrà arribar a conèixer la realitat tal i com és en si mateixa, creu que hi ha un avenç progressiu en el seu coneixement : les teories cada cop la descriuen millor. Aquesta és la postura de Popper.