LA REALITAT

A) QUÈ ÉS LA REALITAT? COM ÉS LA REALITAT?

B) PER QUÈ HI HA REALITAT?

A) QUÈ ÉS LA REALITAT ? COM ÉS LA REALITAT?

Quan tractem el tema de la realitat és necessari deixar clar a què ens referim, perquè una cosa és la realitat del que se’ns apareix als sentits o realitat aparent –virtual- i una altra la realitat autèntica –vertadera- , que podem assolir amb el nostre coneixement tant a nivell empíric, com racional, i que coincideix amb les coses tal i com són.

La realitat en sentit d’autenticitat comprèn tot allò que és, que existeix, que podem experimentar, deduir a partir d’altres dades i obtenir un coneixement “fiable” o vertader.

El concepte realitat també es pot aplicar a diferents àmbits : físic, psíquic o mental, humà, social-polític, cultural...

La realitat dels cossos físics o món físic

Si ens centrem en l’explicació de la realitat física, del que podem veure, experimentar... a nivell material, aleshores hem de recórrer a la disciplina científica que se n’ocupa : La Física. Aquesta ens diu que la realitat física o món físic –conjunt de cossos materials existents- està formada per matèria (àtoms, quarks...) i energia (potencial, cinètica, calorífica). (p.182-184)

A partir del segle XX les investigacions en el camp de la Física han ampliat la visió de la realitat del món físic, que es tenia fins aleshores, amb les aportacions de la teoria de la relativitat (matèria i energia intercanviables) i la mecànica quàntica (l’energia no s’emet de manera contínua sinó en paquets o quàntums); fins a tal punt que la incertesa ha passat a constituir l’element predominant del món físic i humà. (p.185-189)

Davant d’aquesta nova visió del món físic s’han formulat dues interpretacions científiques :

Escola de Copenhaguen: segueix el principi d’incertesa de W.Heisenberg (imprevisibilitat de predir la posició i el moviment d’una partícula en un moment determinat), defensant que la realitat és subjectiva, perquè depèn de l’observador. No podem determinar què és la realitat fins que l’observem. Serà realitat el que podem compartir amb altres observadors. La realitat també és intersubjectiva. Aquesta posició condueix a una concepció indeterminista de la realitat, perquè aquesta es troba en tots els estats possibles al mateix temps.
Posició realista: defensa la continuïtat dels processos físics i considera que existeix una realitat objectiva darrere els nostres experiments. Critica la posició subjectivista del principi d’incertesa afirmant que no som nosaltres qui determinem l’estat de la naturalesa. Per exemplificar-ho E.Shrödinger proposa el cas d’un gat tancat en una caixa i sotmès a les emanacions d’un gas tòxic. Encara que no el veiem el gat està viu o mort però el que no podem dir és que tant pot estar viu com mort fins que nosaltres no l’observem.

Implicacions filosòfiques

Des del punt de vista de la filosofia es poden distingir dues teories:

Realisme: existeix una realitat física o objectiva de caràcter material, que ocupa un espai i que existeix encara que nosaltres no la percebem. El món físic existeix. Ex: una muntanya, un estel... D’aquesta teoria cal distingir dues interpretacions diferents:
- Realisme ingenu: el món físic és tal i com el veiem.
- Realisme crític: el món físic és una reconstrucció mental del món material.
Idealisme: existeix una realitat mental o subjectiva de caràcter immaterial en el sentit que no té una localització espacial concreta sinó que només existeix quan s’hi pensa. Cadascú coneix la seva realitat. El món físic és una representació mental. Ex : un desig, una sensació, un concepte.

B) PER QUÈ HI HA REALITAT?

Per respondre a aquesta pregunta hem de recórrer a la Metafísica: branca de la filosofia que estudia l’existència en general. Intenta respondre també a les preguntes sobre l’ésser: què existeix? què és existir? i , per què existeix?

Què és existir? per què existeix?

En principi, podem dir que la realitat està formada per coses que són –malgrat els canvis d’aparença i estat (p. 158 sobre el canvi)- , que existeixen en el sentit que tenen una substància, una manera pròpia de ser, que les fa ser com són. Segons Aristòtil (s.III aC) aquesta substància estaria formada per una matèria i una forma o essència que determina a l’ésser a ser el que és. Però hi ha filòsofs, com per exemple G. Berkeley (s. XVII) que consideren que aquesta substància depèn del fet que sigui percebuda per un subjecte, és a dir, les coses són en tant que són objecte de percepció, en tant que les podem observar i conèixer. També podríem defensar la idea que les coses són en tant que en podem parlar, en tant que les podem comunicar als altres.

Resumint i responent a la pregunta ¿per què hi ha realitat o per què hi han coses?:

· perquè hi ha quelcom de permanent o substància que les fa existir i ser com són,

· perquè les podem observar i conèixer,

· perquè en podem parlar i comunicar-les als altres.

Podria haver-hi no res? o per què hi ha quelcom en comptes de no-res?

Segons Parmènides (s.V aC) el no-res no és i no pot ser que sigui perquè aleshores seria alguna cosa en comptes de no-res. Per H.Bergson (s.XX) el no-res és una pseudoidea, un terme sense significat, perquè no es pot imaginar ni pensar. Però com s’explica que en podem parlar, pensar, imaginar... ? Si el podem pensar o imaginar, aleshores ja és alguna cosa. Actualment es manté una posició de tipus lògic respecte al no-res, afirmant que el no-res és un terme lògic buit de contingut, però que com a tal, és.

Una altra visió és la proporcionada pels existencialistes (J.P. Sartre, M.Heidegger) que estableixen una relació de necessitat i de complementarietat entre l’ésser i el no-res. D’aquesta manera el no-res és la possibilitat que dóna llibertat a l’ésser. Dit d’una altra manera l’ésser té llibertat de ser o no, gràcies a l’existència de la seva negació.

Exemple: El mal com a negació del bé és necessari per a l’existència del mateix bé. No podríem parlar d’accions bones sense tenir com a referent les accions dolentes.

Què existeix?

Com ja hem dit, la realitat està formada per totes les coses que són, en el sentit que existeixen, i que comparteixen unes propietats determinades. Però tot el que és o existeix, és autènticament real o simplement aparent ? Les coses que donem per suposat que existeixen, tenen el mateix grau de realitat o no? La seva realitat és objectiva o subjectiva?

Exemples a debatre:

El bé i el mal : són simples conceptes o existeixen realment ? Hi ha accions bones per si mateixes o som nosaltres qui decidim el que és bo o dolent ? Són independents de qualsevol altra cosa (absoluts, objectius) o depenen de la situació (relatius)? Una persona és bona perquè fa accions bones o fa accions bones perquè és bona ?
L’amor : existeix o és simplement una manera diferent de dir sexe? Hi ha diferents tipus d’amor? És absolut o relatiu?
L’absolut o déu : és una invenció humana o realment existeix? es pot provar la seva existència?