L'ordre versus el desordre

“Per què està ordenat l’univers? Com la regla s’imposa a allò irregular, la forma a la matèria? D’on prové que el nostre pensament es trobi en les coses? Aquest problema, que s’ha convertit en els moderns en el problema del coneixement, després d’haver estat en els antics el problema del ser, ha nascut d’una il·lusió del mateix gènere. S’esvaeix si es considera que la idea de desordre té un sentit definit en el domini de l’activitat humana o, com diem, de la fabricació, però no en el de la creació. El desordre és simplement l’ordre que no busquem. No podeu suprimir un ordre, fins i tot pel pensament, sense fer sorgir un altre. Si no hi ha finalitat o voluntat, és que hi ha mecanisme; si el mecanisme cedeix, ho és en profit de la voluntat, del capritx, de la finalitat. Però quan espereu un d’aquests dues ordres i trobeu un altre, dieu que hi ha desordre, formulant el que és en termes del que podria o hauria de ser i objectivant el vostre disgust. Tot desordre comprèn així dues coses: fora de nosaltres, un ordre; en nosaltres, la representació d’un ordre diferent que és l’únic que ens interessa. Supressió significa, perquè, també substitució. I la idea d’una supressió de tot ordre, és a dir, d’un desordre absolut, tanca llavors una contradicció vertadera, ja que consisteix en no deixar més que una sola cara a l’operació que, per hipòtesi, comprenia dos. O la idea de desordre absolut no representa una altra cosa que una combinació de sons, flatus vocis, o, si respon a quelcom, tradueix un moviment de l’esperit que salta del mecanisme a la finalitat, de la finalitat al mecanisme, i que, per assenyalar el lloc on està, desitja millor indicar cada cop el punt on no està. Així, perquè, volent suprimir l’ordre, us doneu dues o més. El que equival a dir que la concepció d’un ordre que ve a sobreafegir-se a una «absència d’ordre» implica un absurd i que el problema s’esvaeix.”

Bergson, H. Pensament i moviment: allò possible i allò real, en Obras escogidas, Aguilar, Mèxic 1963, p.1018-1022.