L'ESCLAVITUD A GRÈCIA
La Grècia antiga ha produït l’arquitectura més elegant, les escultures més
sensuals, la ceràmica més delicada, les filosofies més humanes, la cultura més
rica. Però aquesta civilització que admirem tant ha admès, practicat i
justificat l’esclavitud, cosa que ara ens sembla inacceptable.
I és que els grecs de l’antiguitat consideraven l’esclavisme com una llei
natural de l’economia. Això pot semblar estrany venint d’un poble que inventà la
democràcia. Però cal entendre bé que els sistemes democràtics d’Atenes i
d’altres ciutats gregues sols aplicaren als ciutadans grecs, és a dir, a una
minoria de la població. Els estrangers i els esclaus mai tingueren cap dret
polític. La democràcia no era pas per a ells. Alguns intel·lectuals i filòsofs
denunciaven a vegades els abusos del sistema esclavista, però mai el sistema
mateix. “Un esclau és un instrument animat” declarava Aristòtil. “Els bàrbars
han nascut per a ser esclaus dels grecs” deia Eurípides. Ho veien com una cosa
ben natural.
BESTIAR O CAÇA
Els invasors grecs sovint van començar per reduir a servitud les poblacions que
estaven en el país abans que ells arribessin. Però no era pròpiament esclavitud.
Així els doris, que van fundar la ciutat d’Esparta, van reduir a servitud als
Hilotes de Lacònia i els convertiren en obrers agrícoles, obligats a cultivar un
tros de terra. La vida dels hilotes era ben difícil. Els immigrats doris,
convertits ara en Espartans, es van afeccionar a la mística de les virtuts
virils: audàcia, força, duresa... Mística que aviat va ser la de les virtuts
guerreres: a dotze anys el jove espartà començava a seguir un entrenament
militar intensiu; aprenia a suportar privacions, a obeir cegament, a combatre
fins la mort. Els hilotes eren menyspreats i patien les conseqüències d’aquesta
educació. I un odi enorme separava els dos grups. I si semblava que els hilotes
volien prendre alguna postura de força, els espartans en mataven uns quants
preventivament.
“UN AMIC QUE US VOL BÉ”
L’aparició de la moneda al món grec i l’extensió del comerç va tenir una
conseqüència imprevisible: el desenvolupament de l’esclavitud per deutes. Els
petits agricultors que posseïen dos o tres esclaus, o cap, eren incapaços de
resistir la competència del blat importat. Havien de reconvertir-se i plantar
oliveres i vinyes, que era el que millor s’adaptava a la terra grega. Però
aquests conreus exigien inversions que ells no podien fer. Llavors, els grans
propietaris entraven en escena: oferien els diners necessaris, tot prenent com a
garantia les terres i les futures collites. A falta d’altra solució els pagesos
acceptaven i així pogueren sobreviure, tot acontentant-se amb una sisena part de
la collita ja que la resta era pel prestamista. Com que en general no podien pas
tornar tots els deutes, quedaven en mans del prestamista, que primer prenia les
terres, després els esclaus i per acabar havien de vendre’s ells mateixos, els
pagesos, i la seva família.
L’esclavisme per deutes es va generalitzar a Grècia durant dos segles, fins que
els reformadors, com Solon a Atenes, van abolir-lo a inicis del s. VI a.c.
TRAFICANTS D’ESCLAUS
Però van ser els presoners de guerra els que van proporcionar un nombre major
d’esclaus. Al llarg de la història de Grècia, els grecs menaren vàries guerres,
sovint fora de les seves fronteres. Per tradició eren bon soldats. I aconseguien
més victòries que no pas derrotes. Els exèrcits grecs eren seguits per mercaders
d’esclaus, que compraven “en calent” el botí i d’allà l’expedien a tota Grècia.
El tràfec era molt lucratiu.
Tot i que es preferia els bàrbars com esclaus, els grecs mateixos no s’escapaven
pas, ja que podien ser raptats pels pirates, que assaltaven les naus, prenien
presoners i demanaven un rescat a les famílies; i si aquest rescat no era pagat
es venia el captiu com esclau.
LA INVENCIÓ DEL TREBALL INTERÍ.
Els esclaus coneixien destins diversos. Una part era emprada als camps. El
treball allà era dur, car la terra grega és ingrata, i el sòl molt dur.
Altres eren comprats per especialistes que els llogaven a empreses, a vegades
per equips, i feien grans negocis. El mercat d’esclaus llogats d’Atenes era
enorme. D’allà marxaven, per exemple, cap a les mines de Laurion, d’on treien
plom i plata. O bé a les fàbriques d’armes.
¿ ARTICLE DE LUXE O DE CONSUM CORRENT?
A les ciutats, els esclaus que eren propietat dels ciutadans eren generalment
criats o bé artesans o ajudants al costat de l’amo al taller o a la botiga. A
Atenes representaven entre un quart i una tercera part de la població. Per un
atenès el màxim de pobresa era no tenir ni un esclau.
Sovint, un era esclau perquè era fill o filla d’esclau. Però als amos no els
agradava gens veure els seus esclaus plens de fills ja que donava molta feina. I
el que feien era abandonar els fills d’esclaus als camins; això mateix feien les
famílies pobres que eren incapaces de mantenir un altre fill. I a vegades un
ciutadà o un mercader d’esclaus recollia algun o varis d’aquests nens, els
cuidava i l’educava, i en feia un esclau de luxe: pedagog, artista, cortesana, o
fins i tot metge: en vendre’l en treia grans beneficis.
LA LLIBERTAT DE PREUS.
El valor dels esclaus al mercat era molt variable. Més o menys un esclau
domèstic valia entre 150 i 300 dracmes. Un ebanista qualificat uns 400. Un
missatger va ser rescatat dels pirates per 2.600 dracmes. Els esclaus de luxe
arribaven a preus folls. Així la cèlebre cortesana Neora va ser comprada per dos
dels seus amants per 3000 dracmes, abans de ser alliberada.
EL BASTÓ...
Els esclaus podien ser pegats i colpejats al carrer per qualsevol home lliure de
mal humor. Eren a mercè del seu amo, que tenia el dret de pegar-los, de no
donar-los menjar, etc. Però no ho feien gaire ja que això no tenia cap interès:
si l’esclau moria, era l’amo qui hi sortia perdent.
A algunes ciutats gregues, com Atenes, l’esclau podia, si era massa maltractat,
trobar refugi a alguns temples. Allà, protegit pels déus, podia obligar al seu
mestre a revendre’l. Però gairebé mai un esclau s’atrevia a fer-ho. A tota
Grècia, l’única pena que s’imposava a un home lliure per matar un esclau era una
petita multa.
... I LA PASTANAGA.
El més freqüent era que l’amo utilitzés l’esquer de la llibertat per fer
treballar correctament un esclau, I és que era freqüent que l’amo alliberés els
esclaus molt treballadors, com a premi, o a alguns dels quals n’estés molt
content. I l’estat donava llibertat als esclaus de l’exèrcit si feien algun acte
de valentia. Alguns esclaus, un cop alliberats, gaudien d’una excel·lent posició
social.
N’explicarem un cas concret. És el d’un esclau anomenat Pasion, que va ser
comprat per dos banquers d’Atenes. Alliberat, ell mateix es va convertir en
banquer i va comprar un nou esclau: Formion. Ja a punt de morir, Pasion va
deixar a Formion la seva banca i la seva esposa.
Al camp, però, la llibertat era molt més difícil. Els petits propietaris no
podien permetre’s aquest luxe i el grans propietaris vivien a la ciutat i no
coneixien els seus esclaus.
Traducció lliure de DOSSIER BD: ESCLAVAGE. (Edit. Bordas)
|
|