LA CIUTAT DELS INFANTS
IDEES PER UNA CIUTAT MÉS HUMANA
Francesco
Tonucci
Pàgina 16: “Jocs de vorera”.
Pàg. 25: La ciutat ha renunciat a ser un lloc de trobada i d’intercanvi i ha
optat per la separació i l’especialització com a nous criteris de
desenvolupament. La separació i l’especialització dels espais i de les
competències: llocs diferents per a persones diferents, llocs diferents per a
funcions diferents.
Pàg. 27: No hauríem d’oblidar que les escales han estat des de sempre un lloc
privilegiat per al joc, com ho han estat també les porteries i els patis; i els
adults, per la seva banda, sempre havien estat comprensius i havien tolerat
pacientment aquell xivarri sa, encara que de vegades molestés una mica, dels
infants quan juguen.
Per a aquests petits i vells presoners, ara s’han inventat els balcons, uns
altres espais separats, allunyats i ficticis.
Pàg. 28: La degradació fa que la ciutat sigui un lloc inhòspit, de manera que
ens defensem construint indrets segurs, protegits, on puguem passar
tranquil·lament el nostre temps de lleure.... (...) Això val tant per a
l’hospital com per al camp de futbol, el gran museu o el campus universitari...
Pàg. 29: Els serveis, pensats per als adults, no serveixen per a l’infant. Si li
traiem el petit espai que té per jugar a sota de cada i l’hi tornem a donar,
encara que sigui multiplicat per cent i molt més bonic, a un quilòmetre de
distància (segons la lògica de la separació i de l’especialització), el que
haurem fet és treure-l’hi, i punt. (...) Al parc, si és lluny, no podrà anar-hi
tot sol, caldrà que l’acompanyi algun adult i, per tant, s’haurà d’adaptar als
horaris d’aquest adult.
Pàg. 30: Els adults ens hem oblidat d’una cosa essencial: que el joc té
moltíssim amb el plaer, i que el plaer es conjuga molt malament amb el control i
la vigilància (No aplanar les zones de jocs, no hi ha amagatalls; els gronxadors
i altres aparells, així com els espais han estat dissenyats i pensats pels
adults: repetitius, activitats poc motivadores etc...)
Pàg. 34: Abans s’invertia quasi tot en la ciutat, en l’interès públic. Les cases
eren modestes, se’n feia només l’ús indispensable. El vertader “habitatge” era
la ciutat, que havia de ser bonica, acollidora, apta per passejar-s’hi., per
trobar-se amb l’altra gent, per anar a comprar, per jugar-hi... Ara, però, la
tendència s’ha invertit: s’esmercen diners en l’àmbit privat, en la casa, que
convertim cada vegada més en un refugi i una fortalesa.
Fins ara, i sobretot en els darrers decennis, la ciutat ha estat pensada,
projectada i valorada prenent com a paràmetre un ciutadà mitjà amb les
característiques d’adult, mascle i treballadors, que corresponen al prototip de
l’elector cap de família. Això ha fet que la ciutat perdés els ciutadans no
adults, no mascles i no treballadors, que han passat a ser ciutadans de segona
categoria, amb menys drets o sense cap dret. (...) Per agafar l’autobús o el
tren cal estar en bona forma física i ben entrenats, perquè s’ha de superar un
desnivell inicial de gairebé mig metre. Un infant, una persona gran o
senzillament una dona amb la faldilla estreta, poden fracassar en l’intent.
L’infant com a paràmetre
Substituir el ciutadà mitja, adult, mascle i treballador, per l’infant.
Pàg. 37: Es tracta d’aconseguir que l’Administració posi els ulls a l’alçada
dels infants, per no perdre de vista ningú. (...) Cal imaginar-se que, quan la
ciutat estigui més adaptada als infants, estarà també més adaptada a tothom.
Pàg. 57: Els infants tenen la paraula.
La primera decisió, la més important que cal prendre, és donar als infants el
paper de protagonistes, concedir-los la paraula, permetre’ls que s’expressin,
que hi diguin la seva. I, d’altra banda, nosaltres, els adults, hem de saber-los
escoltar, hem de sentir el desig d’entendre’ls i tenir la voluntat de prendre
seriosament en consideració tot allò que diuen els nens i les nenes.
Ningú no pot representar els infants sense preocupar-se de consultar-los,
escoltar-los i fer-los partícips de les decisions. Fer parlar els infants no vol
dit, però, demanar-los que resolguin els problemes de la ciutat, perquè els hem
creat nosaltres, i no ells, aquests problemes; vol dir que hem d’aprendre a
tenir en compte les seves idees i les propostes que ens facin.
Els adults haurien de tenir una orella “verda”
(en el sentit
d’immadura, no tant desenvolupada) per saber escolar els infants:
Un dia dalt del tren que puja a Vall d’Userda
vaig veure pujar un home amb una orella verda.
Ja no era gaire jove, de fet era senyor,
ben gran, tret de l’orella, que li era tot verdor.
Ràpid vaig canviar de lloc per veure’l bé
i estudiar aquell fenomen tal com s’ha de fer.
Senyor, que jo li dic, vostè té certa edat,
d’aquesta orella verda, en treu cap resultat?
Cortès em va respondre: Ja pot dir que sóc un vell
De jove ja no em queda sinó aquest tros de pell.
És una orella nena, la tinc per’xi gaudir
de veus que la gent gran no es vol parar a sentir.
Escolto bé el que diuen ocells, arbres i vents,
els núvols que es desplacen, les pedres i els torrents.
Els nens també els entenc, quan diuen certes coses
que per la gent madura no són altre que noses.
Això va dir el senyor amb una orella verda
un dia dalt del tren que puja a Vall d’Userda.
(Francesco Tonucci “Amb ulls de nen”. 1989)
Pàg. 60: Demanar als infants que projectin espais i estructures reals per a la
ciutat, amb la col·laboració de tècnics (urbanistes, arquitectes, psicòlegs,
etc.) no significa de cap manera delegar en els infants la responsabilitat dels
projectes, que naturalment ha de recaure sempre en qui tingui la titulació
necessària
Pàg. 63,64: Que els infants puguin sortir tots sols de casa (...) Per què és tan
important poder sortir de casa?
Pàg. 65: Sortir de casa, recórrer els carrers en solitari, conèixer-ne
l’ambient, és una necessitat important per al creixement no sols social, sinó
també cognitiu, de l’infant. Caminar, passejar, és un plaer per als adults, una
cosa gratificant que ens permetem de tant en tant; per als infants, en canvi, és
una necessitat. Cada vegada més, en comptes de desplaçar-nos el que fem és
traslladar-nos d’un lloc a un altre ... Capficats en aquestes preocupacions,
intentem arribar com més aviat millor al nostre lloc de destinació.
Però els infants es comporten d’una manera ben diferent. Ells viuen els
desplaçaments com una successió de moments presents, cadascun dels quals és
important per ell mateix: demana d’aturar-se, d’establir un contacte amb algú
altre, amaga una sorpresa... Sovint, els adults no es mostren gens comprensius
davant d’aquest tarannà dels petits i els fan recomanacions tan poca-soltes com
ara: “No et paris a cada moment!”, “No perdis el temps!”... No s’adonen que és
precisament en el temps perdut on un infant es fa gran.
Pàg. 66: Viure experiències pròpies
Abans, el temps dels infants es repartia clarament entre el temps formal, el de
l’obligació –el de l’escola, els deures...-, i el temps informal, el del plaer
–el del joc, el “temps lliure”. L’infant s’administrava autònomament aquest
temps i, si no transgredia les normes socials, podia fins i tot allunyar-se de
casa i trobar-se amb qui volgués per jugar al que li vingués de gust. Era el
temps de les experiències personals, les que incitaven les nenes, i sobretot els
nens, a explorar l’entorn, conèixer-ne els secrets...
Actualment, el temps lliure dels infants ja no existeix. (...) Les mares, per la
seva banda, s’han convertit en una mena de taxistes, i es passen les tardes
acompanyant els fills amunt i avall, i esperant-los a la porta del gimnàs, de la
piscina o de la parròquia.
Pàg. 68: L’escola –almenys així ho pregonàvem els bons pedagogs i els bons
mestres- havia de ser el lloc on les experiències personals dels alumnes podien
confrontar-se i elaborar-se, per obtenir-ne plegats, alumnes i ensenyants, nous
coneixements. Aquest és el sentit d’experiències didàctiques importants com ara
el “text lliure” i el “text col·lectiu”.
S’entén per “text lliure” la redacció totalment voluntària d’un text breu que
documenti un esdeveniment o una experiència que l’alumne hagi viscut fora de
l’escola i que consideri interessant per als companys. Cada dia es reserva, a
classe, una estona per a la lectura, la discussió i l’elaboració col·lectiva
dels textos lliures, els millors dels quals es publicaran al butlletí escolar.
Val la pena de constatar la profunda diferència que hi ha entre aquesta proposta
i la de les “sentències” que malauradament encara no ha desaparegut del tot,
consistent a demanar als alumnes que escriguin qualsevol cosa (per exemple, deu
frases o “sentències” sobre la primavera, sobre la mare o sobre el que ells
vulguin), que no tenen cap destinatari (perquè seria absurd llegir a classe
dues-centes o dues-centes cinquanta frases sense cap interès), però que han
d’estar correctament redactades, cosa que atempta contra el principi més
elemental de la comunicació. Per “text col·lectiu”, en canvi, s’entén la suma de
contribucions personals per tal d’aconseguir de manera col·lectiva un text més
ric i, més complex, que no és de ningú en concret, sinó de tots els qui hi ha
contribuït.
Pàg. 69: Sentim dir molt sovint que els infants d’avui no expliquen res. Potser
és perquè no tenen res que explicar, perquè els adults que els acompanyen i els
vigilen tothora ja ho saben tot! És molt important, doncs, que l’infant pugui
sortir tot sol de casa des dels primers anys, i que assumeixi el risc i el plaer
d’alliberar-se de les seguretats domèstiques; ha de poder baixar al carrer, anar
a trobar-se amb un amic, posar-se d’acord amb ell sobre el joc a què volen jugar
i sobre les seves regles, descobrir amb ell la natura i els objectes i criticar
el comportament dels adults; també han de poder córrer plegats alguns riscos,
proporcionals a les seves forces, superar obstacles, afrontar i resoldre
conflictes. L’infant ha de poder tornar a casa cansat, brut, excitat, amb moltes
ganes d’explicar allò que els pares no saben. Aquesta experiència, sens dubte
complexa des de tots els punts de vista, l’haurien de poder viure tots els
infants a partir dels tres o quatre anys; en canvi, avui dia només està a
l’abast, i no sempre, dels nens de més de deu anys...
Pàg. 69-70-71: Sobre els accidents domèstics.
I és que abans, a casa, s’hi estava el temps estrictament indispensable: per
menjar, dormir, fer els deures i, de tant en tant, ajudar la mare a fer les
feines domèstiques; els riscos, si de cas, es trobaven a fora. (...) Actualment
es promouen, fins i tot a escala internacional, programes d’estudi sobre la
seguretat domèstica. Em declaro absolutament contrari a aquests projectes si
tenen per finalitat donar-nos, als adults, la tranquil·litat de poder deixar els
fills tots sols a casa moltes més estones que no pas ara.
Cal fer de manera que els infants no hagin de quedar-se a casa més de
l’imprescindible, que puguin sortir, que puguin arriscar-se, que aprenguin a
defensar-se tots sols dels perills. El risc és un component necessari del
desenvolupament: esgarrinxar-se un genoll, saber escapolir-se d’un parany
preparat pels companys, córrer, saltar, enfilar-se..., són riscos sans que un
infant està en condicions de controlar, i que l’ajuden a créixer; però també és
sa que sàpiga vigilar abans de travessar un carrer, mirant que no passin cotxes,
i que aprengui a valorar la relació velocitat-distància.
Del conflicte irresoluble de
la televisió.
Deixem-los sortir perquè es trobin amb els amics i juguin plegats: així haurem
resolt també un problema educatiu greu.
Del problema de la televisió, igual que del de la casa, es parla i es parla per
trobar solucions noves i idees que permetin millorar la programació destinada al
públic infantil. (...) No vull una televisió millor si amb això es dóna peu als
adults perquè deixin més estona els fills entre els braços d’una vetlladora tan
còmoda i barata, amb la seguretat afegida que només veuran bons programes
Pàg. 73: L’infant com a indicador ambiental
En el context de la ciutat, l’infant pot ser considerat un indicar ambiental
molt sensible: si hi trobem infants que juguen, que passegen tots sols, vol dir
que la ciutat és sana; en canvi, si no hi trobem infants, significa que la
ciutat està malalta.
Una ciutat on els infants són al carrer és una ciutat segura, no sols per a
ells, sinó també per a les persones grans i els minusvàlids, per a tothom. La
seva presència anima altres infants a imitar-los, i representa un fre per als
cotxes i altres perills externs. El carrer desert, en canvi, és perillós per a
l’infant que el travessa, perquè l’automobilista no espera trobar-se’l allà, no
el preveu; i és perillós per a tothom, perquè facilita la criminalitat i esdevé
insegur.
Pàg. 74:
La barrera física esdevé una barrera psicològica i cognitiva, limita el camp de
l’infant, limita el seu desenvolupament espacial i afectiu. És, per dir-ho d’una
altra manera, com si a l’infant li traguéssim la meitat de les seves joguines,
li tapéssim la meitat de la pantalla del televisor o li talléssim pel mig un
llibre de text.
En la ciutat d’avui un recorregut a peu és una aventura: voreres ocupades per
cotxes mal aparcats o per paradetes on es ven de tot, una circulació caòtica,
una manca absoluta de respecte a la prioritat dels vianants en els passos zebra.
Pàg. 77: Un bon exemple d’intervenció estructural en favor dels vianants és la
“vorera que travessa el carrer”, és a dir, un pas de vianants construït al
mateix nivell que la vorera. Actualment els vianants han de “baixar” de la
vorera, sortir del seu territori segur i ficar-se en el dels cotxes, que és un
territori perillós; aquesta nova modalitat de pas permetrà que els vianants no
surtin del seu territori, ja que hauran de ser els cotxes, mitjançant una petita
trampa, els que “pugin” al pas de vianants i envaeixin una àrea que no els
pertany, això obligarà els conductors a estar atents i mirar si travessa algú.
Si s’impedeix que els cotxes puguin córrer, el carrer serà més segur, i no tan
sols perquè es reduirà el perill, sinó també perquè es dificultarà la
delinqüència: serà més difícil fugir perquè hi haurà més gent caminant pel
carrer i, per tant, hi haurà més control social.
Pàg. 87,88,89: La ciutat bonica
Els cotxes tenen la seva “idea” de ciutat, una estètica pròpia, i la imposen. És
una estètica molt diferent de la nostra: és la dels garatges i els aparcaments
(individuals o col·lectius, subterranis o elevats...), de les estacions de
servei (lluminoses, àmplies, idèntiques), dels senyals de circulació, dels
cartells publicitaris (senzills i molt grans, perquè es puguin veure bé quan se
circula de pressa); és l’estètica de l’asfalt (menys sorollós que les
llambordes), de les tanques de protecció (que proporcionen seguretat); és la
dels clàxons i les alarmes antirobatori (encara que despertin els infants i els
facin por), la de les piles de ferralla als cementiris de cotxes, que formen el
darrer anell macabre al voltant de les nostres meravelloses ciutats i les seves
antiestètiques perifèries. Sempre que ha sorgit algun conflicte entre la
seguretat dels automobilistes i el dret a la vida dels arbres d’algunes vies
públiques, tot i la seva importància estètica i paisatgística, ningú no ha
tingut cap dubte, ningú no ha suggerit solucions alternatives, com ara desviar
la circulació o reduir la velocitat dels vehicles: s’han tallat els arbres.
Pàg. 143: La multa dels infants:
Vostè
és un mal educat
Ha aparcat en un dels pocs espais de què encara disposem els vianants,
i per aquesta raó he hagut de baixar de la vorera
Nom, Núria Carbonell
Una nena de 10 anys
|
|
|