EL DILEMA DEL PRESONER
El “dilema del presoner”, un conte que s’atribueix a A. W. Tucker, constitueix
la il·lustració clàssica de les conseqüències adverses de la maximització de la
utilitat. Fred i Ed van cometre un delicte greu (la fiscal del districte no en
té cap dubte), però part de la prova necessària per assegurar una convicció és,
malauradament, inadmissible al tribunal. Tot i això, la fiscal del districte ha
manat que tanquin Fred i Ed i els mantinguin incomunicats entre si. Ella els ha
acusat de càrrecs que, tot i que són menors, continuen sent greus i confia que
li permetin obtenir la convicció.
Els visita separadament, i explica a tots dos el mateix conte i els fa la
mateixa proposició: “Confessi que s’ha esgarriat i el crim que va cometre”, li
diu a un, “i, si el seu antic soci no confessa, jo convenceré el jurat que vostè
és un home reformat, i el seu ex-soci l’encarnació del mal; el jutge el
condemnarà a vostè a un any de presó, i ell a deu. Si vostè no confessa i el seu
antic soci ho fa, ja pot imaginar quin serà el seu destí. I si cap dels dos no
decideix confessar, proposaré que els condemnin tots dos a dos anys de presó”.
“Però, què passa si tots dos confessem?”, pregunta Fred (o Ed). “En aquest cas”,
diu la fiscal, “deixaré que la justícia segueixi el curs natural. Es tracta d’un
delicte greu i calculo que els condemnaran a cinc anys cada un”. Sense afegir
res més, la fiscal se’n va i deixa Fred (o Ed) en reflexió solitària.
L’única cosa que interessa a cadascun dels presoners és minimitzar el temps que
ha de passar entre reixes, de manera que tots dos es representen la situació de
la manera següent:
JO
ELL |
Confessa |
No confessa |
Confesso |
5 anys cadascú |
1 any a mi
10 anys a ell |
No confesso |
10 anys a mi
1 any a ell |
2 anys a cadascú |
I tots dos raonen: “Si ell confessa, a mi em convé confessar, si no, passaré deu
anys a dins. Si no confessa i jo sí, sortiré en un any. Per tant, faci ell el
que faci, em convé confessar. En realitat (com que els dos estudiants són de la
racionalitat estratègica i de la teoria dels jocs) en aquesta situació hi ha un
únic resultat en equilibri: el producte de la confessió de tots dos. No tinc
dubtes de la decisió que he de prendre”
L’endemà la fiscal (també estudiant de la racionalitat estratègica i de la
teoria dels jocs) torna a les cel·les amb un somriure, disposada a recollir les
dues confessions que sap que han de lliurar-li els presoners i que els mantindrà
lluny del mal camí durant cinc anys, mentre que si s’haguessin quedat amb la
boca tancada (o s’haguessin negat a signar la confessió) haurien pogut tornar a
les seves ocupacions favorites dos anys més tard.
Aquest pot ser un resultat feliç d’apuntar a una estratègia maximitzadora de la
utilitat de tots dos, abans que a una estratègia optimitzadora per a cadascú.
DAVID GAUTHIER
Moral by agreement (1986)
CONFLICTES D’ACCIÓ
COL•LECTIVA.
Profit personal i/o profit col•lectiu. Ens beneficia l’absència de
normes?
El dilema del
presoner.
Així s’anomena a
aquest tipus de situacions o casos en els que tots volen obtenir un
resultat concret però ningú no està suficientment motivat per donar els
passos necessaris. L’exemple més conegut d’una situació semblant és el
famós “dilema del presoner”. El nom fa referència a una història
relacionada amb aquest assumpte.
Imaginem-nos que dos amics han robat un banc. La policia ho sap, però no
tenen suficients proves per condemnar-los. Però en ambdues fitxes
policials apareix l’afició a les drogues, així que un bon dia fan un
escorcoll al seu pis i aconsegueixen proves suficients per detenir-los
per possessió d’estupefaents. Els porten a la comissaria i els
interroguen per separat. Al cap d’una estona, entra un policia y diu al
primer d’ells:
“T’espera un any a la
garjola per possessió de drogues. Però som molt més raonables del que
sembla. Si testifiques contra el teu “col•lega” per això del robatori
del banc, estem disposats a oblidar-nos de l’assumpte de les drogues.
Pensa-t’ho. Ara torno”.
En un primer moment, a l’home l’oferta no li sona pas malament. Com
l’empara la llei contra la autoinculpació, si declara contra el seu
company en el robatori del banc, aquesta informació no pot usar-se
contra ell. Per tant, si accepta l’oferta pot acabar i Així quedarà
lliure del tot. Òbviament, sospitarà que la policia està en l’habitació
del costat fent exactament la mateixa proposició a l’altre inculpat.
Però fins i tot encara que el segon amic declari en contra del primer,
el primer veu clares avantatges en declarar contra el segon. Així només
haurà de complir condemna pel robatori i es lliurarà dels càrrecs per
possessió de drogues. Tal com es presenta l’assumpte, si vol minimitzar
la seva condemna, li convé declarar. De fet, les quatre opcions que té
són les següents:
-El primer amic declara, el segon no declara. Condemna: zero.
-El primer amic no declara, el segon no declara. Condemna: un any.
-El primer amic declara, el segon declara. Condemna: cinc anys.
-El primer amic no declara, el segon declara. Condemna: sis anys.
Malauradament, el mateix raonament que porta al primer amic a voler
declarar contra el segon, farà el segon declarar contra el primer. És a
dir, sembla haver quelcom col•lectivament contraproduent en les
decisions d’ambdós. En intentar reduir les seves respectives condemnes,
els dos acabaran passant cinc anys a la presó per robatori en comptes
d’un any a la presó per possessió de drogues. L’intent de minimitzar la
condemna tindrà el lamentable efecte de maximitzar-la. Els dos
prefereixen la segona opció a la tercera.. Per desgràcia, no poden
elegir directament entre la segona i la tercera. Només poden triar entre
la primera i la segona, o entre la tercera i la quarta (tot depenent del
que faci l’altre). Així que el primer opta per declarar i resulta que el
segon també, i els acaben caient els cinc anys de presó de la tercera
opció.
Reflexió:
“Rebelarse
vende”. El negocio de la contracultura. Joseph Heath, Andrew Potter.Edit.
Taurus, 2005.
En els darrers anys, segons els autors, queda molt bé ser rebel,
radical, no respectar les normes i guiar-se per un individualisme perquè
així sembla que podrem canviar aquesta societat tan carca. O sovint
perquè està de moda fer-se notar i fer-se el marginat...
Els autors proposen una reflexió amb el “dilema del presoner” per tal de
demostrar que en absència de normes, tots hi sortim perjudicats. Segons
aquests autors, el moviment contracultural hippy compartia moltes de les
idees individualistes i llibertàries amb la filosofia neoliberal de la
dreta nordamericana. Aquest individualisme romàntic pot tenir un matis
conservador o progressista. La versió dretana ho utilitza per atacar les
“ingerències” del govern en la vida diària, és a dir, el model d’estat
intervencionista. En d’altres paraules, un individu lliure sempre
obtindrà millors resultats pel seu compte que si el govern li organitza
la vida des de dalt. La societat s’organitza a si mateixa d’una manera
natural. El govern és una imposició artificial inventada per aquells que
volen exercir el poder. Tot això es diu des dels moviments conservadors...
Entre la idea de que no necessitem un govern i la idea de que no
necessitem normes hi ha una distància molt curta... Per tant, sobra el
govern i també està de més l’autocontrol individual. Fins i tot les
limitacions de l’ètica quotidiana es consideren un sistema que coarta la
llibertat individual.
Aquests autors consideren que el moviment contracultural hippy de la
dècada de 1960 va fracassar per això. Gairebé tots els intents de viure
en comuna es crearen amb l’objectiu de viure harmònicament de la
propietat comú i la cooperació. Tothom donava per fet que si tothom
estava compromès amb el projecte, no caldrien normes ni regulacions. Tot
funcionaria d’una manera informal; la gent no dubtaria en treballar el
que calgués i només reclamaria la seva part corresponent de la producció.
Però la realitat fou molt distinta. Per bé que aquestes comunitats es
crearen amb la millor intenció, l’absència de normes va portar
inevitablement al conflicte. No va quedar més remei que crear una sèrie
de normes per tal d’assegurar la supervivència del grup. I un cop
creades les normes, va ser necessari d’assegurar-se de que es complien.
En definitiva, les experiències comunals acabaren fracassant o
reproduint molts dels trets de la societat tradicional que es criticava
i que precisament volien evitar.
El seu error principal fou creure que perquè un grup de persones tingui
un interès comú, cada individu del grup farà allò necessari per tal
d’obtenir els objectius marcats. És natural pensar que si una comunitat
necessita menjar i protegir-se de la intempèrie, els seus membres faran
espontàniament allò necessari per tal de produir menjar i tenir
habitatge adequat. El que passa és que, malauradament, els incentius
individuals poden no coincidir amb allò que cal per assegurar el bé comú.
Com tots som més aviat comodons, hi ha una certa tendència a escaquejar-se
amb l’esperança de que el treball ho faran els altres. ¿Per què hem de
fregar els plats ara si algú pot atipar-se de veure’ls bruts i
solucionar l’assumpte? ¿Per què hem de reposar la llet que ens hem begut
si potser algú haurà de baixar a la botiga? ¿Per què hem de fregar les
escales si algú abans ho farà..?
Evidentment, si tots seguim aquest raonament, ningú fregarà els plats,
ningú comprarà la llet ni ningú netejarà les escales. De fet, quan
vàries persones viuen plegades, la seva vida sovint es converteix en una
mena de competició per veure qui és el primer en rendir-se i fer les
coses. Acostuma a guanyar la persona més insensible a la brutícia, que
normalment serà qui menys treballi..
Això també passa amb la suposada innocència del moviment okupa. ¿Es
tracta de rebel•lió o més aviat d’un individualisme egoista?
Probablement hi ha de tot...
|
|