Emília Llorens, és néta de trementinaire, la coneguda Maria Majoral; la senyora Emília és una de les poques persones que es coneixen, potser l'única que ens pot descriure encara, com eren les sortides que realitzaven les trementinaires, d'ara fa 50 anys.
Des dels 7 anyets fins als 16, l'Emília va practicar de trementinaire.
Com que és Un dels pocs testimonis vius que encara conserven la memòria "fresca", vaig creure oportú, que seria interessant entrevistar-la, i així obtenir informació que no podria trobar ni al museu; l'entrevista va tenir lloc a casa seva Cornellana, Un dels focus dels pobles de trementinaires, durar 2 hores (4:35h fins a les 7:45h del vespre).

- Vostè és néta de trementinaire, havia acompanyat a la seva àvia en alguns dels seus viatges?
Si és així, podria explicar-me com eren?

Si, l'havia acompanyada bastants vegades, des dels 7 anys, la primera, 9 a la segona, fins als 16; tan sols hi vaig anar unes poques vegades, ja que hi anava més sovint la seva filla petita, la qual la va acompanyar fins als 25 anys, però va haver-hi una o dues vegades que la meva àvia no hi va anar, perquè es va quedar a casa ajudant a la meva mare, ja que havia nascut el meu germà petit.
Bé, consistia en agafar tota la càrrega del material que portaves, de les herbes que tu recollies, aquí, a l'estiu i que allà on anàvem n'havien de menester i no n'hi havia; una certa quantitat d'herbes, com ara la corona, el vist (el qual es treu del pi, i és molt bo), el salsufraja(una fulla per diferents mals de panxa), l'oli de ginebra, la trementina, l'oli d'avet(el qual era tret del pi, a diferència de l'oli de ginebra i la trementina, que s'havien d'elaborar) en general, herbes que en tot el país no n'hi havia, aleshores, aquestes es venien pel bestiar i per a la gent.
Carregàvem amb nosaltres, les llaunes, les coixineres i tan sols una muda per anar-nos canviant durant els viatges; depèn dels encàrrecs o del que portéssim, portàvem més o menys pes, però vam arribar a carregar fins a 25Kg.!!

- Més o menys, quantes hores diàries caminàveu?

Caminàvem de sol a sol, ens aturàvem ratets, per menjar, reposar una mica; clar que portàvem poca cosa, la llauneta de l'oli d'avet i la trementina, les quals pesaven dos Kg. ja que hi cabien dos litres a cada una, a més de les coixineres amb les herbes, també ens emportàvem pega grega per si ens faltava trementina.
Molt sovint ens preguntaven si no ens cansàvem molt, i home, és clar que ens cansàvem, eren llargs viatges! Però tot i així, ja hi estàvem acostumades a caminar força, des de que els nens petits aprenien a caminar, corretejaven força pel poble, la gent anava sempre amunt i avall per la vall, vull dir que caminaves molt; Es caminava tot el que era de dia, a vegades una mica més o menys, però depèn.

- És molt segur que alguna vegada, durant les vostres travessies, us trobéssiu amb mal temps, on us refugiàveu si no hi havia cap masia a la vora?

Havíem de caminar, ja te'n refiaves si hi havia alguna masia, però, normalment, si veies molt mal temps i ho veies molt just o malament, ja et quedaves a la masia i no en sorties de moltes, perquè, vull dir que ja hi teníem, la padrina, ja hi tenia tanta coneixença de tota la vida, d'aquella zona(tot allò de Sta. Coloma, Riells, Vidreres, Maçanet, St. Sipià...) ja que hi havia anat molt, es savis la propera masia quedava gaire lluny o no per quedar-nos a la masia a la que havíem passat la nit anterior o bé, si tindríem temps a arribar a la propera segons el temps que fes, ja preveníem perquè la padrina s'ho sabia, ja que hi havia anat durant tota la seva vida, des dels 2 anys!

- Com era el tracte que hi havia entre vosaltres, les trementinaires, i els amos de les masies?

Era molt bo, ja que Des de sempre anàvem als mateixos llocs Des que ja hi anaven els meus avis, els pares de la Maria Majoral, ella durant 70 anys i alguna vegada jo, la meva tia i la meva mare, i les meves germanes, imagina't, al llarg de tants anys, hi havia molt bon tracte, amables, generosos i preocupats per nosaltres perquè no ens passés res... de tota la meva consciència, recordo que la gent era molt carinyosa, vull dir que era com si anés a casa. I la part de Girona, sobretot, més que la de Vic, la padrina no hi volia anar mai, perquè la gent tancava les portes, i era molt distant, no és que no ens hi acostuméssim, sinó que no ens agradava tant el tracte com el de la zona gironina, que no ho era tant( com ara Arbúcies, Sant Celoni, Masnou, Golva de dalt, Golva de baix, Breda, Riells, cap a Hostalric, Joaneda...).

- Eren sempre benvingudes, a les masies o cases on us hospedàveu?
Us vàreu trobar o coneix algun cas en què us negaren l'estada a la casa? Si és així, sabríeu dir perquè?

Sí, gràcies a déu, sí. Però, teníem una mena d'avantatge, que era el fet de que sempre havíem anat a les mateixes cases des de molts anys abans que jo m'hi afegís, jo, la meva àvia, i els seus pares, ja de sempre que seguien les mateixes rutes, a les mateixes cases, de manera que pel coneixement que ens teníem, ja de sempre, mai ens negaven l'entrada, sempre els hi feia il·lusió que hi anéssim, cada any esperaven les nostres arribades, ja sabien què arribava la "Maria trementinaire"(així li deien) o bé, quan va començar a anar amb nosaltres, li deien, també, "la trementinaire de les nenes rosses", ja que jo era rossa, la meva germana era rossa, la meva neboda era rossa, la meva cosina.... totes érem rosses, i com que aleshores no hi havia gaires nenes rosses, doncs destacàvem encara més; ens ho deien molt carinyosament, a mi em deien "la rosseta de les trenes".
No, no conec ningun cas d'aquests, però sí el d'unes dones que es feien passar per trementinaires, les quals quan s'hospedaven a alguna masia, els amos varen ser robats, llençols i altres objectes; diríem que el cas va ésser contrari al que em preguntes.

- Vostès, les trementinaires, recorríeu llargues extensions de camins, llargs viatges, de manera que no sempre us hospedaveu en masies aïllades del poble o ciutat; hi havia alguna diferència de tracte o atenció entre les masies aïllades de les cases de poble?
I a les ciutats, hi havia el mateix tracte?

Mentre baixàvem de la muntanya, anàvem a masies aïllades, però després anàvem a pobles, de la que més me'n recordo és una d'Arbúcies, "Can Palau", o una altra de Riells "Can Blanc" que és una masia molt gran on hi havia amos i masovers, i allà mateix, "Can Pasqual", que només hi havia masovers.
Home, a aquests pobles pagesos eren més o menys i guals, vull dir que no massa; amb tothom et coneixies i formaves part de la pinya, hi havia molt bon tracte de família, sempre, quan marxàvem ens carregaven de pa, xocolata o bull per tal que no passéssim gana pel camí, a vegades massa!, algun cop se'ns va assecar el pa...vull dir que entre tots els pobles coneguts per mi, el tracte era bo, norma l'igual que a muntanya, no obstant, com he dit abans, a la meva àvia no li agradava anar a Vic, preferia el tracte del Gironès, que o era tant distant; amb mi, no hi va anar mai, em sembla que va ser de força més jove, i tan sols alguna vegada, però no la va satisfer.

- Si algú que no ha sentit mai parlar d'elles li preguntés, com definiria vostè a les trementinaires?

Jo les compararia, diria que són com Un tipus de marxants, de la mateixa manera que ells venien aquí, a casa, a vendre oli, agulles, fils, robes, sabates o eines que aquí no en disposàvem, venien dels pobles més grans, i lluny, com ara de la Seu d'Urgell, Manresa, Solsona...portaven de tot i t'ho portaven al poble.
Doncs així també ho feien les trementinaires, canviant els productes i les zones, portàvem de tot el que podíem, i allà on no en tenien, els hi fèiem Un favor i ells ens el tornaven amb diners, que era el que volíem.
Diríem que eren com una "gent de venda", venien remeis, ungüents... (medicina natural) allà on no n'hi havia. Guarien a la gent i als animals, però tan sols els mals senzills, fèiem el que podíem i ho fèiem de molt bona gana, això de ser una ajuda ens satisfeia.
Però, mirat des d'Un punt de vista més egoista, les trementinaires fèiem aquesta activitat, aquells trajectes per necessitat, no per gust, és clar que ens hauria agradat no haver de deixar la casa ni la família, però, què hauríem fet sense diners? com els aconseguiríem?
De les famílies del poble, no totes les dones(ni tan sols una de cada família) era trementinaire, "marxanta", no més les famílies pobres del poble, les riques, no en tenien necessitat, tampoc no ho veien amb molt bon ull.
Actualment, s'ha tornat a "posar de moda" aquest tipus de medicina, hi ha metges que s'hi dediquen, però amb la diferència que les trementinaires ho feien amés d'ajudar als altres, s'ajudaven a elles a poder tirar endavant, els metges aquests d'ara, tenen l'avantatge dels estudis científics, nosaltres elaboràvem a partir de la tradició i l'aprenentatge de la família, durant anys i anys, i de la mateixa forma que la primera vegada, sense variar la" recepta"; com el bon cuiner que no rebel·la els ingredients ni la forma de cuinar el seu menjà, elles tampoc ho feien amb alguns tocs de canvi dels seus remeis, si ho deien només era una part, no ho deien tot.

- Em podria explicar com era l'adiestrament d'una jove trementinaire?

A una trementinaire, diríem que mai se l'ensenyava, ella, aprenia a base d'experiència, i bé, és clar que la trementinaire experta, guia a "l'aprenent", però per saber el que s'ha de recollir i el que no, igual que, com s'ha d'elaborar i com no. Per exemple, jo vaig aprendre durant les sortides que vaig fer, la meva àvia ja se'ns emportava des dels 6 o 7 anyets, totes hi volíem anar amb ella.
Com dic, per exemple, quan anaves recollint, ja la padrina, em deia "recull aquesta que serveix per això, o recull aquella altre que serveix per allò, aquesta es troba només a aquella zona", etc; i per a l'elaboració d'ungüents i gual(la meva àvia no en feia gaires, però sí que en sabia, altres trementinaires, potser feien tots els que sabien), així que a la que havies fet com a mínim 3,4 o5 sortides ja hi entenies força.
Els "mètodes de venda" cada una ho feia a la seva manera, tot dient sempre la veritat al qui comprava, aconsellàvem bé; els nostres productes eren molt bons i barats.
La meva àvia, n'era una experta, ja que va realitzar moltíssim viatges, les seves primeres sortides les va fer als 2 anyets, i tan sols quan contava amb 12 anys, va llogar a una altra noieta, i les dues, soles, ja se'n anaven "pel món", des d'aleshores, va practicar de trementinaire fins a l'Edat de 72 anys! Ella hauria volgut continuar, però estava massa delicada per realitzar més viatges, fins hi tot, el seu antepenúltim viatge el va fer sola, amb aquella edat!! era molt treballadora.
Tal i com diuen, quan més practiquis, més en sabràs, i això va fer ella.

- Si ens centrem en la ruta de les comarques gironines, veiem que feien una llarga volta, passant per la zona del cap de creus i seguidament, reculant i pujant cap a Olot; com és que anaven cap a aquella zona, què hi havia que les atragués? Hi havia Un motiu concret (herbes, vendes...)?

No hi havia Un motiu concret ni estrany, anàvem a portar Pega (pega negra, per si algun animal del ramat es trencava Un os, això els hi curava), oli de ginebra, per curar la ronya del bestiar.. a aquella zona hi havia molts pastors amb els seus ramats, moltes masies aïllades que tenien lluny el poble on anar a comprar el que necessitessin, allà sempre veníem alguna cosa, o hi anàvem nosaltres per iniciativa pròpia, per encàrrecs de la marxa anterior o, tan sols, es comunicaven amb nosaltres per de pendre manar-nos que els hi portéssim algun remei concret perquè se'ls hi havia acabat durant l'hivern o bé no en tenien prou per passar-lo. En el tema de plantes i herbes, no ho tinc gaire clar, ja que no recordo si hi havia plantes que aquí no en tinguéssim, però nosaltres sí n'hi portàvem, d'aquelles que per la nostra zona de muntanya n'hi ha força i allà no en tenen i en voldrien, de manera que era més per motiu de vendes, crec jo. Anàvem allà on sempre, ens ho demanaven, però si veníem més, millor.

- Com eren els dies a casa, abans de la marxa?

La casa estava esvalotada, i gairebé tots nerviosos, preparant les coixineres, les llaunes i tot el que ens pogués fer falta; no obstant això, fèiem vida normal.

- Qui es quedava a casa quan marxàveu?

Depèn, normalment a casa nostra, s'hi quedava la meva mare vetllava al meu pare(que per aquella època estava força delicat del cor), la tia , els meus germans, bé, tota la família menys les que marxaven, que eren la padrina o una que l'acompanyava; no obstant la situació de casa, a les demés cases, mentre que l'home marxava a buscar feines "extres" en l'època en què al camp no s'hi feia res( si és que en tenien), la dona marxava "pel món" a fer de trementinaire, recol·lectant herbes, i venent remeis, plantes... aleshores, si l'home i la dona marxaven, a casa s'hi quedava l'àvia per vetllar a la canalla. Altres casos com el de la meva àvia, en què, l'home i la dona feien els dos junts, de trementinaires, i amb ells s'enduien la seva filla o fill, així a casa es quedava la resta de la família a mantenir la casa.

- Com afectava a la casa i la família?(en l'aspecte organitzatiu de la casa durant la vostra marxa)?

Quan marxaven les trementinaires, la família , sí, notava força el canvi, tot i que els homes seguien fent vida normal; no obstant que les dones eren molt importants en el manteniment de la casa, els homes que es quedaven sols, feien vida igual, vull dir: que si rentaven els plats eren Un o dos cops al dia, i si els rentaven! De la mateixa manera amb l'endreça, la neteja i la roba, que si ja es rentava poc abans, perquè n'hi havia poca, amb la seva falta, encara la rentaven menys!.
En definitiva, tothom hi havia de posar de la seva part, a l'hora de treballar a les feines del camp, l'hort o ramat, s'hi havien d'esforçar una mica més, per tal de que la falta no es notés tant.

- En aquestes marxes, us acompanyava algú més que vostè i la seva àvia?

No, com a màxim, en aquestes sortides érem dues persones, si algú altre s'hi volia apuntar, doncs en lloc d'una hi anava l'altre, o bé, hi anava sola o amb algú altre que l'acompanyés; em refereixo a que els grups eren molt reduïts, com ja he dit abans, en la família, l'únic cas en què es va fer Un grup de tres persones, va ser el dels pares de la meva àvia i ella quan tenia 2 anyets.
La meva àvia, en molts altres viatges, viatjava tota sola, fins hi tot s'hi veia capaç quan tenia l'Edat als voltants dels 70 anys, aquella vegada, jo i la meva mare ho vàrem veure molt malament, ja que ella ja estava gran i molt delicada, i patíem molt quan ella era fora, de manera que vàrem pensar que a la pròxima sortida, en lloc d'anar-hi sola, que l'acompanyés ma mare i jo em quedaria a casa; per aquella època, la padrina només es veia capacitada per fer només Un viatge l'any en lloc de dos, a més que les rutes no les feia ja tant intensives, les va fer més curtes.

- Tot i que vostè ja no practica l'ofici, se'n deu recordar de la majoria de remeis, no és així?
Si és així, ha passat els seus coneixement als seus descendents, de la mateixa manera que la seva àvia va fer amb vostè?

Home, no de tots, però si d'alguns, els que més utilitzo encara i si fes memòria, encara en recordaria uns altres quants. No gaire, ja que ara, tenim la medicina moderna, i la joventut, prefereix prendre una aspirina i fora mal de caps, que no pas elaborar Un remei, que tardes més a fer-lo, no obstant, jo crec que és més bo, eficient i més sa que algunes de les medicines actuals; i encara que ho vogués fer, no hauria pogut amb totes, ja que el meu marit, quan era jove, no hi creia amb aquesta medicina natural, i va esparracar totes les receptes que teníem apuntades a mà (no totes les que sabíem les teníem apuntades, però algunes, sí). Però sí que m'hauria agradat, no ho nego.

- Com éreu rebudes als pobles i/o ciutats?

Amb molta alegria i espera, realment molta espera, ja que, normalment, agradava la nostra arribada. Ja he dit que el tracte era molt familiar; ja fos per ganes a veure'ns com per l'espera dels ungüents que ells necessitaven.
Amb la gent d'allà baix, hem mantingut una gran amistat que ha durat moltíssim anys, ara encara, rebot notícies, de tant en tant, d'aquestes bellíssimes persones.

- Quins eren els ungüents que més es demanaven i més es venien?

Home, això depenia, ja que ni els animals ni les persones, tenen sempre els mateixos mals, a vegades, normalment eren mals excepcionals, però sí que és veritat que hi havia epidèmies, com ara ,durant una època, el tifus, , els diversos olis de tifus eren realment, molt demanats; l'oli d'avet per prevenir els constipats o curar mals pulmonars (Un mètode d'aplicació és: untar torrades amb l'anomenat oli, i aleshores, es situa a la zona pulmonar lateral, o sigui més o menys allà on la zona mitja de les costelles), l'oli de ginebra, que entre altres coses es demanaven molt per als dolors de part de les vaques o altres mals, com ara els d'ull o de coll (cop de vent), també per fer fregues a zones

afectades per èczemes, picors... i fins i tot per a la ronya del bestiar; i per suposat la
trementina, que va coincidir amb l'època de "prosperitat" en què Espanya es va veure sotmesa, Un cop es va superar la postguerra, ja que abans i durant la postguerra, la gent passava molta gana, i el canvi cap a la prosperitat, en què la gent ja podia menjar molt més (no ho notaven) però, aquests canvis alimentaris, tenien una reacció a la sang, diríem que causava una mena de canvi hormonal, canvi del cos, i això feia sortir a la pell, uns grans a la pell, força voluminosos i amb pus, aleshores s'aplicava la trementina, com a molts altres casos. Tot i que la "pega"(pega negra) també estava força sol·licitada, ja que s'aplicava quan a Un animal se l'hi havia trencat Un os ,per curar en forma de pegat.

- Eren costosos d'elaborar els vostres remeis?(temps, diners, dificultat...).

Del que se'n diu costosos, no, ja que tot ho extrèiem de la natura, l'única que pagàvem era la pega negra i l'aiguarràs per fer la trementina, tot i que no era massa cara, ja era menys que l'esforç costós si l'haguéssim d'extreure de la manera inicial, del pi roig, aleshores sí seria costós, de temps i dificultat.
El que també era molt costós de temps i dificultat era l'oli d'avet, quina paciència! L'oli l'havíem d'extreure de les llàgrimes de resina de la copa del pi, s'havien de rebentar amb una agulla, i del petitíssim líquid que se'n extreia, l'havíem de guardar a Un potet de manera que per emplenar tan sols Un pots més petit que Un got, el que costava! Amés, qui s'enfilava allà a dalt? Els homes sí que eren capaços, pràcticament els únics, tot i que la padrina algunes vegades també s'hi enfilava, era molt valenta i a més, tenia moltíssima empenta.

- En el cas que vostès, compréssiu alguns components d'alguns ungüents a farmàcies o drogueries, anàveu també hi anàveu caminant a la ciutat o poble més proper?
Vau anar-hi alguna vegada, durant els vostres viatges?

No, sempre hi anàvem caminant, caminàvem a tot arreu, normalment hi anàvem quan érem a casa, durant l'estiu o abans de marxar, en fèiem la trementina per carregar o bé, ja preveníem "per si les mosques" ens en faltava durant el viatge, tot i que si era realment necessari, ja en compràvem durant el viatge, però no sempre; sempre anàvem als mateixos establiments, eren els únics llocs on hi venien els productes que necessitàvem a bona qualitat, anàvem a una farmàcia de Moià o bé a Sant Feliu de Llobregat o per allà a la vora, sovint, hi havia gent que es queixava de la qualitat de la trementina que els hi havia vengut alguna altra trementinaire que no havia comprat al mateix establiment que nosaltres, realment, estaven molt contents de nosaltres.

- Com era l'arribada a casa, després de tant de temps fora?

Molta alegria als de casa, tot i que ja sabien què no ens passaria res, sempre estaven molt preocupats per si mai ens trobàvem algú indesitjable pel camí, has de pensar, que en aquella època, era poc recomanable passejar-se massa pels boscos, després de la guerra, s'hi amagaven molts buscats, i tot i la confiança que portaves a sobre, sempre tenies una mica d'angoixa; per això, quan arribàvem a casa, l'alegria era gran, tothom estava encantat, per nosaltres i el que portàvem(diners, i a vegades alguna peça de roba), eren uns dies de repòs, la gent ens deia per anar al vall del diumenge o tan sols sortir Un moment a passejar, però nosaltres acabàvem d'arribar d'Un llar viatge, dur, difícil i molt cansat de dos mesos, teníem ganes de quedar-nos a casa a "no fer res", tot i això, al cap de pocs dies, dos o tres, ja tornaves a la vida quotidiana de casa, o sigui, mantenir la casa i l'hort(els que en tenien) i criar als menuts de la família.

- Quan tornàveu del viatge, què portàveu de benefici?

Portàvem diners, normalment no gaires, tot i així, alguna vegada vàrem arribar a portar la quantitat de 3000 pessetes, que aleshores eren força diners, però no sempre era així; també portàvem eines o peces de roba, de les que ens fèiem el vestit de Diumenge, abans on teníem gaires vestits. Fins i tot, una vegada, la padrina va portar una estufa elèctrica!, que en cara la tinc guardada. En general només diners, però si a casa feia falta alguna cosa, procuràvem portar-la, si ens era possible.

- Els diners que portaveu a casa, en què eren utilitzats (roba, menjar, eines...)?
Servien de molta ajuda, o podíeu prescindir d'ells?

Els diners els gastàvem en tot, has d'entendre que al poble, els diners no n'hi podien arribar de qualsevol altra manera que no fos sortint d'aquí fins que no vàrem començar a vendre i comercialitzar la llet de les nostres vaques, però això va ser als anys seixanta, fins aleshores, depenien de nosaltres pràcticament en la majoria de coses, econòmicament parlant.
Com he dit, portàvem el que aquí on podíem aconseguir, teles de roba, eines necessàries, com ara les del camp o estris de casa, de menjar, més o menys ja en teníem de manera que no en portàvem massa, però alguna vegada sí portàvem ingredients per de prendre terminats plats, lògicament, també portàvem plantes medicinals que a part de ser necessàries per a vendre-les, també les necessitàvem nosaltres per als nostres propis remeis (sí que en veníem, encara que també ens en fèiem per a l'ús propi, és clar).
No podíem prescindir d'ells, ja que eren molt útils, summament necessaris per a la nostra subsistència al nostre poble, a partir d'ells, obteníem coses materials molt necessàries.

- Quina era l'època idònia per marxar i recol·lectar? més o menys, quant temps estaven fora de casa?

L'època idònia, depenia de les plantes, segons l'època que florien o la que feien el fruit, ja que hi havia plantes de les que en necessitàvem tan sols el fruit, o n'hi havia d'altres que en necessitàvem només el fruit. Inicialment, fèiem dos viatges l'any, l'un marxàvem en l'època de la matança del porc i tornàvem pels voltants de pasqua, o més tard, depenia, i l'altre marxàvem a mig o final d'octubre, i tornàvem per Nadal, però, sempre podien ser més llargues o més curtes, no obstant, quan la padrina va començar a fer-se gran, ja no podia recórrer grans extensions, així que vam passar a fer-les més curtes, de menys temps i recorregut, de manera que vàrem acabar fent-ne una a l'any.

- Realitzàveu gaires vendes en el fet de que, si veníeu tots els ungüents que portaveu, o en sobraven?(gaires?)

Home, depenia, a vegades ho veníem tot, però a vegades, no; tot i que sempre procuràvem que ens en sobressin una mica per al consum propi, sempre que ens en faltés a casa, si no era així, procuràvem vendre'ls tots. Si alguna vegada, ens en arribava a faltar, tornàvem a fer Un petit viatge (Un cop acabat el gran) directes a on ens n'havia faltat, tan sols per satisfer les necessitats dels nostres "clients", amics.
A vegades, ens sobrava més d'Un producte que no d'Un altre, tot i que sempre preveníem, regides per l'època de l'any: si hi havia canvi estacional, ja preveníem que la gent tindria Un mal o Un altre, així miràvem de portar els imprescindibles; hem de tenir en compte que els havíem de carregar nosaltres...
De manera que tant si ens en sobraven com si ens en faltaven, sempre eren: "no gaires"...

- A quin preu veníeu els vostres remeis? De què en depenia el preu (de les propietats del remei, del cost de producció...)?

Els preus varen patir una evolució, que era conseqüència del canvi de nivell de vida; vàrem acabar, venent l'oli de ginebra a 4 pessetes l'Unça, la trementina a 6 pessetes l'Unça i l'oli d'avet, era el més car, el veníem a 9-10 pessetes l'Unça. No obstant, al principi, als primers viatges, aquests ungüents, remeis, es venien a base de "rals" i màxim dues o tres pessetes, com era el cas de l'oli d'avet, aquests, van anar augmentant, així que a principis del segle XX, l'oli de ginebra, el més barat per la seva forma d'elaboració, es venia a 25 cèntims l'Unça; de manera igual però seguint Un preu a proporcionat als canvis vistos amb l'oli de ginebra, el preu de la trementina, i el de l'oli d'avet, també es venien més barats anys enrera.
Els preus depenien de la forma d'elaboració o obtenció dels ingredients, per això, l'oli d'avet era el més car, ja que per obtenir la resina essencial en la preparació, algú s'havia d'enfilar a la copa del pi per rebentar llàgrima per llàgrima de resina d'aquest, així que per emplenar tan sols Un potet de resina havíem de "suar la gota gorda", imagina't uns quants! Normalment s'hi enfilaven els homes, però la padrina, alguna vegada també s'hi va enfilar, costava moltíssim. La trementina, l'havíem de vendre a Un preu concret, de manera que tinguéssim beneficis a partir de la compra dels seus ingredients...

- Actualment, hi ha medicines que tot i les seves propietats curatives, tenen efectes secundaris; hi havia alguns ungüents als que els hi passés el mateix?

Jo no els coneixia, ja que l'únic secundari que podia haver-hi era que a tinguessis alguna al·lèrgia a l'ungüent que et posessis sobre la pell, no obstant, aleshores les al·lèrgies no es coneixien, et podia sortir alguna èczema, pell resseca...però res més. No en puc descriure cap perquè no en tinc ni en tenia present cap, tampoc.
L'únic que podia passar era que hi havia remeis, que si en prenies amb accés, podien causar-te la mort (algunes plantes tenien aquests "afectes") però que més que ser Un efecte secundari, era Un fet real.

- Podria explicar-me què és la cera groga, en breus paraules?

"És la que es treu de l'abella, més que de l'abella, és la que se'n treu a partir dels seus ruscos de mel; per explicar-ho millor, seria la casa de les abelles, el que és purament el rusc, a dintre, les abelles hi posen la mel i després ho tornen a tapar amb cera."

- Quan va fer vostè el seu últim viatge? I la seva àvia?

Jo l'últim viatge el vaig fer als 16 anys, perquè a casa també em necessitaven molt, a més, aquell hivern havia d'anar a prendre a cosir, típic de la dona, cosir durant els hiverns; a més, el pare ja estava molt malalt i a la feina no hi podia anar, cap al final, el pare amb Un cor que ja no li funcionava massa bé, i la mare malalta de l'estómac... i ma germana amb una criatura, jo ho havia de fer, quedar-me a casa era important, d'ajuda, jo amb 16 anys havia de fer la feina... no m'ho vaig poder permetre...
La padrina, va fer el seu quan contava ja amb 72 anys, acompanyada de la meva mare, per tal que la ajudés; com he dit, el seu penúltim viatge el va fer completament sola, Un viatge de 15 dies per portar material que l'hi havia demanat, ja que el necessitaven; en el viatge va anar fins a Riells i Arbúcies... a més, amb l'arribada de la medicina, ja no era massa necessari, vull dir que sí es podia prescindir d'ella, de manera que no anava malament a ningú o gairebé.

Va plegar que estava molt cansada, ja cap als últims viatges, només arribàvem fins a Manresa com a màxim i tornàvem...ja estava vella i esgotada per anar fet els viatges llargs, ja que et cases molt; aleshores, ma mare i jo vàrem dir "prou, no pot ser", la padrina se capficava que havia de continuar, que els de tal o qual lloc, la necessitaven per algun remei... cap als últims viatges, no la podíem acompanyar, i hi anava sola, estàvem durant tot el viatge amb "l'ai al cor" fins que l'últim viatge, la mare la va acompanyar, no podíem suportar que anés sola per aquell món de Déu! vella i sola, mai! A aquell viatge, només varen anar fins a Arbúcies, a aquelles cases que no en necessitaven, deia: "oh! Hi aniré, com que hi aniré més amb tren què no pas a peu..." i no podia ser, patíem molt, però ella sí que es veia capaç, ella volia i hauria continuat fins que no hagués pogut amb ella mateixa, a més, era molt valenta, crec que és millor anar-hi sola que no pas acompanyada, ja que així, tens companyia; la padrina, quan tenia por, perquè en aquells viatges, podies arribar a passar POR, aleshores, com que era molt creient, treia el rosari i vinga a resar, se la sabia tot!
Cap al final, ens trucaven o ens enviaven cartes, dient que la padrina hi anés, però, els hi dèiem que no, que estava molt delicada i cansada, cansada de pencar massa!

Ella havia treballat molt tota la vida, i ara hi ha gent que ho veu molt bé, però no saben què si no fos per necessitat, no ho haguéssim fet, perquè era Un treball duríssim, imagina't, caminar el que caminàvem, ella caminava, i recollia, i feia, i carregava!...

- Pel que tinc entès, que a partir de la guerra civil, les marxes "pel món", es van reduir molt, ja no eren gaires les trementinaires que varen continuar exercint la professió. Podria explicar la seva opinió sobre el perquè varen deixar de practicar aquesta activitat, les trementinaires, i com a conseqüència, la fi d'aquest ofici? Perquè, hi havia algun motiu en especial?

Duran la temporada de la guerra no s'hi podia anar, és clar, no te'n podies fiar, les muntanyes s'havien tornat insegures, però jo aleshores era encara molt petita.
En aquella època, per portar diners a casa, l'àvia va passar una temporada a Barcelona, treballant a una fonda amb uns seus parents, allà va amamantar a una criatura, però abans ella ja ho havia fet a aquí casa(la va criar, no obstant la va haver de tornar a sa mare, i ella ho va passar molt malament, mai se'n va recuperar), quan va marxar a Barcelona, va deixar a la seva filla a casa, li va saber molt greu desmamantar-la, després va quedar sense llet per tornar-hi; allà, a més, ajudava en el dia a dia de la fonda, la volien sempre amb ells(fonda Majoral, a la plaça reial de Barcelona, on s'hi va estar dos o tres mesos com a mínim).
Aleshores, acabada la guerra, totes les trementinaires hi anaven amb molta por, encara eren insegures les muntanyes, havien de vigilar molt, de no trobar-se a ningú, de caminar purament de dia, per on passaven...sort que mai es varen trobar amb ningun indesitjable.

Però les trementinaires no vàrem deixar de practicar l'activitat tan sol per la por, més que res va ser per Un tot, Un conjunt: l'evolució de la medicina moderna, diríem que va ser la nostra més gran rival i competència cap al final, amb la veterinària, ells ja tenien el que havíem de menester, el que sí que a la gent, li va costar força adaptar-se a la situació, a la medicina, ja que no se'n fiaven massa al principi, si no, si que no haguéssim continuat, diríem que gràcies als "inadaptats" el nostre futur el varen allargar almenys uns 30 anys, que ja és molt; però, finalment, la medicina moderna va guanyar-nos, però, ara ha sortit de nou de moda, la medicina naturista de les herbes medicinals, però amb l'avantatge de que ara es tenen moltíssim estudis científics basats en aquest tema, és una altra branca de la medicina moderna però amb unes bases antigues i modernitzades; va ser, en conjunt, per la millora de vida que es va donar en tot el país (medicines, carreteres, comunicacions, menjars...millor qualitat en tot), el que va causar que tothom ja tingués una altra feina a què dedicar-se, en lloc de continuar fent els viatges; finalment, es va aconseguir el que es volia, es va finalitzar l'etapa que ens havia impulsat a realitzar aquella activitat per tal de sobreviure. Elles, a més, anaven a ajudar en el que podien, a pols i a portar-li a domicili, elles no feien cap mal a ningú, sinó al contrari.

Les poques dones que varen continuar fent els viatges, es varen fer grans, el temps les va cansar, les va envellir, no obstant, no el s'hi va treure les ganes de continuar, fins que el cos els hi va dir prou, fins que es varen morir. Aquestes, són les que varen lluitar fins al final, ja que la necessitat de sortir s'havia convertit en una necessitat per sortir i veure els coneguts, els amics fets durant anys i anys, aquestes, com totes les altres, tenen molt de mèrit, per l'empenta, pel valor, per tot.

- Finalment, podria explicar-me la seva opinió sobre la importància de l'activitat trementinaire en la vida dels pobles de la zona? Si creu que n'hi va haver; si no és així, perquè?

N'hi havia poca, la típica i continuada. Es diu que aquesta activitat, tan sols va ser practicada aquí, a aquesta zona, comarca, i a una comarca del nord d'Aragó. Crec que... no t'ho podria definir, ja que aleshores no n'hi havia, ja que era una cosa molt natural d'aquella època, la importància l'hi hem donada ara; per mi és purament la vivència aquesta, la passada i viscuda però no...tan sols era una activitat duta a terme per necessitat, no per gust; és Un record, Un capítol de la meva vida, una època viscuda, una història, ja que ha passat fa molts anys.