Gran part de la població femenina va formar part d'aquesta activitat durant més d'Un segle; des de la primera meitat del s.XIX fins a la segona meitat del S. XX (1960-1980). Quan esmentada activitat va començar a defallir. No se sap ben bé en exactitud, quan es va realitzar la primera sortida "pel món", ens pensem que va ser durant la dècada de 1840-1850, no obstant sí que es té constància de quan se'n va fer l'última, l'any 1984, realitzada per una de les últimes trementinaires, Sofia Montané Arnau, junt amb el seu marit.
L'ofici es va extingir degut a una sèrie de canvis succeïts en aquests últims temps: el més important va ésser l'evolució de la medicina, fàrmacs i antibiòtic més eficaços, els quals van capacitar a Catalunya a sortir i tirar endavant d'aquell estancament sanitari al que estava sotmesa, motius pels quals aquell grup de dones emprenedores varen desenvolupar aquell ofici.
D'aquesta manera, quan l'ofici va quedar oblidat en la història, però recordat als cors de tots els membres de la vall i més enllà, els clients serien els que tindrien d'arribar-se a la vall, si és que volguessin algun remei com els d'aleshores.

A partir del boom d'evolució de la medicina, la població, la gent es va anar acostumant, a Un ritme moderat, a les medicines modernes, entre elles, també, la branca de la veterinària. Al principi, la gent no se'n fiava, però al cap d'Un temps, la preferien, ja que trobaven molt més còmode tenir una o dues capcetes de fràmacs al calaix de la tauleta de nit, i utilitzar-los cada cop que ho necessitessin, a haver d'esperar l'arribada dues vegades a l'any, els ingredients o remeis naturals per a trobar la cura de la malaltia; a més, sovint s'havien d'elaborar. Així que la medicina actual (d'aleshores) va acabar robant tot el protagonisme a aquell medi de subsistència nòmada.

Tot i això, poc més tard, varen aparèixer unes falses "tuixentes", estafadores que aprofitant l'èxit i popularitat que varen adquirir aquelles dones coneixedores de remeis, es feien passar per trementinaires, també anant de casa en casa, encara que enganyant a la gent, als que els hi venien remeis de mala qualitat i fent passar-ne Un per Un altre de més car; alguna vegada, es va donar el cas de que els amos de les cases que els hi oferiren allotjament, es despertessin enganyats i robats.

"Aquest curanderisme nòmada tan típic, s'acaba, es degenera, aviat no serà sinó una pàgina històrica de l'evolució geogràfica dins l'aspecte humà de la nostra terra"