ARISTÒTIL (384
- 322 a.c) 
Mini diccionari
TEXT 1
"I com que la Política es serveix de les altres ciències pràctiques, i com que a més estableix lleis sobre què cal fer i de què cal abstenir-se, el fi d'aquesta ciència englobarà els fins de les altres; d'on es dedueix que el fi de la Política serà el bé propi de l'humà. En efecte, fins i tot si hi ha identitat entre el bé de l'individu i el de la ciutat, amb tot és una tasca manifestament més important i més perfecta la de conèixer i salvaguardar el bé de la ciutat; perquè el bé és segurament una cosa estimable fins per a un individu sol, però és més bell i més diví aplicat a una nació o a ciutats." Ètica a Nicòmac A, 1094 b
Preguntes:
1. Comenteu el text: expliqueu les idees principals.
2. Què és més important el
bé públic o el bé privat? Explica, quin dels
dos predomina més en la societat actual i quines són
les seves conseqüències.
*(Has d'exposar, de manera raonada i seguint un ordre, el que
tu penses tenint en compte les possibles crítiques que
et poden fer altres que podrien no estar d'acord amb el que
tu exposes. Pots posar com exemple el pensament sobre el tema
d'algun filòsof estudiat.)
TEXT 2
"Em refereixo a la virtut moral, que és aquella que té relació amb les passions i amb les accions humanes, que són les que connoten excés, defecte o just mig. Per exemple, els sentiments de temor, de confiança en sí mateix, de concupiscència, d'ira, de pietat, en una paraula de plaer o de dolor, poden afectar-nos molt o massa poc, i en ambdues circumstàncies de manera defectuosa. Però, si experimentem aquests sentiments en el moment oportú, per motius satisfactoris, respecte a les persones que els mereixen, per fins i en condicions adients, ens mantindrem en un excel·lent terme mig, que és allò característic de la virtut." Ètica a Nicòmac II, 6
Preguntes:
1. Posa un títol al text.
2. Comenteu el text a partir de les següents preguntes:
a) Què és la virtut
moral per Aristòtil? Té el mateix sentit la virtut
per Sòcrates? i per Plató?
b) A què es refereix
quan parla de "just mig" ? Ho podries explicar a través
dels exemples que exposa el text? Posa altres exemples que ajudin
a entendre millor el que vol dir.
c) Quan "ens mantindrem en
un excel·lent terme mig"?
d) Què és el
que caracteritza la virtut?
e) Per què Aristòtil
es refereix a la virtut? A què condueix la pràctica
de la virtut? Quina relació té amb la seva teoria
Ètica?
TEXT 3
"Naturaleza (Physis)
se dice en primer lugar de la generación de todo aquello
que crece, por ejemplo, cuando se pronuncia larga la primera sílaba
de la palabra griega; luego la materia intrínseca de donde
proviene lo que nace; y además el principio del primer
movimiento en todo ser físico, principio interno y unido
a la esencia....
Se dice además naturaleza
la sustancia bruta inerte y sin acción sobre sí misma
de que se compone i forma un ser físico. Así el bronce,
y la madera lo es de los objectos de madera, y lo mismo de los demás
seres; esta materia prima i preexistente constituye cada uno de
ellos. Como resultado de esta consideración, se entiende
también por naturaleza los elementos de las cosas naturales;
y así se explican los que admiten por elemento el fuego,
la tierra, el aire, o el agua o cualquiera otro principio análogo,
y los que admiten muchos de estos elementos, o todos ellos a la
vez. Finalmente, desde otro punto de vista, la naturaleza es la
esencia de las cosas naturales..... La reunión de la esencia
y de la materia constituye la naturaleza de los seres. Esto sucede
con la de los animales y la de sus partes. Pero es preciso decir
que la materia primera es una naturaleza, y que puede serlo desde
dos puntos de vista; porque puede ser o primera relativamente a
un objeto o absolutamente primera.
Para los objectos cuya sustancia
es el bronce, el bronce es el primero relativamente a estos objectos;
pero absolutamente hablando, es el agua quizà, si es cierto
que el agua es el principio de todos los cuerpos fusibles. Y es
preciso añadir que la forma y la esencia son también
una naturaleza, porque son el fin de toda producción. Finalmente,
por metáfora, toda esencia toma en general el nombre de naturaleza,
a causa de la misma en que hablamos, porque la naturaleza es también
una especia de esencia.
Se sigue de todo lo que precede, que la naturaleza primera, la naturaleza propiamente dicha, es la esencia de los seres, que tienen en sí y por sí mismos el principio de su movimiento. La materia no se llama en efecto naturaleza, sino porque es capaz de recibir en sí este principio, y la generación, así como el crecimiento, sino porque son movimientos producidos por este principio. Y este principio del movimiento de las cosas naturales reside siempre en ellas, ya sea en potencia, ya en acto." Metafísica L.V cap.IV
TEXT 4
"
Sustancia se dice de los cuerpos simples, tales como la tierra,
el fuego, el agua y todas las cosas análogas; y en general,
de los cuerpos, así como de los animales, de los seres divinos
que tienen cuerpo y de las partes de estos cuerpos.
A todas estas cosas se llama sustancias, porque no son los atributos de un sujeto, sino que son ellas mismas sujetos de otros seres. Desde otro punto de vista, la sustancia es la causa intrínseca de la existencia de los seres que no se refiere a un sujeto : el alma, por ejemplo, es la sustancia del ser animado. Se da también este nombre a las partes integrantes de los seres de que hablamos, partes que los limitan y determinan su esencia..... Por último, el carácter propio de cada ser, carácter cuya noción es la definición del ser, es la esencia del objeto, su sustancia misma, de aquí se sigue que la palabra sustancia tiene dos acepciones: o designa el último sujeto, el que no es atributo de ningún ser, o el ser determinado, pero independiente del sujeto, es decir la forma y la figura de cada ser." Metafísica L.V cap.IX
TEXT 5
"La virtut és, per tant, un hàbit
selectiu, consistent en una posició intermèdia per
a nosaltres, determinada per la raó i tal com la determinaria
l'home prudent. Posició intermèdia entre dos vicis,
l'un per excés i l'altre per defecte. I així, uns
vicis pequen per defecte i altres per excés del degut en
les passions i en les accions, mentre que la virtut troba i tria
el terme mitjà. Per la qual cosa segons la seva substància
i la definició que expressa la seva essència, la virtut
és mig, però des del punt de vista de la perfecció
i del bé, és extrem.
No tota acció, però, ni tota passió admeten
una posició intermèdia. Algunes es nomenen precisament
implicades amb la seva perversió, com l'alegria del mal
aliè, la imprudència, l'enveja; i entre les accions
l'adulteri, el robatori, l'homicidi. Totes aquestes coses són
objecte de censura per ser ruïnes en si mateixes, i no pels
seus excessos ni pels seus defectes. Pel que fa a elles no hi
ha manera de conduir-se rectament mai, sinó que sempre
s'erra. No hi ha en aquests assumptes un fer bé o un no
fer bé, com en punt a amb quina dona o com o quan cometre
adulteri, sinó que senzillament fer qualsevol d'aquestes
coses és errar." Ètica a Nicòmac,
VI
TEXT 6
"Per aquesta raó l'ànima
és, en definitiva, una entelèquia primera d'un cos
natural que té la vida en potència, és a dir,
d'un cos organitzat. Les parts de les plantes són així
òrgans encara que extremadament simples: per exemple, el
full serveix d'abric al pericarp, i aquest per preservar el fruit,
mentre que les arrels són l'anàleg de la boca, perquè
ambdues absorbeixen l'aliment. Si llavors hem de donar una fórmula
general aplicable a tota mena d'ànima, direm que l'ànima
és l'entelèquia primera d'un cos natural organitzat.
Per això podem descartar per complet com innecessària
la qüestió de si l'ànima i el cos constitueixen
una sola entitat; això manca de sentit, com preguntar si
la cera i la figura a ella donada pel segell són una sola
cosa, o, si en general, ho és la matèria d'un objecte
i allò de tot això ell és la matèria.
Ho Uneixo i l'ésser tenen múltiples accepcions, però
el seu sentit fonamental és l'entelèquia."
Psicologia
