Emocions
Quan parlem d’emocions, podem assenyalar les circumstancies particulars que la generen. Si les circumstancies desapareixen, normalment les emociones que les acompanyen també desapareixen. Les emociones són específiques i reactives, les circumstancies les precedeixen.
Les emocions apareixen quan certes situacions identificables alteren el fluir ja conegut o previst. Les emocions són, per tant, energies específiques que es manifesten com a reacció a una situació que les precedeix. Les emociones apareixen en un moment en que hi ha un gir en el camp de les nostres possibilitats. Exemple: agafar l’avió a l’aeroport per arribar a destí on presentaré una conferència suposa un flux normal d’accions possibles. Avui els empleats de la torre de control de l’aeroport es declaren en vaga i els vols queden suspesos per la resta del dia. El flux normal de les meves accions queda interromput (frustració, indignació) amb la complicació de què és molt probable que arribi tard a la meva presentació (incomoditat, vergonya) o que ni tan sols arribi al lloc previst (mortificat) i això requerirà fer la presentació en una nova data que no disposo (disgustat)
Estats d’ànim
Echeverría assenyala que els estats d’ànim són una distinció molt diferent de la distinció de les emocions. Mentre les emocions succeeixen quan uns situació modifica el nostre espai de possibilitats, els estats d’ànim, instal·lats en un fons emocional permanent, determinen contínuament un particular horitzó de possibilitats i condicionen les accions que prenem. Els estats d’ànim són més duradors i persistents, les emocions són menys duradores.
Un estat d’ànim, en conseqüència, defineix un espai d’accions possibles.
Humberto Maturana sosté que les emocions i els estats d’ànim són predisposicions per a l’acció. És l’estat d’ànim en què ens trobem el que condiciona les nostres accions. Els sers humans sempre estem en algun estat d’ànim que, no escollim, ni controlem, simplement ens trobem en ell. Una vegada estem en un determinat estat d’ànim, ens comportem dins dels paràmetres que tal estat d’ànim especifica en nosaltres.
Dependent de l’estat d’ànim en què ens trobem, les nostres conversacions són diferents, parlem i escoltem en forma diferent. Això ens permet descobrir l’estat d’ànim en què es troben les persones, examinant les seves converses. Cada conversació porta en si mateixa el seu propi estat d’ànim. Les conversacions tampoc són emocionalment innocents. Les conversacions no són únicament un fenomen lingüístic.
Allò que comença com una emoció pot convertir-se en un estat d’ànim. Situacions molt significatives que m’han commogut d‘una manera particular la definició d‘un mateix com perdre el treball (això no ho entenc), mudar-se a un nou lloc, etc. són, a vegades, els que provoquen emociones que s’estableixen en l’estat d’ànim de la persona.
Estats d’ànim positius :
Ambició: Hi ha possibilitats per a mi i estic compromès a prendre accions.
Serenitat: Opino que en qualsevol moment es poden obrir o tancar possibilitats per a mi, i estic en pau amb això.
Confiança: Tenint com a referència la teva historia personal, tinc el judici que compliràs les promeses que me has fet.
Acceptació: Opino que s’han tancat possibilitats per a mi i estic en pau amb això.
Resolució: Veig possibilitats per a mi i vaig a prendre acció ara mateix
Seguretat: Soc competent per a actuar en aquest domini.
Estats d’ànim negatius :
Resignació: Opino que res millorarà. Les coses han estat sempre d’aquesta manera i sempre seran d’aquesta manera, no hi ha res que pugui fer per canviar-ho.
Desesperança: Opino que succeïren determinats fets negatius i el meu judici és que no hi ha ningú que pugui fer alguna cosa per canviar-ho.
Desconfiança : Opino que els altres no han complert amb les seves promeses, ni ho faran, ni amb mi ni amb ningú altre.
Ressentiment: Opino que m’han tancat possibilitats, i declaro a altres responsables per això.
Confusió: No sé que es el que passa aquí, no sé què fer i no m’agrada.
Arrogància: Tinc el judici que soc la persona més competent, tot i que no puc fonamentar-ho.
Avorriment: Sé de què es tracta el que passa aquí...es el mateix de sempre.
La facticitat i possibilitats: quatre estats emocionals bàsics
Les emocions i els estats d’ànim determinen el ventall possible d’accions : algunes apareixen possibles i altres no, algunes opcions s’obren i altres es tanquen. El nostre grau de benestar i/o sofriment està determinat pels estats d’ànim i les interpretacions que fem de les nostres possibilitats, no necessariament pel que ens toca viure en aquest moment.
Les interpretacions de facticitat i possibilitat evidencien la nostra disposició i la dels alumnes a aprendre i desaprendre. La facticitat es una dimensió permanent de la existència humana que no podem modificar i que ens porta a ser el que som. Està referida al que és biològic i històric, per exemple: la finitud del nostre cos, la nostra historia biogràfica, les condicions de l’entorn històric,... També s’inclou les múltiples experiències passades i certs fenòmens presents que si bé poden canviar estan fora del nostre àmbit directe de influencia.
La forma en que ens relacionem amb la facticitat i les possibilitats en el nostre context educatiu, sigui acceptant-les o rebutjant-les, configuren quatre estats d’ànim bàsics: ressentiment, acceptació, resignació i ambició.
Ressentiment
El ressentiment interpreta que hi ha una expectativa que no es compleix. Pot ser que aquesta expectativa es va expressar i va haver una promesa per part de l’altra persona (docent, alumne,…) o bé es va mantenir l‘expectativa sense formular el que es volia. El ressentiment s’assembla a la ràbia. La diferència és que la ràbia es manifesta obertament, el ressentiment es porta amagat. Visc en el silenci i es manté una conversa íntima i privada.
Acceptació i pau
L’acceptació és l’estat d’ànim contrari al ressentiment. El que accepto és el fet que no està a les meves mans modificar el passat. Això em permet veure el passat acabat i ànim per encarar el present i el futur. No em perdo en preocupacions inútils i em concentro en accions poderoses que transformin el meu futur.
Resignació
És un estat d’ànim en el que una conversa interna jutja que siguin quines siguin les accions que realitzi no oferiran un futur diferent al present incomode, penós i insatisfactori en el que estic. Insisteixo en que el meu futur no es pot canviar. El meu ànim no em serveix per captar que no puc canviar el meu passat perquè és una facticitat ontològica i que el futur ès un espai de possibilitats en el que les meves pròpies accions ho faran diferent.
Estem en l’estat d’ànim de la resignació quan per exemple l’alumne es comporta en un determinat domini, com si no pugues canviar, però el docent considera el contrari.
Ambició i ganes
L’estat d’ànim de la resignació es contraposa a l’ambició. En l’ambició es dóna l’aspiració a vèncer i superar el present possibilitant millors oportunitats que no existeixen en el moment.
L’estat d’ànim conté una disposició energètica dirigida al futur percebut com un espai obert de possibilitats increïbles, veig possibilitats per a la acció on altres normalment no ho veuen i em comprometo a portar-ho a terme.
Com canviar els estats d'ànim i les emocions
Els estats emocionals poden canviar-se i generar un nou estat emocional que m’inspira per a assolir el que vull com a docent i m’obri possibilitats per a noves accions i no quedar-me empresonat en aquest fons emocional limitant. No és que no pugui canviar totalment el meu ànim, el que és valuós és saber que puc modificar l‘emocionalitat amb la que actuo.
En general, quan estem en estats d’ànim “positius” (felicitat, entusiasme, etcètera), ens trobem en un món que està ple de noves possibilitats per al futur. Quan estem en estats d’ànim “negatius” (tristesa, por, ansietat, etc.), ens trobem en un món que trenca les nostres possibilitats.
No som responsables dels estats d’ànim en què ens trobem. De totes maneres, tot i que no som responsables de l’estat d’ànim en què ens trobem, som responsables de mantenir-nos en ell.
Per a canviar els estats d’ànim i les emocions que considero no beneficiosos puc optar per:
- Convertir-me en un observador dels meus estats d’ànim. D’aquesta manera puc adonar-me que són simplement meus i no la forma en que el món es.
- Observar en quin estat d’ànim visc preferentment, en quines emocions em trobo, quins estats emocionals predominen en el context en que em desenvolupo, com puc alimentar noves i millors interpretacions,…
- Acceptar que si bé no els he produït (“intencionadament), em trobo immers en ells i soc responsable de mantenir-me o no en ells.
- Estar alerta a la historia que construeixo per justificar el meu estat emocional.
- Desafiar les interpretacions que expliquen l’estat d’ànim : Cóm realment interpreto el meu context educatiu?, Cóm interpreto a la gent al voltant d’aquest context (alumnes, altres docents,…)?, Quina definició tinc de mi mateix com a docent?,…
- Identificar accions que han estat bloquejades per a la emoció o l’estat d’ànim
Del ressentiment a la acceptació
Així, per exemple, si ens sentim ressentits o resignats, se’ns tanquen portes i no veiem moltes possibilitats que sí veuríem des de la pau o ambició. De quina forma és possible desplaçar-se de l’estat d’ànim de ressentiment al d’acceptació?
Revisar els fonaments del ressentiment em permet el seu transit a la pau i acceptació de la facticitat.
Amb aquesta revisió i reflexió puc arribar a descobrir que mai vaig fer la sol·licitud. M’adono que allò que crec haver sol·licitat als alumnes i pel que estic ressentit no va ser sol·licitat o no va ser sol·licitat de forma explicita i clara.
La comunicació clara i específica serveix especialment per prevenir el ressentiment. Cal deixar molt clars els compromisos que cada part adquireix per a complir les seves promeses. Situacions dins d’una comunicació deficient que són font de ressentiment:
- No es formulen sol·licituds i promeses amb precisió
- No es precisen les condicions satisfactòries ni terminis de compliment d’acords
- S’ha generat un clima de desconfiança
- No es permet fer reclams
- Ambdues parts escolten la promesa d‘una forma molt diferent.
- Expectatives desiguals que tenen les persones
- El compliment dels compromisos és avaluat amb diferents estàndards.
Puc també descobrir que el que esperava excedeix la facticitat biològica i històrica de l’alumne. Per exemple, com a docent estic ressentit perquè els meus alumnes no han tingut determinats comportaments creient que això estava dins de les seves possibilitats de desenvolupament.
Aquesta situació ens obre la porta a observar el procés d’aprenentatge que estem portant a terme. Com a educador he de ser un expert en el que imparteixo i ser sensible als avenços progressius dels alumnes. El docent es constitueix en un mediador entre l’alumne i el coneixement i per tant ha de promoure Zones de Desenvolupament Pròxim (Distancia entre el que l’alumne és capaç de fer avui i el que serà capaç de fer demà si rep el recolzament necessari per assolir-ho). Aquesta zona de desenvolupament pròxim denominada d’aquesta manera per Vigotsky, es la zona delimitada pel nivell de desenvolupament efectiu, definida per la capacitat de resoldre independentment un problema sense ajuda de ningú; i nivell de desenvolupament potencial, determinat per la capacitat de resoldre problemes sota la guia o col·laboració de una altra persona. Es tracta de detectar el que l’alumne pot aprendre per si mateix i el que l’alumne únicament pot aprendre amb ajuda de altres. Cal saber el que l’alumne necessita per assimilar significativament els nous coneixements.
La revisió pot ser més introspectiva. Resulta útil aquí indagar el que estem demanant als nostres alumnes, què esperem d’ells i valorar honestament si les expectatives són exagerades i de quina manera estan relacionades amb el nostre nivell d’exigència. És important autoobservar-nos doncs la pauta d’exigència que opera envers els altres, és mateixa manera que opera envers a nosaltres mateixos.
Aquesta relació exigent-exigit, és explicada de forma molt eloqüent per Norberto Levy, en el seu llibre “La sabiduría de las emociones”. Segons ell, una de les característiques més notables d’aquest vincle és que l’exigent no s’adona de com tracta a l‘exigit i, en especial (i això és potser el més important) de l’efecte que produeix en l’exigit el tracte que rep. L’exigent no ho adverteix perquè la seva percepció està completament atrapada per la meta, és a dir, tot el que ell registra és “s’ha d’arribar a la meta sigui com sigui”.
Levy, ho explica amb una senzilla metàfora que il·lustra aquesta relació és la del genet y el cavall. L’exigent és com el genet que vol arribar fins la colina que li atreu i que és troba a uns kilòmetres de distància. Se sent tant atret per aquesta meta que deixa de percebre el seu cavall (que representa aquí el paper de l’exigit). El genet no mira si aquest té gana o set o està cansat. El genet dóna per suposat que el seu cavall es troba en condicions d’arribar el seu destí (millor dit el destí del g su cabanet??) i espera les indicacions del genet per fer-ho.
Sota el ressentiment hi ha altres emocions. De vegades l’enuig i la frustració prèvia són l’origen del ressentiment. L’enuig és un senyal vermell que s’encén quan una expectativa no s‘ha vist realitzada. La frustració és un estat emocional que es produeix en l’individu quan aquest no assoleix l’objectiu desitjat. O la vivència emocional envers una situació en la que un projecte, una il·lusió o una necessitat no es satisfà o no es compleix. L’objectiu principal de les dues, és avisar-nos que alguna cosa succeeix en el nostre interior. Atendre aquests primers senyals emocionals, ens permet no fer créixer en nosaltres el ressentiment.
Una presentació abstracta pot provocar en l’alumne una sensació de tedi amb la conseqüent frustració. Indagar en aquesta frustració em permet revisar i adaptar millor el contingut i tipus de presentació dels materials didàctics.
Totes aquestes revisions em permeten transitar del ressentiment a l’acceptació i a la pau i més quan pot succeir que amb aquestes reflexions descobreixi que, reexaminada la situació, l’alumne que “culpem, acusem,...” de forma vetllada i privadament, no es del tot responsable del que va succeir.
També podem passar de la queixa o recriminació a l’explicitació o declaració respectuosa i precisa de la frustració i del que no es va complir. Hem de tenir cura de no entrar en una conversa basada en la recriminació mútua, doncs és tendeix a esclafar acceleradament i freqüentment no genera cap mena d’acció reparadora. En el trajecte, la relació entre les dos persones (professor-alumne) pot acabar deteriorada.
Del ressentiment a l'ambició
Una de les accions claus per passar de la resignació a l’ambició és qüestionar la meva mirada aparentment realista amb preguntes com: Quan està de fonamentat aquest judici?, Quines possibilitats no estic veient?,… També és clau acceptar que l‘impossibilitat que veig no és propietat de la realitat sinó un aspecte de la incompetència de mi mateix que se supera amb l’aprendre.
Els tres dominis
A més del llenguatge per comprendre el conjunt del fenomen humà, reconeixem el domini del cos i el domini de l‘emocionalitat. El que succeeix en cadascun d’ells condiciona l’altre. Postures físiques, emocionalitat i llenguatge es comporten entre si de manera congruent i s’influencien mútuament. El que succeeix en el camp de les emocions es reflexa en el meu cos, el que expresso amb el llenguatge es reflexa en les meves emocions, el que succeeixen en el meu cos es manifesta lingüísticament. De manera que el que es revela en un domini pot ser assolit mitjançat un altre, el que és resistit en una area pot ser acceptat en l’altra.
Moltes vegades els canvis en un dels tres dominis no es conserven, degut a la pressió de coherència que prové dels altres dos. Això obliga molt freqüentment a intervenir simultàniament en els tres dominis, per assegurar que les transformacions produïdes en un d’ells, es troben amb canvis que siguin coherents en els altres.
Quan canviem els nostres estats d’ànim, també canvien les nostres postures corporals. El que és interessant és que moltes vegades, canviant la nostra postura corporal podem també canviar el nostre estat d’ànim. Un exemple clar d’això és l’efecte de l’exercici físic (sortir a caminar,...) o altres practiques físiques, com el ballar o el ioga, sobre el nostre estat d’ànim. Si canviem les nostres postures corporals, si practiquem un exercici, certs estats d’ànim haurien de desaparèixer. La música és una forma molt efectiva d’intervenir a nivell corporal per canviar els nostres estats d’ànim.
En qualsevol experiència conviuen en aquest tres dominis inseparables pensaments (emocions o estats corporals i accions), que interactuen dinàmicament dins de la persona. Qualsevol situació sigui o no problemàtica, té la seva expressió en el nostre interior en els tres dominis. Això vol dir que un disparador emocional pot desencadenar una acció i pensaments associats. De la mateixa manera que certs pensaments poden generar sentiments i provocar una acció determinada. Per últim, certes accions poden desencadenar pensaments i sentiments.
|
