Emocions i introjectes

Un inacabat llistat de missatges s’instauren en nosaltres quasi sense permís i sense consciència i que d’alguna manera dirigeixen les nostres en vides. Aquest missatges ens deien “Plorar és de nenes”, “Has de ser fort i no mostrar debilitat”, “enfadar-se es dolent”, “expressar tendresa és de dones i efeminats”…. Per això, un dels noms que s’han donat a aquest missatges, és INTROJECTE que és alguna cosa que hem tragat sense mastegar. Un introjecte és un missatge que posem dins de nosaltres sense assimilar-ho, sense sotmetre-ho a crítica; i que com un aliment que traguem sense mastegar, no nodreix l’organisme, no alimenta, més aviat provoca indigestió la majoria de les vegades.

"Aquest tipus de professor no sóc”, “Això no forma part de mi”, “Jo sóc així",… no ens adonem però son conceptes o idees de nosaltres que d’alguna manera hem rebutjat i deixat fora del nostre ser. Quan diem o ens diem a nosaltres mateixos aquests missatges, estem evidenciant aquelles parts que com a persones i en el nostre cas com a docent no em permeto entrar en contacte. Son parts que no assumeixo. Aquestes parts que no assumeixo neixen dels nostres introjectes. Un introjecte no assimilat conscientment, no mastegat, em roba energia. En un introjecte com ara, “Es dolent enfadar-se”, en una situació en la que em falten al respecte no m’enfado i em callo. Aquest introjecte m’ha robat la energia de l’agressivitat necessària per fer front a situacions de la vida en les que he de defensar-me i posar límits.

Són missatges, normes, mandats,… que he tragat. Trago sense "mastegar" mandats parentals, valors, carències, formes de pensament,... i visions del món com el tipus de professor que “he de ser”. L’objectiu és discriminar i separar el que "per a mi" és nutritiu (integrant-lo) al mateix temps que rebutjo i expulso (tornant-lo al medi) el que em resulta tòxic.

Quan el lliure flux dels impulsos i la satisfacció de les necessitats queden impedides, és molt possible que estem en front un introjecte. És important identificar els meus introjectes: “no siguis agressiu”, “no t’enfadis”,… Son parts rebutjades que m’impedeixen la plena satisfacció de les necessitats.

L’aprenentatge passa per identificar, digerir, assimilar i integrar aquest material introjectat. Per exemple, “Amb l’enfado s’aconsegueixen coses en l’aula”. També podem aprendre introjectes viscuts en el sentit contrari. Per exemple; en aquesta mateixa vivència anterior : “Expressar el meu enfado en l’aula és dolent i destructiu”.

Ens podem adonar de la introjecció quan hi ha una expressió del tipus dels “hauria de” com "Fes això", "No facis això", "No has de", etc. Quan succeeix això s’està impedint la satisfacció de les veritables necessitats. Cada vegada que dic "sempre", "tots", "mai", "ningú", puc estar expressant-me des de un introjecte, com “Tots els alumnes són iguals", “Mai confiïs en els teus companys",… És important autoexplorar aquests introjectes i al mateix temps crear un espai segur per explorar quan els detectem en els nostres alumnes.

Però no és tot procés d’aprenentatge i educació d’alguna manera un procés introjectiu? Sense introjectes no existiria la cultura. El reconeixement de la tradició (d’allò que ens ve donat), suposa una economia de energia. Es tracta d’aprofitar el que hem rebut, els nostres orígens, les nostres programacions, les “nostres herències familiars”,... mitjançant un procés d’assimilació creatiu. L’època on rebrem i utilitzem majorment introjectes és durant la infància, etapa on el nen encara no té capacitat crítica com per a discernir i per tant, assimilar o rebutjar. Molts introjectes tenen un sentit positiu i ens ajuden a adaptar-nos al món.

Com a docents podem caure en aquesta mateixa economia i basar l’aprenentatge en mandats, normes, esquemes a seguir i complir,… La proposta com a docents seria crear un espai on l’alumne experimenti dins de les seves possibilitats per ells mateixos cada nova situació.