El quiebre professional

Rafael Echeverría en el seu llibre "Ontologia del Llenguatge", assenyala que un “quiebre” és una interrupció en el fluir de la nostra vida. El “quiebre” implica sostenir que alguna cosa no funciona, que hi ha coses que no ens agraden i que voldríem que fossin diferents.

Tot “quiebre” involucra un judici de que allò que succeeix no compleix amb el que esperàvem que succeeixi. Un “quiebre”, per tant, és un judici de que el que succeeix modifica el curs esperat dels fets.

Es l’observador que som el que declara que allò que succeeix és un “quiebre”. El “quiebre” revela a l‘observador. La mateixa experiència pot constituir un “quiebre” per a algú i no ser-ho per una altra persona. Tan sols existeixen “quiebres” (que familiarment denominem problemes), per a un observador determinat.

L’observador que som no és suficientment competent per a mostrar-nos el que hem de fer i això em pot portar a la inacció. De vegades; ens quedem “empantanats” en el “quiebre”; no veiem la possibilitat de l’acció en forma de resposta al “quiebre”.

Acompanyant al “quiebre” una cadena de judicis mitjançant els quals interpretem el que va succeir i les conseqüències que se’n deriven. Un mateix tipus de “quiebre”, produeix judicis molt diferents en diferentes persones.

Són precisament els moments concrets de “quiebre” en la rutina pedagògica en els que el docent entra en conflicte emocional i/o intel·lectual en la seva interacció amb l’alumne, els que comporten poderoses forces de transformació tant per a nosaltres com per els nostres alumnes. Una bona relació docent-alumne, docent-alumnes, alumna-alumna, etc., no és una relació sense “quiebres”.És una relació que ha desenvolupat la capacitat d’emprendre accions que s‘ocupen d’ells en forma efectiva

Són les emocions les que ens alerten o millor dit ens assenyalen el “quiebre”, com interrupcions en el nostre actuar pedagògic. Es modifica l’espai de possibilitats d’acció pedagògica adequada, al temps que s’obren nous horitzons d’aprenentatge.