Notre Dame de París, lloc de trobada dels alquimistes.

Esbós històric

Alquímia prové de la paraula àrab “el-Kimyâ”, que pot tenir l’origen en la paraula grega “khymeia”, que vol dir fos, o pot ser “khemía”, que vindria de “Khem”, que significa “la terra negra” i es refereix a Egipte. A Egipte, entre els segles IV i I a.C., es situa l’origen de l’Alquímia.

Zòsim de Panópolis (Egipte, entre els segles III i IV), l’autor de textos alquímics més antic conegut, parla de Maria la Jueva, a la que identifica com germana de Moisès. A ella li atribueix la invenció o descripció de diversos forns i aparells alquímics. El conegut procediment del “bany Maria” és relacionat amb ella per Arnau de Vilanova (València, cap a 1260).

A l’Orient llunyà es desenvolupa també una alquímia paral·lela amb estudis sobre la relació entre l’home i l’univers, la transmutació dels metalls, l’astrologia, etc.

L’antiga alquímia greco-egípcia arriba a Europa a través dels àrabs, per traduccions dels llibres antics realitzades a la Espanya de les tres religions. Alquimistes àrabs com Razi (Abu Bakr Muhammad Ibn Zakariya), Geber (Yabir-ibn-Hayyan), o les obres atribuïdes a Avicena (Ibn Sina), entre els segles VIII i X, desenvolupen una farmacopea d’elixirs transmesa a tota Europa.

Entre els segles XIII i XIV l’alquímia europea coneix el seu esplendor amb noms com el Geber llatí, Albert Magne, Roger Bacon o els textos atribuïts a Ramon Llull, continuant entre els segles XV i XVII amb Paracels, Libavius, Maier, Becher i els tractats apòcrifs d' Arnau de Vilanova, o fins i tot el mateix Isaac Newton.

Amb el triomf de la química de la mesura de Lavoisier (1743 – 1794) l'alquímia deixa de ser una ciència i sobreviu en les ciències alternatives, les societats secretes (com la Rosa-Creu) i en alguns corrents religiosos (com els pietistes alemanys).