BIOGRAFIA DE SIGMUND FREUD
Sigmund Freud va néixer el 6 de maig de 1856 a Freiberg, actualment anomenat
Pribor, un poble de la regió de Moràvia, a Txèquia. El seu pare era un
comerciant de teixits jueu que es va casar tres vegades. Freud va ser el primer
fill del tercer matrimoni. Posteriorment va tenir 7 germans. Va estar molt
lligat a la seva mare Amalie, que tenia 21 anys quan ell va néixer.
El 1860 el seu pare, mig arruïnat, va decidir traslladar-se a Viena, una ciutat
de 700.000 habitants que seria des d’aleshores el lloc on Freud creixeria i
desenvoluparia les seves activitats. Viena va convertir-se en els anys següents
en el centre cultural europeu, amb la presència de grans artistes,
pintors,músics, escriptors: J. Brahms, G. Mahler, A. Sxhönberg, G. Klimt, O.
Kokoschka, R. Musil i d’altres.
Freud va ser un estudiant molt brillant, el primer de la classe. Als 17 anys va
acabar els seus estudis de batxillerat amb notes excel•lents. Li apassionava la
literatura i les llengües. Coneixia a la perfecció Shakespeare i va estudiar
llatí, grec, francès, anglès i també sabia italià i espanyol. El cantó fosc de
la seva vida d’estudiant de secundària, ja en aquesta època, eren els insults i
bromes pel fet de ser jueu.
Va entrar a la universitat per estudiar medicina, tot i que no li interessava
massa. També assistia a les classes de filosofia de Franz Brentano. Mentre
estudiava, va entrar d’ajudant al laboratori d’Erns Brücke. El 1885, gràcies a
una beca, va anar a París a estudiar amb el famós doctor Charcot. Aquesta estada
a París va canviar totalment la vida de Freud. Charcot era un metge que
estudiava neurologia i els processos psíquics. El seu mètode més conegut en
l’aplicació de la hipnosi, Charcot els feia parlar i descobria els motius dels
seus conflictes psíquics. El treball de Charcot va fer pensar a Freud sobre la
possibilitat de l’existència de mecanismes inconscients que regulen la nostra
vida i que més endavant desenvoluparà a la seva teoria de la psicoanàlisi.
Freud va conèixer Martha Bernays el 1882, amb qui va festejar durant 4 anys.
Durant aquest temps, Freud només va veure sis vegades la seva promesa, però en
canvi li va escriure un total de 1.500 cartes d’una mitjana de 12 pàgines. La
mare de Martha no els deixava casar perquè no veia clara l’estabilitat econòmica
de Freud. El 1886, Freud va complir 30 anys, es va casar amb Martha i va obrir
el seu consultori particular a Viena.
L’interès de Freud pel psiquisme humà té un referent clàssic: en un dels primers
casos que va tractar i que es considera la gènesi de la psicoanàlisi. Es tracta
del cas d’una noia jove que es deia Berta Pappenheim, però que es va donar a
conèixer amb el pseudònim d’Anna O. Aquest cas va tractar-lo el 1880 Josef
Breuer, un metge amic i col•laborador seu. El 1895 van publicar plegats el
llibre “Estudis sobre la histèria”, on s’explica el cas i es parla dels primers
elements teòrics que seran la base de la psicoanàlisi. Aquest primer llibre de
Freud va ser rebut amb fredor i escepticisme entre els metges vienesos. La
importància que donava el llibre a la sexualitat per explicar la histèria i
d’altres malalties mentals no era ben vista en la puritana societat vienesa. Al
mateix temps, Freud proposava una nova relació entre metge i pacient mental, una
relació que qüestionava els mètodes tradicionals de la psiquiatra de l’època, ja
que Freud escolta el pacient i intenta buscar en la seva explicació el sentit de
la seva malaltia.
Malgrat el rebuig de determinats sectors mèdics i universitaris de Viena, Freud
era valorat per alguns psiquiatres i per molts pacients que trobaven la solució
dels seus problemes en els nous mètodes de la psicoanàlisi. D’aquesta manera, el
1902, Freud va organitzar unes trobades setmanals amb col•legues propers per
discutir els treballs que duien a terme. Aquesta associació va rebre elnom de
Societat Psicoanalítica de Viena. El reconeixement del treball de Freud es va
concretar de manera definitiva el 1906 en iniciar una llarga amistat amb Carl-Gustav
Jung. Aleshores Jung treballava en una de les clíniques psiquiàtriques més
prestigioses d’Europa. A partir d’aquell moment Freud i Jung van treballar
plegats i van fundar l’Associació Internacional de Psicoanàlisi. Però després
l’any 1914, Jung va deixar l’Associació i va iniciar una nova branca de la
reflexió psicoanalítica que encara vull té seguidors.
La Primera Guerra Mundial (1914-1919) va fer donar un tomb al pensament de Freud.
Durant 20 anys havia elaborat els conceptes més importants de la psicoanàlisi i
la seva visió de l’ésser humà era bàsicament optimista. Professionalment,
s’havia reconegut el seu treball, i la seva família ja estava formada per 6
fills, el darrer dels quals, l’Anna, nascuda el 1895, va ser posteriorment una
important psicoanalista. Però, la duresa de la guerra i especialment de la
postguerra va canviar la percepció que Freud tenia de la humanitat i del
psiquisme. El 1920publica un treball on parla d’una nova estructura de la
personalitat i més endavant escriurà sobre un principi de mort i sobre visions
pessimistes de l’agressivitat humana i del desenvolupament de la cultura.
En l’àmbit personal, els anys de la postguerra van ser molt durs per a Freud. A
Viena hi havia mancances de menjar i de calefacció. La misèria tornava ala casa
de Freud a causa de la inflació. Al mateix temps, diverses morts de gent propera
el van afectar moltíssim. Primer fou la seva filla Sophie l’any 1920, i al cap
de tres anys el seu nét Heinz, l’únic que tenia, fill precisament de Sophie.
També aquest any es va diagnosticar a Freud un càncer de mandíbula i va sofrir
la primera de les 33 operacions que li van fer fins a la seva mort.
En els seus darrers anys de vida, Freud va publicar diversos estudis on definia
de manera més completa la seva teoria psicoanalítica, que ja tenia un ressò
mundial i era utilitzada per molts professionals. Per exemple, el 1922 es
tradueixen les seves obres al castellà, el 1926 és visitat per Einstein i el
1929 Thomas Mann, premi Nobel, escriu un text sobre la importància de Freud en
la cultural. El surrealisme, moviment artístic i literari que utilitza les
aportacions de la psicoanàlisi en les seves obres, es desenvolupa els anys 20 i
30. D’aquest període també són les seves reflexions més filosòfiques sobre el
desenvolupament de la cultura humana motivades,entre d’altres coses, pel
naixement dels feixismes que s’estava produint a Europa.. El 1933 Hitler és
proclamat canceller d’Alemanya i es cremen públicament a Berlín les obres de
Freud. És famós el comentari que va fer Freud sobre aquesta crema: “Aquests són
els progressos que fem. A l’edat mitjana m’haguessin cremat a m. Ara en tenen
prou cremant els meus llibres”. El 1938 les tropes nazis envaeixen Àustria.
Malgrat que Freud no volia marxar de Viena, els seus amics el convencen i,
gràcies a la protecció, entre d’altres, del president dels Estats Units Franklin
Roosevelt, Freud va poder exiliar-se a Londres, on morí el 23 de setembre de
1939.
Ampliació
SIGMUND FREUD (1856 – 1939)
La llarga vida de Freud, de 1856 a 1939, aplega un dels períodes més fecunds
de la història de la ciència. Als 3 anys es publicà l’”Origen de les
espècies” de Darwin, llibre que estava destinat a revolucionar la concepció
de l’ésser humà sobre si mateix. Abans de Darwin l’ésser humà se separava a
si mateix de la resta del regne animal perquè posseïa una ànima. La doctrina
evolucionista convertí l’ésser humà en part de la natura, en un animal més
entre els animals. L’acceptació d’aquesta opinió radical significà que podia enfocar-se l’estudi de l’ésser humà segons plantejaments naturalistes. L’individu es va convertir en objecte d’estudi científic, no pas diferent,
excepte per la seva complexitat, de la resta d’altres formes de vida.
Quan Freud tenia 4 anys d’edat, Gustav Fechner fundà la ciència de la
psicologia. Home de ciència i filòsof alemany del segle XIX demostrà que
lament podia estudiar-se científicament i mesurar-se quantitativament. A
partir de llavors la psicologia ocupà el seu lloc entre les ciències
naturals.
Darwin i Fechner, exerciren una tremenda influència en el
desenvolupament intel•lectual de Freud.
L’interès per les ciències biològiques i la psicologia experimentà un gran
salt endavant durant la segona meitat del segle XIX:
- Louis Pasteur – Robert Koch: Bacteriologia.
- Gregor Mendel: moderna genètica (investigacions en els cultius de
pèsols)
- Els nous descobriments de la física influïren també profundament en Freud.
A mitjans de segle, el físic alemany Hermann von Helmoltz formulà el
principi de la conservació de l’energia. Aquest principi afirmava que, al
igual que la massa, també l’energia és quantitat, i que pot transformar-se
però no ser destruïda. Quan l’energia desapareix d’una part d’un sistema ha
d’aparèixer en una altra part del mateix. Per exemple, quan un objecte es
refreda, un altre objecte adjacent s’escalfa.
La nova física possibilità una visió encara més radical de l’individu: pot concebre’s que l’ésser humà és un sistema d’energia i que obeeix les
mateixes lleis físiques que regulen la bombolla de sabó i el moviment dels
planetes.
Deixeble d’Ernst Brücke (1874): Aquest exposava la radical opinió de
que l’organisme viu és un sistema dinàmic al qual s’apliquen les lleis de la
química i la física.
1894: Freud descobreix que podia aplicar-se la llei de la dinàmica tant a la
personalitat de l’ésser humà com al seu aspecte corporal. Un cop fet aquest
descobriment, Freud va procedir a crear la psicologia dinàmica, que estudia
les transformacions i intercanvis d’energia dins la personalitat.
Freud fou, a la vegada, metge, psiquiatra, científic i psicòleg. I també fou
quelcom més. Fou filòsof.
Més enllà dels estudis de medicina, l’apassionaven els clàssics
grecollatins, els genis literaris com Schakespeare, Cervantes o Goethe.
Estudiant a la Universitat, assistia a cursos de filosofia. Llegeix i aprèn
del filòsof alemany Arthur Shopenhauer (1788 – 1860): la voluntat de viure
d’aquest constituirà un rerafons de la teoria freudiana de les pulsions. La
seva amplia formació el capacità per a percebre les més profundes
motivacions del comportament humà
El gran coneixement que de la naturalesa humana tenia Freud el feu també
pessimista i crític. No tenia una opinió molt elevada de la majoria de la
humanitat. Sentia que les forces irracionals de la naturalesa humana són tan
fortes que les forces racionals tenen escasses possibilitats d’èxit. Una
petita minoria podria viure una vida raonable, però la majoria dels
individus se senten còmodes tot vivint amb els seus enganys i supersticions
en lloc de la veritat. Freud havia vist que els individus es resisteixen a
conèixer la veritat sobre si mateixos.
Freud fou també un crític social. Creia que la societat, creada pels humans,
reflecteix en alt grau la irracionalitat humana. En conseqüència, cada nova
generació es corromp en néixer en una societat irracional. La influència de
l’ésser humà en la societat i de la societat en l’humà és un cercle viciós
del que només unes poques persones poden deslliurar-se.
Freud creia que la situació podia millorar si en la criança i educació dels
nens s’apliquessin principis psicològics. Això significa, naturalment, que
els pares i els mestres haurien de ser objecte d’una reeducació psicològica
per tal de poder ser agents eficaços de la raó i la veritat.
Un dels grans mèrits de Freud és la hipòtesi de que la major part del nostre
psiquisme és de caràcter inconscient. La descoberta és revolucionària ja que
contradiu les afirmacions de la majoria dels filòsofs anteriors que
identificaven el psiquisme amb la consciència.
Les investigacions de Freud buscaven un mètode terapèutic per intentar curar
les malalties nervioses i van convertir-se poc a poc en una veritable
analítica del psiquisme, és a dir, en una psicoanàlisi, un estudi de la
personalitat, de la ment humana en general. Fins el s. XIX s’acceptava, per
amplis sectors, el paper de la consciència com a figura principal de la ment
humana. El model era l'individu que regula i dirigeix la seva vida, que sap
el que fa i el que ha de fer, guiat sempre per la raó. Un ésser conscient,
autònom, lliure en les seves decisions i actes, en definitiva un animal
racional.
Un fet molt important va fer que Freud abandonés aquesta concepció i
sospités que alguna cosa desconeguda es movia en el psiquisme, va ser el seu
contacte amb les malalties nervioses, amb la malaltia mental, amb la ment
desequilibrada. Aquells primers casos d’histèria que Freud va analitzar el
portaren a pensar que darrera d’uns símptomes orgànics existien unes causes
psíquiques que no eren presents a la consciència, en una paraula, que no es
coneixien. Freud va certificar l’existència en el psiquisme humà
d’experiències i records dels quals no tenim consciència, però que
exerceixen una gran influència sobre la personalitat. També va descobrir
nombroses forces de caràcter instintiu que dirigeixen els nostres actes en
determinades direccions no controlades per la voluntat conscient.
Amb el material patològic que Freud va recollir dels seus pacients, i amb
la seva experiència personal, la psicoanàlisi va ampliar ràpidament el seu
àmbit inicial fins a convertir-se en:
1. Tècnica terapèutica per tractar la neurosi, en especial la histèria.
2. Teoria general de la personalitat, que pretén explicar la seva estructura
i el seu funcionament.
3. Teoria de la sexualitat humana.
4. Una interpretació o reconstrucció històrica de la cultura.
Acabada la carrera de medicina, Freud es va desplaçar a París ((1885-86) amb
la intenció de seguir els cursos que el Dr. Charcot feia a l'Hospital
de la Salpetrière. Freud estava molt interessat a trobar altres tècniques
terapèutiques per guarir la histèria i la utilització de la hipnosi que feia Charcot en aquests casos, semblava tenir grans possibilitats.
Les classes de Charcot van reforçar la seva idea de que darrera les accions
humanes existien uns processos mentals inconscients que les condicionen. Els
símptomes dels histèrics eren una prova evident de la complexitat d’un
psiquisme amagat, que amb l’ajut de la hipnosi es podia descobrir lentament.
Al costat de Charcot, Freud va aprendre que mitjançant l'estat hipnòtic el
metge podia controlar els símptomes d'una malaltia que no tenia unes causes d'origen orgànic. L'origen de la histèria es trobava en uns conflictes
psíquics desconeguts pel propi malalt i que podien ser manipulats mitjançant
la hipnosi.
Poc a poc la hipnosi es va anar manifestant una tècnica molt irregular i és
abandonada per una altra que s'anomena de les lliures associacions d'idees.
Consisteix a deixar que el malalt vagi descabdellant els seus problemes més
desconeguts i complexos a partir d'idees aparentment simples i poc
rellevants (el malalt construeix cadenes d'idees que el porten a poc a poc
al conflicte reprimit). Així també s'aconseguia reconstruir la memòria d'aquelles experiències conflictives (catarsi) que el malalt ignora perquè
estan reprimides, perquè són, en definitiva, inconscients.
La "repressió" és el segon gran descobriment de Freud: hi ha impulsos
reprimits a l'interior de l'individu i que, per tant, resten com submergits
en l'"inconscient". Allò reprimit procura per sortir (l'inconscient és, per
tant, dinàmic, actiu), però no pot fer-ho a causa de la barrera de la
repressió. Aleshores es manifesta mitjançant símptomes neuròtics: angoixa,
fòbies, símptomes histèrics, obsessions, idees fixes, etc. Així s'expliquen
les neurosis: la repressió n'és la causa.
|
|