a) Psicologia: part de la filosofia. Estudi de l’ànima o de la ment. Suggereix un dualisme cos-ànima.

b) Independització com a ciència (finals segle XIX)
o Wundt (Alemanya), 1832-1920. Crea el primer laboratori de psicologia. La tasca de la psicologia consistia a estudiar els continguts mentals (sensacions, sentiments i imatges) per mitjà de la introspecció i l’experimentació
o William James (Estats Units). Va estudiar la utilitat i el funcionament dels processos mentals, la forma en què els organismes lluiten per adaptar-se en un entorn canviant i complet. És important la seva anàlisi de les emocions.
o La psicologia de la Gestalt. No acceptaven que la percepció fos una unió de sensacions, sinó que pensaven que el tot és més que la suma de les parts. Percebem totalitats, no un conjunt de sensacions. No podem aprendre res sobre una melodia si n’estudiem les notes aïlladament.
o Watson, 1913
   - L’objecte de la psicologia no és la consciència sinó la conducta perquè és públicament observable. L’ambient és molt més important que l’herència en la determinació de la conducta.

c) Psicologia experimental.
- El conductisme fou desenvolupat pels investigadors de l’aprenentatge: Pavlov, Thorndike i Skinner (Conductisme – Behaviorisme).
Pavlov va estudiar la conducta segons els esdeveniments anteriors, mentre que Skinner va descriure la conducta operant que depèn de les conseqüències del comportament.

d) Psicologia humanista.

e) Psicologia cognitiva.

f) Psicoanàlisi (psicologia dinàmica). Sigmund Freud (1860-1939).

Desenvolupament.

1. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LA PSICOLOGIA

Tradicionalment s’ha considerat que les arrels de la psicologia són la filosofia, la fisiologia i la metodologia científica. Com altres ciències al llarg de la història, la psicologia ha hagut de recórrer un llarg camí fins a convertir-se en ciència. La delimitació del seu objecte d’estudi i la creació de mètodes propis d’investigació n’han permès la independència. En el seu recorregut històric podem diferenciar diversos objectes d’estudis: l’ànima, la ment i la conducta.

Pel que fa a l’etimologia, la paraula psicologia prové de dos termes grecs: psyché i logos, que fan referència, respectivament, a l’ànima, entesa en sentit general com allò que “ànima” o “dóna vida” al cos, i al tractat o ciència d’aquest objecte.

A Grècia, Plató fou el creador d’una psicologia racional, tot i que algunes de les seves explicacions eren mitològiques. Concebia l’ànima com una realitat del cos material, d’origen diví. Com a conseqüència d’una culpa comesa (diàleg “Fedre”), va arribar des de l’altre món i es va encarnar en un cos mortal. Pensava que l’ànima és anterior a l’ésser humà i que el constitueix quan, per les seves vicissituds en una altra vida, cau en un cos terrestre.

Plató tenia una concepció dualista de la natura humana. Sostenia que l’ésser humà estva compost d’ànima i cos. En el seu diàleg “La república” va establir una divisió tripartida de l’ànima:

-L’ànima racional: situada en el cervell. Dirigeix les funcions superiors de l’ésser humà (pensar i raonar) i és immortal.
L’ànima irascible: situada en el tòrax. És la font de les passions nobles i generoses. És inseparable el cos i, per tant, mortal.
L’ànima concupiscible: situada en l’abdomen. És la font de desitjos i passions innobles i també és mortal.

Més tard, el seu deixeble Aristòtil concep la psyché com a element o principi biològic. És una propietat essencial de l’ésser viu i no és independent del cos, fora del qual no té sentit ni existència. Tot i que es tracta de dues idees d’”ànima” integrades en un horitzó filosòfic, d’aquí parteix la psicologia.

El món medieval, amb ben poques transformacions de la visió dualista grega, en va fer una interpretació religiosa. En aquesta època, l’ànima és una realitat independent, substància espiritual diferent de la matèria i, per tant, lliure de la mort i de la corrupció i capaç de ser immortal.

En el segle XVII es produeix un canvi de perspectiva amb l’inici de la filosofia moderna, atribuïda al matemàtic i filòsof René Descartes. Abans d’ell qualsevol funció vital dels organismes s’explicava per l’existència de l’ànima;ningú no pensava que els actes humans poguessin ser produïts per la influència d’estímuls ambientals.

Descartes va formular una visió dualista del comportament humà pel fet de dividir els actes en voluntaris i involuntaris. Alguns actes, com els actes reflexos, són reaccions matemàtiques i involuntàries davant d’estímuls externs; altres accions són voluntàries, governades per la ment (entitat no física) i produïdes perquè la persona escull comportar-se d’una manera determinada.

Segons l’esquema cartesià, els estímuls de l’ambient són detectats pels òrgans sensorials i transmesos al cervell per mitjà dels nervis. Des del cervell sorgeix l’impuls que actua a través dels músculs, que realitzen l’acció involuntària. Considerava que els animals només disposen d’aquest mecanisme de conducta innat i que tots els seus comportaments són respostes reflexes a estímuls e l’ambient.

En canvi, els actes voluntaris originats per la ment són independents dels estímuls externs. Ara bé, si la ment no és una realitat física, com pot produir els moviments físics implicats en la conducta voluntària?

Descartes va pensar que la ment estava connectada al cervell per mitjà de la glàndula pineal, on interactuen els processos mentals i els físics. A causa d’aquesta interacció, la ment podia fer actes voluntaris i també ser conscients dels involuntaris.

Ja en el segle XX, Pavlov va demostrar que no tots els reflexos són innats; hi ha mecanismes d’associació que permeten establir nous reflexos als estímuls.

El dualisme ment-cos descrit per Descartes va dividir el camp d’estudi de la conducta humana. Van sorgir dues tradicions diferents.

La primera es va dedicar a l’estudi de la ment i el seu funcionament, i va utilitzar la introspecció com a mètode d’anàlisi.

Altres investigadors van preferir analitzar els reflexos. Com que eren provocats per estímuls externs que activen els òrgans sensorials, l’estudi fou realitzat per fisiòlegs, mitjançant l’observació i l’experimentació. Aquestes dues formes d’investigació no tenien res en comú, i van produir dos mètodes diferents per obtenir les dades psicològiques.
 

L’impacte de la teoria de l’evolució

Juntament amb el descobriment del geocentrisme de Copèrnic, la teoria de l’evolució de Charles Darwin potser és la que ha causat un impacte més gran en la història humana.

La seva teoria significà un nou enfocament en l’anàlisi de l’activitat mental i les emocions, que són el resultat de l’adaptació dels organismes a l’ambient on viuen. Darwin va destacar que les espècies animals no són constants, sinó variables, i va establir un pont per salvar l’abisme que existeix entre l’”animal” i l’”ésser humà” en relacionar el comportament humà amb l’evolució dels organismes.

Els postulats darwinians de selecció natural (sobreviuen els més aptes), la rellevància de l’ambient i les variacions intraespecífiques van tenir una gran influència en el desenvolupament de la psicologia evolutiva, en l’estudi de la motivació i en l’anàlisi de les diferències individuals.

 

Primeres teories científiques.

Durant segles va existir una psicologia inclosa dins dels sabers filosòfics, situació a què es van oposar els pioners de la psicologia científica a la fi del segle XIX. A partir d’aquesta època, la psicologia ja no forma part de la filosofia, davant de la qual assoleix una independència total.

L’estructuralisme de W. Wundt.

Els historiadors de la psicologia solen considerar el fisiòleg alemany W. Wundt (1832 – 1920) com el fundador de la psicologia científica. Creà el primer laboratori de psicologia l’any 1879, i en l’obra “Elements de psicologia fisiològica” va defensar la independència de la nova ciència.

Segons Wundt, la tasca de la psicologia consistia a estudiar els continguts mentals (sensacions, sentiments i imatges) per mitjà de la introspecció i l’experimentació. Se’l considera estructuralista perquè pensava que l’estructura de la ment o els continguts mentals poden estudiar-se en els seus diversos components.

El funcionalisme de William James

W. James, fisiòleg nordamericà, també es va sentir fascinat per l’estudi de la ment, però va criticar Wundt pel fet d’estudiar l’estructura mental (elements de la consciència), en comptes d’analitzar-ne les funcions.

Aquest fisiòleg va estudiar la utilitat i el funcionament dels processos mentals (d’aquí el nom de la seva escola), la forma en què els organismes lluiten per adaptar-se en un entorn canviant i complex. És important la seva anàlisi de les emocions.

James i els funcionalistes van mostrar un gran interès per les observacions objectives i la utilitat dels grups per a la psicologia (persones de diferents edats, malalts mentals joves, etc.). D’aquesta manera van establir un camí obert cap al desenvolupament de la psicologia aplicada.

La psicologia de la Gestalt

Els psicòlegs alemanys de la Gestalt van criticar l’enfocament analític i associacionista de Wundt. No acceptaven que la percepció fos una unió de sensacions, sinó que pensaven que el tot és més que la suma de les parts. Percebem totalitats, no un conjunt de sensacions. No podem aprendre res sobre una melodia si n’estudiem notes aïlladament.

2. PERSPECTIVES ACTUALS DE LA PSICOLOGIA.

Quan parlem de la ciència psicològica, a què ens referim? N’hi ha només una, en singular? Coincideixen tots els psicòlegs en el significat que atribueixen a la seva ciència?

La psicologia no té una unitat teòrica; hi ha diferents perspectives teòriques i pràctiques molt diverses, amb llenguatges molt diferents. Malgrat tot, hi ha una consciència d’unitat entre els professionals que s’hi dediquen.

La psicoanàlisi de Freud.

Sigmund Freud (1856 – 1939), metge originari de Viena, és el creador de la psicoanàlisi, un dels sistemes psicològics que més han arrelat en la nostra cultura. El seu interès per la neuropatologia el portà a estudiar la histèria i la neurosi, i a buscar-ne els orígens psicològics.

Freud es va oposar a la consideració racional de la ment humana (filòsofs grecs) pel fet d’admetre la realitat de l’inconscient i de considerar que la personalitat estava determinada pels instints psicològics.

Considerà que les dades conscients són insuficients per explicar el comportament humà. Freud pensava que la realitat fonamental es allò inconscient, que pot ser conegut a través de les seves manifestacions: els lapsus (no recordar el nom d’una persona), els actes fallits (perdre les claus de casa o anar al menjador i no saber a què), els continguts del somni i les fantasies; tot això té un significat que la psicoanàlisi tracta de descobrir.

La psicoanàlisi freudiana pot enquadrar-se en la perspectiva mentalista, ja que pretén explicar la personalitat, la motivació i la psicoteràpia considerant la història de la ment. Fa servir la introspecció,l’associació lliure d’idees i la interpretació dels somnis com a mètode terapèutic.

La psicologia com a ciència de la conducta.

El conductisme fou la perspectiva dominant durant la primera meitat del segle XX. El creador d’aquest corrent fou Watson, que l’any 1913 va publicar un manifest fundacional, en què rebutja la introspecció com a mètode, i va orientar la psicologia per camins més objectius.

Watson considera la psicologia com una ciència natural l’objecte de la qual és descriure, predir i controlar la conducta. La conducta dels organismes és divisible en elements més simples: estímuls i respostes o reaccions de l’organisme. Quan el psicòleg fa servir el mètode experimental, ha d’estudiar la conducta animal i humana, entre les quals existeix una continuïtat biològica.

El conductisme fou desenvolupat pels investigadors de l’aprenentatge Pavlov i Skinner. Pavlov va estudiar la conducta segons els esdeveniments anterior, mentre que Skinner va descriure la conducta operant que depèn de les conseqüències del comportament. En l’actualitat, el conductisme té un paper important en la modificació de la conducta, tant a l’escola com a la clínica.

Entre les tradicions conductista i cognitiva hem de destacar la teoria de Bandura referent a l’aprenentatge cognitiu social. En moltes situacions aprenem conductes tot observant el comportament d’un model. No aprenem associacions estímul-resposta, sinó representacions mentals, com ara quan inhibim la nostra conducta quan observem el càstig d’un company.

La psicologia humanista.

Sorgeix a mitjan anys cinquanta. Els autors més representatius són Maslow i Rogers. Més que una escola formalment constituïda és un moviment que participa d’algunes característiques comunes:

-L’ésser humà és autònom i responsable de les decisions que pren per al seu desenvolupament personal.
La psicologia ha d’estudiar l’individu globalment, atès que els pensaments, sentiments i accions humans formen un tot integrat.
La vida humana es desenvolupa en un context interpersonal. La recerca del sentit de l’existència i els valors humans són aspectes fonamentals per a l’ésser humà..

La psicologia cognitiva.

A partir dels anys cinquanta, alguns psicòlegs van abandonar el model conductista, basat en estímuls i respostes, perquè el consideraven limitat. Els psicòlegs cognitius subratllen que entre els estímuls i les respostes intervenen processos mentals capaços de transformar la informació proporcionada pels estímuls.

L’enfocament cognitiu es basa en l’analogia ment-ordinador. Estudia el que succeeix en la ment d’una persona quan fa una tasca determinada (processos mentals) i com emmagatzema i fa servir el seu coneixement (estructures mentals).

L’ésser humà no és un executor passiu de respostes, sinó un processador actiu de la informació que rep de l’entorn. El fet de conceptualitzar allò psicològic com a informació distingeix la psicologia cognitiva de l’antic mentalisme, que considerava que la consciència era contraposada al món natural.