LA PSICOLOGIA COGNITIVA

La psicologia cognitiva s’inicia l’any 1956 als Estats Units arran de la publicació d’una sèrie de llibres de psicologia que proposaven un nou enfocament. Fins aleshores, l’escola psicològica que tenia més prestigi als EUA era el conductisme, amb els treballs de Skinner com a estrella. Els psicòlegs cognitius creien que el conductisme no explicava el funcionament de la ment humana i criticaven la seva metodologia inductiva. Un altre element que va influir en la nova psicologia van ser els estudis sobre el llenguatge de Noam Chomsky i la revolució informàtica arran de l’aparició de la primera computadora electrònica digital a l’Estat nord-americà de Pennsilvània l’any 1946. També, cal destacar els estudis de neurofisiologia, que van aportar descobriments notables sobre el funcionament de les cèl·lules i els mecanismes interns amb els quals el cervell resolia problemes i organitzava la informació.

La psicologia cognitiva pot definir-se com un estudi dels processos intel·lectuals des dels més simples fins als més complexos. Aquests processos són:
- Percepció
- Atenció
- Memòria
- Llenguatge
- Raonament.

Tot i que la psicologia cognitiva es desmarca i critica clarament d’altres teories psicològiques, com el conductisme o la psicoanàlisi, darrerament molts psicòlegs cognitius intenten establir ponts de contacte des de la seva teoria cap a les altres.

Encara que la psicologia cognitiva es desenvolupa amb molta força als anys 60 als països anglosaxons, tarda ben bé una dècada a introduir-se amb força a Europa. A Espanya, és una tendència que no s’introdueix fins l’any 1980, però que s’escampa ràpidament i és acceptada i posada en pràctica per molts professionals. A la universitat ja existeixen càtedres de psicologia cognitiva i es pot afirmar que és una de les tendències dominants en el camp universitari i professional, tant a Europa com als EUA. La recent reforma educativa a Espanya té com a referent teòric principal molts principis del cognitivisme.

La psicologia cognitiva ha influït decisivament en la lingüística, la teoria de la informació i la informàtica. També té certs punts de contacte amb l’epistemologia, una de les branques clàssiques de la filosofia, perquè tant l’una com l’altra estudien com es produeix el coneixement humà i els seus límits, si bé des de punts de partida diferents.

No es pot parlar d’un únic fundador de la psicologia cognitiva, sinó de molts noms que han anat aportant els seus treballs i han anant ampliant la teoria.

Com pensem? La metàfora de l’ordinador.

Un dels principis de la psicologia cognitiva és l’anomenada metàfora computacional, segons la qual els mecanismes del pensament en els éssers humans són semblants al funcionament d’un ordinador. No vol dir això que la ment humana sigui igual que un ordinador, sinó que per explicar de quina manera s’adquireix el coneixement i es processa la informació s’utilitza el símil de l’ordinador.

Per adquirir coneixement, l’ordinador necessita un hardware i un software, o sigui, un suport físic i uns programes de funcionament. En l’ésser humà, el hardware seria el cervell i els circuits neuronals es podrien comparar amb els circuits electrònics. El software serien les estructures mentals que organitzen la informació. Els experts en hardware serien els neuròlegs i biòlegs estudiosos de les neurones i els mecanismes del cervell. Els psicòlegs cognitius estudiarien el funcionament del software, o sigui, l’estructura del sistema de pensament i les operacions bàsiques de la ment.

Per comprendre de quina manera lament humana adquireix informació, es pot utilitzar el model de l’ordinador en relació als sistemes de memòria. Un ordinador disposa de dues memòries: una anomenada RAM i una altra anomenada ROM. La memòria RAM és una memòria transitòria o de treball, de capacitat limitada, que processa la informació abans d’enviar-la a la memòria ROM o memòria de llarga durada i gran capacitat que emmagatzema la informació que ha elaborat la memòria ROM. També cal recordar que no tota la informació que elabora la memòria RAM passa a la memòria de llarga durada.

Comparant aquesta estructura amb la ment humana, podem dir que qualsevol informació que prové de l’exterior, com una paraula, una imatge, un senyal, és captada pels sentits i transformada en un símbol. Aquest símbol és processat per la memòria de curt termini o de funcionament (RAM)i posteriorment passa a la memòria de llarg termini (el disc dur d’un ordinador). Aquesta informació de qualsevol informació en un símbol també ens fa semblants a un ordinador, perquè els ordinadors adopten el format simbòlic per treballar. Evidentment, el símbol de les persones amb el qual processen la informació és el llenguatge.

Qualsevol informació passa per les tres memòries esmentades. La primera és la memòria sensorial, és a dir, la que retenim a partir de la informació dels sentits. Bàsicament s’ha estudiat la memòria visual i auditiva. Aquesta memòria és molt dèbil i té una durada normalment de mig segon. Per tant, la memòria sensorial ja ens filtra la informació d’una manera molt determinant, perquè molts estímuls no els podem recordar. La memòria de curt termini o de treball té una durada d’aproximadament mig minut i una capacitat d’emmagatzematge de més o menys set elements (dos amunt o dos avall). Un element pot ser una frase, una síl•laba o un número. Fóra semblant a un bit informàtic però amb les seves diferències, perquè, per exemple, una fórmula de quatre números per a un matemàtic ocuparia l’espai d’un sol bit, però per a un profà serien quatre bits o elements d’informació. La memòria de curt termini té per tant una capacitat limitada i és una de les restriccions que tenim les persones quan hem d’enfrontar-nos a nous aprenentatges o coneixements. La memòria de curt termini processa i elabora la informació, és a dir, la classifica abans d’enviar-la a la memòria de llarg termini. Hi ha diversos recursos o mecanismes amb els quals es treballa per codificar la informació. Moltes codificacions són automàtiques, però d’altres exigeixen un esforç. Els grecs ja van inventar els recursos mnemotècnics per processar la informació, com per exemple l’associació de paraules a llocs o a colors, la utilització de jocs de paraules o ritmes, etc. Un cop processada la informació en la memòria de curt termini, decidim si l’emmagatzem a la memòria de llarg termini o no. És el mateix mecanisme que fem quan estem escrivint un text a l’ordinador i decidim guardar-lo al disc dur o bé decidim esborrar-lo. La memòria de llarg termini emmagatzema tots els coneixements de què disposem els éssers humans i que hem anat adquirint al llarg de la nostra experiència, i la seva capacitat és il•limitada. La recuperació d’aquesta informació dependrà de les estratègies de la memòria de curt termini a l’hora de classificar i organitzar la informació, de la mateixa manera que quan busquem un document al disc dur de l’ordinador el trobem amb més facilitat si l’hem classificat amb un criteri clar i senzill. De tota manera, la recuperació humana de la informació no és completa i idèntica com la que pot fer un ordinador, sinó que habitualment, en recuperar una informació, acostumem a perdre’n detalls o alguns elements que no considerem claus.

Entre la memòria de curt termini i la de llarg termini, hi ha una relació de mútua influència, un feedback constant. Quan introduïm una informació nova, sempre establim alguna relació amb informacions anteriors ja adquirides i guardades a la memòria de llarg termini.

Un altre concepte clau en relació al software i que té punts de contacte entre l’ordinador i la ment humana és el concepte de programa. Un programa d’ordinador és un esquema o estructura que serveix per classificar la informació d’una manera determinada i per resoldre problemes segons uns criteris preestablerts. Els éssers humans, davant d’un problema, ens en plantegem la solució segons una programació determinada fruit de la nostra experiència anterior, la nostra memòria de llarg termini i les informacions específiques que processem en cada problema. És a dir, la conducta humana, en general, no s’improvisa a cada moment, sinó que disposa d’uns mecanismes, uns programes previs, que marquen quina és la conducta que cal seguir. En aquest sentit, el programa seria la descripció detallada dels passos que un sistema de coneixement segueix per aconseguir un objectiu determinat. Aquesta definició es pot aplicar tant a la ment humana, com a l’ordinador. Un programa no implica el seguiment d’unes normes o pautes fixes, sinó que té en compte moltes possibilitats i variables, i adapta la seva resposta a aquestes variables. És a dir, un programa és ple d’alternatives. Si agafem un processador de textos d’ordinador qualsevol, podrem constatar que no escriu sempre igual, sinó que segons el que se li demani farà una cosa o una altra, el corrector serà en català o en anglès, el tipus de lletra serà Arial o Lucida, etc. En la nostra vida quotidiana, també tenim una sèrie de programes que ens marquen la conducta. Per exemple, el desplaçament diari de cada a l’institut suposa una determinada programació si plou, portarem paraigua; si el semàfor està en verd, passarem; si veiem un company amb qui volem parlar, l’esperarem o el cridarem. Tot aquest seguit de conductes, amb molts alternatives, configuren el programa. Si voleu, en lloc de programa li podem dir tàctiques o estratègies per resoldre problemes. Però fixem-nos que no les inventem cada dia, sinó que ja les tenim a la nostra ment. De fet, molts programes funcionen sense que en tinguem consciència, com per exemple quan decidim el millor moment per creuer el carrer.

És evident que els programes s’han d’aprendre algun dia, però un cop incorporats a la ment, els utilitzem com a pauta de la nostra conducta. Els psicòlegs cognitius han fet ús d’altres metàfores per explicar l’estructura del coneixement humà, però la metàfora de l’ordinador és la que ha donat més bons resultats.


LES EMOCIONS I ELS PENSAMENTS IRRACIONALS.

Els aspectes emocionals i afectius són poc tractats per la psicologia cognitiva, però el 1962 un psicòleg que havia estat psicoanalista, Albert Ellis, proposa una teoria sobre les emocions des de la perspectiva cognitiva. Ellis afirma que els problemes emocionals que tenim les persones provenen d’una sèrie de creences irracionals o esquemes amb els quals orientem la nostra vida i determinem la nostra conducta. Aquests esquemes són una mena de regles de vida o principis que tenim totalment interioritzats i que desconeixem, tot i que determinen la nostra manera de ser. És per tant una cosmovisió, una colla de teories que les persones creuen del tot i que no estan disposades a qüestionar que puguin ser falses, sinó que són indiscutibles. Aquestes idees irracionals són les responsables de les pertorbacions emocionals i dels nostres conflictes psíquics.

En el seu llibre sobre aquest tema, Ellis va elaborar una relació d’11 idees irracionals:

1. És una necessitat fonamental de cada persona ser estimada i que la seva conducta sigui aprovada per les persones importants de la seva comunitat.
2. Per considerar-se un mateix valuós, s’ha de ser molt competent i tenir capacitat per aconseguir qualsevol cosa en tots els aspectes possibles.
3. Hi ha certa gent que és vil, malèvola i infame i han de ser castigats i culpabilitats per la seva dolenteria.
4. És terrible i catastròfic el fet que les coses no vagin pel camí que a una persona li agradaria que anessin.
5. La desgràcia humana s’origina per causes externes i la gent té poca capacitat, o cap, per controlar les seves penes i pertorbacions.
6. Si alguna cosa és o pot ser perillosa o temible, caldrà tenir una inquietud terrible envers aquesta cosa i caldrà pensar constantment en la possibilitat que succeeixi.
7. És més fàcil evitar que afrontar certes responsabilitats i dificultats de la vida.
8. S’ha de dependre dels altres i es necessita algú més fort en qui confiar.
9. La història passada d’una persona és determinant i decisiva en la conducta actual, i si en el passat va tenir una mala actuació o una mala experiència, això ha de seguir afectant-la de manera indefinida.
10. Una persona s’ha de sentir molt preocupada pels problemes i pertorbacions dels altres
11. Només hi ha una solució correcta, perfecta i concreta pel que fa als problemes humans, i si no es troba aquesta solució perfecta s’esdevé la catàstrofe.


De manera sintètica podríem definir els pensaments irracionals amb els trets següents:

- Radicalització: les coses són blanques o negres.
- Generalització: s’utilitzen expressions com “sempre”, “tothom”
- Catastrofisme: veure-ho tot com a terrible, tràgic, etc.
- Distorsió de la realitat, exageració.
- Poc científic, injustificat, confús.
- Idealització exagerada, romanticisme, situacions impossibles.
- Molt exigent i obsessiu.

Ellis dedueix, per tant, que les emocions de les persones i les conductes són fruit de les seves creences i de la seva interpretació de la realitat. El mecanisme de funcionament de les idees irracionals és conegut com a model ABC i s’estructura de la manera següent.

Un fet o un esdeveniment (A) és interpretat per una persona, i a partir del fet desenvolupa una sèrie de creences (B) que poden ser lògiques i racionals (rB) o bé il•lògiques i irracionals (iB). A partir d’aquestes creences, es desenvolupen unes conseqüències (C) que poden ser emocionals (Ce) o/i conductuals (Cc) Per tant, les conseqüències d’una conducta no són degudes als fets o a les circumstàncies, sinó a les creences i interpretacions de les persones. Per exemple:

Fet o esdeveniment (A): En Josep no m’ha dit res quan ens hem creuat pel passadís.

Creença/Interpretació racional (rB): Potser no m’ha vist o estava distret pensant en altres coses.

Creença/Interpretació irracional (iB): En Josep no s’interessa per mi. Sóc una persona que no interesso a ningú.

Conseqüències del pensament irracional:
- Emocionals (Ce): Em sento deprimit, poc apreciat, incomprès.
- Conductuals (Cc): Evitaré trobar-me amb en Josep. No val la pena tornar a començar una relació amb ningú.

Ellis creu que els pensaments irracionals són conductes de tipus absolutista i d’exigència radical que responen a l’ordre de “he de fer”. Aquests pensaments es desenvolupen entres àrees: un mateix, els altres i el món en general. L’estructura fóra: 2Jo he de funcionar sempre bé, els altres han de tractar-me bé, i la vida, el món, m’ha de donar allò que jo vull”. Les conseqüències d’aquest pensament irracional i absolutista són:

1. Tremendisme; destacar els aspectes negatius d’un fet.
2. Poca tolerància a la frustració; considerar que les situacions són insuportables i que no es pot ser feliç.
3. Condemna; destacar que l’espècie humana és essencialment dolenta i que les conductes de les persones no tenen cap valor.

Algunes de les diferències entre pensaments irracionals i racionals queden reflectides en aquest esquema
 

Tota aquesta anàlisi d’Ellis va acompanyada d’una teràpia que pretén descobrir aquests pensaments irracionals i substituir-los pels corresponents racionals.

LES TERÀPIES COGNITIVES I

LA TERÀPIA EMOTIVORACIONAL D’ELLIS

Les teràpies cognitives són actualment les que s’utilitzen més en els trastorns de la conducta. Són una combinació de tècniques conductistes per modificar la conducta i aspectes cognitius. Pretén canviar conductes i alhora els pensaments i els judicis dels pacients. La tesi que defensa aquesta teràpia és que les conductes no són degudes únicament a elements ambientals, sinó que depenen d’elements cognitius., de pensament. Pressuposa que la modificació cognitiva, el canvi dels pensaments, pot canviar la conducta. És a dir, la finalitat de la teràpia és la modificació cognitiva. Aquestes teràpies tenen l’avantatge que són breus i estructurats i exigeixen un alt grau de col•laboració entre el terapeuta i el pacient. La col•laboració amb el pacient implica que el terapeuta expliqui la finalitat de les activitats proposades. En certa manera, el terapeuta funciona com una mena de guia o d’entrenador.

El procés de la teràpia comença amb el diagnòstic del trastorn del pacient. Per diagnosticar, es fa ús d’entrevistes que es graven en casset. Aquestes entrevistes serveixen perquè el terapeuta vegi quin mecanisme ABC funciona en el pacient i en pugui reconèixer els pensaments irracionals. Una altra tècnica és l’autodiagnòstic, que consisteix a omplir un formulari en el qual el pacient analitza els seus sentiments. Una altra eina del diagnòstic són els tests ja estandaritzats i verificats que avaluen actituds i creences de les persones.

Les tècniques més específiques de la teràpia d’Ellis, però que també utilitzen els psicòlegs cognitius en general, són: el debat, les feines per a casa i els exercicis emotius.

El debat és una discussió racional entre el pacient i el terapeuta que té com a finalitat qüestionar la validesa científica de les seves idees irracionals. S’utilitza la lògica i l’experiència per aconseguir que el pacient examini i qüestioni la seva manera de pensar i desenvolupi noves formes de pensament. El debat pot ser de diversos estils: el socràtic, el didàctic, el juganer i l’autorevelador. L’estil socràtic incita el pacient a pensar per si mateix enlloc d’acceptar el punt de vita del terapeuta directament, i és el més recomanable en la teràpia. L’estil didàctic consisteix a explicar al pacient una fase del procés de la teràpia, però s’ha d’evitar de fer abús d’aquest estil i només s’ha d’aplicar quan el pacient ho demani. L’estil juganer proposa l’ús de l’humor i de les paradoxes com a eina didàctica. L’estil autorevelador significa que el terapeuta expliqui alguna situació que ell hagi viscut i que sigui similar a la del pacient per posar-la com a exemple que aquesta es pot superar.

Les feines per a casa consisteix a proposar al pacient una sèrie d’exercicis per dur a terme a la vida quotidiana entre sessió i sessió terapèutica. La seva finalitat és reforçar allò que s’ha après o descobert a les sessions. Les activitats proposades, d’acord amb el pacient, poden ser molt diverses: lectura, escriptura, activitats de relaxament, debats, solució de dilemes... Una altra feina per a casa molt utilitzada és escriure un diari,una mena de registre on el pacient apunti situacions conflictives, la seva actitud, la seva resposta, les idees irracionals que li van venir al cap, etc.. Aquests diaris acostumen a estar pautats i dissenyats prèviament, i el pacient només els ha d’omplir. També es recomana per a cada la lectura de llibres o articles de revistes sobre la temàtica que preocupa al pacient.

Els exercicis emotius. són activitats que intenten intervenir bàsicament en els aspectes emocionals que s’amaguen darrere les idees irracionals. Un exemple d’aquests exercicis emotius podria ser la manera que Ellis proposa per resoldre la vergonya d’un pacient, fruit d’una idea irracional. La vergonya i el sentit del ridícul són conceptes que depenen molt de cada cultura i societat concreta. L’exercici consisteix a dur a terme conductes que li provoquen vergonya, com per exemple saludar una persona que no coneixem, cantar una cançó en el lloc de treball, demanar diners a un professor o company, etc. L’exercici es complementa amb un qüestionari on el pacient avalua i reflexiona sobre la situació de vergonya abans i després de l’acció de conducta proposada.

A més d’aquestes tres teràpies que són les preferents en la teoria d’Ellis, els psicòlegs cognitius utilitzen altres procediments:

Assaig cognitiu o imatges racionals emotives. Aquest procediment consisteix a imaginar-se una situació molt negativa o dolenta per al pacient, com posar-se malalt, perdre la parella, etc., i les conseqüències d’aquesta situació. Després es demana que el pacient imagina de manera intensa els sentiments o conseqüències emocionals, com ara l’ansietat, la ira la depressió, etc., que experimenta en aquesta situació. Un cop el pacient ha viscut aquesta sensació, se li demana que substitueixi els sentiments negatius per uns altres que siguin adequats i funcionals. L’objectiu és canviar les emocions negatives inapropiades per emocions funcionals, útils. El pacient ha de dialogar amb si mateix i presentar-se una idea racional enfront de la idea irracional que el domina. Aquest procediment pretén demostrar que els canvis emocionals són cosa de pocs minuts i que és un mateix qui crea les emocions negatives davant d’una situació a causa de la seva manera irracional d’afrontar els problemes. Aquest procediment és útil si es practica de manera metòdica i constant. Evidentment l’exercici d’imaginar-se tot aquest procés és una mena d’assaig per actuar de la mateixa manera en la vida real.

Entrenament en habilitats específiques com comunicació, assertivitat i resolució de problemes. Es tracta de tota una sèrie d’exercicis que serveixen per adquirir habilitats socials, com iniciar una conversa, demanar favors, parlar en públic; defensar els drets propis, etc.

Assaig de conductes i role playing. Consisteix a representar situacions possibles i conflictives de la vida real, proposades pel terapeuta o pel pacient. La representació teatral d’aquestes situacions ajuda a descobrir els pensaments que experimenta el pacient i també li proporciona eines per trobar conductes alternatives i no angoixants.


GLOSSARI

Assertivitat: Tipus de conducta que implica l’expressió dels sentiments propis, necessitats i opinions sense amenaçar ni castigar els altres i sense violar els seus drets.

Atenció: Concentració de la ment humana en relació a alguna cosa. Tot el cos es prepara i s’orienta cap a una finalitat determinada. Primera fase de l’adquisició del coneixement.

Codificació: Procés en què es transforma un estímul sensorial en un símbol. En els éssers humans, es codifica bàsicament mitjançant el llenguatge.

Cognitiu: Tot el que és relatiu a la ment humana i als processos mentals, com pensar, raonar, imaginar, etc.

Compulsió: Conducta repetitiva que serveis per calmar l’ansietat i el malestar.

Epistemologia: Principis o teories que expliquen de quina manera coneixem la realitat. També s’anomena teoria del coneixement. És una reflexió filosòfica i també científica. Una teoria psicològica es basa en una determinada epistemologia.

Memòria a curt termini: Memòria de treball que selecciona i codifica la informació abans de passar-la a la memòria de llarg termini. Té capacitat limitada.

Memòria de llarg termini: Memòria on es guarda tota la informació acumulada de les persones. Té una capacitat il•limitada.

Memòria sensorial: Memòria pròpia de les percepcions dels sentis: visual, auditiva, etc: És el pont de contacte entre la realitat i la memòria de curt termini. Té una durada molt breu, de segons.

Pensament irracional: Segons Ellis, creença de les persones, indiscutible i preconscient, que determina a seva manera de veure el món i la seva conducta i que no té una justificació sòlida ni racional.

Percepció: Conducta complexa mitjançant la qual la persona organitza les seves sensacions i coneix la realitat exterior. La percepció depèn dels sentits i de les estructures mentals internes.

Pertorbació emocional: Desequilibri o conflicte emocional, segons Ellis, pels pensaments irracionals.

Programa: És la descripció detallada dels passos que un sistema de coneixement segueix per aconseguir un objectiu determinat. Pot aplicar-se a l’àmbit informàtic i al del coneixement humà.

Role playing: Tècnica terapèutica que consisteix en la representació d’una sèrie de situacions a partir d’un petit argument o d’una improvisació.


Activitats:

Per poder analitzar les teves idees irracionals, pensa en tres situacions i respon el qüestionari següent.

1. Què va passar ? (A)
2. Què vaig sentir ? (Ce)
3. Què vaig fer? (Cc)
4. Què vaig pensar en actuar d’aquesta manera ? (B)
5. Quines conseqüències va tenir el fet de sentir, pensar i actuar d’aquesta manera a curt termini ?
6. I a llarg termini ?
7. Si es tornés a repetir la situació (A) o una de semblant, com m’agradaria sentir-me ?
8. Com m’agradaria actuar ?
9. Com m’agradaria pensar ?
10. Aquests nous sentiments, pensaments i conductes, augmentarien la possibilitat de millors resultats a curt termini ?
11. I a llarg termini ?
 

Analitza les situacions següents i descobreix quina mena de distorsió amaguen:

a) L’Enric és un alumne de 2n. Batxillerat que s’ha de presentar a un examen de matemàtiques. Està força angoixat perquè pensa “Suspendré!”.

b) En Lluís va a una festa i s’hi troba malament perquè es pensa que tothom l’observa. Creu ser el centre de les crítiques d’alguns dels convidats.

c) Un pare pateix una depressió perquè se sent responsable que el seu fill sigui un drogoaddicte (tot i que l’ha educat tan bé com ha pogut)

d) “Segur que suspendré. La pregunta 6 estava malament” (l’examen té 10 preguntes).

e) “Sóc un desastre, m’he tornat a deixar les claus”.

f) Un estudiant que estava acostumat a treure moltes bones notes treu un suficient en una assignatura i pensa: “Sóc un fracàs”.

g) “M’hauria de comportar de forma diferent a les reunions”, va pensar l’Anna tota amoïnada després d’haver explicat dos divertits acudits a uns amics.

h) “No n’hi ha per a tant, tothom hauria fet el mateix”, creia la Maria en escoltar les lloances al seu valor per haver col•laborat a rescatar el nen de la piscina.

i) En Joan un dia se sentia feliç i pensava que la vida era meravellosa i l’endemà estava completament trist perquè la vida era una veritable tragèdia.

j) T’intentes treure el carnet de conduir i suspens la circulació: “Mai no el podré aconseguir”.