Questionaris

1. Wilhelm Wundt (1832-1920)

1. Per què Wundt és considerat un dels pioners de la Psicologia Científica?
Wundt és considerat un dels pioners de la Psicologia Científica puix que fou el creador del primer laboratori de psicologia experimental que es va fer a Europa, Leipzig 1879.

2. Com defineix Wundt la Psicologia?
Wundt diu que la Psicologia és: “ la ciència dels fets de la consciència” , és a dir la ciència que estudia la consciència.

3. Quina és la funció, segons Wundt, de la Psicologia?
Segons Wundt la seva funció és estudiar: “el substrat corporal de la vida mental”, l’anatomia, la funció del cervell, etc., per arribar, a partir d’aquí, a “l’estudi dels processos conscients” o experiència immediata (per contraposició a l’experiència ‘mediata’ o cultural)...És a dir, segons Wund, primer s’ha d’entendre l’estructura interna del cervell i el seu funcionament, per arribar a entendre, posteriorment, la consciència.

4. Quin ha de ser l’àmbit pròpiament dit de la Psicologia? Quin tipus d’“eines” ha d’emprar?
El propi de la psicologia és l’estudi dels processos mentals mitjançant els quals experimentem i observem el món exterior. Wundt creia que l’eina dels psicòlegs era la introspecció, és a dir l’anàlisi intern dels processos mentals. D’aquesta “apercepció”, és a dir, d’aquest acte conscient de reconèixer lo percebut dels fets de la consciència, considerats com esdeveniments, en deriva l’únic coneixement psicològic possible. (Quan la nostra experiència és mesurable mitjançant instruments, caiem en la física).
Una altre definició d’introspecció seria: Mètode consistent en l’anàlisi de la consciència individual per tal d’esbrinar les lleis que regeixen el comportament personal. Acció d’examinar-se a si mateix, inspecció dels propis sentiments i pensaments.

5. Quins són els elements bàsics de la vida mental, segons Wundt?
Wundt i els ses deixebles identificaren dos elements bàsics de la vida mental:
sensacions i sentiments. Els processos mentals resultaven de les síntesis d’ambdós elements, però en un sentit dinàmic i creatiu, no mecanicista.

6. Sabries diferenciar allò mecànic d’allò químic?
Allò mecànic seria quelcom establert, previsible, en canvi al``o químic fa referència a quelcom més abstracte, més actiu i dinàmic, com ara la psique que només es pot copsar mitjançant l’anàlisi de la seva activitat.

7. Va tenir Wundt influència en l’anomenada Psicologia social? Per què?
Sí, Wund s’interessà per conèixer quins són els motius de caire psicològic pels quals una col•lectivitat es sent i actua com a tal. Les seves tesis han estat represes, és a dir, continuades, per l’anomenada psicologia social.


2.Alfred Binet (1857-1911)

1. Per quin motiu és conegut Alfred Binet?
Alfred Binet és conegut com a creador dels primers tests d’intel·ligència però va treballar també sobre molts altres temes, com la hipnosi, el fetitxisme i les personalitats múltiples

2. Què opina Binet de la hipnosi que havia posat en boga Charcot en aquella època?
En un principi Binet estigué a favor de Charcot i contra l’anomenada “Escola de Nancy” que considerava la hipnosi com una simple suggestió sense valor. Després que el 1891 conegués a Henry Beaunis, membre destacat de l’escola esmentada, i que hi simpatitzés i hi treballés a L’escola pràctica de la Sorbona i, posteriorment, en la publicació de la revista “L’anné psychologique” demostrà que canvia d’opinió respecte al tema comentat.

3. A què es refereix Binet en parlar de la “concepció triangular de la intel.ligència?
Per a Binet, l’acte intel·ligent implica tres elements:
1. Una direcció, és a dir, una idea clara de la finalitat (del problema a resoldre) que la ment continua tenint sempre present al llarg del procés de resolució d’un problema.
2. Una adaptació dels recursos dels quals disposem a aquest fi, cercant la manera més ràpida i eficaç de realitzar-lo.
3. La correcció d’errors, esperit crític que permet avaluar l’eficàcia dels mitjans emprats.

4. Què opina Binet sobre la intel.ligència: es neix amb ella o es fa?
La intel·ligència per a Binet mai serà una dada estàtica, fixa o heretada, sinó que es desenvolupa mitjançant un ambient, una cultura, una família. Dit en altres paraules, depenem directament de la societat, és a dir dels individus que ens envolten, per crear la nostra intel·ligència. “Dime con quien andas y te diré quien eres”. “A quien buen árbol se arrima buena sombre le cobija”. Són refranys que, al meu entendre, podrien adaptar-se perfectament a aquesta manera de concebre la intel·ligència.

5. Saps el significat de “segregacionisme escolar”?
El segregacionisme escolar és una doctrina o programa polític favorable a la segregació per motius ètnics, religiosos, lingüístics, etc, és a dir, a la separació dels alumnes depenent del seu origen, llengua, cultura, religió, aptituds per l’aprenentatge...

6. Estaries d’acord que els nens “imbècils” (incapaços d’aprendre a llegir) s’eduquessin amb alumnes normals?
No. Penso que una persona, el coeficient intel·lectual de la qual és inferior a 80, no pot rebre la mateixa educació que una , el coeficient de la qual és 100 o més. Requereixen diferents tipus d’educació, diferents mètodes de treball i, com és obvi, el temps empleat per lliçó no serà el mateix. Per contra, crec que sí seria positiu que compartissin algunes activitats comunes com ara l’educació Física, Visual i Plàstica... a fi que els “imbècils” no es sentissin desplaçats i la resta no els menyspreessin per tenir dificultats en l’aprenentatge, cosa que seria intolerable.

7. Un cop llegit el text, consideres que els tests van ser inventats per classificar els alumnes i separar-los segons el seu “nivell” (elitisme), o no? Raona la resposta.
No. El test s’inventà com eina per a dissenyar millores en l’aprenentatge, una nota baixa no es prenia com a demostració d’estupidesa, sinó com un diagnòstic d’endarreriment escolar en comparació amb l’èxit d’un igual.


3.William James (1842-1910)

1. Per què William James li dona tanta importància a la llibertat?
Per a William James la llibertat és tan important puix que la veu com a sinònim de la potestat sobre la vida d’un mateix, és a dir, perquè és una condició indispensable per a l’ autofundació de les nostres vides. Si els humans són capaços de tenir voluntat ( no es veuen cohesionats per ningú), vol dir que són lliures.

2. Com s’anomena la teoria psicològica que James proposa? En què consisteix?
James proposa una teoria psicològica que s’anomena ‘funcionalisme’. El funcionalisme considera que l’adaptació a les diverses exigències del medi és la clau del comportament de tot organisme, és a dir, els funcionalistes són conservadors que creuen que el medi és perfecte per naturalesa i que, per tant, som nosaltres qui ens hem d’adaptar a aquest.

3. Per què aquesta teoria de James se la pot relacionar amb Darwin?
Segons James les idees són eines creades pel cervell a fi de resoldre problemes, quan aquestes eines són adequades a un ús donat, se les conserva i se les considera veritables, però si en un nou entorn esdevenen inadaptades se les declara falses. En síntesis, les nostres idees són creences amb més o menys utilitat i relatives a l’eficàcia d’acció, de manera que la veritat absoluta no existeix. El funcionalisme implica una orientació dinàmica del pensament i de la realitat (enteses com a processos) igual que Darwin entén la teoria evolutiva com a formes de vida que no són estàtiques, sinó que evolucionen; ( les espècies canvien contínuament, unes s’originen i altres s’extingeixen) .

4. Què opines al respecte: Què és el primer somriure o l’estat de felicitat? (Quina és la causa i quina és la conseqüència? Què és primer?)Estàs d’acord amb la formulació de James o en contra? Raona la resposta.
James afirma que: primer hi ha un estat del cos i, posteriorment, aquest estat desencadena una emoció. Per exemple, primer hi ha un somriure i després un estat de felicitat, el somriure és la causa que provoca la conseqüència: l’estat de felicitat. Més esquemàtic:

Estic d’acord amb aquest plantejament ja que el rebre una informació, mitjançant els sentits, el cervell la processa i envia la informació a la musculatura de la cara, per exemple ( provocant, així el somriure) i, posteriorment, consolides o transformes aquest somriure, que és una mena d’impuls, en un estat, de major o menor durada, depenent de l’impacta de la percepció sensorial.

5. Què opina James de les creences religioses? Hi estàs d’acord? Raona la resposta.
James estudià la religió en dos textos:
1. “La voluntat de creure” on estudia la religió com a manera d’autoafirmació, el fet de creure en Déu comporta que el creient s’afirmi a si mateix sotmetent-se els ideals que ell mateix ha creat.
2. “Les varietats de l’experiència religiosa” on afirma que les creences religioses depenen d’una varietat de creences personals. D’aquesta manera, per alguns la religió aporta normes morals per a altres dóna models de conducta... (En definitiva, les creences religioses no són ni verdaderes ni falses, sinó eficaces).
Deixant de banda, momentàniament, el meu pensament ateu puc exposar breument com veia la religió abans de llegir el text proposat i com la veig ara. Per a mi la religió sempre ha estat una espècia de dogma, que havia estat creada al llarg de moltes generacions per tres motius:
1. Ésser una guia de conducta moral.
2. Per a donar explicació a fenòmens que, al meu entendre, no eren concebibles per la ment d’un home, anys enrere. Per exemple l’evolució de l’home o el fet que un planeta, que estigué totalment despoblat, pugui ésser tan bell i està tan ple de vida sense l’existència d’un ésser superior que l’hagi creat.
3. La necessitat d’un ésser superior que ens faci entendre que som una formiga enmig d’un gran niu anomenat univers.
Ara, després de llegir el fragment proposat, mantinc la meva posició i coincideixo amb William James: les creences religioses no són vertaderes ni falses són molt eficaces per a donar explicació a determinats fenòmens, o per sentir-nos segurs...

6. El debat sobre el Quocient d’Intel.ligència als Estats Units (1910-1920)

1.Creus que “els estúpids, o imbècils” són més propensos a la delinqüència?
Jo, a diferència de Goddard, que creia que hi havia un lligam ineluctable entre anormalitat i delinqüència penso que són dos conceptes que no tenen per què estar estrictament relacionats. Des del meu punt de vista, som nosaltres, les persones, qui, amb els nostres perjudicis i estigmes, tendim a elaborar prototips totalment allunyats de la realitat. Si tendíssim a acceptar a “els estúpids o imbècils” i a no considerar-los una amenaça per la societat, potser seria més senzilla la seva integració en aquesta i l’índex de delinqüència d’aquest grup de persones seria inferior.

2. Sabries detectar quins autors són partidaris del genetisme i quins autors són partidaris de l’ambientalisme? Raona la resposta.
Sí, sens dubte. Els genetistes són aquells que creuen que la intel•ligència és una qualitat inherent en la persona, una herència que resulta impermeable a les influències educatives, en canvi, els ambientalistes creuen que l’entorn en el qual es mou la persona i les influències educatives són elements determinants per a l’evolució de la intel•ligència d’aquesta. Goddard i Terman són dos exemples de genetistes.

4. La classificació de les Malalties mentals a inicis del segle XX.

1. Com es va argumentar la necessitat de l’internament en psiquiàtrics dels malalts mentals?
Tant la teoria de la “degenerescència mental” com la de “l’atavisme criminal” eren formes de determinisme biològic que vinculaven la malaltia mental a l’herència biològica. Un malalt mental era, llavors, un “pervers instintiu”, per això la societat tenia el dret i fins i tot l’obligació de defensar-se’n i de defensar-lo a través de l’internament en psiquiàtrics. Es tractava de guardar uns malalts, pensant en criteri quasi d’ordre públic, d’higiene i de policia, i no pas de curar-los.


3. Quines diferències podem trobar entre Eugen Blauer i Krepelin?
Emil Krapelin Eugen Bleuer
Krapelin . Estandarditza uns quadres clínics poc clars que fan possible un llenguatge comú de la psicologia i la psiquiatria.
Krapelin . ( Què va fer?) Definí, principalment, la psicosi maniacodepressiva i la demència precoç.
Bleuer (Què va fer?) Proposà el terme “esquizofrènia” per agrupar una sèrie de psicosis caracteritzades per Ruptura de la unitat psíquica de la personalitat, perceptible mitjançant l’observació de moviments o expressions contraris al context intel•lectual o emocional que els envolta.
Bleuer: Menys determinista, creia que les esquizofrènies no eren malalties caracteritzades dèficits.

4. Hi veus “avantatge” en esterilitzar els discapacitats mentals?
Crec que en ple segle XXI és inconcebible que una persona defensi tal calamitat. Esterilitzar els discapacitats mentals, no tan sols és un signe de discriminació, sinó també una injustícia pròpia de mentalitats properes el nazisme. La pregunta que ens hauríem de formular és: són els discapacitats mentals una amenaça per la societat tan important que hem d’impedir la seva reproducció? O, per contra, el quid de la qüestió és que vivim en una societat on la imatge està sobrevalorada i on es tendeix a buscar la perfecció de la humanitat?
Personalment jo opto per la segona. Crec que vivim en un món ple de perjudicis, falta d’empatia i de concepte de justícia i ètica moral.

5.Et sona d’alguna cosa el nom “Colifata”? i Ràdio Nikòsia? Exposa el que sàpigues i/o que hagis esbrinat.
Abans de fer aquest treball havia sentit el nom de Radio Colifata en algun anunci de televisió que anunciava una beguda anomenada “aquarios”. Sabia que es tractava d’una radio d’Argentina que tenia relació amb malalts mentals, però desconeixia, per exemple, que la LT22, és una radio feta, integrament, pels interns de l’hospital Psiquiàtric J.T.Borda de Buenos Aires i que es grava i s’emet des dels jardins de l’hospital.
És una ràdio que qüestiona el límit entre la bogeria i la raó. Una radio que trenca el mur que separa "cuerdos de locos", com diuen ells. Es dona la paraula als qui l’han tinguda negada durant tant de temps,"los locos" que, a més a més, poden mostrar-nos totes les coses que els "cuerdos" no som capaços de veure.
Deu el seu nom (al lunfardo colifato, "loco querible") i fou iniciada el setembre de 1991, per iniciativa del psiquiatra Alfredo Olivera. La intenció original del programa era facilitar als pacients, fortament medicalitzats i privats d’un espai o d’autonomia, les eines precises a fi de recuperar la iniciativa necessària per a la seva reinserció a la sortida de l’internament. Olivera buscava, també, reconstruir l’ús del llenguatge, la pèrdua del qual és un dels elements associats a las psicosis, i modificar la idea que els interns psiquiàtrics són gent perillosa.
Radio Nikòsia és un projecte radiofònic creat pels antropòlegs Martín Correa-Urquiza i Nella Gonzalo, amb el suport de l'Associació Joia de Barcelona. Està integrat per persones diagnosticades amb algun tipus de malaltia mental que pretenen posar de manifest els estigmes que pateixen els afectats i cercar les raons del patiment psíquic. Emet amb regularitat des de Ràdio Contrabanda i intervé, setmanalment, al programa La ventana, de la Cadena ser. Ha col•laborat amb diversos mitjans de comunicació, tant radiofònics com escrits, i els seus integrants han impartit conferències a universitats i congressos sobre salut mental. Les seves emissions més destacades han quedat recollides a El libro de Radio Nikosia (2004).En l’actualitat prepara una campanya de sensibilització social en relació a les malalties mentals amb l'Escola de Publicitat Complot. He esbrinat que a Mataró, la podem escoltar des de l’emissora 89.3

9. Burrhus Frederic Skinner (1904-1990): l’Aprenentatge és el nucli de l’humà.
1. Per què es diu que Skinner radicalitzà el behaviorisme?
- Per a ell qualsevol aprenentatge és el resultat de les conseqüències de l’acció per l’organisme (recompensa o càstig, per ex.). Creia en l’adquisició de nous comportaments, àdhuc dels més complexos, pot explicar-se sense recórrer al pensament.

2. És Skinner mentalista o antimentalista? Raona la resposta.
- És antimentalista, perquè creu que l’organisme no fa res més que respondre a estímuls. No en tenia prou amb l’explicació
pavloviana del condicionament clàssic, i segons el seu model, l’aprenentatge d’un nou comportament resulta dels reforços exercits per estímuls externs, succeint a les respostes de l’organisme.

3. Explica el model bàsic del condicionament operant.
- Si es vol condicionar un ratolí o un colom per tal que, per ex., premi una palanca, es pot augmentar la probabilitat d’aparició de la resposta, reforçant-la de tal manera que cada cop que toqui la palanca rep menjar. També se li pot ensenyar a associar un senyal lluminós situat a l’interior de la caixa amb el fet de prémer la palanca, reforçant aquesta conducta donant-li menjar, però tan sols quan la palanca ha estat accionada després que s’encengués el llum.
Hi ha tres elements que componen el model bàsic del condicionament operant: ‘l’estímul discriminatiu’, o senyal, precedent de la desposta (aquí, el llum), la ‘resposta operant’ o instrument d’acció sobre el medi (prémer la palanca) i ‘l’estímul’ o ‘agent reforçador’ (el menjar); l’expressió ‘contingències del reforç’ designa la relació entre ells.

4.Qui és Edward Lee Thorndike, quina influència exerceix en els estudis de Skinner?
- Era un psicòleg i educador americà. Ell formulà les primeres ‘lleis de l’aprenentatge’. Segons Thorndike, aprendre consisteix a formar, mitjançant mecanismes d’assaig i error, connexions entre experiències sensorials i respostes. Les reformes es formen mecànicament per repetició (‘llei de l’exercici’) i en funció de les conseqüències agradables o desagradables del comportament per a l’organisme (‘llei de l’efecte’).
El concepte skinnerià de ‘reforç’,recull la llei de l’efecte, depurant-la dels seus elements subjectius (plaer...).

5. Quines crítiques fa Skinner al model educatiu de la seva època?
- Opinava que l’escola és un mecanisme antiquat i poc eficient de transmissió de coneixements, perquè bàsicament pretén que l’alumne treballi mitjançant reforços negatius (com es fa palès en els exàmens i en les notes presentades com a amenaces). El que falta en l’escola són reforços positius.

6. Exposa les raons que presenta Skinner per desqualificar el càstig com a eina per assolir els objectius proposats.
- A molts infants el càstig (entès com a reforç negatiu) no els immuta en absolut i, fins i tot, sembla que el busquin. Segons Skinner el càstig acostuma a resultar ineficaç per quatre motius:
1• Perquè provoca respostes lentes i poc apreses. Per això la recompensa és millor que el càstig (la pastanaga és més eficaç que el pal)
2• Perquè el càstig fa que la persona tendeixi a evitar ser castigada, per comptes d’abandonar la conducta punible. De la mateixa manera la rata de laboratori va cada cop més de pressa per mirar d’evitar el xoc elèctric.
3• Perquè la persona castigada pot acabar vinculant el càstig amb la persona que el castiga (professor, pare...) i no amb la conducta.
4• Perquè el càstig mostra el que no s’ha de fer, però no el que s’ha de fer.

7. Per què entra en crisi la visió radical behaviorista, segons el text?
- El behaviorisme skinnerià pretenia donar compte de totes les conductes, fins les més complexes, evitant qualsevol referència a conceptes mentalistes, o transformant-los en conceptes comportamentals. Aquesta posició radical feu crisi
perquè sembla difícil evitar la referència a les estructures mentals (representacions, coneixements...) per explicar l’adquisició de coneixements en els animals no-humans i en l’home. És això el que els behaviorismes volien impedir amb la referència a una ‘caixa negra’ en la ment. Noam Chomsky va rebatre la tesi skinneriana de l’adquisició del llenguatge mitjançant el condicionament operant: sobre la base del reforç és impossible explicar la rapidesa amb què l’infant adquireix la capacitat lingüística i, sobre tot no es pot explicar com és que l’infant pot comprendre frases que no ha sentit anteriorment. Segons ell, l’única manera d’explicar la capacitat lingüística és suposar que l’ésser humà disposa d’un conjunt de regles abstractes, de caràcter innat, que generen la conducta lingüística.

8. A quina tendència o escola donà lloc la crisi del behaviorisme?
- El debat sobre el behaviorisme obrí la via al cognitivisme.


17. De la psicologia social a la psicologia cognitiva: el concepte de Resiliència Emocional.

1. Defineix el concepte de “Resiliència”.
- ‘Resiliència’ és la capacitat que tenen alguns materials per resistir als cops.  També correspon al nom que es dóna a la facultat d’algunes persones capaces de desenvolupar mecanismes que els permeten resistir als cops de sort, reeixint o sortint airosos de circumstàncies complicades, d’esfondrament i catàstrofe, que posarien la majoria dels individus en un cul-de-sac. Quan un individu sobreviu a circumstàncies emocionals que ofegarien a priori a qualsevol altre, podem dir que és
‘resilient’. Com a facultat cognitiva implica un procés d’assumpció i reelaboració creativa dels traumes.

2. Explica els orígens de la teoria de la “resiliència”.
- La teoria de la resiliència emocional fou elaborada per Emmy Werner des del 1950 al 1980. Estudià 700 infants abandonats i marginals de l’arxipèlag Hanuaï a Hawai. Contràriament al que preveia, la majoria d’aquests nois aconseguiren
créixer com a persones madures i equilibrades, gràcies al suport social dels seus iguals i a la capacitat de prestar-se ajuda mútua. Michael Rutter també estudià la resiliència a Anglaterra.
Aquesta ha tingut un ús molt ampli en els darrers anys del segle 20 per tractar o prevenir traumes en fills de divorciats, nens adoptats, trencaments de parella, persones discapacitades, accidents de trànsit amb seqüeles greus, infectats de SIDA etc.

3. Descriu breument el procés de la resiliència.
- Anna Freud i Spitz explicaren que aquests nens havien superat un procés de quatre etapes successives: (1) protesta, (2) desesperació, (3) indiferència i (4) recuperació. Però Aquesta darrera etapa és la més fonamental, perquè si podem estudiar les estratègies que usen els individus exitosos per sortir de la crisi, podrem ajudar també als qui no se’n surten.
És un procés de vegades llarg i amb dos moments diferents: resistir al traumatisme i ‘construir-se’ posteriorment. Implica fases d’autodefensa, d’autoavaluació i d’elaboració de projectes, més o menys llargs i contradictoris.

4. Quins són, a parer d’alguns autors, els factors que ajudarien a ser ”resilient”?
- La resiliència no s’aconsegueix fugint de les adversitats, ni reprimint-les sinó assumint-les amb una estratègia de creativitat que pot anar
des d’establir relacions compensatòries que ens equilibrin (p.ex, el matrimoni), fins
assumir noves responsabilitats o aprendre a fugir del focus conflictiu (canviar de feina o
d’escola). Implica una capacitat de ‘ressuscitar’ o renéixer. Els individus resilients són optimistes, empàtics (capaços de posar-se al lloc de l’altre),tenen sentit de l’humor i saben fer amics.

5. Què addueixen els crítics del concepte de “resiliència”?
- Des de la psicologia social s’insisteix en la importància de la solidaritat i del recolzament grupal: si els individus se senten recolzats pel seu grup resisteixen millor. Tenir algú que serveixi d’estímul i guia ajuda a ser resilient. En aquest sentit una millor ‘xarxa social’ és una forma d’evitar depressions i estrès.
Des de la psicologia cognitiva s’insisteix en aspectes d’aprenentatge. La resiliència es construeix en la relació amb la mare durant el primer any de vida, que estableix les condicions d’optimisme caracterial imprescindible en la vida futura. Alguns estudis proposen també que un excés de cortisol (una hormona que sembla estar vinculada a l’estrès) dificulta les respostes resilients. Ajuda també a la memòria a curt termini i augmenta els records traumàtics, dificultant-ne la superació.
Aquest concepte inclou dos aspectes: una conducta observable però no universal i una mena de ‘promesa’ o ‘esperança’ de poder universalitzar-la si s’adopta l’actitud emocional adequada.
 

18. L’Antipsiquiatria: ¿... I si la bogeria no existís?

1. En quina visió de la psiquiatria es basaven els primers “antipsiquiatres”?
- El psiquiatra americà Thomas Szasz va plantejar en dos llibres -‘El mite de la malaltia mental’ (1961) i ‘El mite de la psicoteràpia’ (1978)-, una hipòtesi que va trasbalsà l’àmbit de les ‘ciències psi’: la malaltia mental no existeix; és un mite.
Els psiquiatres no serien altra cosa que els successors ‘científics’ dels Inquisidors eclesiàstics i la seva funció hauria consistia a assegurar que els ‘indesitjables’ o els ‘desviats’ fossin apartats de la societat, en asils i institucions repressives dedicades al control dels pobres i de la gent que podia posar en qüestió l’ordre social.

2. Quina és la finalitat de les pràctiques psiquiàtriques, segons aquests crítics?
- La finalitat de les pràctiques psiquiàtriques seria el control social i la malaltia mental només resulta una excusa per a la repressió.
Per negar el dret a la paraula dels dissidents (polítics, sexuals etc.), el més pràctic és dir que estan bojos. Però en realitat els usos psiquiàtrics habituals no fan res més que agreujar els símptomes psicòtics i les seves tècniques més tradicionals, com la lobotomia o l’electroxoc, són formes de practicar la tortura però no de curació. L’hospital psiquiàtric reprimeix, però no cura. Al contrari, augmenta la dependència i la segregació dels interns.

3. Quines alternatives proposen a la psiquiatria tradicional?
-L’antipsiquiatria reivindicaà que el model biologista amb què es parlava de la malaltia mental era invàlid. Van preconitzar una transformació radical de les pràctiques mèdiques: calia prendre’s seriosament la paraula dels psiquiatritzats, els malalts mentals tenien dret a organitzar-se i a lluitar per la seva integritat (i contra l’ús de teràpies cruels i despersonalitzadores) i calia trencar amb la identificació entre psiquiàtric i presó. Alguns psiquiatres van vetllar perquè els malalts poguessin viure en buidaren psiquiàtrics portant els malalts a cases en què s’autoorganitzaven.
Per a l’antipsiquiatria, la malaltia mental consisteix en una ‘metanòia’ (en grec ‘conversió’ o ‘transformació’) que té una resolució espontània i que ensenya a veure el món d’una altra manera. No s’ha d’intervenir amb tranquil•litzants o amb calmants en el procés de la malaltia.

4. Segons el text, a què s’atribueix l’èxit parcial dels postulats de l’antipsiquiatria?
- A ‘l’experiència Rosenhan’ (1972), que fou un experiment sobre la ineficàcia dels hospitals psiquiàtrics, d’una evidència colpidora.
Consistí en demanar, -sota la coordinació del psiquiatra americà David L. Rosenhan,- vuit individus del tot saludables i equilibrats (3 dones i 5 homes) ser admesos en diferents hospitals psiquiàtrics pretextant que sentien veus. Un cop hospitalitzats, feren saber que el símptoma els havia desaparegut i adoptaren un comportament normal. Però del grup, set van ser diagnosticats com a esquizofrènics i el vuitè com a maníac-depressiu. El seu comportament fou interpretat exclusivament a partir del diagnòstic inicial i van estar hospitalitzats una mitjana de 19 dies, (i en un interval que anava dels 7 als 52 dies) no considerant-los curats sinó amb diagnòstic de ‘símptomes en remissió’. Curiosament a qui no van poder enganyar fou als malalts autèntics. Tots van ser desemmascarats per pacients.
Un cop publicat el cas, Rosenhan va repetir l’experiment, i una clínica fallà un altre cop en el diagnòstic d’un pacient.